L'ASE PENJAT
Contada per Leonor Navarro i Ferrero.
Això diu que era un poble que els homes eren més brutos que un forcat. Un dia, allà dalt del campanar de l'església, va créixer un citró
Els homes no sabien com fer-s'ho per llevar aquell citró que tan alletjava l'església. Però un altre dia va aparéixer pel poble un ase mig mort de fam, i a un d'ells se li va ocórrer que potser aquell animal seria la solució del problema.
Va parlar amb els companys d'una idea que havia tingut, i tots es van posar de seguida a la feina. Van agafar l'ase i se'n van anar cap a l'església. Uns quants d'ells van pujar a dalt del campanar, mentre que uns altres es van quedar a baix per subjectar l'animal.
Des de dalt van llançar una corda i li la van nugar al coll a l'ase, i el van alçar cap a dalt. El pobre animal, tot era obrir la boca perquè s'ofegava, i pegava uns brams que feien feredat.
Els homes de baix, en veure com obria la boca l'ase, com eren tan rucs i tenien tan poc trellat, en comptes de pensar-se el que estava passant i amollar la corda, van dir: "Mireu, mireu, com s'alegra de veure el citró!", i és que la pobra bèstia s'estava morint ofegada.
Tot va anar tant ràpid que quan va arribar al citró, l'ase ja s'havia mort amb la llengua fora, i el llicsó es va quedar al campanar com si res no haguera passat.
I és que amb raó diuen que "a l'ase mort, la civada per la coa".
Conte contat, conte arrematat!,
cauen ametles i torrat,
i qui no s'alce, s'ha cagat!
HIVERN
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l’estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s’apressa sortint del cinema.
L’hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d’una malenconia blanca i molt íntima.
L’hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L’hivern no és els dies de boira:
és un rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L’hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
MIQUEL MARTÍ I POL: L’arrel i l’escorça.
La novel·la “Intercanvi” ha estat la guanyadora de la XVIIIa edició dels Premis Literaris Ciutat de Xàtiva, el Premi Blai Bellver de Narrativa, dotat amb 10.000 euros. Aquesta és la seua primera novel·la. Estic segur que en vindran més.
La presentació es va fer al bar “La rata cellarda”, de Beneixama i, com era d’esperar, es va omplir de gom a gom. La gent va comprar exemplars de la novel·la a dojo i m’han explicat que Josep es va passar molta estona signant–los. Espere que l’hagen de reeditar moltes vegades i siga tot un èxit de vendes, de crítiques i de lectors/es.
He començat a llegir-la i puc dir que enganxa. Tinc molta curiositat de veure en què pararà tot. Promet que, quan l’haja acabada, en parlaré en un post.
Les fotos són del “Diario Información” i del bloc de “Junts per Beneixama”.