El Hòbbit

Em considero d’aquells afortunats que va descobrir Tolkien durant la seva adolescència, cosa que me’n va fer un fan absolut. D’això fa molt de temps. Dintre d’aquest biaix reconegut, “El Hòbbit” sempre havia estat considerada una obra secundària, una prèvia lleugera a la gran obra tolkienana per excel·lència: “El Senyor dels Anells”.

L’adaptació d’aquesta gran obra al cinema per part de Jackson feia pràcticament obligatòria una adaptació posterior d’”El Hòbbit”, encara que fos únicament per raons comercials i acontentar aquells espectadors que, potser, mai s’acostaran al llibre.

La veritat és que m’hi vaig posar amb certa recança, ja que no volia que una mala pel·lícula em substituís el bon regust deixat pel llibre fa tantes dècades. D’altra banda, la mala sorpresa de veure que en farien una trilogia em va fer témer el pitjor: l’allargament artificial de l’argument per tal de justificar tres llargmetratges plens d’acció i poca cosa més.

Tanmateix, sobre la pel·lícula, com a tal, només puc dir que resulta entretinguda: tanmateix, un principi una mica insípid i avorrit, amb poca novetat, dóna pas a una ben triada acció, molt més àgil i engrescadora a la segona meitat. Pel que fa als personatges, la comicitat cercada en els nans de vegades és un pèl forçada, i Thorin és com un cas a banda, poc creïble. En canvi, em va sorprendre agradablement la interpretació de Martin Freeman en el paper de Bilbo Saquet (ull, dobladors: no és “Bolsón” –en castellà– la traducció de Baggins!). És potser el més positiu que hi vaig trobar: expressiu dins la sobrietat del personatge, molt ficat en la seva personalitat, aquesta ambivalència entre la seguretat i comoditat i el desig inconegut d’aventura, és segurament el millor valor i missatge de l’obra.

Els efectes especials i escenaris són, com era d’esperar, senzillament espectaculars i magnífics, especialment les ciutats perdudes dels nans.

Ara, a veure què ens aporta la segona part prevista pel desembre d'aquest any: “La desolació d’Smaug”. Com a mínim, una bona estona d’entreteniment.

El Libro de los seres imaginarios

Tot i que normalment llegir Borges és un plaer per al lector, gràcies a la seva destacadíssima habilitat amb el llenguatge i una intel·ligència excepcional a l’hora de traslladar idees brillants d’una forma entre enigmàtica i esperonadora, en aquest cas l’experiència és diferent.

El “Libro de los seres extraordinarios”, que va aparèixer primerament el 1957 com a “Manual de zoología fantàstica” és, bàsicament, el que diu el títol: un extens catàleg d’éssers imaginaris extrets de tot tipus de fonts: des de les mitologies clàssiques, indoeuropees o asiàtiques, fins a religions oficials i majoritàries o bé la simple imaginació popular o d’autors literaris reconeguts. Aquesta heterogènia fa que el recull sigui irregular, ajudat de forma sorprenent per una ordenació alfabètica discutible.

Es troben a faltar algunes coses, i jo, bàsicament, dues: la intensivitat i la extensivitat (dubto que aquests termes siguin normatius, però jo m’entenc). D’una banda, quan s’aborda algun dels éssers, la descripció i referències són, obligadament, breus, cosa que fa perdre una mica el possible interès de l’obra, que hagués estat la de ser referència obligada en les “fitxes” de cada ésser imaginari. De l’altra, és molt dubtosa la tria final dels espècimens, ja que deixa fora moltíssims d’altres que igualment hi podrien figurar, si es segueixen els mateixos criteris intuïts pel lector.

Tanmateix, el que és molt positiu és que, en molts casos, aporta referències i fonts documentals a les quals es pot anar a ampliar informació. A més, en d’altres invoca subtilment metàfores sobre la condició humana.

Per tant, tal com recomana l’autor (juntament amb Margarita Guerrero, coautora), no és un llibre per llegir d’una sentada (està exempt d’argument), sinó que pot servir bàsicament com a catàleg, segment en el qual es queda, potser un pèl curt.

De totes maneres, mantinc Borges com un dels meus autors de capçalera, sens dubte.

Tocaia Grande

No és una de les obres més conegudes o reputades de JorgeAmado, però Tocaia Grande (1984) reuneix alguns dels tòpics de la seva obra literària. Profundament lligat al seu entorn, l’escriptor brasiler, de qui s’hauria celebrat el centenari l’any passat, feia traslluir a les seves novel·les el pensament comunista o, fins i tot sovint, anarquista amb el qual va estar vinculat gran part de la seva vida. De fet, va dedicar-se activament a la política en els primers anys, cosa que el va portar a l’exili europeu durant uns quants anys, fins que va poder tornar al Brasil.

Aquesta doble font de les històries explicades creen una atmosfera especial: la lluita per la supervivència, l’explotació dels més desvalguts, l’autoorganització social, els valors morals més vitals, bàsics, els trobem en les històries tremendament humanes d’un entorn rural en un Brasil encara per estabilitzar.

A Tocaia Grande, Amado ens recrea el naixement d’una ciutat a la selva de

 l’estat d’Ilhéus, a la costa brasilera al sud de Bahía. Terra verge encara per controlar, les lluites i escaramusses entre coronels per la seva possessió i definiran el destí de les futures hisendes, amb les seves plantacions de cacau, control de les vides i grans fortunes. En aquest cas, en un senzill racó fluvial, diversos personatges s’hi van establint poc a poc, començant de zero, organitzant una nova societat a base d’esforç i passions, somnis o misèria. El fet de situar-se en el camí cap a les naixents plantacions de cacau, fa que hi floreixin el petit comerç, la ferreteria, la prostitució, i qualsevol altra cosa que respongui a les necessitats més bàsiques dels personatges que van apareixent, amb una interessant aportació de la Candomblé, la religió procedent dels ritus africans que marca encara les creences místiques a l'interior del Brasil, amb els seus orixàs, ògums, xangò, etc.

Sota la protecció distant del Coronel Boaventura Andrade, propietari de les plantacions, i més directament del Capitão Natário da Fonseca, el seu fidel jagunço, el campament inicial anirà bastint petits negocis com el magatzem del turc Fadul, d’ànima comerciant, la ferreteria del negre Tió, ex-esclau fugitiu, les prostitutes joves i velles com Coroca, l’errant músic ambulant Pedro Gitano, i tants d’altres que se’ns van fent enormement entranyables. Entre ells sorgeixen tot tipus de relacions, que han d’anar gestionant a base d’assaig i error, i sobretot de l’ajuda i suport mutu, en una mena de paradís anarquista. La seva il·lusió i la unió de tots és l’únic que els ajudarà a enfrontar-se als problemes que, gradualment, incrementaran la seva gravetat: atacs d’assaltants, epidèmia de febre, inundacions, l’arribada de la missió religiosa i, finalment, la imposició de l’Estat, que, sota l’aparença de la legalitat vigent, voldrà controlar la terra mitjançant la violència més brutal. Cal destacar que al seu Brasil original es va fer una telenovel·la basada en aquesta obra.

A banda d’uns personatges encantadors, d’històries molt humanes que generen la comprensió d’uns valors i actituds molt sòlids per tal com són bàsics, un altre dels punts forts de la novel·la és l’ús d’un llenguatge plenament popular, que s’escriu tal com es pronuncia, atesa l’escàs academicisme de tot plegat. Molt bones troballes del traductor Manuel de Seabra en l’edició de La Magrana.

Ara toca entrar en d’altres obres d’Amado més conegudes: Tieta do Agreste, Gabriela, cravo e canela, Dona Flor e seus dois maridos o Teresa Batista, cansada de guerra.

Vida de un loco

Després del meu darrer post sobre “El biombo del Infierno” d’Akutagawa, una obra plenament oriental, he tingut l’ocasió de llegir altres tres obres breus del mateix autor, molt més occidentalitzades: “En el bosque”, “Los engranajes” i “Vida de un loco” (els títols van en castellà perquè és la llengua en que les he llegides, perquè no existeix –crec– la traducció catalana o perquè si ho poso en japonès directament algú em maleirà o em tractarà de pedant).

“En el bosque” sorprèn per la seva original concepció: un mateix fet (la investigació per la troballa d’un cadàver al bosc), és relatat i interpretat de diferents formes per diversos testimonis o personatges implicats, en la seva declaració policial. Amb aquestes versions de vegades complementàries i de vegades contradictòries, el lector ha d’anar construint els fets reals, tot i que la complexitat d’aquesta realitat ens comporta més dubtes que certeses.

“Los engranajes”, per la seva banda, té la virtut d’endinsar-te plenament en els processos mentals d’un psicòtic (el propi autor), exposats de forma totalment natural i fluïda. Remou el lector per dins, ja que es troba immers en aquests pensaments desestructurats però d’una polidesa i clarividència espectacular.

I finalment “Vida de un loco”, una obra excepcionalment brillant, crec que qualificable sense problema d’obra mestra. Estructurada en microrelats o episodis brevíssims, alguns de poc més que alguna frase, tots ells impliquen molt més del que les poques paraules exposen: ens aporten ideacions, imatges d’esbossos poc clars, projeccions de futur o regressions al passat de nivell genial, però que van marcats tots ells per una mena d’acomiadament de la vida, ja que l’autor ha decidit el suïcidi. La convicció de la solidesa de la decisió impacta i posa el dol sobre tot el que hi reflecteix, i un dolor imponent en el lector que veu que el Mestre se’n va.

Ara, només m'espera Rashomon. Tot seguit.

Jigokuhen (El biombo de l'infiern, de Rynosuke Akutagawa)

Ryûnosuke Akutagawa (1892-1927) és un dels noms mítics de la literatura japonesa. Com tants altres autors de la seva generació, va conèixer en profunditat la cultura occidental, fonamentalment anglosaxona, del segle XVIII i XIX, cosa que els va fer confrontar vivament amb la tradicionalista nipona, provocant interessants ambivalències. Eren especialment interessants les sessions a casa del mestre Natsume Sôseki, on les discussions literàrio-filosòfiques enriquien tant mestres com deixebles. Va ser reconegut per la cultura occidental de la mà de Jorge Luis Borges i del cinema d’Akira Kurosawa, que va internacionalitzar-lo mitjançant l’adaptació al cinema del seu conte Rashômon.
Akutagawa, però, va acabar essent un personatge llegendari dins la cultura japonesa, a causa de la seva tràgica història personal: la malaltia mental de la seva mare quan era petit el va marcar tota la vida, i va heretar una psicosi que alimentava la seva genialitat. El poeta maleït finalment es va suïcidar als 35 anys. Mestre de les històries breus, està considerat una de les figures cabdals dels contes, i fins i tot es va instaurar un premi literari al Japó amb el seu nom, equivalent al Nobel de Literatura.
Un dels contes més destacats és Jigokuhen (El biombo de l'infiern) del 1916. En aquesta història, d'ambientació plenament oriental, Akutagawa ens acosta al drama d’un pintor proper a la cort del señor de Horikawa, el genial Yosihide que, a més, aprofitava la seva posició i habilitats per a fer una crítica duríssima al poder i tot el que l’envoltava en aquell món dominat pels senyors feudals. El problema s’esdevé quan rep l’encàrrec del senyor de Horikawa de fer una obra en la qual s’involucraran elements màgics, espirituals i, finalment, una tragèdia de proporcions indescriptibles que atrapen el lector d’una forma especialment cruel.
El conte manté una línia creixent, en la que ens va descrivint la personalitat del pintor i la seva forma d’enfrontar-se a les demandes formals del senyor i els costums de l’època. De pas, ens il·lustra sobre el costumbrisme, les tradicions i papers de la cort, la mitologia de l’època i les lluites i conxorxes al voltant del poder establert.

A l’espera de llegir altres contes del mateix autor, aquest és un de molt recomanable per a qui gaudeixi instruint-se amb la cultura oriental.

Una novelita lumpen

Bianca és un dels clàssics personatges de Bolaño: una persona vulnerable, que malda per mantenir-se al marge de la sordidesa del seu entorn però que, malgrat tot, s’hi veu involucrada i no hi claudica sinó que hi sobreviu amb una força interior espectacular.

En aquest cas, els records de Bianca ens porten a la seva infantesa, on, juntament amb el seu germà, van quedar orfes per la mort en accident dels seus pares. La forma com tots dos s’enfronten a la nova situació, a la vida, és el principal interès de la història. Dos infants que amb prou feines intueixen el funcionament del món dels adults, i que finalment es veuen sota la influència de dos personatges sospitosos que s’instal·len amb ells. Això fa que siguin utilitzats per robar a la casa d’un exactor exculturista i cec, que en els seus bons temps havia interpretat Maciste als pèplums de l’època, tot una metàfora de la glòria de cartró-pedra del passat. Bianca hi estableix una relació especial sense voler-ho, i es mostra ambivalent entre la fidelitat als amics del seu germà o al propi Maciste, mentre va descobrint poc a poc els seus sentiments més madurs.

El títol de “lumpen” li escau a la novel·la, molt breu, ja que ens transporta a un entorn brut, lleig i desagradable, on les persones són només mitjans a utilitzar, en alguns dels racons més deteriorats de la Ciutat Eterna. Sense destacar en res especial, fa tot l’efecte d’un conte una mica estirat, que bé podria haver format part d’una obra més gran i complexa. Poc treballada, em sembla.

Llamadas telefónicas (Roberto Bolaño, 1997)

En una primera aproximació al món de Bolaño, aquesta recopilació de contes deixa un regust certament ambivalent. Bolaño té una gran facilitat per crear personatges especials, fracassats en la seva pròpia humanitat, portats per les seves pròpies eleccions, o no, als límits més degradants, la misèria o l’autodestrucció. En això l’autor és un bon especialista. Les històries en què es veuen immersos aquests personatges, però, no brillen al mateix nivell: de vegades són situacions impostades, agafades amb pinces, de credibilitat dubtosa i amb desequilibris importants.

L’autorreferència, més o menys explícita, imbueix gran part dels fets narratius: localitzacions, històries vitals, recorreguts en què molts cops hi podem reconèixer la biografia del propi Bolaño... Tot i això, ens fa ser voyeurs de realitats descarnades, amb poques concessions a la intimitat. S’explicita pràcticament tot, les accions i omissions queden exposats fàcilment a l’escrutini públic, però sense voler-ho en cap cas. Altrament, estan molt més en la línia de ser intents de discreció personal i de normalitat vital abocats plenament al fracàs.

Dels contes n’hi ha algun de molt recomanable, tributari de quedar en la memòria, com ara “Enrique Martín” o “El gusano”, d’importants influències borgianes, o “Joanna Silvestri”, potser la més destacada, o “Vida de Anne Moore”, un llarg periple vital de desastre en desastre que té l’aspecte d’una ressenya biogràfica amb un punt de tragicomèdia.

Tanmateix, deixant de banda que, com ja he dit en altres ocasions, em cansen els escriptors que fan històries d’escriptors, en cadascun dels contes tens la mateixa sensació, crec que volguda per l’autor: el crescendo narratiu crea l’expectativa d’un final espectacular, sorprenent, imaginatiu i brillant que, inesperadament, no existeix, sinó que el final apareix bruscament, senzillament donant la història per interrupta, o amb una culminació molt més banal del que prometia.

En general, doncs, crec que li falta a tot el conjunt un pèl de brillantor, ja que ni l’habilitat amb el llenguatge és espectacular, ni l’estructura narrativa és innovadora. Tot i així, és de molt bon llegir.

A la recerca del temps perdut

Ja he dit molts cops que és difícil fer algun comentari interessant sobre obres clàssiques de les quals s’ha dit tot (o gairebé tot). I és que “doctors té l’Església”, aquells crítics que podran fer anàlisis molt més acurades que les meves. Però com que l’interès d’aquest blog és precisament el de reflectir les impressions personals causades per les diverses obres o productes culturals, independentment de la seva qualitat o importància, això tindrà més a veure amb les meves pròpies mancances o llacunes que amb el perfil concret de l’obra comentada. Per tant, què m’ha semblat aquesta?

“A la recerca del temps perdut” és indiscutiblement una de les grans obres de la literatura universal (mundial). Està composada per 7 volums, dels quals he tingut l’ocasió de llegir el primer. Aquest està centrat en la figura de Swann, un personatge de l’alta burgesia parisenca, vist des de l’òptica dels records d’infància del narrador. Això vol dir que la visió que aquest narrador (Proust) en podia tenir, està dramàticament influïda per la visió infantil i pel sedàs que en suposa la memòria d’aquesta visió un cop arribes a la maduresa. Amb tots aquests filtres, la veracitat o ajustament a la realitat de personatges o situacions és poc menys que inversemblant.

Després de fer profundes incursions en els records detalladíssims de vacances passades a Combray en un entorn familiar de finals del S.XIX, on les figures adultes, paternes o no, mantenien una distància sideral dels infants, i la visió d’aquests respecte el món adult, les seves relacions i normes socials esdevé interessantíssima per la innocència amb el qual s’incorporen aquestes a la conducta i la moralitat individual en certes capes socials de l’època. És en aquest entorn, de recerca de la pròpia personalitat, de l’escalfor de l’amor maternal, i del propi lloc en aquest engranatge de vincles, normes i morals, on Marcel, el narrador, rememora la idealitzada figura de Swann, amic de la família amb que havien compartit tardes de tertúlies i visites socials. També és de molt agrair les incursions que l’autor fa en la formació cultural del personatge, tant en l’àmbit de la literatura com de la pintura, d’una exquisidesa impactant.

En una segona part, Proust aborda la història d’amor de Swann vers Odette de Crécy, una dama de gran bellesa però d’una simplicitat i d’escassa cultura sorprenent, cosa habitual, d’altra banda, en aquella època. Aquesta relació modifica l’entramat de relacions socials de Swann, que deixa de ser ben rebut en alguns ambients, i és torturat pels seus sentiments, gelosies, etc. Finalment, però, sense una solució de continuïtat evident, ens trobem en l’època adolescent de Marcel, en la que descobreix l’amor vers una noia al Paris hivernal més cru, però d’alta societat, no gaire correspost per aquesta. La casualitat fa que aquesta noia sigui filla de Swann, cosa que entronca amb la història anterior ja coneguda.

Al marge dels salts narratius i el desequilibri temporal de molts dels seus paràgrafs, hi ha alguns elements que cal destacar en aquesta magna obra. Personalment, m’ha fet la impressió de ser una obra molt ancorada en el temps, a la qual se la veu avui fora d’època. Les estructures del llenguatge, el plantejament narratiu, són molt poc actuals, formals, afectats. Això provoca que ens hàgim d’adaptar nosaltres a l’obra.

D’altra banda, voldria ressaltar la curiositat de les formes sintàctiques que utilitza Proust: mai de la vida havia trobat frases tan extenses, llarguíssimes, que en molts casos arriben a ocupar pràcticament tota una pàgina. Realment impressionant, combinant copulatives amb subordinades, disjuntives, etc. Fantàstic! Si algú gosa, és un bon exercici per fer anàlisis sintàctiques...

Crec que, de moment, deixaré per més endavant la resta de volums, cercant de no perdre molt de temps.

Salut!

Adéu a Gore Vidal

Un altre gran escriptor, guionista, assagista i activista, que se'n va.
http://www.nytimes.com/2012/08/01/books/gore-vidal-elegant-writer-dies-at-86.html?_r=1&hp

El enredo de la bolsa y la vida

Una altra divertidíssima obra d’Eduardo Mendoza, amb l’estil vibrant a què ens té acostumats. Aquest cop, el nostre “detectiu” pringat fins al surrealisme s’envolta aquest cop d’una colla d’arreplegats absolutament passats de voltes per tal de resoldre un petit misteri que el portarà irremissiblement a una aventura totalment esbojarrada per diversos racons de Barcelona i fins i tot algun de la Costa Brava, amb una mirada original per la seva acidesa.

Els personatges competeixen entre sí en absurditat, poc seny i menys recursos però, això sí, tots amb un llenguatge cultíssim que Mendoza empra com a recurs humorístic pel que té de contradictori i de contrast amb les seves característiques personals.

M’ha seguit reforçant la imatge d’Eduardo Mendoza com el nostre Tom Sharpe particular.

No us el perdeu!

Es va fent més i més tard

Un petit llibre de vegades pot contenir molta saviesa. Crec que aquest és el cas del llibre “Es va fent més i més tard”, un seguit de cartes que van amarades de tot tipus d’emocions, derivades de les més diverses històries i relacions humanes. I és que d’humanitat tracta el llibre.

Antonio Tabucchi fa servir el seu magnífic coneixement de l’ofici per transmetre’ns aquestes emocions de forma absolutament colpidora. Tenen forma de carta, però, en moltes ocasions, no són més que testaments d’una vida, d’una relació. Es donen explicacions, s’exposen arguments, es dibuixen fantasies i esperances, somnis perduts, abandonats o fracassats, alegries viscudes o només somniades, dolors infinits i deserts de l’ànima... Però l'amor sempre al capdavall de tot.

Sempre he considerat un mèrit dels grans escriptors quan ens poden parlar amb llenguatges diferents. I aquí ho podem veure. Cadascun dels autors de la carta (tots homes, tret de l’última), parla amb veu pròpia, amb una estructuració diferent del llenguatge, de les idees, del vocabulari. De vegades es tracta de personatges racionals, metòdics, o d’altres que transiten per diverses línies de pensament; de vegades les paraules són dures i directes, però en altres ocasions la metàfora esdevé la reina del relat; en ocasions és fred, o d’altres sensible i tendre.

La localització de les històries ens va movent per tota Europa: principalment la Mediterrània (Itàlia i Grècia), però també Paris o Londres. De la mateixa manera, els autors de les cartes solen ser artistes d’arts diverses, que ens transporten al seu món particular: des d’harpistes a pintors, poetes, etc.
Una bona elecció per gaudir de petites històries emotives que fan reflexionar.

Mort a la Fenice

Quan hom tingui necessitat de desconnectar, amb novel·la negra de la bàsica, pot acudir a Donna Leon. Lluny de voler fer experiments insegurs, Leon s'aferra als tòpics del gènere, amb un inspector que porta una vida normal, familiar, i tot i així, ha de mirar de comprendre els viaranys més foscs de la natura humana per arribar a la resolució del cas que l'ocupa.
No he llegit més llibres de Donna Leon, i no sé si ho faré, però si la resta de llibres protagonitzats per Guido Brunetti són com aquest primer, de 1992, l'autora mostra bon ofici però poc art. Tirant de tòpics, el món de Brunetti té punts una mica fluixos per la seva pròpia tipicitat. Per exemple, el cap de Brunetti, un buròcrata curt de gambals i de vergonya, que no dubte a aprofitar-se dels èxits i la feina dels subordinats. Poc creïble, certament.
Leon és una americana fincada a Venècia. Això és en part un avantatge i en part un handicap. Com a estrangera (un foraster mai serà un venecià), veu la vida a la ciutat amb perspectiva. Però això mateix li impedeix absorbir tota l'essència de la vil·la ducal, envoltada de massa misteris per a l'estranger. Tot i així, Brunetti ens regala alguns passeigs interessants per la ciutat dels canals, passant per barris popular o pels palaus del Canal Grande. No deixa de ser interessant, però no aporta res nou.
En definitiva, una novel·la negra senzilla, lineal, on poc a poc els misteris es van aclarint, i que no trenca cap dels tòpics del gènere, amb un llenguatge planer que facilita la lectura. Intranscendent.

Ray Bradbury

Ha marxat, no sabem si cap a Mart o altres móns més llunyans, reals o imaginaris. Ens va ensenyar a pensar, a ser crítics i a pensar utopies possibles i perills molt vigents. Un dels grans mestres.

Per cert, si els llibres cremen a 451 Fº, a quina temperatura cremaran els e-books?

La Gavina

Un llibre difícil, aquest. Lluny de qualsevol mena d'acció narrativa, tota la història es limita a dos o tres espais que simplement serveixen per encabir-hi les doloroses reflexions dels personatges.
Marcat per la tragèdia, un alt funcionari del govern té la responsabilitat de redactar una declaració de guerra que es farà pública l'endemà. Ell, de fet, és com si ja no hi fos, després de la mort de la seva dona. Però això no li impedeix reflexionar sobre la importància de les paraules en la vida de mileres de persones i en l'esdevenir històric de les nacions.
Tanmateix, aquest moment crític es veu alterat inesperadament per l'aparició d'una enigmàtica jove que començarà a remoure antics sentiments i records punyents. Però aquest personatge, entrat per una porta lateral a la seva vida, anirà transmutant des del misteri: "qui és, què vol en realitat?", són les preguntes que planen sobre els sentiments que brollen inesperadament del nostre protagonista.
La tensió discursiva durant tota la nit és creixent, es va modulant contínuament, barreja sensacions contraposades i porta a reflexions allunyades de la racionalitat. I tanmateix, es deixa portar...

Macbeth

Sempre és un plaer per a l'esperit revisar grans clàssics. I, entre aquests, què podem dir dels grans drames shackespearians, com ara Macbeth? No hi ha millor manera d'introduir-nos en el sentiment de l'ambició, que porta a la destrucció de l'home i tot el que l'envolta.

Rellegim-lo tants cops com calgui. És un plaer i és un deure intel·lectual.

A disfrutar:

Is this a dagger which I see before me,
The handle toward my hand? Come, let me clutch thee.
I have thee not, and yet I see thee still.
Art thou not, fatal vision, sensible
To feeling as to sight? or art thou but
A dagger of the mind, a false creation,
Proceeding from the heat-oppressed brain?
I see thee yet, in form as palpable
As this which now I draw.

Baltasar Porcel

Desgraciadament, de tant en tant hem de posar-nos el dol a l'ànima i elevar el plany per aquells que, deixant-nos, empobreixen el nostre entorn cultural.

Ell ja estava malalt feia temps, el temps s'acabava, i ho sabia. No obstant, va seguir amb la seva brillant prosa, diuen que la més important en català des de Pla. No ho sé. Però jo sempre el vaig considerar un d'aquells intel·lectuals que et fan pensar. Com a articulista i conferenciant el trobava brillant. Hi podries estar d'acord o no, però les seves reflexions solien ser d'allò més estimulants i no deixaven indiferent.

Ara glosaran el personatge i l'autor. Perfecte, el coneixerem una mica més. Però jo sempre el recordaré com una de les personalitats mediterrànies per excel·lència i, en conseqüencia, un vitalista innat.

Descansi en pau.

Bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe

Vaig conèixer Edgar Allan Poe l’any 1984.

No fou en persona, és clar, feia més d’un segle que era mort i jo tot just feia setze anys que vivia, però sí que vaig conèixer una petita part de la seva obra.

Avui fa dos-cents anys del seu naixement a Boston, als Estats Units, i això és prou motiu per commemorar l'efemèride penjant un post homenatge.

Us deixo uns breus trets biogràfics d’aquest autor de caràcter turbulent:

Edgar Allan Poe
(19 de gener de 1809 – 7 d’octubre de 1849)

A l’edat de dos anys va quedar orfe i el recollí John Allan, un ric comerciant de Virginia que se l’endugué a Anglaterra per tal que rebés una educació clàssica. La seva vida va estar plena d’alts i baixos i els problemes amb la beguda i el joc el dugueren a contraure molt deutes dels que, finalment, John Allan no se’n va voler fer càrrec. Edgar, ofès, tallà la relació.

Expulsat de la Universitat i de l’Acadèmia Militar es va quedar en la misèria fins que es casà amb una cosina seva de gairebé 14 anys i es traslladaren a Nova York on, després de col·laborar en diverses revistes, es guanyà un nom com a escriptor de contes. Va tornar a caure en la misèria i, fins i tot, perdé la seva dona per una malaltia. Donava conferències que li proporcionaven alguns diners i intentà casar-se amb algunes dones riques sense obtenir el resultat esperat. El seu alcoholisme el dugué a la mort l’any 1849.

Com crec que no podia ser d’una altra manera, tot això es veu reflectit en la seva obra i la part que vaig conèixer de Poe foren uns contes de misteri. Tres narracions en un recull que em va caure a les mans: L’escarabat d’or (amb l'afegitó d'intriga que l'autor aporta amb la tècnica criptogràfica per resoldre un criptograma), La carta robada i el Manuscrit trobat en una ampolla. Tres narracions obscures i colpidores basades en les intrigues de l’ànima humana.

El principal mèrit de l'autor i la seva originalitat fou saber dotar de lògica les narracions, a pesar d'acostar-se a fenòmens extraordinaris i antinaturals. En la seva obra destaquen temes com la mort, la fatalitat i la perversitat, a banda del terror i l’angoixa.

Un autor que no em deixà indiferent, sens dubte i que gràcies a aquesta efemèride, tornaré a revisar, si goso...