Pluja de records

Els records són pluja.
Aquella pluja que et xopa
fins al moll de l'os,
que t'arrapa la roba al cos
i que et fa fredolic.

Em cauen a sobre tots
com gotes d'aigua,
en un xàfec d'estiu,
intens, vertical.

Cada gota és un record,
d'un temps passat que no tornarà.
Te'n recordes d'aquell dia que...?
Mira aquesta foto on estàvem a...
Et quedava molt bé aquest vestit...
Que n'erem de joves...

No ploro. No ploris.
Els records són passat
que no ens ha d'entristir.
Ben al contrari,
hem d'estar contents d'haver-los
pogut viure i poder-los recordar.

Un altre amor

M'agradaria saber escriure
com t'he arribat a estimar.

Estimar-te a la manera clàssica,
visceral, profunda:
pensar-te a totes hores,
sentir el pessigolleig previ
a una trobada planificada,
l'esclat del primer petó,
descobrir el teu cos per primera vegada,
planificar un futur que sempre és incert,
deixar llavors de tu i de mi pel camí...

I un dia descobreixes, tard, massa tard,
que aquell amor ja no és aquell amor.
És una altra mena d'amor.
No ha passat res, o potser sí.
Un tren que ha arribat a destinació.
Una onada que mor a la sorra.
Un camí que es bifurca.

M'agradaria saber escriure
com t'he arribat a estimar
i poder-t'ho dir ara que aquell amor
ja no és aquell amor,
sinó una altra mena d'amor.

Gra de sorra

M’he convertit en un gra de sorra

En una platja immensa,

Un dia de ràfegues de vent.

Vaig a dreta i esquerra,

Endavant i endarrere,

Seguint el caprici de l’aire

Que em sacceja.

Les emocions em fuetegen

I em fan somriure alhora.

Res m’està bé

I tot m’agrada.

Caprici del pensament

Que juga amb mi

I em sap dèbil

En aquesta hora trista.

Vent fred

El temps asserenarà aquest sentiment:

el fracàs, la tristesa, el desamor...

Vindrà un dia del calendari que tot això

serà pols del passat que s’endurà el vent.

Un vent fred, vingut de terres llunyanes,

un vent de pas que s’endurà els records.

Servo l’essència del record,

no el record complet:

només l’ànima que no em fereix,

ans reconforta.

Deixa'm que...

Besa'm per darrera vegada.
Amb calidesa, primer.
Amb passió, després.
Salvatgement, per acabar.

Despulla't davant meu per darrera vegada.
Deixa'm que contempli cada racó del teu cos,
els racons on m'he amagat poruc,
delerós, assedegat de tu.

Deixa'm que et tasti per darrera vegada,
que l'olor del teu cos s'amari a la meva ànima,
que el conservi com el més preuat dels tresors.

Deixa'm que entri en el teu cos per darrera vegada,
sentir el meu batec dins meu,
sentir els teus pits contra el meu pit,
clavant-se roents.

Deixa'm tancar els ulls
i aplegar totes aquestes sensacions.
El que resta i el que se'n va.
Deixa'm que et recordi així.

Espantaocells

Et veig arribar de la llunyania.

La teva figura que abans em torbava, 

fins i tot en la monotonia, 

s'ha convertit en un ninot sense ànima. 

On abans fruia dels sentits, 

ara és, molt a desgrat,

un camp erm, sec, eixut. 

M'he vestit d'espantaocells, 

inert, immòbil,

sol en el camp del desig.

T'acostes i el teu oreig, 

talment una brisa d'estiu, 

em recomforta. 

Però sé que quan marxis, 

no gaire tard, 

romandré de nou sol, 

vigilant els rostolls 

d'un camp segat fins a la mort.  

Hostilitats

No presentaré hostilitats:
el meu exèrcit es mantindrà en repòs,
les tropes amb set de sang estaran controlades.
No hi haurà batalla sobre el taulell.

Però no em demanis que no em llepi les ferides
i que faci com si fossin cicatrius a la pell.
La incisió és massa profunda encara
per sotmetre-la a l'oblit.

Caixes

He posat els records en caixes,
segellades perquè no s'escapin.
Vull servar-los així, en letargia,
vius, crionitzats per si mai els
torno a necessitar.

Els he endreçat cronològicament,
amb cura, sense deixar cap detall.
No vull trair el curs de la història
al teu costat.

I en una caixa, dins una altra caixa,
hi he desat el desig.
Cor desbocat, cavall alat,
que s'enlaire cap al cim de la passió.
És el que vull més protegit,
per més llunyà ara.
És el que em dol més d'haver perdut
en el camí de tots aquests anys.

I tot ho he mudat a un altre lloc.
En solitud. Amb les caixes ben tancades
per no perdre un bit dels records.

Si m'estimessis

Si m'estimessis com dius que m'estimes
no em faries passar aquest tràngol.
El tràngol de sentir-se bandejat,
actor de repartiment d'un amor que s'acaba.
El tràngol d'amagar un moviment
per por de fer mal. El remei és pitjor
que la malaltia: animal engabiat que cerca
desesperadament la sortida.

Sóc, sí, un animal ferit.
Ferit en el cos i en l'ànima.
Ferit en el present i en el futur.

I no et fa mal?

I no et fa mal saber que mai més
tornaràs a sentir l'escalf dels meus besos?
Ni les carícies a cau d'orella?
Ni els meus dits que s'esmunyen
cap al teu cau
i juguen amb els plecs
del teu cony encara ardent?

I no et fa mal saber que mai més
els nostres sexes es tornaran a trobar?
Que hem deixat perdre les ànsies
de sadollar-nos a cada moment?

T'he perdut

"L'essencial no és visible als ulls"

T'he perdut. Ho sé.
No ha estat d'avui per demà.
Ha estat un procés invisible
als meus ulls, als teus.
Enverinadament dolç,
com un caramel mortal
d'efectes demolidors.
Tan és quan va començar.
Però quan mires enrere
i endavant i sotges el present
veus que hi ha un abisme
entre l'abans i l'ara.
Maleït temps que passa
com el paisatge en un tren,
incapaç de copsar detalls
que llauren de sal
un amor antic.


Tinc por de la pèrdua.

Felicitat

Només voldria desitjar que fossis feliç.

Així de senzill, així de sincer. 

Que allò que en diuen felicitat 

(i que sovint ens preguntem si existeix: 

maleïda sobrevaloració)

t'inundi, t'inspiri, 

t'ompli, et prengui,

t'envoli, et faci viva. 

Només vull desitjar-te que siguis feliç, 

I em vaig sentir trist

I, de cop, passant pel mur que envoltava la casa,
em vaig sentir trist.
Una tristesa dolça, però dolorosa tanmateix.
I trist vaig continuar rodant, resseguint el mur.
I l'atzar em va portar fins a dos amants
que es besaven tendrament,
amb besos ràpids, sincopats,
de comiat que volien allargar eternament.
I em vaig tornar a sentir trist.

I vaig recordar tots aquells anys de felicitat,
(Perquè, existeix la felicitat?),
un passat cada volta més llunya, més feridor.
I vaig plorar, llàgrimes tristes
que van mullar el mur que envoltava la casa,
i els amants que es besaven tendrament.

El rellotge

El rellotge canta un tic-tac trist,
d'hores que s'escolen,
adés lentes, adés ràpides,
vers un futur incert.

Oh dolça i alliberadora incertesa,
Oh crua presó.

Les busques es claven a la pell,
ferida d'un temps venidor,
carícia d'un passat que s'allunya.

Ho hem fet tot bé

Com sempre, ho hem fet tot bé.
O gairebé tot.
Estimar-nos. Mig camí entre serenitat
i bogeria, no sempre en equilibri.
Respectar-nos. Fins on la capacitat humana
ens ha deixat veure.
Mirar-nos al ulls
i ser còmplices de petits detalls
que al final són els que omplen
la nostra quotidianitat.
Riure. Riure'ns de tot i de tothom,
començant per nosaltres mateixos.
Plorar. Pels altres (molt)
i per nosaltres (no tant).

Com sempre, ho hem fet tot bé.
O gairebé tot. I ha estat bonic.
Rematadament bonic.

Firmament

Com el Petit Príncep
que alçava els ulls al cel
i comptava estels infinits,
jo contemplo el firmament
que s'obre en la teva pell.
Esquena pigada d'estrelles
que són una porció d'història,
un record viu i permanent.

Qui pogués abastar-les totes encara!
Tancar-les en una campana de vidre,
saccejar-les com aquelles boles
amb figures estàtiques i neu simulada.
I fer-les volar en una gàbia de cristall
pel sol fet de saccejar records
i il·luminar la foscor.

Em costa molt...

Em costa molt fer com si no passés res.

Com si no estigués enfadat.

Com si no estigués dolgut.

Com si no tingués por a l’abisme.

Com si no hi hagués imprès a la retina

Milers d’històries, milers de besos,

Milers d’instants, milers de records

Que em duen a tu.

Em costa molt deixar-ho perdre tot,
bo i sabent que és un camí
que tard o d'hora haurem de prendre.

Em costa no assaltar-te
de matinada
i jugant a desvetllar-te
acabar rodolant pel llit...
com abans.

I malgrat tot...

I malgrat tot
necessito els teus besos,
necessito les teves carícies,
necessito la teva escalfor a prop.

I malgrat tot que sé
que l'escalfor que et dono
no t'omple
continuo aferrat a tu,
al teu cos, als besos que imagino.

No vull renunciar a imaginar.
Sé que em fa mal,
però, obsedit, no m'hi puc negar.
Perquè encara t'encalçaria,
encara, malgrat tot,
tothora.

Dol

Deixa'm.
No m'amanyagis.
No vull les teves carícies.
Ara no.
Les necessito, però no les vull.
Haig d'aprendre a viure sense elles.
Deixa'm pair tot el dolor que porto a dins.
Deixa'm fer el dol que haig de viure.

Huracà

I de cop, sense adornar-te'n,
ets a l'ull de l'huràcà.
No fa vent,
calma tensa.
Estàs preparat per les ràfegues
i les onades
que et saccejaran fins a deixar-te
extenuat, errant,
lluny del recer càlid
de la costa?