Cartell de la diada de Mallorca.

Ací està el cartell de la diada que he dissenyat per a l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM). Volia utilitzar el concepte de país a l'interior, i de la nuesa en la que ens està deixant l'abús del capitalisme.
Dubtava de si utilitzar l'esquena d'un home (la meua pròpia), o la d'una dona (la de Laureta), per si es donaven les típiques susceptibilitats pseudo feministes. Finalment, trobe que m'agrada donar-li un contingut femení al cartell, fer de la dona i la seua pell, la protagonista, doncs poques vegades el nostre moviment planteja la dona i la feminitat com a protagonista del nostre país. Sembla que es lluita contra el patriarcat des d'una òptica paternalista, des de fora, i en dates senyalades (8 de març).
Feia por la combinació del cos rotund de la dona, i les ungles pintades de roig, aplicant-li a la imatges una lectura estereotípica que crec hauria d'estar ja superada. Potser les nostres companyes no es pinten els ulls o les ungles, empren escot o el que siga? No provem nosaltres d'estar més guapos o elegants, o ens vestim per a l'ocasió si hem de buscar curro? Tot això no té importància, el que es tracta és que el cartell parle des de la dona, i que la imatge siga impactant i guapa. M'agrada la idea de trencar amb tòpics uniformitzadors dins del nostre moviment, les dones es poden arreglar, pintar-se les ungles si volen i ser feministes i rupturistes, no ho creieu? El més curiós, és que la gent que ho ha vist, de fora del nostre moviment no han fet aquesta lectura, i els ha agradat molt. Hem de filar nosaltres sempre més prim, i obsessionar-nos per una espècie de puresa monacal, que a la resta de la societat se la sua prou? El cos de la dona és poderós, i així es comprengué en els anys 60, quan es feia ostentació d'un cos femení que no s'amagava...
En definitiva, què us pareix el cartell?

Nacions, referèndums i tot plegat.

L'article de Josep Nadal, valorant amb una sèrie de reflexions el referèndum d'Arenys de Munt, ha alçat polseguera. El debat s'ha donat al seu blog, i ha tingut rèpliques en altres com el del company Vicent Baydal. Jo hi he participat, i m'agradaria saber quina és l'opinió d'aquells que llegiu aquest blog. Més o menys, la meua posició sobre el tema, es resumiria en el comentari que he deixat per allà:
A ningú amb un mínim de trellat se li ocorreria ací afirmar que existeix una Nació Mallorquina. Senzillament per una raó: El projecte secessionista mai ha quallat a les illes, i us assegure que s'ha intentat. Podem afirmar que aquests tipus de debat són la prova més evident que el discurs secessionista ha triomfat, i esquerda la unitat del nacionalisme valencià. Les coordenades en les que s'ha formulat aquest discurs, potencien el folklore i menyspreen la identitat. Els fets que plantegeu com a diferencials respecte a la resta de catalans són en la majoria de casos, anecdòtics. El sistema ho ha fet així, perquè al cap i a la fi, el regionalisme valencià, sempre s'ha donat en clau espanyola. No és casualitat l'himne regional que tenim, o que els suposats valencianistes ( abanderats de l'auto-odi ) d'UV i similars, han acabat sent abduïts pel PP. El seu projecte està clar. No entenc perquè nosaltres ens deixem seduir pels càntics de sirena. La raó em diu: Cal valencianitzar el país, d'acord, cal fer un discurs valencianista, d'acord, però a la vegada cal aprofitar la força i l'embranzida dels nostres germans de Catalunya, i treballar conjuntament per crear una indústria cultural potent que enllace els Països Catalans, una comunitat de més de deu milions de persones. Voreu que quan aquests llaços es donen, els prejudicis anticatalans ( fomentats per Espanya, no ens enganyem...) s'esvaeixen. Parle des del cas que m'afecta. Els valencians que treballem a les illes participem en una realitat catalana que no és la principotina, i ho fem amb naturalitat, sense deixar de ser valencians.
I per últim, jo no em sent pancatalà, crec que aquest terme implica l'expansió a casa nostra d'un projecte nacional que ens és aliè. No és el meu cas. Jo em sent senzillament valencià, i crec que aquesta és la nostra manera de ser catalans. I això m'uneix, sense canviar ni una coma del meu discurs als meus companys mallorquins, per exemple.