Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Súnion desu

Diuen que era al cap de Súnion on els guaites havien d'albirar les veles de Teseu, blanques si aquest tornava victoriós, negres si la parca l'havia atuït. El mateix indret on es bastí un formidable temple dedicat a Posidò que fou destruït pels perses en temps de la segona guerra mèdica i reconstruït en temps de Pericles, essent aquest segon temple el que encara roman orgullós dalt de la penya. Del seu record nasqué la segona de les elegies que Carles Riba escrigué a cavall del castell de Roissy-en-Brie i el molí de Bierville, on el poeta s'hostatjà una breu temporada en malaurades circumstàncies. I amb el temps, encara Súnion ha esdevingut una coneguda institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que tot i ja no ser infants, encara no es poden considerar adults, davant la qual, cada matí, passo dalt del 22, camí d'una altra institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que encara són infants.

Kochira wa Ariadna-chan desu

De tornada a Atenes Teseu abandonà Ariadna a l'illa de Naxos. Diuen uns que Teseu obeí el mandat de Dionís, que desitjava Ariadna pel seu ús personal, i altres que Teseu ja s'havia cansat d'Ariadna i preferia a Ege, filla de Panopleu, doncs ja se sap que als herois els acostuma a plaure una certa varietat a l'hora de la folga. Els primers encara afegeixen que Ariadna dóna quatre fills a Dionís, Toant, Estàfil, Enopió i Peparet, tot i que n'hi ha que n'afegeix fins a tres més, Eurimedont, Cèramos i Fliant. També n'hi ha qui afirma que no fou Dionís qui ordenà a Teseu que abandonés Ariadna, sinó Atena, Hermes o Àrtemis. D'aquests n'hi ha qui diu que Dionís, en passar casualment per Naxos amb el seu seguici, prengué Ariadna en enamorar-se d'ella, i qui creu que, en canvi, fou Ariadna qui per despit vers Teseu es lliurà al Déu. I encara altres expliquen que quan Atena, Hermes o Àrtemis ordenaren Teseu d'abandonar Ariadna, ho feren per indicació de Dionís, que ja la desitjava. També hi ha qui diu que Àrtemis assassinà Ariadna, segons uns per ordre de Dionís per tal que no hi pogués tornar amb Teseu, i segons altres per desig de la pròpia Àrtemis, que li envejava els mèrits. I no són pas els primers els que afegeixen que Dionís davallà a les pregoneses de l'Hades, d'on eixí amb Ariadna, que romangué per sempre més al seu costat. Els descreguts, en canvi, expliquen que les dones de Naxos, compadides pel dolor d'Ariadna, miraren de consolar-la tot portant-li falses lletres de Teseu on aquest li expressava el seu amor i li assegurava un retrobament proper. I afegeixen, encara, que Teseu sí que tornà a Naxos, on trobà Ariadna ja sense vida, en morir, aquesta, en infantar-li un fill, de nom desconegut per a qui això escriu, jo mateix, que ni tan sols sé si el nounat sobrevisqué un cert temps abans de l'inevitable traspàs. I ja per acabar, no pas per falta d'enraonies, sinó pel meu gust per una certa brevetat, només afegir que no són pocs els que afirmen que desesperada per l'abandonament, sola en terra estranya, Ariadna es llevà la vida.

Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Asterio-san wa donata desu ka (II)

El bronze de l’escut es trenca en mil bocins en rebre la terrible envestida. Teseu resta mig estabornit, i per primer cop des de l’inici del desigual combat es pot llegir la por en els seus ulls. Una por que el fa protegir-se, instintivament, amb el tall del glavi, brandant follament la curta espasa davant del monstre, el minotaure, que ignorant de tot es torna a abraonar sobre la seva presa. Però l’envestida es veu frenada pel bronze que occeix (potser per atzar, potser guiat per la mà protectora de Posidó) el coll de la bèstia, d’Asterió, que ferit aixeca la testa cap al cel i mugeix, una, dues i tres vegades, abans de caure ferit de mort sobre el terra polsós; lluny d’un Teseu que resta arraulit, panteixant, sense gosar aproximar-se, no fos cas que d’un cop de testa el moribund minotaure encara l’embanyés.

Un any (o tres, o nou) ha vagat ja Teseu pels passadissos sense fi del laberint, un cop perdut el fil alliberador. Un any (o tres, o nou) alimentant-se amb la carn pútrida del minotaure, bevent les escorrialles d’una pluja no sempre generosa. Un any (o tres, o nou) fins que torna a sentir veus humanes, la de set nois i set noies, el tribut d’Atenes. Un any (o tres, o nou) fins que es llença, abillat amb el casc que ha confeccionat amb les banyes del minotaure, contra els nouvinguts, que espaordits pel monstre imaginat no ofereixen (ni avui, ni mai) cap resistència.

Asterió-san wa donata desu ka

Por lo demás, algún atardecer he pisado la calle; si antes de la noche volví, lo hice por el temor que me infundieron las caras de la plebe, caras descoloridas y aplanadas, como la mano abierta.

Així fa parlar Borges a Asterió, el Minotaure, el fill de Pasífae, l'esposa de Minos prenyada per un brau, el Toro de Creta, l'obsequi de Posidó. Minos, espaordit pel fruit de la luxúria de la seva esposa, feu construir una gran casa, un palau, el Laberint, per tancar (per amagar) al monstre. Asterió, sol al laberint, irremissiblement sol en la seva monstruositat (la seva singularitat), embogit per les estòlides cares de l'exterior, les cares dels altres, només espera al seu alliberador, a Teseu, l'heroi promès que li portarà la llibertat, la mort.

-¿Lo creerás, Ariadna? -dijo Teseo-. El minotauro apenas se defendió.

Però, verament ... es referia Borges al Minotaure?