Yokokuhen o mismahita (II)

Encara amb el film de Linklater, potser lamentar l'oportunitat perduda. L'oportunitat d'aprofitar un disseny de producció magnífic i uns actors prou convincents per recrear el rodatge original de Godard des d'un vessant més fidel al seu procés. És a dir, fidel no pel que fa al resultat final, sinó pel que fa al camí seguit per Godard, a la feliç troballa d'un atzar que ho va ser tot. De manera que el film rodat pel Godard interpretat per Guillaume Marbec no és que pogués ser diferent de l'original, de l'original rodat per Godard interpretat per Godard mateix, sinó que hauria de ser diferent, completament diferent, absolutament diferent.

Així, a més, podríem tenir un remake autèntic, una nova A bout de souffle dirigida per un actor que fa de director, dirigint uns actors que fan d'actors que interpreten uns personatges que alhora són i no són els personatges que en el seu dia van interpretar Seberg i Belmondo. Tot plegat, és clar, tampoc és garantia de res, però, si més no, ens hauríem estalviat l'habitual excés de nostàlgia i una visió massa idealitzada d'un Godard que, dit en confiança, devia ser un vanitós insuportable.

Omoide (II)

Crec que sóc capaç de recordar veu i aparença d'uns quants centenars de persones. Que fins i tot puc dir nom i cognoms d'una bona part d'aquestes persones, i que d'algunes d'elles puc arribar a recordar alguna circumstància escadussera. D'unes poques també puc dir si s'enllamineixen més amb Seberg o Brooks, Foix o Riba, Ligeti o Xostakóvitx, Dreyer o Murnau, i si són capaces o no de recitar de memòria algun bonic vers. I d'algunes d'elles, menys de les que voldria, puc arribar a recordar el gust de la seva intimitat. Però fora d'aquestes minses obvietats, i més enllà dels llocs comuns habituals, de cap d'elles no tinc cap coneixement rellevant, cap coneixement que em permeti esbrinar si rere les mil capes amb que tothom s'abilla, només hi ha la buidor habitual.

I això és potser així no pas per l'evident impossibilitat de tot coneixement, per la humana incapacitat d'arribar a conèixer res, d'entendre res. És, només, que cap interès tinc en tots aquells que tenen la dissort de no ser jo.

Konban eiga o mimashita (VII)

Devenir Immortel, et puis, mourir, diu en un cert moment del metratge Jean-Pierre Melville, actor que interpreta el personatge de Jean Parvulesco, escriptor romanès amic de Godard, director de tot plegat, a resposta de la pregunta que li adreça na Jean Seberg, actriu prou coneguda de tothom que interpreta el paper de Patricia Franchini, que sembla voler saber quina és la més gran ambició del tal Parvulesco. I més enllà de l'ocurrència suposadament enginyosa de la resposta, com suposadament enginyoses són la resta de respostes amb les que Jean-Pierre Melville respon les no menys suposadament enginyoses preguntes dels actors que interpreten el paper de periodistes que pregunten, tot plegat em fa pensar, un cop més, en el diví Aquil·les, que no per res va esdevenir immortal, per tot seguit, morir.