Aquellas lecturas estivales III: ‘Sinuhé, el egipcio’, de Mika Waltari

Mis recuerdos de los primeros años de la década de los 80 están indisolublemente vinculados a novelas que me marcaron, y que evoco de una manera emocional y añorada. Su lectura me deparó momentos inolvidables que no he logrado experimentar con otros libros ya que, como los primeros amores, las primeras lecturas jamás se olvidan.  

Entre estos primeros libros se encuentra (además de Quo Vadis?  y  Las aventuras de Tom Sawyer , de los cuales ya he hablado) la novela más famosa del escritor finlandés Mika Waltari: Sinuhé, el egipcio.  Mi madre, que como ya he dicho fue mi primera prescriptora de lecturas, me había hablado de ella, y, puesto que por esa época mi interés hacia la historia ya se había manifestado, enseguida me animé a leerla. Al igual que con Quo Vadis?,  mi lugar de aprovisionamiento fue el mueble del comedor en una de cuyas estanterías se hallaba la mítica colección Reno, entre cuyos títulos se encontraba el de la famosa novela de Waltari.

Fue durante las vacaciones de verano de mi primer año de instituto, y su lectura me regaló unos días evocadores e instructivos, en los que mi mente se trasladó al reinado del peculiar faraón Akenaton, a la Creta minoica, y al legendario Imperio Babilónico. El protagonista, un médico de origen humilde llamado Sinuhé (Sinuel, egipcio, según mi hermano Raül que por entonces tendría 8 años), narra su agitada y aventurera vida, que transcurre durante los reinados de los últimos faraones de la dinastía XVIII de Egipto, aunque la mayor parte del argumento se centra en el gobierno del ‘hereje’ Amenofis IV, más conocido como Akenatón, junto a su esposa Nefertiti o, lo que es lo mismo, ‘la bella ha llegado’. La novela recrea con precisión la forma de vida en esa época histórica, la del pueblo y la de la realeza, incluso la de civilizaciones coetáneas como la de los hititas, la de los cretenses y la de los babilonios.

Sinuhé, el egipcio fue el resorte que me llevó a investigar sobre el Antiguo Egipto en viejos volúmenes de la biblioteca de mi barrio, la Ignasi Iglésias. Este equipamiento hoy se ubica en el edificio de la antigua fábrica de hilaturas Fabra i Coats,  pero por aquél entonces aún estaba en su emplazamiento original, en el segundo piso del ayuntamiento de Sant Andreu de Palomar. Lo que ahora hubiese hecho a través del google lo hice entonces durante muchas mañanas de sábado, hojeando y tomando apuntes de libros sobre arqueología e historia del Egipto faraónico. Más adelante, puesto que la fiebre egiptóloga me duró bastante, tomé prestados de los estantes de mi abuelo colecciones sobre antiguas culturas que devoré con fruición.

Cualquier persona interesada en la antigüedad apreciará el magnífico trabajo que hizo Mika Waltari para recrear con preciosismo el período histórico de Egipto conocido como Imperio Nuevo. Una labor que no sólo vuelve a la vida a personajes históricos, sino que nos muestra los pormenores de una civilización, unos hechos y unas creencias que tuvieron lugar hace más de tres mil años. Un mundo lejano en el tiempo, pero inquietantemente cercano en cuanto a intrigas, intereses y política. 

Egyptian chess players - Sir Lawrence Alma-Tadema

‘Muret 1213 – Càtars!!!’, una història que cal no oblidar

Alguns dels protagonistes principals:
Papa Innocenci III, Rei Felip August, Rei Pere i Comte Ramon.

La companyia Cor País Meu va portar, el passat dimarts 10 de setembre, a l’envelat municipal de Cabrera de Mar, el seu espectacle de teatre musical ‘Muret 1213-Càtars!!!’. Una original proposta de teatre escènic que recorda un dels episodis més dramàtics i cabdals de la història occitana i catalana.

La representació va començar amb l’arribada a la plaça d’un poble d’un grup de joglars i trobadors que escenifiquen la Croada que va tenir lloc al segle XII contra els càtars de Llenguadoc, i la batalla de Muret en la qual el rei Pere I de Catalunya va perdre la vida. La interpretació de la suite "No trencaràs el son dels càtars", de Jaume Arnella i Marcel Casellas, i d’un repertori de música occitana antiga, popular i tradicional, van donar inici a una narració històrica en clau satírica que explica els esdeveniments que van dur al genocidi de tot un poble i a l’anorreament de la llengua d’Oc, una de les més importants de l’Europa medieval, així com de la seva riquíssima cultura.

Els grans protagonistes: els cantaires!

Els actors, amb un vestuari i una escenografia volgudament senzills per evocar l’estètica de l’època, van saber recrear els fets i donar vida als personatges que van intervenir en el conflicte que va donar com a resultat l’expansió de França a costa de la destrucció de la cultura occitana. En l’hora i escaig que va durar la representació, el públic va poder retrocedir vuit-cents anys  i sentir el mateix que devien sentir els vilatans dels poblets medievals cada cop que una companyia de joglars els visitava.

Cor País Meu va néixer a finals del 2009 com a formació polifònica hereva del Cor de l’aula de Música Tradicional i Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La formació basa el seu treball en el repertori tradicional i popular català i en el repertori de la Mediterrània occidental, tractat amb els procediments més habituals i espontanis del cant a veus. En els seus dotze anys de trajectòria, el Cor ha realitzat nombroses actuacions i concerts arreu del territori català, en terres occitanes i a l’illa de Sardenya. L’any 2010 va presentar el seu primer muntatge escènic, ‘Exili’, que va obtenir un èxit remarcable en la vintena llarga de representacions que va fer per Catalunya durant els dos anys següents.

La molt sensual Blanca de Castella.

‘Muret 1213 – càtars!!!’ està dirigit per Ramon Manent i Quim Lecina que han sabut unir actuació i música d’una manera molt fluïda. Les cançons occitanes, els cants populars i tradicionals combinen perfectament amb els diàlegs, la qual cosa afavoreix que els espectadors connectin amb l’època que es representa. El resultat és una obra que, sense caure en la sensibleria, mostra com el millor dels éssers humans pot sucumbir davant la pitjor faceta de l’ambició humana.    

Fotos: Cor País Meu.

'VA SER UNA NIT D'OCTUBRE'

Aquest és el títol del conte amb què vaig participar al concurs literari 'Memorial Anton Isern', un certàmen literari creat per l'Ajuntament de Cabrera de Mar, en col·laboració amb la Biblioteca Ilturo, en memòria del poeta Anton Isern i Arnau. 

VA SER UNA NIT D’OCTUBRE…

Va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan el vaig veure.  

No feia gaire que m’havia quedat a soles a Can Bartomeu, un antic mas del meu poble habilitat com a centre cultural.  Acabàvem de celebrar una reunió amb els membres d’una entitat de la població i, com a presidenta que n’era, m’havia ofert a endreçar la cambra que havíem fet servir i a tancar les portes d’aquell edifici municipal. No era el primer cop que em quedava sola dins la vella masia.  Sovint ens trobàvem allà per realitzar alguna de les nostres activitats, per la qual cosa no era gens estrany que, de tant en tant, em quedés més estona que la resta. Tanmateix, alguna cosa em deia que aquell vespre havia de ser diferent. 

Mentre endreçava els meus papers, una ràfega sobtada de vent va fer que la porta es tanqués de cop. El soroll que va produir va espantar-me tant que durant uns segons vaig quedar-me immòbil. L’aire va udolar amb un plany sinistre.

Tot d’una, els lladrucs de la meva gossa, un quisso menut i inquiet adoptat a la Protectora, em van fer reaccionar. Encara sentia, aferrat a l’estómac, l’estremiment produït per l’esglai. Però, no obstant això, vaig empassar saliva i vaig intentar tranquil·litzar l’animal. En realitat, mirava d’asserenar el meu cor que batejava accelerat.

―Calma’t, Pruna que no passa res. Només ha estat el vent. Vine...

Lluny d’apaivagar-la, les meves paraules van semblar esverar-la encara més. Va seguir bordant, encarada a la porta, mentre reculava cap on era jo.

―Ja n’hi ha prou! ―vaig exclamar, neguitejada per la cridòria de l’animal. Vaig agafar-la en braços i vaig obrir la porta mentre mirava de consolar-la― Mira, ho veus? No hi ha ningú aquí.

Aquell gest protector va tenir un efecte balsàmic. La Pruna va callar i es va quedar mirant fixament al passadís que s’oferia davant nostre. Les parets del corredor eren banyades per la llum de la cambra on érem. Més enllà d’aquell feix de claror la penombra impedia distinguir-hi res.

En el silenci sobtat, va tornar a fer-se present el xiulet del vent. Les fulles dels arbres propers van deixar sentir una lleu fregadissa. Però aquell murmuri va durar ben poc. La gossa, de cop i volta, va començar a gemegar i vaig notar en el seu pes, petit i tebi, un lleu tremolor. Vaig deixar-la a terra de nou i em vaig endinsar pel passadís. Necessitava convèncer-me de què, realment, no hi havia ningú allà.

Fent tentines vaig trobar l’interruptor que il·luminava la sala que hi havia al fons del passadís. Com si tot just en aquell moment s’hagués activat algún mecanisme dins del meu cap, vaig recordar tot el que havia llegit sobre aquella estança. Segons els historiadors locals, la cambra, situada al primer pis, en el cos central de la masia, era el lloc on antigament es reunia la família. Per això, allà era on col·locaven els millors mobles i el parament de casa més selecte. Tot i que en l’actualitat ja no quedava pràcticament res de l’antic mobiliari, encara es podia apreciar aquella empremta de dignitat que havia caracteritzat la sala. I aquella nit es notava més que mai.

Amb la sensació de retornar a un passat que es resignava a marxar del tot, vaig travessar la cambra amb un cert recel. Malgrat que havia estat allà en nombroses ocasions, no podia evitar sentir una creixent malfiança. Potser va ser aquesta emoció la que em va fer acostar-me a la finestra, una preciosa obertura d’estil gòtic encarada al jardí que donava accés al mas. Amb el ritme del cor una mica esverat, vaig asseure’m al pedrís situat a l’interior.

Un cop més, la imatge quotidiana dels antics habitants de la casa em va tornar a venir al cap. Durant uns segons em va semblar experimentar la dolça displicència que devien sentir mentre xerraven en aquell festejador, des d’on s’oferia una immillorable visió de l’entrada a l’edifici. Tanmateix, la visió va durar només uns instants perque, de seguida, el desassossec va tornar a envair-me.

La gossa, mentrestant,  s’havia arrulit als meus peus tremolant encara. Vaig tornar a adreçar-me a ella amb paraules reposades, provant de calmar-me jo també. Llavors, a través dels vidres vaig veure la portalada que donava accés al que havia estat el pati i que era ara un petit jardí. El ramatge dels arbres resplandia sota la llum dels fanals i, just sota la finestra, l’aigua del safareig onejava dòcilment al ritme d’un vent aparentment afeblit.

Aquella quietud em va semblar encara més amenaçadora que la ràfega que m’havia esporuguit.

            ―Anem, Pruna! ―vaig dir mentre m’incorporava, decidida a comprobar que no hi havia ningú més allà.

Quan vaig arribar a les escales que conduïen al pis inferior, la foscor que dominava la planta baixa va tornar a encongir-me l’estómac. Fins que no vaig accionar l’interruptor i la claror va esvanir les ombres, no vaig aconseguir calmar-me una mica.

            Seguida de la gossa, vaig descendir fins al vestíbul principal. La mateixa immobilitat que dominava el pis superior s’havia ensenyorit d’aquella part de la masia. No obstant això, tenia la impressió de què alguna cosa respirava sota l’aparent placidesa de l’estança.

Aquella sensació va produir-me un nou calfred. Però només va durar uns instants. Aturada al peu de l’escala, vaig esforçar-me a veure aquell lloc com l’havia vist sempre. Els meus propis records van anar imposant-se a la petja que els segles havien deixat per tota la casa. Finalment la lògica havia guanyat la partida. Vaig ser conscient que el meu neguit només havia estat un efecte de la meva pròpia suggestió. El vent, el cel enfosquit i la traça del temps havien fet la resta.

Em disposava a tornar al pis de dalt quan, de sobte, l’aire va arrossegar una mena de gemec. En un principi vaig pensar que era la Pruna fins que vaig veure que l’animal s’esperava, ajupit al replà, tot tremolant de por. Vaig cridar-la, però la gossa no es va moure. Encongida i amb les orelles abaixades va continuar observant-me.

Llavors, una lluentor groguenca va llambrejar a la cuina. Els reflexos ataronjats es projectaven sobre les parets del passadís d’entrada, en una mena de dansa inquietant i convulsa. Vaig notar com un sotrac al mig del pit, i com la sang em brollava embravida. La lògica acabava d’abandonar-me. 

Sense saber per què, vaig baixar els esglaons i vaig avançar cap a la cuina. Malgrat la por que sentia, una boja necessitat de desengany, de trobar la prova que em garantís que res no passava, em va fer acostar-me fins allà.

Aquella peça de la casa es conservava gairebé igual que en temps passats, per això, no era difícil imaginar com havia estat segles enrera. Però, en aquells moments, no vaig fixar-me ni en l’enllosat original, ni en la gran pica de pedra amb els fogons encastats situats al fons de l’estança. Els meus ulls van quedar fixos en la gran llar de foc, coberta per una enorme campana, que es trobava a la paret de l’esquerra. 

Allà, dempeus, tan immòbil com el mobiliari, una figura em contemplava. Era una imatge resplendent, feta d’una claror d’espurnes, que semblava respirar amb el vent. Em vaig quedar contemplant-la, embadalida, fins que una ràfega violenta va tancar la porta de cop.

La Pruna va començar a bordar embogida.  Els seus lladrucs van aconseguir arrencar-me de l’encanteri en què m’havia submergit.  El seny va tornar a dominar-me i, amb molta cura, vaig obrir la porta per tal de descobrir què era el que estava passant.  Però la imatge havia desaparegut.

Vaig examinar la cuina per tal de trobar un indici que expliqués el que acabava de veure. La claror daurada havia estat substituïda per la il·luminació ombrívola de sempre, una llum que no aconseguia esvanir la foscor que s’arrapava als racons.

A través de la finestra de damunt la pica, vaig veure el cel obscur. Potser la lluna havia aconseguit travessar els núvols, vaig dir-me, i la seva llum havia incidit damunt l’enllosat. Aquella explicació va satisfer-me prou com per retornar al pis de dalt. Ja era hora de recollir les meves coses i marxar.

Pocs minuts després, abandonava l’edifici acompanyada de la Pruna que, malgrat tot, encara es mostrava inquieta. En obrir la porta que donava al jardí de l’entrada principal havia sortit esperitada i s’havia ajagut vora el safareig esperant que jo tanqués. Va ser llavors quan el vaig veure.

Amb la clau encara al pany, a través dels vidres de la porta vaig distinguir dins la casa una figura que resplendia en la foscor. Vaig sentir el mateix que minuts abans havia experimentat a la sala. Una sensació de què el passat tornava, infonent vida als objectes.

Aleshores ho vaig entendre. Novament la memòria m’havia fet evocar el poc que sabia de tants segles d’història. Però allò va ser suficient per fer-me veure que, en aquell plec d’espai on havia convergit el temps, un dels antics amos de Can Bartomeu s’havia fet present. La seva imatge incandescent era el viu record de la seva mort.

Mentre m’apressava a abandonar aquell indret vaig preguntar-me si potser va ser una nit d’octubre, fresca i fosca, quan uns lladres l’havien cremat lligat als clemàstecs de la llar de foc.

Fotos del web: http://www.cabrerademarpatrimoni.cat/index.html

'LA DAMA', d'ANNA TORTAJADA

Anna Tortajada, coneguda per ser l'autora de llibres tan populars com El grito silenciado o Nahid, la meva germana afganesa, va escriure a finals del 2006 La Dama, inspirant-se en les diverses especulacions establertes al voltant de la Dama d’Elx i el seu món.

En la novel·la se'ns desvetlla el món encara poc conegut dels ibers i el context que va envoltar la creació d'aquesta obra. L’argument es centra en la vida diària dels pobles íbers abans que esclatessin les guerres púniques i s’iniciès la romanització de la Peninsula. Una época fascinant en la que s’adorava a les deeses de la fertilitat (de les que probablement la Dama d’Elx sigui una representant), encara quedaven reminiscències del matriarcat i l’artesania hi tenia molta importància.

Mitjançant el retrat de la vida de sis personatges i els seus familiars, l’autora s’endinsa en el món misteriós que va crear aquesta obra tan enigmàtica. Titayú, la protagonista de la història, és la dona de l’escultor Alucio, creador, a la novel·la, de la Dama d’Elx. Així, l'autora mostra un món en què el comerç i no la guerra és el punt de contacte entre els diferents pobles. Però els conflictes entre cartaginesos i romans acabaran per afectar a la Península, canviant el món per sempre...

'DIOSES, TUMBAS Y SABIOS', de W.CERAM

Fa un parell d'anys, mentre caminàvem sota el sol que feria amb els seus raigs la fèrtil terra d'Homer, no deixava de recordar aquell vell llibre que, molts anys enrera, va regalar-me el meu germà Jordi, coneixedor del meu gust pel món antic, Dioses, tumbas y sabios.

En arribar a Micenes, vaig reviure la particular odissea de l'obstinat i, potser, il.luminat Heinrich Schliemann, una aventura que ja em va captivar en llegir-la en la genial Historia de los griegos d' Indro Montanelli, i que tant vaig gaudir en aquesta excepcional Dioses, tumbas y sabios, un llibre apassionant sobre homes apassionats per la història, com Schliemann i com Evans, com Champollion i com Carter, protagonistes dels descobriments més relevants dels darrers segles.

L'editorial booket va recuperar no fa gaire aquest títol , posant-lo a l'abast de tots aquells enamorats, aficionats o simplement interessats en la arqueologia. Em va alegrar saber que continua accessible un llibre com aquest, escrit als anys 70 però tan vigent encara, que fa que els herois es tornin de carn i ossos i que els somnis, com Troia, esdevinguin realitat.

EN RECORD D'ESTEVE ROVIRA

Mentre escrivia el post d'ahir i, abans, mentre llegia K.L Reich, pensava en Esteve Rovira i Rovira. Com Amat-Piniella, Rovira va viure l'horror de Mauthausen. Malauradament, no va sobreviure. És un dels milers d'homes que la novel·la reivindica, una de les persones que van compartir les mateixes penúries que l'autor. Em pregunto si, potser, es van conèixer...

Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, on visc. Vaig saber d'ell a través d'Albert Calls, qui el va descobrir casualment en el llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis. Li va cridar l'atenció perquè era una persona nascuda al seu poble. Algú que va viure envoltat del mateix paisatge, que esguardava la mateixa figura imponent del castell de Burriac i els mateixos límits de la platja.

L'11 de setembre de 2004 l'ajuntament li va fer un acte d'homenatge al que vaig assistir.. Podeu llegir la intervenció punxant aquí: ESTEVE ROVIRA, APUNTS PER A LA MEMÒRIA.

Quan es posa nom i cognom a la tràgedia els fets també prenen cos. Ja no són esdeveniments del passat, són les conseqüències dels actes de persones ignorants i nocives. Aquells que no han entés que tot té una réplica. Aquells que mai no han sentit 'dins seu la petita pau de la seva ànima'.

'HISTÒRIA DE ROMA', d'INDRO MONTANELLI

Fa un parell d'anys editorial Destino va recuperar la genial Història de Roma, del no menys genial periodista i escriptor itàlia Indro Montanelli i la va publicar en català i en castellà. Em vaig alegrar molt llavors, perquè va ser un dels llibres amb que més bé m'ho he passat llegint història.

Ara m'ha vingut de gust recordar-lo.

Quan jo era adolescent (és a dir, fa quatre dies) vaig descobrir un vell volum de color verd amb sanefes daurades als prestatges de casa: Historia de los griegos, un regal que el meu avi havia fet a la meva mare molt abans del meu naixement i que jo, que sempre he sentit interès pel món clàssic (em sembla que la culpa la tenen la sèrie Yo, Claudio, un vell volum de mitologia també regalat a la meva mare i, sobretot, l'Astèrix) vaig llegir-lo sorpresa en descobrir un relat planer i, fins i tot, divertit sobre els homes que ens van donar la civilització grega. Res a veure amb el que venien sent els llibres d'història.

L'autor d'aquest llibre era Indro Montanelli i vaig descobrir que tenia una Historia de Roma, que també vaig llegir. La història i la llegenda s'expliquen amb claredat i simpatia, sense la fredor asèptica amb que acostumen a explicar-se els fets, amb dades que res tenen a veure amb emocions, passions, amb el que ens remet al més purament humà.

Ara Història de Roma es pot llegir en català. Nois i noies tindràn el plaer de gaudir de la ironia, la senzillesa i la proximitat d'un relat sobre persones no gaire diferents de nosaltres que, simplement, van viure 2000 anys i escaig enrera.

LA MANIPULACIÓ EN LA HISTÒRIA

Ja havia parlat en un altre post sobre la credibilitat de la història (Quina és la veritable història?) i hi mencionava a l'investigador i escriptor Jordi Bilbeny.

Ara torno a recuperar els interrogants que em plantejava per lligar-los amb el reportatge que publica aquest mes la revista Tribuna Maresme: Jordi Bilbeny, l'historiador rebel que trobareu aquí.

Les investigacions han acabat per donar la raó a qui defensava la catalanitat de Colom, per tant, cal, com a mínim, considerar la possibilitat que el que hem aprés no sigui inamovible.

No fa gaire llegia al llibre Los grandes misterios de la historia que "A los arqueólogos y a los historiadores les gusta creer que conocen perfectamente nuestro pasado. Así, la idea de que exista un episodio importante totalmente olvidado, es una amenaza para ellos. Por tanto, cuando se encuentra algún fenómeno curioso, como las estructuras submarinas de Yonaguni, en lugar de investigarlo racionalmente y llegar a conclusiones, la mayoría de los académicos lo soslayan y no quieren saber nada de ello".

Aquesta és una frase del periodista i antic corresponsal del Economist Graham Hancock, autor de diversos llibres sobre les estructures més antigues conegudes trobades sota les aigües que envolten l'illa de Yonaguni, al Japó i que no se sap si son runes o una formació natural. Però crec que vénen al cas.

EL POBLE ON VISC AHIR A TV3

Ahir a la nit Cabrera de Mar va ser la protagonista al programa de TV3 Sota terra.

Ja m'havia dit l'arqueòleg municipal que havíen estat gravant un capítol als jaciments i em va fer molta il·lusió, perquè crec que és important donar-los a conèixer ja que la majoria de persones ignoren que existeixen.

Jo en vaig parlar una mica en aquest blog a l'entrada XV FIRA IBEROROMANA.

El reportatge planteja si Ilturo (Cabrera de Mar) era una gran ciutat al segle II a.C.:


" La descoberta, fa uns quants anys, d'unes termes romanes a Cabrera (les més antigues de la península Ibèrica) n'és un indici clar, però cal demostrar-ho. Era una ciutat o només era un territori on hi havia diferents vil·les romanes dedicades a l'explotació agrícola? Decidim excavar diferents punts amb dos objectius: si confirmem que Cabrera tenia trama urbana (és a dir, carrers), i si podem confirmar que s'hi encunyava moneda, podrem afirmar amb rotunditat que Cabrera era una ciutat romana. I no una ciutat qualsevol, sinó, juntament amb Empúries i Tarraco, la ciutat a partir de la qual va començar la romanització del territori català, aleshores habitat i dominat per les diferents tribus iberes"

Si no el vau veure i us interessa podeu anar al blog Els dies de Dèdal on han penjat el vídeo, perquè jo no sé com es fa.

Vaig trobar a faltar que parlessin del jaciment de Can Benet on es troba el mosaic més antic de la Península Ibèrica.

DIARI DE LA BIBLIOTECA IGNASI IGLÉSIAS

La bibliotecària de la Biblioteca Joan Triadú de Vic, Matilde, explicava en aquest post del bloc De Casa al Club, que la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra ha creat un bloc on han editat el diari que va escriure la bibliotecaria, Francesca Farró, entre el 1935 i el 1944.

Em va sorprendre molt, perquè jo sóc de Sant Andreu de Palomar i anava a aquesta biblioteca quan encara era un pis de l'edifici de l'ajuntament. Pel que ara sé, aquest va ser el seu primer emplaçament, el lloc on van inaugurar-la el 1935 i des d'on Francesca Farró, escrivia les seves anotacions, patia la manca de calefacció, sentia caure les bombes ...

M'ha impactat poder viure a través de les seves paraules moments d'il·lusió, com quan enceta el diari i parla de l'acte d'inauguració. De reflexió i observació, com quan constata els hàbits lectors o quan parla de certes mancances. D'incertesa i desesperació en els terribles anys de la guerra...

Francesca Farró m'ha transmés el seu entusiasme amb les seves paraules. A més, m'ha donat una visió del meu barri i de les persones que ens van precedir des d'una òptica propera, ens parla dels treballadors de la Hispano Suiza, dels de la Maquinista Terrestre y Marítima, de joves escriptors, de lectors encuriosits que mira d'atendre el millor que pot. Des d'aquesta òptica amable, ha donat vida a qui per a mi era el nom de la plaça on vaig viure i on ara viuen els meus pares, Mossèn Clapés:



“Hem visitat a Mss Clapés, capellà de Sant Andreu, que temps enrera, va fundar una Biblioteca a Sant Andreu amb llibres de la seva propietat. Aquesta Biblioteca va funcionar des de 1914 fins a la Dictadura de 1923.

Ms. Clapés ens ha rebut molt amablement, i ens ha ensenyat la susdita Biblioteca, que efectivament es bastant important, encara que moltes obres no són d’actualitat.

Hi ha prop de 10.000 volums, el doble que la nostra.”

També he pogut sentir la seva perseverància, la seva constància en la feina malgrat els entrebancs, especialment durant els 3 anys que va durar el conflicte armat:

“Ahir ens va ésser impossible de venir, a causa del bombardeig. Mes ben dit, de venir sí, el que va passar, fou que el bombardeig ens trobà a mig camí, a la Sagrera, i ens tinguerem de ficar dins un refugi molta estona. Quan va acabar, no vàrem poder trobar tranvia, i a peu retornarem a casa.

Serà un diumenge que recordaré sempre mentre tingui memòria.”

Després, la resignació, el fet d'assumir el canvi, la derrota, la imposició del castellà:

“Después de registrar y catalogar los nuevos libros, hemos vuelto a la tarea de canviar los títulos del catalogo de conceptos, vertiendolos del catalán al castellano. Esta trabajo lo vamos haciendo cuando las otras ocupaciones de la Biblioteca, más urgentes, nos lo permiten, pues es un trabajo muy largo y entretenido.”

Agraeixo a la Matilde la seva ressenya que m'ha fet descobrir aquest meravellós tresor i felicito a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra per la iniciativa.

Si voleu llegir el diari només cal que cliqueu aquí.

XV FIRA IBEROROMANA

Estava predestinada amb el nom que tinc, Sílvia (com la mare de Ròmul i Rem) Tarragó (com Tarraco), havent nascut sota el signe de Venus (avantpassada de la gens Júlia) i havent crescut amb les aventures d’Astèrix i les desventures de Jo, Claudi, a establir-me a Cabrera de Mar.

A Cabrera de Mar? Doncs sí, perquè encara que molt poca gent ho sap, aquest municipi és, juntament amb Empúries i Tarragona, una de les localitats des d’on es va iniciar la romanització del territori català.

Pel que sembla, el poblat iber de Burriac controlava i feia la funció de capital del territori delimitat pel massís del Garraf al sud, la delta de la Tordera pel nord i la serralada prelitoral a l'interior. Quan els romans van començar a conquerir el món van adonar-se que era un lloc important i allà que hi van anar.

Encara queda molt per excavar però, de moment, de restes romanes (perquè també hi ha les restes del poblat iber de Burriac i la necròpolis ibera de Can Rodon) hi podem trobar:

- Els banys més antics que es coneixen a Hispània (150-75 aC).
- Un forn en un extraordinari estat de conservació.
- Un temple dedicat a Mitra.
- Una mansió imperial.
- Restes de la ciutat romana.

I jo confio en que s'acabarà trobant una "pedra rosseta" que ens servirà per desxifrar el llenguatge dels ibers...

Aquest patrimoni pren protagonisme en la Fira Iberoromana que es celebra cada any durant la primavera. El poble es vesteix a la romana, els armats de Mataró desfilen pels carrers, es poden degustar àpats romans, es fan projeccions audiovisuals, tallers pels nens i es fan visites guiades als jaciments.

Enguany, he gaudit moltíssim amb una exposició que trobo interessantíssima: Vox Ossum: Un viatge per l’arqueologia dels ossos. Les responsables ens van fer una visita guiada durant la inauguració i ens van explicar com es poden conèixer moltes coses a través de les restes òssies humanes. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

'ILTURO, L’OPPIDUM LAIETÀ', de JAUME BORRÀS I FERRER

Segons l'autor: "els contes que expliquen les pedres". Perquè a Cabrera de Mar, la antiga Ilturo del romans, n'hi ha moltes i totes tenen la seva història.

Es tracta d’una primera novel•la ambientada al segle III a.c. al nord-est de la península ibèrica. És fruit de l'interès de l'autor per les arrels del seu poble, que no pas d'una veritable vocació escriptora, com ens explica en l'introducció del llibre.

L’oppidum es refereix al poblat fortificat. Sembla ser que el ibers per referir-se a ciutat emmurallada feien servir el prefix “iltir” o “iltur”, i els romans “oppidum”.
El llibre comença amb un epíleg que titula “Antecedents”, que ens situa en el context històric i geogràfic. L’autor reivindica la importància de les restes trobades a Cabrera de Mar que mostren la rellevància del poblat que hi va haver aquí. Ens dóna informació sobre la cultura ibèrica i més concretament sobre Ilturo.

La novel•la comença amb l’execució pública d’un home per a seguir amb un salt enrera de 18 anys que explica els fets precedents que donaràn lloc a l’execució del primer capítol. Relata el naixement d’un noi, Likine, i d’una noia, Ebaiki, i la relació entre les famílies de tots dos. Es van explicant els ritus de naixement, les tasques que es feien al poblat com la pesca, el conreu, l’apicultura... a través del protagonista, Likine.

Després, comença l’acció. Un emissari d’un comerciant d’Emporion arriba al poblat per fer tractes amb el pare de la noia. El personatge, que és un indesitjable, vol abussar d’ella qui es defensa i el deixa greument ferit. Quan ell fuig, el pare de la noia i un altre home el segueixen i el troben mort, però el pare decideix dir que l’ha mort ell per a defensar la seva filla. El jutgen i el condemnen a mort (que és el primer capítol).

Ebaiki, la noia, és donada en esclavatge al comerciant d’Emporion per compensar-lo per haver mort al seu emissari, mentre Likine i els seus parents intenten buscar proves que mostrin que va ser tot en defensa pròpia. No arriben a temps i quan ho poden demostrar, la noia ja ha marxat i Likine ha d’anar a buscar-la. A partir d’aqui, s’expliquen d’una banda les peripècies de Likine pel camí, on troba diferents poblats i personatges, i d’altra l’experiència d’Ebaiki a partir de la seva arribada a Emporion.

L’argument és senzill, el que veritablement importa en aquesta història és mostrar la manera en que vivíen els ibers. Hi ha una voluntat divulgativa impressionant, són evidents els coneixements de l’autor i la informació que aboca en la novel•la, de manera que es pot aprendre i fer-se una idea de la seva cultura ibera de manera fàcil.

MIG SEGLE DE PREMIS ILURO

Ahir vaig anar a l'acte de lliurament del Premi Iluro de Monografia Històrica d'enguany. L'esdeveniment tenia l'afegit de celebrar el 50è aniversari i hi van assistir el President de la Generalitat i el Conseller de Cultura. Era la primera vegada que es feia a l'Ateneu Caixa Laietana, en lloc de la Plaça Santa Anna, com és habitual. El lloc es va anar omplint ràpidament i calculo que devíem ser més de 500 persones (segons la Guàrdia Urbana potser menys). Va ser un acte en el que hi van haver molts parlaments, en els que es va fer un repàs del que ha estat aquest Premi que aquest mateix any ha rebut la Creu de Sant Jordi.

La veritat és que vaig trobar-ho tot plegat molt interessant i m'alegra que sigui existint quelcom que estimuli la recerca històrica i la pervivència de la nostra memòria. Els Premis Iluro van ser creats per Caixa Laietana el 1959 per guardonar el millor treball d'investigació històrica sobre Mataró o sobre el Maresme. Van sorgir en plena dictadura franquista i han aconseguit assolir prestigi al llarg dels anys, això té molt mèrit, s'ha de dir.

Amb motiu d'aquest mig segle d'existència, han publicat un llibre que van regalar a tots els assistents, quan l'hagi llegit en faré un comentari. De moment puc dir que les fotografies són fantàstiques.

Espero que el futur sigui ben llarg i profitós per aquest Premi i que vagi aportant llum sobre el nostre passat. Per aquells qui vulguin saber més coses sobre l'acte d'ahir, el Tribuna Maresme publicarà un reportatge en el seu proper número.

LA RELIGIÓ DE NUMA

Numa Pompili va ser el segon rei de Roma en els primers temps de la ciutat, quan els romans divinitzaven encara totes les forces naturals i els actes més transcendentals de la vida dels homes. Llavors eren tan importants les forces divines que protegien la família: els Lars i el Penats, com les forces divines que tenien cura la natura. Moltes d'aquestes forces divinitzades o númens van acabar sent déus i, ben disposats com eren els romans envers les religions forasteres, es van deixar influir pels etruscs i pels grecs. Però no va ser fins el regnat de Numa que es va dotar d'un paper integrador els cultes i institucions familiars que hi havia en aquells primers temps.

La seva figura ens el presenta associada a elements històrics i llegendaris com la seva relació amb la nimfa Egèria qui, suposadament, l'inspirava quan ell anava a retirar-se per a meditar al bosc on ella vivia i li demanava consell. Un altre mite seria la seva amistat amb Pitàgoras, el pensament del qual es pot trobar reflectit en algunes de les seves accions.

El que es cert és que ell va ser el que va instituir el culte a la deessa Vesta, un dels més importans i característics de la cultura romana. Representava la puresa incorruptible i la perpetuïtat de la ciutat i les vestals tenien la missió vital de custodiar el Foc Immortal. La preocupació per la natura de Numa Pompili es manifesta també en la forma circular que tenia aquest temple, tot i que hi ha qui pensa que simbolitzaria la Terra o el mateix univers en relació amb les teories pitagòriques.

La religió de Numa va ser el nom que se li va donar a l'antiga religió agrícola de les tribus llatines, un culte vinculat al món rural del que després sorgiria el gran imperi que coneixem. Els romans van tenir sempre molt present la seva herència agrícola i molts somiaven a retirar-se de la vida urbana per a anar a instal·lar-se al camp. Hi ha nombrosos poemes romans que enalteixen la vida rural i la mitologia n'és plena de déus i deesses de la natura. Ròmul va fundar Roma, sí, però Numa va donar forma a la seva espiritualitat.