Elemental

 

Durant uns quants anys l’estudi Pixar ens va enlluernar, no només amb uns dissenys per ordinador de primer nivell, sinó també (o molt especialment) amb uns guions innovadors, capaços d’inventar universos sorprenents que suscitaven al mateix temps una inesperada emotivitat. Malauradament ja fa massa temporades que la inspiració sembla haver-se’ls estroncat i al màxim que poden arribar en alguns casos és a fer pel·lícules simpàtiques, però gens memorables. La seva darrera producció Elemental suposa però un disbarat conceptual que costa d’entendre com ha pogut passar per alt a totes les parts implicades, començant pels quatre guionistes que firmen la història.

El film té lloc a Element City, una metròpolis on —tot inspirant-se en la clàssica teoria dels quatre elements— hi conviuen éssers d’aigua, de terra (amb plantes), de foc i d’aire (núvols, en realitat). Bé, per no faltar a la veritat, les primeres criatures de foc que hi ha a la ciutat desembarquen a l’inici del film i tot —des del vestuari i els costums, fins la musica que els acompanya— suggereix que han emigrat des d’algun lloc similar al Pakistan o l’Índia. La flamígera família protagonista ha d’enfrontar-se a la xenofòbia dels seus conciutadans i no els queda altre remei que anar a viure a un barri apartat que funciona com una mena de ghetto.

Queda clar que els liberal-progressistes de Disney/Pixar pretenen donar amb aquesta pel·lícula un missatge antiracista i conciliador en defensa de la germanor universal, però no semblen haver calibrat l’abast precís de la seva metàfora. Perquè aquí no es tracta (o no només) d’una qüestió de prejudicis, sinó també de supervivència, ja que les criatures de foc representen un perill real, de lesions en primera instància i de combustió en els casos més greus. No és raonable que la resta d’habitants de la ciutat vulguin prendre distàncies davant la nova classe de migrants?

Una subtrama que té a veure amb una fuita d’unes tuberies (trama que l’espectador atent descobrirà que no té cap solta) farà conèixer l’Ember (foc) i en Wade (aigua), parella improbable que s’acabarà enamorant per necessitats del forassenyat guió. A partir d’aquí presenciarem un accidentat festeig en el qual aquests èmuls de Romeu i Julieta hauran d’evitar tota mena de contacte físic, no fos cas que tots dos sucumbissin evaporats. Però, després de passar 90 minuts patint perquè l’Ember i en Wade no provoquin cap sinistre, al final resultarà que es poden abraçar i no passa res. Serà cosa de l’amor que tot ho venç… etcètera. 

Malament quan una pel·lícula com Elemental et fa estar més pendent de les inconseqüències del guió que del que els passa als personatges. En un cas així, dir que els efectes de l’aigua i del foc estan molt ben aconseguits sona a premi de consolació. 

Ossos dibuixats

He aconseguit veure per fi (a Filmin) l’adaptació cinematogràfica de la novel·la breu de Dino Buzzati «La famosa invasione degli orsi in Sicilia»; però, com que és una producció francoitaliana rodada en francès, es titula «La Fameuse invasion des ours en Sicile». Després de sis anys d’intens treball va ser estrenada l’any 2019 sota la direcció de Lorenzo Mattotti, il·lustrador i dibuixant de còmics de solida carrera. El guió respecta en línies generals la història de Buzzati encara que la integra en un relat-marc on els narradors són un rodamón rondallaire i un vell os que estava hivernant (i que parla amb la veu del mític Jean-Claude Carrière).

La novel·leta de Buzzati té la forma d’un conte per a infants, però conté borratxeres, jocs d’atzar, violència i morts, igual que les rondalles tradicionals, quan encara no estaven obligades a ser èticament correctes. Tanmateix, els problemes que toca —natura i artifici, el poder corruptor de la civilització, l’imperialisme colonial, la temptació tirànica…— alcen ecos que afecten també a un públic adult.

Però l’encís intrínsec del conte està servit de forma excel·lent pels dissenys de Lorenzo Mattotti, qui amb colors vius i tintes sovint planes —que recorden els projectes escenogràfics de David Hockney— aconsegueix una original estètica sempre fascinant, tot i que inspirada en el propi Buzzati (que era també artista plàstic). N’he quedat ben enamorat i us convido a que caigueu en aquesta abellidora temptació.

Una nova llar

Quan Jonas Poher Rasmussen tenia catorze anys va arribar al seu institut Amin, un refugiat afganès del qual s’explicava tota mena d’històries mítiques, com per exemple que havia vingut caminant des de Kabul. Els dos adolescents es van fer amics i han mantingut aquesta relació fins l’actualitat, quan tots dos acaben d’entrar a la quarantena. Poher Rasmussen, que és director de documentals, ha convençut Amin perquè expliqui per primera vegada la seva història, i ho ha fet a través de tècniques d’animació, un procediment poc freqüent en el gènere documental, amb dignes excepcions com «Vals amb Bashir» d’Ari Foman. De la col·laboració n’ha resultat el prodigiós llargmetratge «Flee» que tot just s’acaba d’estrenar.

La pel·lícula relata part de l’odissea viscuda per la família d’Amin, començant per la desaparició (i possible mort) del pare a Kabul i la fugida de la resta cap a Moscou. Abunden els episodis de privacions, fam, humiliacions i perill físic, però el to general intenta no ser uniformement depriment. Hi ha petits moments de felicitat, sigui fent volar un estel al carrer, mirant una cinta de Jean-Claude Van Damme o absorbint les peripècies d’un serial mexicà. Sempre sobre el drama predomina l’ansietat de trobar un lloc estable on viure i el dubte sobre haver arribat finalment a un bon port. Malgrat que Dinamarca es pot considerar un refugi «segur», aquesta desconfiança es reflecteix en la relació que manté Amin amb el seu xicot. Sí, efectivament Amin és gai, i la seva condició sexual també forma part de la història, però no és en cap cas la causa principal de les seves desventures, sinó que proporciona a la pel·lícula alguns dels moments més tendres.

Si «Flee» s’ha realitzat en dibuixos animats —amb algunes filmacions intercalades— és per mantenir en un relatiu anonimat el personatge d’Amin, que en realitat no es diu així i va ser acollit a Dinamarca sota la falsa premissa que tota la seva família havia mort a Kabul. L’estètica del film, propera a la línia clara, és agradable i eficient, tot i que en els passatges més angoixants els contorns es difuminen en una nebulosa blanca i negra. Malgrat l’estratègia de simulació visual, els detalls del relat confereixen a l’aventura d’Amin un fort sentiment de veracitat, amb el que es confirma una vegada més que no hi ha res més universal que les històries personals.

«Flee» —que ja ha guanyat un munt de premis i que competeix a l’Acadèmia de Hollywood com a millor documental, millor llargmetratge d’animació i millor film de parla no anglesa—, mereixeria ser vist per tota classe de públics i molt especialment pels nostres adolescents. El film subratlla una obvietat que tanmateix no hauríem d’oblidar: que el lloc on neixes és una loteria sense sanció moral i que, per tant, l’experiència d’Amin bé hauria pogut ser la nostra.

Mansió desencantada

«The House» és una petita meravella no gaire amagada que demostra que a Netflix no tot són fulletons de plantadors de cafè i d’americanes a París. Es tracta d’un film format per tres segments realitzats amb la tècnica de la «stop motion» i de producció britànica, tot i que llegint els crèdits s’hi percep al darrera un equip d’origen paneuropeu. Dirigeixen Emma de Swaef & Marc James Roels, Niki Lindroth von Bahr i Paloma Baeza, respectivament. El que unifica les tres històries és el guió d’Enda Walsh i el protagonisme de la mateixa casa en tres moments de la seva existència que es podrien identificar amb el passat, el present i el futur.

Al primer relat, una família de pocs mitjans, formada per pare, mare i dues filles petites, rep la visita del misteriós arquitecte Mr. Van Schoonbeek que els promet regalar-los una casa nova, sempre que abandonin el modest habitatge que ocupen i renunciïn a les seves pertinences. Òbviament aquest bescanvi tan generós té algunes clàusules ocultes que la desventurada família anirà descobrint sobre la marxa entre el desconcert i l’espant. Aquest és el segment on es produeix la construcció del casalot, el més similar a un conte de fades cruels, i el que té l’estètica més encisadora, especialment pel disseny de personatges, uns ninots de roba, de faccions simples però molt expressives.

El segon i el tercer episodis comparteixen equip d’animació i els seus protagonistes són animals antropomorfes representats de forma força realista: rates al segon i gats al tercer. Al segment del mig, la casa protagonista ara està envoltada d’altres edificis en un carrer de la ciutat. Una rata emprenedora que viu instal·lada al soterrani ha invertit tots els seus estalvis en una remodelació de la mansió i ha organitzat una recepció per atraure possibles compradors. El projecte fracassa i el promotor es troba la casa afectada per una peculiar invasió. Aquest és l’episodi més inquietant i repulsiu, el que no treu que sigui també fascinant.

En el conte final una inundació inexplicada ha deixat aïllada la mansió. Rosa, la gata que n’és propietària intenta sobreviure llogant habitacions, però els seus llogaters semblen estar tots arruïnats. Tant l’estètica com els personatges semblen una mica «new age» i aquest és l’únic fragment que té un final relativament feliç; tot i això tampoc li falten atractius.

Tot això ja fa de «The House» un experiència molt recomanable a tots els aficionats a l’animació i al cinema fantàstic. Hi ha com a plus la bona música de Gustavo Santaolalla i les veus de gent com Matthew Goode, Miranda Richardson, Helena Bonham-Carter i el cantant Jarvis Cocker. Val la pena, de debò.

Viva l’Italia

Cada cop queden més lluny els temps en que «Pixar Animation Studios» era sinònim d’entreteniment intel·ligent, el qual per la seva riquesa de nivells de lectura era apte per a tota la família. D’un temps ençà la seva producció se sol dividir en dues categories mútuament excloents: les històries esforçadament sofisticades i un punt abstruses («Inside Out», «Soul») i les pel·lícules apropiades per a nens, però amb poc atractiu pels adults («The Good Dinosaur», «Onward»). La recent «Luca» (Enrico Casarosa, 2021) pertany a aquesta segona opció i amb el factor infantil elevat a l’enèsima potència diria jo.

El film s’ambienta a la Riviera a cavall de les dècades dels 50 i els 60 i sembla, pel seu marc, un homenatge a l’època daurada del cinema populista italià. Prop de la ciutat pescadora de Portorosso (un homenatge al «Porco Rosso» de Miyazaki?) viu una raça de monstres marins amagada dels humans. Mogut per la curiositat, l’adolescent Luca surt a la superfície (on la seva aparença física s’antropomorfitza automàticament, per conveniències del guió) i allà coneix Alberto, un altre monstre adolescent, que té molt controlades les formes de vida dels humans. Fascinats per aquest nou entorn i acompanyats per la Giulia, una nena molt espavilada del poble, es prepararan per participar en una competició de triatló molt particular.

Com que no hi ha film infantil sense el seu corresponent missatge didàctic, s’ha volgut veure en la defensa que fa «Luca» del respecte a la diferència una picada d’ull al col·lectiu LGTB. Sí, quan arriba el mes de juny sembla que tots ens posem les ulleres amb vidres de l’arc de Sant Martí i ja fa anys que es busca (amb lupa) que Disney faci algun gest al respecte; però crec que la pel·lícula, amb la tribu de monstres de físic ben característic, més aviat ataca el racisme i la xenofòbia que no pas l’homofòbia.

Pel que fa a la relació entre Luca i Alberto no es percep cap indici que vagi més enllà de la típica amistat entre adolescents i tot s’acorda amb una estètica lluminosa, un disseny de personatges caricaturesc i una atmosfera estiuenca que farà les delícies dels més petits (i no tant dels adults). El film només es pot veure a la plataforma Disney+, sens dubte una bona idea de cara a promocionar-la, però que resulta una mica cruel ara que la mainada comença vacances i les sales de cinema ofereixen una programació tan pobra. 

El sentit de la pizza

Amb l’estrena de la normaleta «Onward» la passada primavera, havíem perdut la darrera esperança sobre la capacitat trencadora de Pixar; almenys fins a la recent arribada de «Soul» a Disney+, una obra que explora amb arriscades formes els misteris de la natura humana i que firma Pete Docter (autor de les també estimables «Inside Out» i «Up»). «Soul», que gaudeix d’un merescut protagonisme afroamericà, explica la història del pianista de jazz Joe Gardner (Jamie Foxx) que mor en un accident just en el moment que se li oferia una gran oportunitat professional. Arribat a l’Altre Món, Joe es rebel·larà contra el seu destí en el Més Enllà i buscarà la manera de tornar a la vida.

El gènere de la comèdia d’ultratomba ha ofert a la història del cinema alguns dels seus títols més excèntrics i sensacionals, on amb quatre nocions de metafísica recreativa s’aconseguia una combinació perfecta de reflexió i diversió. El Més Enllà que ens presenta «Soul» és lleugerament més complicat i menys intuïtiu de l’habitual i, per explicar com funciona, el film hi ha de dedicar un munt de minuts que es fan eterns. Moltes de les coses que s’hi expliquen poden sonar d’allò més arbitràries. De debò és el cas de Joe, el primer d’un humà que es resisteix a morir? Es pot resistir una ànima a néixer durant un temps indefinit, com ho fa la número 22? La personalitat dels éssers humans és innata i no es veu afectada per les circumstàncies de la seva naixença i educació?  

Finalment l’acció retorna a la gran ciutat per convertir-se en una comèdia d’intercanvi de cossos entre Joe i un gat terapèutic que hi ha a l’hospital. Si ja la intervenció d’aquest tipus de gats em sembla rebuscat, el joc d’equívocs que se’n segueix em resulta completament mancat de sentit. El film acaba amb uns moments epifànics típics de la casa Pixar, encara que menys emocionants del que els hi és habitual (en són testimoni els meus ulls eixuts). I és que francament, considerar un tall de pizza com un dels principals motius que donen sentit a la vida, o reduir el missatge de «Soul» al «carpe diem» de viure al instant, és cenyir-se al mínim comú denominador del gust popular.

Tècnicament «Soul» abunda en virtuts. La Nova York hiperrealista i tanmateix endolcida per una calidesa tardoral, que funciona com a marc de la història, fa goig de mirar. I les escenes del Més Enllà, si bé presenten unes ànimes una mica mancades de caràcter visual, contenen també les figures dels mentors i supervisors amb interessantíssims dissenys lineals capaços d’evocar les tres dimensions. Bravo també per la música electrònica d’ultratomba de Trent Reznor i Atticus Ross (tot i que es troba a faltar una mica més de jazz). Però amb tot el que ha predominat és la sensació de complicació innecessària i d’ingrata compensació que no m’ha permès gaudir amb fluïdesa de la pel·lícula.

A l’agregador Rotten Tomatoes «Soul» gaudeix d’un 97% d’aprovació crítica, el que equival a un triomf per aclamació. Definitivament, els meus gustos no són d’aquest món.

Pinotxo 1940

La primera mascota

«Primal» (HBO) és una sèrie animada destinada a un públic adult, no perquè sigui especialment difícil d’entendre, sinó per la seva violència extrema. Tracta d’un home de les cavernes que, després de veure devorada tota la seva família, adopta com a company de vida i de caceres un tiranosaure. Sí, «Primal» és tota ella un anacronisme i ve plena de detalls fantàstics que recorden les aventures de Tarzan. És obra de Genndy-Tartakovsky, un artista del cinema d’animació rus-americà, responsable de títols com «Hotel Transilvània» o «Star Wars: Clone Wars» i ha arribat acompanyada de molt bones crítiques.

En efecte, visualment és molt atractiva i gens adotzenada; la seva estètica em recorda la d’alguns còmics europeus, amb uns fons molt atmosfèrics i una composició molt dinàmica de l’acció. Argumentalment ja és més discutible, i no només per la improbable simbiosi de l’homínid i el dinosaure (que «The Flinstones» ja havien explotat). Els sis episodis que s’han emès fins ara segueixen un mateix patró: el cavernari i el tiranosaure s’enfronten a una munió de bèsties sanguinàries de tota mena d’espècies reals o inventades: mamuts, titanoboes, dromeosaures, rat-penats gegantins, homes-mono o escarabats carnívors. Durant minuts i més minuts es barallen a mort uns i altres, sense que hi faltin ossos fracturats, membres arrencats i dolls d’hemoglobina. L’espectacle és molt vibrant, però també molt fatigós per a qualsevol espectador que no tingui el deliri genocida entre les seves preferències. Queden per emetre quatre episodis de la primera temporada que segurament ja no veuré.