El primer any que
vaig anar a l’institut ens van proposar una sèrie de llibres d’entre les quals
jo vaig triar aquesta novel·la. Llavors devia tenir uns 14 o 15 anys i duia
poques lectures a l'esquena. Per això, la història em va impactar i em va atrapar
de tal manera que el vaig llegir amb voracitat. Recordo haver-me passat
una tarda sencera perduda en les misèries i les passions dels protagonistes,
incapaç de deslliurar-me de l’atracció fatal del relat.
Els anys van
passar i a la memòria va quedar el pòsit d’aquella forta impressió que Cims Borrascosos m’havia deixat. Malgrat la rapidesa amb que, posteriorment, he anat
oblidant d’altres lectures, el record d’aquesta ha persistit, com l’espectre de
Catherine, la protagonista, persevera en la recerca del seu estimat. Per això quan, gairebé trenta
anys després d'haver llegit aquesta novel·la per primer cop, a la Biblioteca Ilturo la van triar per a la tertúlia del mes de novembre em vaig alegrar. Tanmateix, també vaig amoïnar-me una mica tement que el record que en guardava, com molt sovint passa, no li fes justícia.
No sé si el destí
va aliar-se amb tot això, però va resultar que a la biblioteca no tenien prou
exemplars i, per no haver d’esperar-me, vaig agafar el vell volum que havia
llegit tres dècades enrere. En començar a llegir-lo em va sorprendre el fet que
el narrador fos el llogater, això no ho recordava, tot i que sí el fet que la
narració arrenca amb la seva arribada i la fantasmal aparició que desperta la seva
curiositat. A mida que vaig anar avançant vaig anar recordant els personatges i
gran part dels fets que s’expliquen, però, sobretot, vaig tornar a sentir el
mateix impacte que trenta anys enrere.
En un primer
moment, la novel·la cerca inspirar llàstima cap a l’ésser desvalgut, el petit Heathcliff,
rescatat dels carrers de Liverpool per un home que vol donar-li una llar. El lector s’entendreix quan s’assabenta que la
família d’aquest bon jan només ofereix hostilitat a l’infant, tanmateix, una
espurna d’esperança es desperta quan es veu que la filla petita del benefactor, la Catherine,
aviat sent simpatia cap al nouvingut. Tanmateix, del lleu sentiment de
tendresa i pietat que neix en el lector comença a brotar una
certa malfiança. Aviat es té la certesa que l’orfe, incapaç de lliurar-se als bons sentiments, va covant un ressentiment que va molt més enllà de la venjança.
Així, a poc a poc, es fa evident que l’odi és l’única motivació d’aquest personatge sinistre, esgarriat i del tot cruel. Una tendencia només continguda pel lligam que l’uneix a la Catherine amb qui manté una relació fosca i pregona, tan
incontrolable com els vents que sacsegen els cims. Orbitant entre els dos protagonistes es troben els vincles terribles, devastadors, que estableixen amb els altres personatges. Unes figures que no tenen cap mena de valor davant les pulsions que animen en Heathcliff i la Cathy. Per això, les seves motivacions acaben per topar amb la necessitat de rescabalar-se de'n Heathcliff,
una exigència que es multiplica amb la mort de la Catherine. A partir de llavors, és una davallada a la mort en vida, a la desesperança, a la buidor d'una vida sense afecte i sense amor.
Malgrat la
desolació i la tragèdia que amaren tota la novel·la, hi ha quelcom que encara avui em crida
i em manté aferrada a les seves pàgines. És una cosa visceral, perquè en
imaginar tot el que es va narrant els batecs se m’acceleren i és com si aquella força que mou la història
em colpegés just a l’estómac. Crec que, en certa manera, aquella passió estimula foscors
amagades en la nostra ànima i fa que ens reconeguem en un dolor tan gran com el de la
pèrdua de'n Heathcliff, en una desesperació tan decadent com la del Hindley, en
un desamor tan immens com el de l’Edgard, però, sobretot, en una nostalgia tan
pregona i anhelant com la de la Catherine.
Ahir, buscant informació sobre Cims borrascosos, vaig
descobrir que existeix una cançó inspirada en la novel·la: Wuthering Heights,
de Kate Bush. És molt coneguda i jo l’he sentida molts cops sense escoltar què
deia.
Quan vaig fixar-m’hi, un estremiment va recordar-me que al meu pit hi
bategen els mateixos neguits, la mateixa nostalgia que implora. ‘Sóc
jo, Cathy, he arribat a casa’.