Jérôme Savary

Jérôme Savary, un dels més grans, ens ha deixat. Dolor.

Macbeth

Sempre és un plaer per a l'esperit revisar grans clàssics. I, entre aquests, què podem dir dels grans drames shackespearians, com ara Macbeth? No hi ha millor manera d'introduir-nos en el sentiment de l'ambició, que porta a la destrucció de l'home i tot el que l'envolta.

Rellegim-lo tants cops com calgui. És un plaer i és un deure intel·lectual.

A disfrutar:

Is this a dagger which I see before me,
The handle toward my hand? Come, let me clutch thee.
I have thee not, and yet I see thee still.
Art thou not, fatal vision, sensible
To feeling as to sight? or art thou but
A dagger of the mind, a false creation,
Proceeding from the heat-oppressed brain?
I see thee yet, in form as palpable
As this which now I draw.

Petits crims conjugals

Un plantejament senzill, una escenografia encara més senzilla i un guió sobri ens porten una adaptació prou efectiva d'en Xicu Masó d'aquesta obra de Schmitt.

El desenvolupament de la història, lineal i en temps real, va fent evolucionar la realitat inicial d'una forma contínua, cada cop més a fons, fins a un final més o menys esperat.

Basat clarament en la potència de la interpretació de la parella protagonista, que redescobreixen la seva relació en un sol espai distribuidor, de treball i de descans alhora, aquest és potser l'aspecte que deixa un petit regust a poc, a que caldria alguna cosa més per fer-la recordable. A un solvent Ramon Madaula s'hi oposa una voluntariosa Laura Conejero que es troba més còmoda en les escenes d'aflorament emotiu que en les de contenció i normalitat.

Per tant, la podem considerar un bon entreteniment teatral que potser podria haver incorporat algun element més transgressor, més original, amb més potència creativa. Aprovadet.

Carnaval

Perquè ningú pensi que sols parlem de productes culturals enormes, transcendents o transoceànics, volia fer una petita ressenya d'aquesta obra, que vam poder veure interpretada per un grup de teatre amateur molt interessant.

L'obra de Jordi Galceran, després de l'èxit internacional del seu "Mètode Gronhölm", és tremendament dinàmica, corprèn i et condueix cap a un crescendo d'emocions cada cop menys contingudes. En paraules del propi Galceran:

Dia de carnestoltes. Un nen de tres anys ha desaparegut. La inspectora Maria Garralda no té cap pista. De sobte, les alarmes s'encenen. Un missatge. El nen morirà d'aquí a trenta minuts i el món sencer ho podrà veure a través d'una pàgina d'internet. A la comissaria s'inicia una carrera contra el rellotge per intentar fer alguna cosa abans que es compleixi l'amenaça.
Carnaval és un thriller policíac. Una obra de gènere que ens parla del mal. Del mal es estat pur. I de com els éssers humans intentem enfrontar-nos a la seva existència.

L'obra és rodona, molt ben estructurada i amb un ritme cada cop més frenètic. Entremig hi podem llucar els problemes, dubtes o inseguretats personals d'alguns dels seus personatges, que han de quedar aparcats pel curs dels esdeveniments.

L'adaptació que va fer el grup de teatre cassanenc La Guspira Teatre, només es pot qualificar d'excel·lent. Tots els actors/actrius estan perfectes en la seva recreació dels personatges, i les seves reaccions emocionals les fan nostres de manera absolutament magistral. Sé que hi ha hagut altres adaptacions d'aquesta obra al nostre país i fins i tot a Madrid, però dubto que li treguin gaire mèrit a la que estan fent els de Guspira.

Felicitats. Una gran recomanació per a una estona emocionant.

Hoy no me puedo levantar

Seguint les passes del Mamma Mia d'Abba (ei, la veritat és que no sé quin dels dos ha estat primer), els de Mecano han donat una nova vida als seus vells èxits amb aquest actualitzat musical.

Cal dir que l'espectacle està molt treballat, és pensat per a impressionar el públic, i juga una mica (molt) amb les ganes de recordar i la nostàlgia de temps passats (la dècada dels '80). No obstant, hi ha algunes coses que el fan trontollar.

D'entrada, ens trobem amb una primera part força fluixeta, amb diàlegs pobríssims, acudits de pena, caricaturitzant sense cap gràcia alguns personatges típics de l'època (però no tan sols d'aquella època) amb una recreació dels ambients de la movida madrilenya on s'hi ha de posar molta imaginació per identificar-los. Tanmateix, els mateixos tocs locals que volen obtenir la complicitat del públic (què hi pinta un heavy de Terrassa als afores de Madrid?) li treuen l'escassa credibilitat que l'obra tenia. No calia.

Després, l'adaptació musical jo, personalment, no la vaig trobar ben encertada. Les cançons de Mecano són, en la majoria d'ocasions, difícilment identificables i, sobretot, molt poc fidels al seu esperit original. La frescor i innocència d'aquella música (que de fet mai m'ha fet el pes), era substituïda per arranjaments molt recarregats, uns coros poc afinats que sovint es feien molt difícils d'entendre i uns excessos vocals que han donat peu a molts (i no gaire afalagadors) comentaris i crítiques. Aquella veu sensual i plena de matisos d'Ana Torroja és substituïda per uns actors amb ganes de lluïr potència pulmonar i, no tan sols això, sinó que a alguns d'ells (principalment el protagonista principal) això li passava factura en forma de galls i desafinades estrepitoses. Tant, que finalment el públic l'acabava ignorant i recompensant algun dels secundaris amb millor entonació, arribant a escenes de veritable vergonya aliena.

Nogensmenys, la necessitat d'encabir-hi totes les cançons conegudes dels germans Cano a l'espectacle aportaven una sensació de calçador que ajudava a treure més punts al resultat final.

Les coreografies, d'altra banda, eren força pobres, gens lluïdes, simplistes i sense reflectir l'ambient original. A més, hi introduïen alguns elements que no tenen cap més intenció ni sentit que el d'omplir espai i temps amb preteses ganes d'impressionar: què hi pinta un "ballarí-acròbat" que baixa des del sostre penjat d'aquella mena de cortinatges, estil Circ du Soleil?

En fi, tot i que amb el decurs de l'obra (excessivament llarga) els errors es van esmorteïnt en benefici d'alguns personatges que acaben essent entranyables, es tracta tan sols d'un bon intent que s'aguanta únicament per les ganes de remember d'un públic (no tot) a voltes entregat a, almenys feia la impressió, qualsevol cosa que els posessin al davant. No passaria del 4 sobre 10.

Impro-Show

De tots és sabut que la interpretació teatral sempre té un punt més de risc que la cinematogràfica. L'actor s'enfronta en directe amb el públic, i qualsevol errada, per petita que sigui, o qualsevol làpsus que el deixi momentàniament en blanc, pot ser terrorífic per ell o ella en particular, i per l'obra en general. Imagineu, doncs, un espectacle on tot es basa en la improvització.

Dissabte passat vaig assistir al Teatreneu a veure una obra de la que me n'havien parlat molt bé, i sobre la que jo hi guardava certes reticències. Es tractava d'un show d'improvització, on els actors no tenien res preparat i creaven històries a partir de frases (surrealistes, en molts casos) escrites pel públic abans d'entrar a platea.
La funció a la que vaig anar a parar estava encarada a històries de terror; per això, els actors plantaven cara a diferents jocs, ja fos explicar una història de por per parts, investigar un assassinat, etc., etc. Gràcies a la imaginació dels espectadors, els actors van haver d'improvitzar una història sobre un monstre assassí que responia al nom d'Enrique Bunbury, una altra sobre un psicòpata que matava les seves víctimes amb un llit de 150x90 (error de l'improvitzador, del qual en van treure molt de suc), una altra sobre una paleta que apareixia morta a la seva habitació, i així successivament.

La improvització impregnava les històries d'un humor del que fins i tot els propis actors, en ocasions, no podien evitar-ne el riure. El surrealisme s'apoderava de l'espectacle per moments, i la platea era un constant intercanvi de riallades, cada cop més fortes gràcies a la complicitat entre el quartet d'actors i el públic.

Es tracta, doncs, d'un espectacle altament recomanable, que et deixa amb un molt bon gust de boca, i que, a més de fer-te passar una bona estona, et fa admirar encara més els actors de teatre. La seva rapidesa i capacitat interpretativa és digna d'elogi.

Stokölm

L'adaptació al català (no és la primera, de fet) del clàssic de John Osborne (Look Back in Anger, 1956) presentada al Teatre Borràs té alguns aspectes interessants i d'altres que segurament es podrien haver polit una mica més.

L'obra ens retrata un personatge central, Jaume (o Jaime, o Jimmy), víctima dels seus propis dimonis interiors. La ràbia i frustració que sent per la seva història personal de pèrdues i d'inadaptació la transforma en una explosió d'energia inconformista, de denúncia brutal d'un sistema social ple d'injustícies i desigualtat. El que no controla és que aquesta ràbia l'aboca contra la seva dona, a qui maltracta emocionalment tot anul·lant-la com a persona i separant-la del seu entorn, familiar, social i psicològic. Ella, l'Alícia, viu presa en una dinàmica destructiva, però que justifica de forma irracional (d'aquí el títol, "Stokölm", que fa referència a la síndrome coneguda).

Els actors desenvolupen els seus papers de forma efectiva, sense excessius lluïments. Rosa Boladeras està molt correcte en el paper de la patidora Alícia, però a mi, personalment, em va agradar força més el personatge secundari d'en Cris (Juan Carlos Vellido), un contrapunt d'humanitat i tendresa imprescindibles enmig del marasme vital de la parella protagonista.

L'ambienta-ció ens situa en la Barcelona (més o menys) d'avui, sense especificar gaire, per a la qual cosa s'ha adaptat l'obra. Aquí és on jo li trobo potser el seu punt més fluix, en l'adaptació. L'obra està escrita en una època i un lloc concrets, l'Anglaterra industrial dels anys 50, on la insatisfacció social es barrejava amb el debat ideològic, en un món altament polaritzat en dos blocs antagònics i enfrontats, conflicte que es traslladava a la divisió social amb gran cruesa. Des de llavors, el món ha canviat notablement. Molt notablement. I l'adaptació que ens n'ha fet en Marc Martínez no ho té gaire en compte, tret d'algunes consideracions estètiques. No n'hi ha prou amb la pàtina bilingüe que intenta fer el discurs més actual (de fet, el trobo una adequació excessiva: és clar que hi ha converses bilingües, però no tant! En la mateix frase es podia canviar tres cops d'idioma -català i castellà- tot i que alguns personatges insistien més en una determinada opció lingüística. És legítim, però poc realista: sempre s'acaba imposant una opció).

El gran dèficit de l'adaptació era en el contingut, no en el continent, però. No és que actualment no hi hagi un discurs contestatari, inconformista, rebel. És clar que hi és. Però des de fa 50 anys ha variat ostensiblement. I diversos cops. El discurs antisistema actual és molt diferent d'aquell dels anys 50, tot i que el malestar sigui comparable. Incorpora nous elements, dóna per superades moltes qüestions o dogmes, és molt més complexe i no tant maniqueu... Tot aquest canvi de fons no s'ha traslladat a un text que peca d'antiquat.

No obstant, podem donar-li un aprovat al muntatge, per la seva senzillesa que el fa descansar en la força dels personatges i les seves contradiccions, fantasmes i dolors.

Spamalot dels Monty Python

Una de les propostes teatrals que podem trobar en l’actualitat a la ciutat de Barcelona sense ànim de fomentar el centralisme és la que ens ve de la factoria dels Monty Python al Teatre Victòria amb una idea original d’Eric Idle i John Du Prez: "Spamalot".

El terme "spam" (marca d'embotit tipus “chopped” o mortadel·la que ha esdevingut sinònim de correu brossa) es combina amb "a lot" (a dojo en català) i forma una paraula similar a Camelot.

Des de la seva estrena a la ciutat de Nova York l’any 2005, el musical ha tingut una gran acollida per part del públic d’arreu. Ha rebut, entre altres premis, un Grammy a la millor banda sonora de la que destaco la colla de músics conduits per un “director” que, en ocasions, pren cert protagonisme en clau d’humor i, tots plegats, donen sentit a la paraula “musical”.

L’espectacle està dirigit de manera magnífica per Tricicle en la meva modesta opinió i aquests han aprofitat per sucar la cullereta de les postres introduint alguns elements propis que no seran desvetllats per mi aquí. Segons resa el divertit cartell que m’he pres la llibertat de traduir al català: "El musical més divertit i boig de tots els temps, més o menys inspirat en la pel·lícula Els Cavallers de la Taula Quadrada".

L’argument es basa en la recerca del Sant Grial per part del Rei Artús (Jordi Bosch) i una colla de cavallers arreplegats pel camí. No s’ha de buscar res en profunditat, tot està cobert d’aparent simplicitat i d’hilarant comicitat. L’absurd ultrapassa la línia imaginària entre l’escena i el públic en totes les situacions que es succeeixen. Als actors se’ls nota que s’ho passen bé amb l’espectacle i si no és així, ho dissimulen de meravella.

-Què dir més?

A favor:

-Que tal i com assegura la “promo” de ràdio que escolto sovint, ens van provocar una riallada cada setze segons fins el final del musical, seguint els cànons als que els Monty Python ens tenen acostumats i que, fins i tot un cop al carrer, continuàrem rient tot recordant alguns dels gags.

-Que aviat ens vam oblidar del preu de les entrades comissió bancària inclosa.

En contra:

-Que a la capital de la Catalunya del segle XXI m’hagués agradat poder gaudir de l’obra en la meva llengua materna el català, tot i que la vaig entendre a la perfecció (potser això NO ho signaria aquell escriptor britànic integrat a Catalunya...)

-Que a la citada “promo” asseguren: “Riures garantits per tots els públics” i jo, com a pare, hi afegiria: “... públics que siguin majors de tretze anys”. No perquè em titlleu de pare censor, sinó perquè crec que hi ha alguns moments... i alguns moviments... Sí, sí, podreu dir que me l’agafo amb pinces, però és que em costa trobar-li pegues.

Si la cosa pinta malament, ja saps, comença a xiular...

"Life's a piece of shit

When you look at it

Life's a laugh and death's a joke, it's true.

You'll see it's all a show

Keep 'em laughing as you go

Just remember that the last laugh is on you.

And, always look on the bright side of life..."

Amb permís dels traductors que hi hagi a la sala:

"La vida és un tros de merda

Quan te la mires (la vida)

La vida és una rialla i la mort un joc, és veritat.

Veuràs que tot plegat és un espectacle (show)

fes-ne mofa mentre te'n vas

tan sols recorda que l'última rialla està dins teu.

I, mira sempre la part bona de la vida..."

Potser hi haurà qui l’hagi vist i vulgui completar la llista de pros i contres.

Potser algú rectificarà la meva traducció.

Potser no us agradarà.

Potser sí.

Potser.

Pot.

P...

_______________________________

(Post editat el dia 26 de gener de 2009)

Extra! Extra! Notícies fresques!
Edu Soto (l’actor abans conegut com el “Neng de Castefa”) s’incorpora a partir d’aquest divendres dia 30 al musical. A banda de cobrir tres personatges més, substituirà el cavaller Sir Galahad, que fins ara feia l’actor Sergi Albert (ho sento, no he esbrinat si és parent de l’ex-comentarista i ex-àrbitre de l’ex-gol a gol).
L’Edu ha esmentat que s’afegia als cavallers de la Taula Rodona (segons ha dit a l’entrevista que li ha fet en Toni Clapés al Versió a Rac1).

Rodona?!?

-Ànims Edu, que ets un fenomen i te’n sortiràs, només cal que t’estudiïs una miqueta més la lliçó i l’absurditat que envolta el seu món... (... ty Phyton).

_____________________________

Els nois d'història

Pel teatre m'hi passo poc, i no per falta de ganes. Fer-ne de l'art escènic una afició habitual és pecuniàriament contraproduent. Per això, quan hi vaig, n'espero alguna cosa molt especial. No és com anar al cinema, que si et toca una pel·lícula infumable, doncs no passa res; te'n rius amb qui hi hagis anat. Al teatre, en canvi, si l'obra no és meravellosa, em queda un mal gust de boca, tot i que segurament és injust. Però és així; valorem les coses pel preu que costen.

Divendres passat vam anar a veure "Els nois d'història", de l'incombustible Josep Maria Pou i basada en un text d'Alan Bennett, al remodelat teatre Goya. L'obra apunta maneres i guanya en interès a mida que va passant l'estona, però hi ha alguna cosa que la fa fluixejar. Interpretativament, el que en surt més ben parat és el propi Pou a la pell d'un professor (massa) particular. La resta, irregulars.

El que més ens va estranyar, però, és l'argument i el desenllaç (si és que n'hi ha) d'aquest. No vull desvetllar res, en podem parlar amb qui l'hagi vist, però no vam acabar d'entendre que es parli tan simpàticament i banal d'un tema tan gruixut com el que toca, i és que entre d'altres fils argumentals, l'abús (més o menys acusat) d'alumnes per part d'algun professor sembla quelcom divertit i poc seriós. Desconec el text original de Bennett, no sé si n'han fet una adaptació més o menys lliure o si és clavat a l'original, però és, si més no, sorprenent.

Mamma Mia!

Havia de ser la pel·lícula de l'estiu (amb permís de Batman, The Dark Knight), però... què fa que la música d'Abba segueixi vigent després de 3 dècades? Comencem per l'obra en si...

Vaig veure el musical a Madrid, i la veritat és que, treient la Nina i els seus excessos vocals, em va agradar força. Vaig trobar una història interessant, que barrejava la nostàlgia d'allò que no va poder ser amb la inseguretat d'una persona que no sap exactament qui és. Tot això explicat en to de comèdia, riguent-se força d'allò que érem, de com érem i del que fèiem. Ho dic en primera persona perquè la història va adreçada a una generació que fa un parell de dècades va viure la seva joventut més activa.

Per tant, els excessos barrejats amb les inseguretats van portar a una situació que no era la desitjada per part de ningú. Aquest és el missatge de fons. Així que la filla, que s'ha de casar, no sap qui és el seu pare i descobreix que podrien ser-ne tres de diferents. I els convida tots tres al casament sense que ho sàpiga la seva mare...

La situació provocada és ideal per a reencontres, replantejaments, reaparició de les pors antigues, descobriments de desitjos nous i molta, molta, nostàlgia. L'element que acaba de lligar tots els ingredients és, evidentment, la música d'Abba, esplèndidament col·locada en cada moment de la història.

Pel que fa a l'execució en si, al Teatre Lope de Vega va ser tècnicament perfecta. Entre totes les actrius sobressortia tremendament Mariona Castillo, que interpretava Sophie, la filla que s'ha de casar. Des del meu desconeixement del món dels musicals, m'estranya moltíssim que aquesta noia no hagi arribat ja molt més lluny. Canta com els àngels, de veritat. Al seu costat, Nina, que intrepreta Donna, la mare hippy que regenta un hotelet en una illa grega, pecava del que peca sempre: l'excés. Aquesta noia creu que amb potència de veu tot està arreglat. Doncs no, senyora. Cal afinar molt més i deixar que la veu s'adequï a cada moment. L'escenografia, per la seva part, va ser molt sòbria i efectiva, deixant que un simple joc d'estructures mòbils i l'hàbil canvi de llums ens posessin en situació.

Ara bé, la pel·lícula és molt diferent. D'entrada, l'ambientació ja compensa per ella sola. Una illa paradisíaca a l'Egeu, que crec que no han explotat tant com podien. La fotografia no abusa d'exteriors i la major part de l'acció es porta a terme en l'escenari original, l'hotelet. El tema de les actrius és una altra història. Sense desmerèixer el paper d'Amanda Seyfried, que interpreta força bé la filla, qui s'emporta tot el film de carrer és una tremenda Meryl Streep. La seva presència justifica plenament la pel·lícula, la porta per on vol, li dona el punt de bogeria, tristesa, melangia o humor necessaris en tot moment, d'una forma espectacular. La resta d'actrius i actors estan correctes en la seva continguda -i desorientada- situació. Val a dir que només hi conten les dones, ja que el paper dels homes en aquesta obra és... complementari (especialment l'estaquirot d'en Pierce Brosnan, pobret).

Però si hi ha una cosa que volia comentar, i que em va sorprendre agradablement, és que les interpretacions musicals estan lluny de ser tècnicament excelses: en totes s'hi recull la veu original de les actrius, amb defectes, amb desafinaments o mancances puntuals. No donava la impressió de professionalitat com a cantants en cap moment, sinó que això les feia molt més humanes, molt més properes. Té molt de mèrit si tenim en compte que, al cinema, la temptació de manipular aquest fet devia ser molt gran. Em trec el barret.

M'agradaria també que algú em digués si hi veu algun "cameo" d'algun dels Abba. A mi em va semblar veure no sé si Benny Andersson o Björn Ulvaeus, vestit de mariner i tocant un piano impossible a la interpretació de "Dancing Queen". M'ho podrieu confirmar?

Finalment, us deixo un trosset de "The winner takes it all", el moment culminant de l'obra.



PS: us aviso. Mai he estat un fan d'Abba. De fet, no m'agradava gaire ni la seva música ni l'estètica hortera tipus Dragg Queen, però...

Sasha Waltz

Ahir vaig tenir la sort de poder gaudir d'un dels muntatges més bonics de música i dansa que recordo haver vist mai. Parlo de Dido & Aeneas, l'espectacle de la coreògrafa Sasha Waltz que ha ofert el Grec al TNC aquest cap de setmana passat.

Aquesta coreògrafa berlinesa ha investigat durant molts anys la connexió de la dansa amb altres disciplines artístiques. Va ser amb aquest objectiu que es va proposar escenificar l'òpera barroca de Henry Purcell Dido & Aeneas, que originalment ja incorporava la tradició francesa de donar gran pes al ballet. Waltz, però, no deixa la dansa per a moments puntuals de l'acció, sinó que la dansa és l'acció mateixa. Amb una imatge cada cop més bonica que l'anterior, la dansa multiplica la música i el text i desplega en moviment els esdeveniments reals i els sentiments de la història. Així, música, veu, dansa,,dramatització i escenografia s'uneixen per explicar el mític encontre de l'heroi troià Eneas i de la bella reina Dido de Cartago.

Com que ahir va ser l'última oportunitat per veure aquesta obra a Barcelona i ja he fet tard per recomanar-vos-la, us en poso un petit fragment. Intento comentar-lo tal i com jo el vaig viure, tot i que, com passa amb totes les bones obres d'art, segur que cada un de vosaltres en pot fer moltes altres interpretacions més i totes són valuoses per interpretar el conjunt.

L'òpera comença amb una escena impressionant: la deessa Venus canta l'arribada de la primavera i de l'amor damunt d'un recipient transparent ple d'aigua, on els ballarins submergits dansen encontres de nimfes i esperits de l'aigua, formant figures que recorden les contorsions impossibles dels relleus d'un fris en un temple. Just després comença l'escena següent:

Ens trobem en plena fugida dels habitants de Troia després que els grecs aconsegueixin conquerir-la. Enmig de cossos que cauen, i fugitius desesperats, Eneas es fa a a la mar per ordre dels déus: no pot morir a Troia, té la missió divina de fundar una nova ciutat. Així arriba a les costes de Cartago, on coneix la reina Dido. En conèixer-lo la reina està trista i agitada, no sap què li passa. Mentre canta aquesta confusió de sentiments, al costat dansen les dues Didos unides, fins que arriba Eneas i es divideixen I, mentre una part resta confosa al marge, l'altra part dansa amb l'heroi un encontre ple de sensualitat i tendresa. En sentir els sentiments de la reina, la seva amiga Belinda li respon contenta la solució: Dido està enamorada, la qual cosa és gran motiu d'alegria, ja que la unió amb Eneas pot suposar gran prosperitat per a Cartago. I així la música adquireix caràcter festiu i les parelles dansen alegres davant de la possibilitat d'unir dos llinatges reials. Les paraules de Belinda provoquen el seu efecte en Dido, que ara contempla el guerrer sota uns ulls admirats. Mentrestant Eneas -representat ara pel cantant i no pel ballarí- al centre, mou multituds al seu voltant en una actitud segura i valenta.

Llàstima que no pugueu veure altres escenes, com la d'obertura, o la de la separació dels amants o la mort final de Dido després de cantar el seu famós lament fonent-se amb la música dins el més enllà. És tanta la força i la bellesa de cada escena, que l'obra em va absorvir imatge rere imatge. Si a això s'hi suma una música perfectament interpretada per l'Akademie für Alte Musik de Berlin i una escenografia simple i suggerent alhora, no és estrany que els espectadors responguéssim amb tants minuts d'aplaudiments i bravos com els que van omplir ahir la Sala Gran.