QUAN HI HAVIA MIRAMBELLS
Mirambell
( bellveure ) Kochia scoparia
Planta herbàcia anual, de la família de les quenopodiàcies, de 30 a 150 cm d'alçària, de fulles
lanceolades trinervades i de flors verdoses.
Pròpia de les estepes russes i asiàtiques, és conreada com a ornamental
i perquè les branques serveixen per a fer escombres i les fulles són menjar
dels cucs de seda.
Els mirambells
vorejaven banda i banda molts carrers de St. Martí , arrecerats als blancs murs de les
cases eren testimoni fidel, ara verd tendre, ara verd madur, ara vinós, segons
fos primavera, estiu o tardor, de la vida del poble; les primeres ventades de
tardor els farien rodolar carrer avall escampant les llavors que reposarien a
la terra tot l’hivern.
Els carrers terrosos i
empedrats van desaparèixer i amb ells els mirambells.
Aquests veien passar la Montserrat peixatera
amb aquell cistell ample, ple de peix en niu de fulla de col, havia d’anar
lleugera... el gel es desfeia, venia per
les cases, la mare en ocasions li
comprava pelaies, ens agradaven enfarinades i fregides o peix per fer sopes,
lligacames, burrets, bruixes…
També coneixien un sastre que anava en bicicleta, portava mostres
embolicades en un mocador de fer farcells,
prenia les mides i al cap d’un temps tornava amb els pantalons,
l’ermilla o el vestit…
O l’esmolet que s’anunciava amb la seva harmònica, en recordo el nom es deia
Camilo era d’Ourense i a més d’esmolar
eines de tall arreglava paraigües,
recordo les seves mans, negres com el sutge.
Des del seu recer, allí, arrenglerats, els
mirambells contemplaven com les dones, al capvespre, tornaven de “fer herba” grans
faldasses d’herba i el cavaguet a la mà, anaven pressades a fer el sopar,
l’herba la posarien a pansir per l’endemà, calia engreixar els conills.
Hi eren també quan el “Volscallar” (no sé si
tothom el coneixia per aquest nom o era un nom que li vam donar nosaltres) un
rodamón sense sostre que passava captant per les cases, venia a veure si li donàvem alguna
cosa per dinar, la Joana, la meva germana així que va arribar als fogons i va
saber fer una truita n’hi feia sempre un entrepà.
Immòbils al costat de la porta sentien el
traqueteig dels carros que tornaven de la vinya, de l’hort… plens a vessar en
aquella hora en que tot sembla aturar-se fins i tot la piuladissa dels ocells
emmudeix, només el:
Una galleda d’aigua fresca del pou en una mà i amb
l’altra esquitxar el terra, refresca l’ambient i el perfuma amb aquella olor tan
entranyable que sempre em porta allà on
em penso que hi ha l’origen, l’origen de l’existència humana… l’olor de terra
mullada.
Després de sopar… a prendre la fresca, asseguts
al pedrís, al costat dels mirambells testimonis callats del dia a dia, rondalles
pels menuts, confidències, anècdotes, xafarderies…mira! ha caigut un estel, mira, veus allà, és la Via Làctia...
Per la Festa Major, tot el carrer de la Font es guarnia
amb garlandes, banderetes i serrellets de paper de colors, el sorollet que
feien en moure’s amb l’aire ja refrescava, la terra ben regada…era un
aconteixement…asseure’s en una taula al carrer menjant-se un “corte” o un “mantecado” com en deia l’avi, veient passar la gent del poble,
visitants, convidats tots amb el vestit nou...
…a la memòria els mirambells.
La Nati Soler és una poetessa amiga, que un dia en una conversa
que vam tenir li vaig fer notar que m’agradaven molt els mirambells, que per a
mi eren simbòlics i que se n´havia perdut la mena, un dia que en va veure em
va dedicar aquest poema.
Per
la Camil·la que va observar que ara no se'n veien enlloc
MIRAMBELLS
On el poble es diluïa
en una sorollosa granja
i un parell de
malgirbades tanques,
a l'espera que els
hereus
s'hi fessin casa,
els mirambells hi
creixien a dojo.
El pare en feia
escombralls per
l'era,
fins que l'era va ser
un ermot rodó
plantat de sots
rossos
i els afores, llengües de quitrà
estenent-se fins
l'enaltiment de l'avarícia.
Deuria ser llavors
quan els mirambells
van expirar,
deixant només un
rastre roig en tu
i una ranera seca en
el meu record.
Deuria ser llavors
que els mirambells es
van fer tan passat
com el passat que no
trobo enlloc.
Octubre 2010 Nati Soler