Camí del cos

Ella escriu un poema i l’altra traça línies sobre un llenç immens. I mentrestant, en una novel•la, algú escriu que el cos del que l’ha deixat —el cos dolç i suculent— sembla que reposi en plena estatura dins del seu. I jo ara noto com vols sortir del meu, com si la pell et fos frontera i els ossos entrebancs. Dónes voltes durant la nit i crides durant el dia. Sembla que encara no sàpigues que ets tu qui no sap trobar la sortida, qui no aconsegueix netejar-se la sang impregnada sobre la carn. Com qui no troba la porta de casa seva, com qui ha vist el seu pis de trenta metres quadrats convertit en un palau. Et faré un mapa, si vols, per iniciar el camí de tornada, perquè no hagis de recórrer, encara una altra vegada, les mans, els braços, les aixelles, els pits, la panxa. Perquè vagis directa, si vols, a la gola, a la llengua, a les dents, als llavis. El punt de partida i l'última parada.  L’únic lloc per on saps que podràs sortir de mi i, un cop fora, eixugar-te de paraules.

Boscos

Això: un moment sense retorn. Imperiós. De debò. Més visceral que raó; però, per això, veritable i imperatiu. 

Imperatiu, i de debò. Un impuls essencial, vital. Com anar pel món fent teatre sense pensar en res i que res tingui importància. Com sortir de cop sense saber on anar. Com enamorar-se, encara que sigui per una estoneta.

Birnam, Víctor Sunyol

Un moment sense retorn. El moment imperiós en que em permeto enamorar-me de tu. Despullada. Descontrolada. Blanca com la llet. Buida de paraules. Una estoneta. Quatre segons d’una tardor sencera. I el curt passeig de tornada. El que triga en sortir, caminar i seguir caminant. El que trigo en perdre-li la mirada i que la tarda segueixi com si res. Com si fos només un moment minúscul d’un dia sencer construït a base de cafès i cigarrets. Com tants altre que vindran. Ella, que s’ha convertit en les paraules que no es diran. I jo, que crec en tot el que no s'ha dit encara.

Lectures

de la noia delesparaules.

http://lalectoracomuna.blogspot.com.es/

Un poco tonto

—Sí —contesté—. Estoy enamorado. Así de simple.

—Qué bien. ¿Es alguien que conozco?

 —¿A quién podrías conocer tú? No, es una chica de mi clase. Quizá es un poco tonto, pero que se le va a hacer. Esas coses no se pueden planificar.

—Tienes razón. ¿Cómo se llama?

—Hanne.

—Hanne —repitió, mirándome con una pequeña sonrisa—. ¿Cuándo podré conocerla?

—Verás. Es que no estamos juntos. Ella está con otro.

—Entonces no es fácil.

 —Así es.

Ella suspiró.

—No, no siempre es fácil. Pero tienes buen aspecto. Pareces contento.

—Nunca he estado tan contento. Nunca.

Por alguna loca razón se me saltaron las lágrimas al decirlo. No solo se pusieron brillantes los ojos, algo que ocurría cada dos por tres cuando decía algo que me tocaba por dentro, no, esta vez las lágrimas me corrían por las mejillas.

Sonreí.

—De hecho son lágrimas de alegría —dije.

Y acto seguido me puse a sollozar. Al final las lágrimas me caían con tanta fuerza que tuve que mirar hacia otro lado. Por suerte el agua empezó a hervir justo en ese momento, pude retirar la cafetera de la placa y echar el café. Apretar la tapadera, sacar dos tazas. Cuando las puse en la mesa, todo había pasado.

La muerte del padre, Karl Ove Knausgård

Melisande

"I'm tired of words."
"You might as well be tired of breathing."

Melisande!: What Are Dreams?, Hillel Halkin

Estaves

No te conocía pero sentí torpemente que tú estabas en el mundo.

Contarlo todo, Jeremías Gamboa

Del seu Déu

In the child's mind a breach now appeared: between what she believed she knew of herself, essentially, and her essence as others seemed to understand it.

NW, Zadie Smith

Parlava d’essència 

com qui parla d’un déu. 

Del seu Déu.

Irreductible i insubstituïble. 

Irremeiable.

Omnipresent i invisible.

Tortuós. Dubtós. 

Immortal.

L'última pàgina

el otoño se convirtió en invierno tan rápido que pensé que me había perdido algunos días.

Del color de la leche, Nell Leyshon

Ja puc escriure't. Ara que s'acaba la tardor tan ràpid que porto setmanes pensant que és hivern. Que quasi no hi hagut colors. Que els arbres estan nus i encara duc la calor d'octubre sobre a la pell. Puc llegir-te. Mentre em parles des de l'altra banda de la taula i el temps passa prou lent com per resseguir-te cada paraula. Una, dues i tres vegades. Tantes com vulgui. Al ritme que vulgui. Torno a aprendre't, lletra a lletra. A. Be. Ce. Erra. Essa. Te. I et construeixo en versos breus per saber-te de memòria, per no oblidar-me ni dels teus espais en blanc. En negre. En silenci. Els que només recites tu per tu. I et giro full rere full el poema inacabat, sense conèixer el número de l'última pàgina.

Rossinyol

Remember it's a sin to kill a mockingbird.

Regust

Et pensaré passada la mitjanit, quan comenci el diluvi i el soroll de les gotes ofegui tot el desig. Quan la tardor avanci i no hi hagi ni un raig de llum que pugui delatar-me. Et llegiré en els versos de mil dones que van crear una sola veu, i t'imaginaré, callada, llegint un altre llibre compartit paraula a paraula. Potser així em treuré el gust àcid del petó que m'has fet aquesta nit passada i que jo t'he tornat, resignada, per por a que pogués ser l'últim. Però era sec, desesperat, fugisser. És aquest el regust que m'impregna els llavis, la llengua i les cordes vocals; el d'una saliva amarga que jo, en realitat, no he tastat mai.

Tota la vida

Ella está sobre la cama de leopardo, es un bulto, una especie de araña con ropa. Pero también es una mujer que llora. Martín cede a la rutina cuando algo se le afloja, una dejadez, la misma sensación que uno tiene en la butaca de un cine al terminar la película, ganas de quedarse ahí y que la proyecten de nuevo. Le da un poco de miedo porque aún no está seguro de que ella no se incendie de pronto y se sobreponga para lanzarle espinas de higo chumbo, pero se sienta en la cama, al lado del bulto, y le busca la cara con los ojos: encuentra un rostro aniñado y sufriente, consternado, hipando. Bueno, ya está bien. Hay que continuar. Con la mano que antes apretó el mango del cuchillo ahora recorre el cráneo de Nadia. Estira los dedos hasta cubrir su frente y sus cejas, luego baja por la mejilla y acopla su palma a los huesos marcados. Ella no reacciona al principio, pero al rato agarra la muñeca de Martín como si fuera un klínex y la aprieta contra su pecho. Él musita no llores, no llores más. Ninguno de los dos dice lo siento pero ella mueve la cabeza como renegando de sí mismo o de él o de las palabras Ya está, se están reconciliando. No es magia, tampoco están seguros de que sea amor, lo único que sienten es cansancio. Algo insoportable que te cae encima. Es un no te agunto ni un minuto más pero a la vez podría aguantarte toda la vida.

Por si se va la luz, Lara Moreno

[Lumen, 2013]

Muntanya avall

"I em toqui el destí que em toqui i em passi el que em passi, —hi haurà sempre un caminar i un escalar muntanyes: al capdavall, només es tenen vivències d'un mateix."

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Et sorprèn el propi somriure perquè no t'imaginaves tanta alegria. Sola, ben amunt, el vent t'acaba de despentinar els cabells i et regala aire després de la pujada. Somrius a través del cansament i el somriure esdevé un riure eufòric i apassionat. Que ho vols tot; que els núvols devorin les muntanyes, que l'aigua es prengui a glops el sol, i que aquest, amb la seva llum, incendiï tot allò que tingui al seu davant. Que et cremes, aquí dalt, et cremes en la teva pròpia foguera i rius; com voldries renovar-te, si primer no t'haguessis tornat cendra? La violència es transforma en carícia i res no fa por. Ho sents? No entens qui voldria posar veu a les frases que s'escolten en el silenci. Hi ha llocs on no arriba la paraula dita, només el soroll dels quatre elements i els seus mil colors. Tot gira i tu gires, fora de control. Així ho vols: cal tenir encara un caos dins un mateix per poder infantar una estrella que dansa. Hi ha llocs on el cos arriba abans que l'ànima i necessites un temps per tornar-te a reconèixer. I ho fas, ben amunt, amb aquell somriure que t'ha sorprès i que s'ha transformat en la quinta essència d'aquest paisatge. Ja fa fred i et queden molts graons per baixar. No te'n pots saltar ni un. Aniràs corrent muntanya avall.

Entranyes

Goseu primer creure en vosaltres mateixos —en vosaltres i en les vostres entranyes! Qui no creu en si mateix, sempre menteix.

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

[Traducció de Manuel Carbonell. Quaderns Crema, 2007]

La part del silenci

La señora Winterson protestó por lo que había incluido en mi libro, pero me parecía que el verdadero motivo de su enfado era lo que había dejado fuera. Hay muchas cosas que no podemos decir porque son muy dolorosas. Confiamos en que las cosas que podemos decir suavicen el resto, o lo mitiguen en cierto sentido. Las historias son compensatorias. El mundo es injusto, inicuo, inescrutable, incontrolable.

Cuando contamos una historia ejercemos el control, pero de tal modo que dejamos un hueco, una apertura. Es una versión, pero nunca la definitiva. Y quizá confiamos en que alguien sea capaz de escuchar los silencios y la historia pueda continuar, ser contada una y otra vez.

Cuando escribimos ofrecemos el silencio tanto como la historia. Las palabras son esa parte de silencio que se puede expresar.

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?, Jeanette Winterson

[Lumen, 2012]

Un caçador solitari

And by habit they shortened their thoughts so that they would not wander out into the darkness beyond tomorrow.

The Heart is a Lonely Hunter, Carson McCullers

[Penguin Modern Classics, 2008]

Enmig

Estic entre el sòl i el cel, un lloc
intermedi, posat damunt del no-res, en un camí
indecís. (El pitjor lloc per estar
és entre el que un dia ens exigeix
i el que l'etern promet. Enmig, aquest és el lloc pitjor.)

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 104 del cant X]

[Edicions del Periscopi, 2013]

Centre

No has de fer casa damunt d'una terra
on no hagis caigut. En el centre de la teva caiguda
s'alçarà la teva tranquil·litat.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 16 del cant V]

[Edicions del Periscopi, 2013]

La pell

Tanmateix, entenia ara que el tacte
explica històries,
i les paraules només afegeixen a les narracions el que la pell
no pot detallar.

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares
[Fragment de l'estrofa 90 del cant V]

[Edicions del Periscopi, 2013]

Un estil literari

101 

En Bloom i el parisenc Jean M van simpatitzar en el gestos
i en el passeig. Aquesta és la síntesi.
El cos forma amb els moviments una massa
i aquesta massa forma un text. Aquest text el llegeixen
els altres i hi ha llibres que agraden
i d'altres que no.
En el fons, cada vida, en general, no és més
que un estil literari. 

Un viatge a l'Índia, Gonçalo M. Tavares

[Edicions del Periscopi, 2013]

Estimar el temps dels intents

Ja no saps què és d'aquí i què és d'allà, què és de l'ara i què pertany al lloc on vas ser feliç i on et deien que no havies de tornar. En l'espai entremig, assumeixes el deliri. De moment, t'hi quedes.

volver

Creixen malgrat tot les tulipes, Sònia Moll Gamboa

[Viena Edicions, 2013]