Tac-tic

En una carta escrita no sé quant a no sé qui, la Virginia explicava la por que va passar pujant a Montserrat. Anava en autocar i deia que cada cop que s'aproximava a una corba pensava que ja està, s'acabava tot, caurien tots pel precipici. Jo he anat més a poc a poc, entre el bosc, per la claror. Vés pel matí, m'han dit, que ara ja es fa fosc molt d'hora i et pots perdre. La foscor sempre em perd. I ara hem canviat l'hora malgrat nosaltres ja no hem de fer res. Es canvia tot sol i a les tres són les dues i alguns dormen i alguns s'emborratxen i algunes fan l'amor sense voler parar, pel pur plaer de sentir la llengua sobre la llengua i les agulles del rellotge anant cap enrere. Tac-tic, tac-tic. Com un mantra amb el temps comptat. Com una esquena que es desglaça i s'incendia. A les tres eren les dues i ella encara hi era. Allà, a la foscor, el seu cos convertit en un bosc on caminar a poc a poc sense témer els precipicis.

Ouse

No one told me about the darkness. No one told me about the rain. No one told me about the solitude. Follow the riverbank, they said. Just follow the riverbank. Ignore all other paths. I went against the brown tide, through the treeless nearby. No one told me about the cold, the autumn fog, the grey grass. Just follow the river, just follow the rocks. It's a long way, they said. But no one told me about the loss, about the silence. The dense water, the ground breaking with waves. There was no music to open the gate. Just bare hands with drops of rain. Black birds in the distance. Can you imagine the night? The unravelling of his pain? The blindness of the fire. The weeping of the elm. And she; unvanquished, unyielding. No one told me about Death.

Anar-la a buscar

Avui m’he adonat que m’havia allunyat d’ella. De les seves preguntes que responien a les meves. De la seva fragilitat. De cada una de les seves soledats, tan soles. De la seva ironia. I de la seva essència tan dispersa. M’he adonat que fa temps que no escric. De que emmudeixo. Malgrat les fogueres. El ball. Que em fa por aquest silenci. Tan meu. Tan nou. I he pensat que l’aniré a buscar. Dins la tomba. Mullada. Parlant. I així, potser, les soledats esdevindran una de sola. Per tots. I així, potser, m’atreviré a escriure sense témer la buidor que deixa la segona persona del singular.

te has quedada mudo 

y no bailas descalzo sobre la brasa de tus palabras.

José Ángel González Franco

[Llegit minuts després d'escriure]

28.3.1941

Let us again pretend that life is a solid substance, shaped like a globe, which we turn about in our fingers. Let us pretend that we can make out a plain and logical story, so that when one matter is despatched —love for instantce—we go on, in an orderly manner, to the next. I was saying there was a willow tree. Its shower of falling branches, its creased and crooked bark had the effect of what remains outside our illusions yet cannot stay them, is changed by them for the moment, yet shows through stable, still, and with a sterness that our lives lack.

The Waves, Virginia Woolf

[Harcourt, 1978]

Pretendamos de nuevo que la vida es una sustancia sólida, en forma de globo, a la que damos vueltas en nuestros dedos. Pretendamos que podemos elaborar una historia sencilla y lógica, de modo que, después de despachar un asunto —el amor, por ejemplo—, podamos proseguir, en orden, y despachar el siguiente. Decía que había un sauce. Su lluvia de ramas descendentes, su arrugada y retorcida corteza, producían el efecto de lo que queda fuera de nuestras ilusiones pero carece de la capacidad de refrenarlas; de lo que queda alterado de momento por esas ilusiones pero se ve estable, quieto y con la dureza de la que carecen nuestras vidas. 

Las Olas, Trad. de Andrés Bosch

[Lumen, 2010]

Coses que m'agraden

M'agraden els migdies de divendres.
M'agrada l'oficina de la Mònica.
M'agrada l'amanida feta amb una mica de carinyo.
M'agrada que sigui l'hora del cafè.
M'agrada estar a tretze graus al sol.
M'agrada celebrar el dia d'avui.

Nevertheless, life is pleasant, life is tolerable. Tuesday follows Monday; then comes Wednesday. The mind grows rings; the identity becomes robust; pain is absorbed in growth. Opening and shutting, shutting and opening, with an increasing hum and sturdiness, the haste and the fever of youth are drawn into service until the whole being seems to expand in and out like the mainspring of a clock. How fast the stream flows from January to December! We are swept on by the torrent of things grown so familiar that they cast no shadow. We float, we float…

The Waves, Virginia Woolf

[Harcourt, 1978] 

[Calendari Impedimenta 2013]

Parpelles

Eyelids would have been fastened down by rain.

Jacob's Room, Virginia Woolf

[Harcourt, 2008]

Veu i Veritat

[...] since the only test of truth is length of life, and since words survive the chops and changes of time longer than any other substance, therefore they are the truest. Buildings fall; even the earth perishes. What was yesterday a cornfield is today a bungalow. But words, if properly used, seem able to live for ever. 

Craftsmanship, Virginia Woolf

[Penguin, 2009]

[...] ja que l'única prova de la veritat és la durada de vida, i com que les paraules sobreviuen els talls i els canvis del temps més que qualsevol altra substància, és per això que són les més vertaderes. Els edifics cauen; fins i tot la terra pereix. El que ahir era un camp de blat de moro avui és un bungalow. Però les paraules, si s'utilitzen correctament, semblen ser capaces de viure per sempre.

Craftsmanship, Virginia Woolf

La veu enregistrada de la Virginia Woolf llegint un fragment del seu assaig anomenat Craftsmanship, el 29 d'abril del 1937, per una transmissió de ràdio de la BBC

The Oak Tree

M’agradaria poder llegir el poema que escriu Orlando durant quatre segles. Saber quantes estrofes i versos el composen. Quina rima té. Quantes vegades surt la paraula mort, amor, naturalesa, solitud, “vida i amant”. Notar la diferència d’estil entre quan era jove o adult, home o dona, si és que canvia en absolut. I poder escoltar la seva veu; a vegades metàl·lica, a vegades de foc. Sentir com li batega el món sota la columna vertebral, entendre com podia estar morta i enamorar-se apassionadament en un minut estirada sobre la gespa. Viure en aquella serenor al veure que el temps t’ha eludit i que per tu no compte. Que no existeixen ni els minuts ni les hores ni els mesos; només el canvis d’estació. I que la vida transcorre a través de pols oposats; fred i calor, odi i amor, solitud i companyia, destrucció i creació, jo i altre, vida i mort, tot en un mateix moment intemporal i difús; inabastable. 

Veure o creure

The less we see the more we believe.

Orlando, Virginia Woolf

[Harcourt, 2006]

Chase the flame

For in all she said, however open she seemed and voluptuous, there was something hidden; in all she did, however daring, there was something concealed. So the green flame seems hidden in the emerald, or the sun prisoned in a hill. The clearness was only outward; within was a wandering flame. (...) Orlando went wild in his transports and swept her over the ice, faster, faster, vowing that he would chase the flame, dive for the gem, and so on and so on, the words coming on the pants of his breath with the passion of a poet whose poetry is half pressed out of him by pain. 

Orlando, Virginia Woolf

[Harcourt, 2006]

Intuïció

Life is to be understood, Bergson had proclaimed, not through the brain or mechanical reason, but through poetic intuition. A manifesto for Virginia Woolf to whom as poet and woman, intuition is core and kernel.

Virginia Woolf. The Will to Create as a Woman, Ruth Gruber

[Carroll and Graf, 2005]

Una intuïció no té solta ni volta,
és sols un bri de llum en la tenebra,
o un llenç blanc que s'esquinça
fendit per la veu negra de la nit.
Una intuïció no té base ni sostre,
no creu en res,
és un primer principi,
no té pàtria, no té mare,
no exigeix sacrifici ni obediència,
ni projecta cap ombra,
ni aspira a ser feliç.
Una intuïció és un buit, és una esberla,
un pont sense pilars del no-res al no-res,
com un poema.

Poema II - Francesc Josep Vélez

Viuen en la ment

They are the wildest, freest, most irresponsible, most unteachable of all things. Of course, you can catch them and sort them and place them in alphabetical order in dictionaries. But words do not live in dictionaries; they live in the mind. If you want proof of this, consider how often in moments of emotion when we most need words we find none. (...) And how do they live in the mind? Variously and strangely, much as human beings live, by ranging hither and thither, by falling in love, and mating together. 

Craftsmanship, Virginia Woolf

[Penguin, 2009]

Són les més salvatges, lliures, irresponsables i ineducables de totes les coses. Clar que pots agafar-les i ordenar-les i posar-les en ordre alfabètic en diccionaris. Però les paraules no viuen en diccionaris; viuen en la ment. I si vols prova d’això, considera quantes vegades en moments d’emoció, quan més necessitem les paraules, no en trobem. (...) I com viuen en la ment? De manera variada i estranya, igual que viuen els éssers humans, anant d’aquí cap allà, enamorant-se i aparellant-se.

Craftsmanship, Virginia Woolf

El jo errant

But what could be more absurd? It is, in fact, on the stroke of six; it is a winter’s evening; we are walking to the Strand to buy a pencil. How, then, are we also on a balcony, wearing pearls in June? What could be more absurd? Yet it is nature’s folly, not ours. When she set about her chief masterpiece, the making of man, she should have thought of one thing only. Instead, turning her head, looking over her shoulder, into each one of us she let creep instincts and desires which are utterly at variance with his main being, so that we are streaked, variegated, all of a mixture; the colours have run. Is the true self this which stands on the pavement in January, or that which bends over the balcony in June? Am I here, or am I there? Or is the true self neither this nor that, neither here nor there, but something so varied and wandering that it is only when we give the rein to its wishes and let It take its way unimpeded that we are indeed ourselves? 

Street Haunting, Virginia Woolf

[Penguin, 2009]

Però què podria ser més absurd? Són, certament, prop de les sis; és un vespre d’hivern, estem caminant cap a la botiga per comprar un llapis. Com, doncs, podem estar també en un balcó en el mes de juny portant perles? Què podria ser més absurd? Però és la bogeria de la naturalesa, no la nostre. Quan ella va començar la seva obra mestre, la creació de l’home, s’hauria d’haver concentrat en una sola cosa. Però en canvi, girant el cap, mirant sobre l’espatlla, va permetre que en cada un de nosaltres entressin instints i desitjos que estan constantment en desacord amb el ser principal, per tant som trencats, jaspiats, tot una barreja; els colors han corregut. El jo veritable és aquest que està dret sobre el paviment al gener, o és aquell que s’inclina sobre el balcó al juny? Estic aquí, o estic allà? O és que el veritable jo no és ni això ni allò, ni aquí ni allà, però quelcom tan variat i errant que és només quan cedim les regnes als seus desitjos i permetem que prengui el seu camí que som, en efecte, nosaltres mateixos?

Street Haunting, Virginia Woolf

La pau

You cannot find peace by avoiding life, Leonard.

Virginia, The Hours (2002)

Fi: March 28th (1941)

Et vas omplir de pedres les butxaques. Per poder-te quedar en les profunditats, i ja no pujar mai més a la superfície. Per no poder tornar. Per no haver de tornar i viure entre realitat i ficció, exterior i interior, dolor i felicitat; tot en un sol món. En uns segons tot es va desplomar: la inseguretat, la descripció, la tortura i la necessitat creativa. De manera inconscient i amb cautela vas anar forjant una consciència segura i arrelada. I amb la ploma teixies un món amb ànima, que respirava l’aire que tu mateixa havies inspirat al llarg dels dies més quotidians i els dies plens de guerra. Quina guerra, la teva. I la de tots. Però vas aconseguir entendre i construir i explicar i, sobretot, expressar. I vas escollir l’aigua, vas escollir tancar els ulls. I encara ara segueixes fluint. 

You filled your pockets with stones. To be able to stay in the depths and never come back up to the surface. To not be able to return. To not have to return and live between reality and fiction, exterior and interior, pain and happiness; all in one world. In a few seconds everything collapsed; the insecurity, the description, the creative torture and necessity. In an unconscious way and with caution you forged a rooted and secure consciousness. And with your pen you wove a world with a soul, which breathed the air that you yourself had inspired during the most normal of days and the days filled with war. What a war, your own. And all of ours. But you were able to understand and construct and explain and, above all, express. And you chose water, you chose to close your eyes. And still now you keep on flowing.

Comiat: Sunday, March 8th (1941)

I will go down with my colours flying.

A Writer's Diary, Virginia Woolf

[Harcourt, 2003]

M'enfonsaré amb els meus colors volant.

Diari d'una escriptora, Virginia Woolf

Comiat: Wednesday, January 15th (1941)

Yes, I was thinking: we will live without a future.  

A Writer's Diary, Virginia Woolf

[Harcourt, 2003]

Sí, pensava: viurem sense un futur.

Diari d'una escriptora, Virginia Woolf

Comiat: Wednesday, October 2nd (1940)

I said to L.: I don’t want to die yet. (…) I shall think—Oh I wanted another 10 years—not this—and shan’t, for once, be able to describe it. It—I mean death; no, the scrunching and scrambling, the crushing of my bone shade in on my very active eye and brain; the process of putting out the light—painful? Yes. Terrifying. I suppose so. Then a swoon, a drain; two or three gulps attempting consciousness—and then dot dot dot. 

A Writer's Diary, Virginia Woolf

[Harcourt, 2003]

Li vaig dir al L.: encara no vull morir. (…) Penso— Oh com volia uns altres 10 anys—no això—i no podré, per una vegada, descriure-ho. Em refereixo a la mort; no, al rebregar-se i al lluitar, al cruixir dels meus ossos sobre el meu ull i cervell tan actius; el procés d’apagar la llum—dolorós? Sí. Terrorífic. Suposo que sí. I aleshores un desmai; un buit; dos o tres glops per intentar recuperar el coneixement—i després punt punt punt.

Diari d'una escriptora, Virginia Woolf

Comiat: Saturday, June 22nd (1940)

I mean, there is no autumn, no winter. We pour to the edge of a precipice…and then? I can’t conceive that there will be a 27th of June 1941.

A Writer's Diary, Virginia Woolf

[Harcourt, 2003]

Vull dir, no hi ha tardor, no hi ha hivern. Ens aboquem a la vora d’un precipici…i aleshores? No puc concebre que hi hagi un 27 de juny del 1941.

Diari d'una escriptora, Virginia Woolf

Comiat: Sunday, June 9th (1940)

It struck me that one curious feeling is, that the writing “I” has vanished. No audience. No echo. That’s part of one’s death. 

A Writer's Diary, Virginia Woolf

[Harcourt, 2003]

Em va sorprendre la curiosa sensació de que l'escriptura del "jo" ha desaparegut. No hi ha audiència. No hi ha eco. Això és part de la pròpia mort d’un.

Diari d'una escriptora, Virginia Woolf