Qualsevol nit d'estiu

Arribada l'hora bruixa ens trobem, com ja és tradició, vora el mar, al codolar que ens ha vist créixer, sota la llum tènue de la lluna de qualsevol nit d'estiu i emparant un ventijol que sembla voler barrar-li el pas. Em vénen al cap les paraules d'aquell llibre que em va agradar tant quan sento la cridòria dels menuts mentre corrinyen i les nouvingudes somiquen potser, per reclamar l'abraçada càlida de la mare i, inesperadament, penso que potser, qualsevol altra nit d'un estiu més llunyà, ells també es trobaran en aquest mateix lloc i aquest pensament em provoca un somriure. Però de sobte, em sobrevé un sentiment trist que sento com una fiblada quan penso en tu, quan recordo la cara que has posat i el to amb què has dit que marxaves. La vida ens regala moments impagables, però a vegades, ens sacseja amb cops secs dels que difícilment pensem que ens en podrem sobreposar, però ho fem. I n'estic segura que tu tens la força suficient per tal de no vacil·lar.

Tot pensant-te, m'agradaria que el vent suau que m'eriça la pell esvaís al seu pas les tristors que ara t'habiten. I no voldria que cap esgarrifança et llaurés la tranquil·litat i et fes fugir de tots nosaltres, perquè som el caliu que necessites i voldria que aquest t'arribés com brisa d'estiu i t'embolcallés en una tendra abraçada. Una abraçada que fos capaç d'enderrocar la temor, la solitud, la tristesa, l'angoixa... i que arribi un dia que d'aquest mal temps no en quedin ni vestigis.

Arran de res

Matí. Em desperto i obro el finestró mentre vacil·lo si deixo entrar un raig de sol -amb cent vuitanta-tres partícules de pols que fan l'amor-. Inspiro i sento com m'emmantella un ventijol primaveral que tot d'una em fa estremir. Em miro el llit i inesperadament, m'afanyo a arreplegar els somnis que han quedat escampats pels plecs dels llençols. Uns llençols que resten tebis per l'escalfor del meu cos. M'adono del meu afany per guardar-me'ls quan, de manera inconscient, els premo fort. I basta un breu moment per saber que els he d'amollar si vull que es facin realitat. Recolzada a l'ampit de la finestra fito el paisatge; la mar avui sembla d'un blau lapislàtzuli. Em vénen al cap els somnis mentre espolso els llençols i de sobte, em sembla veure com s'allunyen. Volen, volen i volen lluny... Potser fins arribar a l'altre cantó de la mar.

Obre el teu finestró i deixa entrar l'aire per si de cas et duu qualsevol dels meus somnis. 

 

Avui, que has deixat anar l'hivern

Mentre desfaig el llit, me n'adono de tots els hiverns que han passat i sostinc el cobrellit que m'ha abrigat tantes nits i ho faig amb una delicadesa especial, potser per escalfar la gelor que encara hi resta adormida.

Obro la finestra i deixo esvair l'olor de ranci mentre em perdo entre pensaments i em pregunto on anirà a parar aquest hivern que ara deixo anar.

Pujo al terrat per estendre els llençols acabats de rentar i m'embaladeix el seu moviment provocat per l'aire que s'ha girat. Sembla que aquesta brisa suau vulgui despertar els somnis que hi he perdut. I m'encanto un altre cop pensant en si encara sóc a temps d'atrapar-ne algun, però un cop de vent m'impregna d'olor de primavera que inevitablement em recorda a tu, i somric... Em vénen al cap imatges i paraules, talment com si fos un quadre de costums. Repasso la meva vida en menys de cinc segons. Cinc, em basten per saber que tu en formes part. I torno a somriure mentre corro cap a l'ampit del terrat per si veig la nostra terra llaurada pel pagès, per si oloro la flor dels tarongers, per si sento el plor del menut que ens ha omplert d'alegria, per si escolto la música del mar quan vol abraçar el marjal, per si veig al cel el campanar que porta els comptes de la nostra amistat.

I m'omplo d'enyorança quan penso que m'hagués agradat ser al teu costat, avui, que has deixat anar l'hivern per trobar una altra primavera...

Pirata dels meus somnis

Pirata de nits que assaltes els meus somnis i goses entrar en el meu llit per acaronar les meves fantasies talment com si fossin teves. Bandoler d'intimitats que em segrestes els pensaments impedits d'insurrecció i te'ls mires amb somriure maliciós en saber-te amo i senyor de la troballa.
Pirata de nits que assaltes els meus somnis... Somnis esbalaïts en dies de penombra on la teva veu inunda el meu sentit, on la teva mirada esguarda els meus sentiments.
Pirata dels meus somnis que has acariciat de nit el meu cor i te n'has endut el seu amor... Pirata dels meus somnis, lladre de les meves nits, vine i emporta'm a cercar el teu destí...

Un mar d'estels per als teus ulls

Dies confiats passatgers de llargues estacions esdeven un jorn inexplicablement etern. Dies arrelats on els records es difuminen perduts entre els llums de colors que engalanen els carrers.
I del cel cauen les nits de treva en un amor somiat inextingible. Nits sense treva dels pensaments perduts en les, ara, nits més fosques.
Sentint el dolor a cada batec del cor quan ressona en el més profund de tu el jurament etern d'aquell dia calorós. Compromís que esgarrifa la teva pell bruna en sentir-se traïda per les paraules dites. Discurs grenyal que copsa totes les atencions dels teus pensaments més íntims. Buscant una resposta o potser una pregunta o, fins i tot, pot ser que busquis un motiu. Perboc de sentències alienes on indagar els fonaments d'aquesta dissort...

Ara, l'obscuritat de la nit et deixa com a penyora un mar d'estels per als teus ulls. I cerques amatent en el silenci de la solitud aquella mirada que un dia et va parlar. Aquella mirada que va anar amansint la calma creguda perpètua...

La nostàlgia present en aquests instants la sents esgarrapar en el teu son. Els somnis que un dia van ser ensucrats i ara, de sobte, han esdevingut aigualits.
L'estel que un dia t'amoixava amb suavitat ara el sents fiblar dins la teva pell com una agulla que va descosint tot allò que fou teixit durant tant de temps.

No sentis ofegar-te en la calor del teu cor. No vulguis atiar les brases que ara cremen. No furguis en l'infortuni, no obris per fer-lo decadent, no visquis en aquest núvol fosc, eternament...
Encara que creguis la veu perduda quan el que vols és cridar. Encara que el món es desdibuixi quan el que vols és veure-hi clar. Encara que et sentis llunyana quan el que vols és tocar. Encara que la incertesa et paralitzi quan el que vols és córrer. Encara que la dissort et trobi quan el que vols és cercar la sort. Encara que... Encara que et sentis perduda enmig d'aquest nou camí quan el que vols és ser rescatada. És aleshores quan has de creure que no estàs sola. És aleshores quan has de creure en les mans amigues que sempre t'aixoplugaran.
I no acatis les paraules voladisses perquè el vent bufa fort i se les pot endur mar endins. I no sentis desmaiar el respir quan a la vesprada cremi el record de les veus sentides perquè concís arribarà l'oblit...

Com el pagès que llaura el camp, segueix el fil del teu solc i a cada cop d'aixada hi trobaràs una fruita terrosa enfonyada. Fruites que han madurat amb el temps i duen gravats uns noms ben especials. Els noms d'aquelles persones que han fet, fan i faran el llarg camí amb tu, agafades de la mà...

Sempre teva...

Perquè...

Passeges al meu costat pels camins més difícils. Perquè des d’aquella pregunta sempre ho has fet i perquè tinc la certesa que sempre ho faràs.

Perquè m’has vingut a buscar en la nit més fosca i m’has abraçat en sentir la meva angoixa. Perquè m’has fet riure en dies de deliri i m’has deixat plorar mentre estaves en silenci al meu costat. Perquè m’has parlat amb els ulls i m’has escoltat amb el cor. Perquè mai ens hem fet cap retret i sé que mai ens el farem, perquè simplement no en tenim motius. Perquè m’has ensenyat a créixer i he après de la teva generositat i valentia.

Perquè vull que siguis la persona més feliç i perquè desitjo que emprenguis un llarg camí on els estels t’il·lumini a cada passa.

Perquè sé que t’agrada i les teves paraules van sonar amb una tendresa inexplicable. Perquè sé que et recorda a aquells ulls glaucs...

Per tot això i perquè t’estimo, aquests versos són per a tu.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche de Pablo Neruda.

il·lusions

Allà estant , enmig d’una multitud entonant les mateixes paraules, sento bategar el meu cor cada cop més fort, més apressat.

Em situo en aquell punt estratègic; un blanc perfecte amatent al senyal esperat.

Veig passar cares desconegudes, ulls que se senten observats, peus que es mouen al compàs. Van passant les lletres, les persones i els acords mentre em passegen els pensaments pel cap, entre glop i glop.

Sentint paraules sense escoltar-les, miro però no veig res... I torno a sentir mots i més mots, però no els atenc.

L’espera és llarga en la nit més curta. El neguit és inevitable, el desig desesperat. La falsa calma amaga la inquietud que em fa tremolar. Torno a buscar i perdo la mirada en ulls que em miren però que no em diuen res. Els perdono, remeto l’engrescament i segueixo reclamant atencions.

Canvi d’escenari, comença l’espectacle. Cossos tibats, junts, suats, excitats... Cossos que m’impedeixen el pas, que em priven de guaitar. Em sento atordida, no hi vull pensar però em ve al cap, no ho puc evitar. Segueixo el meu camí, em guia el so, m’estira el batec. M’hi endinso com un animal al seu cau, però me n’adono que em resisteixo a amagar-me. Vull ser trobada...

Cerco amb la mirada, expectant una mà que em toqui, uns braços que m’envoltin, uns llavis que em somriguin plaentment. Falses il·lusions...

Segueixo la lletra de manera inconscient alhora que bino el terreny silenciosament. No hi és...

Em parlen les lletres, identifico moments viscuts, moments que resten aparcats, estones que encara no han arribat. Escolto i imagino. Somio falsament...

Encoratjo l’habilior de concentració per gaudir del moment. M’agrada el que veig, el que sento, però aquest cop no m’omple.

Versa aquelles paraules amb les que un dia em vas dir que et recordés i sento una esgarrifança recórrer tot el meu cos. Buidor instantània, tristesa al cor. Desig de poder fer en silenci, d’agafar amb tendresa, de dir-ho a cau d’orella. Falses promeses? No, no han estat promeses...

Giro els ulls al cel cercant aquell estel petit, aquell que brilla especialment per damunt dels altres i espero que em parli, que em faci un senyal. I de sobte, el cor és envaït per una melangia predestinada. Melangia que em parla sense voler ser atesa. I llavors entenc que el camí és llarg i que són moltes les aturades que has de fer i poques les indicacions que t’han d’orientar. Tot és fosc, massa fosc i poques flors.

Dintre meu sento que ets present i m’apresso a sortir del cau. Vull ser trobada...

A la vora, segueixo versant entre dents mentre escorcollo per trobar el teu esguard. I ara és quan escolto aquelles paraules que ens recorden, que em fan tornar a pensar en tu. Segur que també les estàs escoltant, ho pressento i sento fremir el meu cos...

Presonera per la impotència que m’envaeix sento defallir les esperances somiades i percebo desmaiar el teu esforç en un final impossible. Fugida immediata. Esperances batudes per la por i el desengany. Mal invisible. Mal al cor.

Arriba el final i cauen llàgrimes del cel. Estels que ploren? Pot ser és la lluna... Els llums s’apaguen i la tristesa clandestina es reflecteix en el meu silenci. Cercant per últim cop aquell rostre ignot i recordant que tan sols amb una mirada hagués bastat, no calien paraules...

Òrfena d’esperances busco aixopluc per resguardar-me de la tempesta. Tempesta que a cada passa s’aviva i s’enfurisma més i més. Veig en el cel un mirall on veure’m reflectida i em sento cada cop més petita i espoliada per l’aflicció. Falses il·lusions ofegades...

Torna a sonar dintre meu la dolça remor que em recorda el somni desitjat i m’encamino a trobar una resposta. Il·lusions enyorades...

Resposta que no es fa esperar i que em despulla fins passat el trenc d’alba i m’acarona mentre m’ateny una son dolça ben entrada l’hora d’esmorzar...

Un altre estiu

Els llums de colors indiquen que arriben les nits de festa. Nits a l’aire lliure on sona la música que tantes vegades hem escoltat plegats. Nits de serena on no ens manca abric perquè l’escalfor del cor ens arropa.

Ulls atents que cerquen la mirada expectant entre la multitud. Mirades que en trobar-se es torben i es converteixen en fugisseres. Ulls coneguts que es miren amb els ulls vergonyosos del primer dia, amb la mirada tímida de la primera vegada... Ulls que quan es creuen et fan perdre el món de vista i sents com tot el teu cos s’esvaeix i restes despullada davant del seu esguard...

Carícies nouvingudes un altre cop per primer cop... Carícies que et fan tremolar com una fulla quan és agitada pel vent, com les veles dels vaixells onejant els batecs del mar. Així et sents, tremolant a cada batec del cor... Tremolant a cada carícia que et fa saber que ja ha arribat...

Sents aquell nus que t’ofega i no et dóna respir i et sents enfonsar, et sents desmaiar... Però de cop i volta, fites la grandesa del mar cercant una escapatòria per evadir les pors que t’espanten, per allunyar-te del passat que ara és present...

I aculls aquell petó tan esperat que abans era dolç i amb els anys ha adquirit un gust amarg o pot ser fos al revés, ans era amargós i ara s’ha ensucrat...

I escoltes la veu coneguda enmig del rebombori i desdibuixes les paraules selectes que un dia et va dir... Et sents morir quan et torna a parlar a cau d’orella per explicar-te les seves coses, per preguntar-te les teves...

Mentre sona la nova melodia perceps que una alenada d’aire fresc s’enduu l’aixopluc que t’albergava, deixant al descobert el sofriment de temps passats, de frases inacabades, de llàgrimes afligides... Llavors t’adones que tot ha canviat, que les ones van descompassades, que les notes estan en desacord, que la terra ja no balla, que aquella trucada mai més es farà, que aquelles paraules mai més es diran, que aquelles mans mai més s’agafaran...

I quedes esbalaïda en veure que les mirades ja no t’estremeixen , que les paraules van i vénen i que el cor batega a ritme harmoniós.

És llavors quan t’adones que mai més voldràs saber quin gust tenen els seus llavis i t’adones que un altre estiu s’ha acabat...

Una cançoneta per a mi...

Avui m’he despertat amb una sorpresa del Company de Venus, era una “Cançoneta agraïda” i la veritat, és que com diu la cançoneta, m’ha alegrat el dia:

Guspira, sense embuts,

El company de Venus et canta

Aquesta senzilla tonada

Perquè t’alegri el dia,

Àdhuc la matinada.

Us preguntareu per què m’ha fet aquest regal que jo trobo tan especial, i la resposta la trobem en els seus versos:

És un agraïment sincer

A la Guspira estimada

Que m’atorga encantada

El premi Trempamulla.

I després de llegir els seus versos i de ser-ne conscient que eren per a mi, he tingut un dubte existencial... Rebre un premi et fa molta il·lusió, però molta! Ho sé perquè a mi me n’ha fet, i he pensat en el que comporta que et donin el premi i són un cabàs de coses, entre elles, que pensin en tu i d’alguna manera, que pensin que allò que fas, ho fas prou bé... I la veritat és que tot això fa moltíssima il·lusió. Però, quanta alegria et dóna saber que algú a qui li has concedit un premi t’ho agraeixi amb un post? I saber que ho fa perquè està molt content?

Una cançoneta agraït

Us cantaré de seguit

Per treure’m el neguit

Que porto dins el pit.

Gràcies per la teva agudesa tan encertada i per la teva gratitud tan sincera. M’ha encantat...

Premis

El meu company de relats, l’Estripanits, m’ha atorgat dos premis. Un ja fa temps, el premi Trempamulla i, l’altre no fa tants dies, el premi Paracelso.

En aquest post li vull agrair la seva confiança en mi i en el meu blog i sobretot, donar-li les gràcies per pensar en mi cada cop que rep un premi. Així que, en part, aquest post és per a tu, soci.

El primer que em va concedir, el Trempamulla, és un premi creat per Humor i Sexe santboià, i té per finalitat i com bé diuen ells mateixos, concedir el premi a aquells blogs de contingut eròtic escrits principalment en llengua catalana, la lectura dels quals provoqui més trempera o mullena, segons si sou mascle o femella, amb independència de la vostra orientació sexual.

L’Estripanits em va concedir el premi per les meves paraules fogoses, que com ja sabeu els que heu passat per aquí, són relats de caire eròtic. Ara bé, si provoquen trempera o mullena, això ja no ho sé...

L’altre premi, el Paracelso, va ser creat per Gerardo Omaña i com diu ell, Paracelso li atorga a la paraula un sentit màgic. L’autor vol reflectir amb aquest premi el poder que tenen les paraules, les seves connotacions i denotacions. En fi, tot allò que ens poden aportar les lletres que cada dia llegim en els blogs que visitem.

I l’Estripanits va pensar en les meves paraules a l’hora de concedir el premi. Gràcies un altre cop...

I ara, he de ser jo qui concedeix aquests premis a uns altres blogs i després de molt rumiar, la meva decisió és aquesta:

Concedeixo el premi Trempamulla a:

• El Racó de Venus, pels seus escrits plens de sensualitat, encanteri i desig. Per la seva màgia carnal, els seus desitjos delirosos, els seus assalts inesperats. Per les seves confessions calentes i per desvetllar-nos els seus petits secrets. Per les seves paraules repletes de fogositat poètica. Per tot això, el premi és per a tu, Company.
  
• Estriparaules, i ja em perdonareu! Ja sé que en formo part i ja sé que fa lleig! Però volia d’alguna manera reconèixer al meu soci de relats pels premis que m’ha atorgat i perquè penso que les seves paraules eròtiques són molt bones. Per tot això, el premi va per a l’Estripanits en el seu blog Estriparaules.

I concedeixo el premi Paracelso a:

• Sense fer soroll i Escrits perduts del Cesc, per les seves paraules plenes de màgia, per la força que tenen, pel seu encanteri, per aquelles paraules precioses que deixen petjada en la nostra memòria i en el nostre cor. Per totes aquelles paraules que no diu, però que sentim i que són plenes d’esperança. Per aquelles paraules seves que ens les fem tan nostres i que són capaces de transformar-nos i de fer-nos trobar la llum en els somnis foscos de les nostres nits. Perquè com diu Omaña, “hi ha paraules que són un somni” i les teves Cesc, ho són. Per tot això i molt més, aquest premi és per a tu.

M'agrada

M’agrada el mar a l’hivern, passejar descalça per on les ones perden la seva fúria.
La cridòria dels nens al parc mentre juguen. Creuar-me amb uns ulls desconeguts que em miren misteriosos i uns llavis que em somriuen.

M’agraden els dies de pluja mentre m’estic al sofà tot mirant-la com cau. I perdre’m en les paraules d’un llibre que m’empresona, i somiar, somiar i somiar...

M’agraden les capsetes petites i les grans, i els baguls per guardar-hi els meus tresors. Tresors de tots colors i mides que m’agrada combinar.

M’agrada escoltar el silenci i mirar al cel i posar-me a pensar, a recordar, a delirar...

M’agrada sentir els dits fregant la meva pell i eriçar-me per les pessigolles que em provoquen. Banyar-me en un raig de sol i ofegar-me en alenades d’aire pur de la muntanya. I encantar-me mirant com cau l’aigua, com va i ve, com tremola...

M’agraden les bufandes a l’hivern i les faldilles a l’estiu. Les llibretes petites on poder-hi escriure els meus secrets. La fruita de colors i la xocolata desfeta, les flors seques i la llimona a la coca-cola.

M’agraden les abraçades tendres i els petons dolços, les mirades còmplices d’ulls ametllats.

M’agrada esperar una trucada mentre escolto aquella cançó. Enfilar els dits i començar a tocar la melodia i després, tornar a escoltar el silenci i inspirar profundament...

M’agrada seure a la vora de la llar de foc i sentir el caliu de la gent que m’estima...

Ball de petons

Encara recordo com n'eren de vergonyosos els primers que ens vam fer. Tímids, emocionants, plens de vitalitat i d'encant. Aquells primers petons que es fan amb els llavis tremolosos i els cossos plens de vibracions. Petons que a poc a poc creixen i van agafant confiança. Petons que esdevenen íntims, càlids i fiblosos en els sentiments. Petons que perpetuen en lligams eterns en els nostres pensaments.
Encara recordo quan ens fèiem aquells petons dolços, llaminers, sincers. Aquells altres que eren juganers i recorrien tot el nostre cos. Com m'agradaria sentir els teus llavis recorrent cada racó del meu cos, fent a cada passa un petit petó suggeridor de la gran festa d'òsculs desitjosos que la continuaria. Com m'agradaria tancar els ulls i sentir els teus llavis fent camí per la meva vida. I després, obrir-los i veure un cel ple d'estels brillants mentre em vas regalant aquells petons ensucrats que tan m'agraden, com les llaminadures de colors. I fondre-nos en una gran abraçada, com aquelles que em fas de tant en tant. Una abraçada gran com un diplodocus, una abraçada gegant que traspassi l'infinit.
I seguir amb el ball de petons amb els llavis closos, entre rialles i mirades que ens diuen més que mil paraules.
Com m'agradaria sentir les teves besades tendres i esponjoses com els núvols, càlides com un dia d'estiu i llargues com la distància que ens separa...
Com m'agradaria sentir els teus llavis carnosos fent-me cadascun dels petons que m'has promès... Són tants i tants petons que ja n'he perdut el compte, sobrepassant els nostres primers petons d'or. Petons desitjosos de més petons deliciosos. Les delícies dels nostres primers petons d'or..
Com m'agradaria que no s'acabessin mai els petons dolços i llépols com la xocolata, els grans i guaridors que em fan sentir teva. Aquells tan frescos que em fas i que m'agraden més que aquella cançó que no em cansaria mai d'escoltar.
Anhelaria encara que no conegués els teus petons suaus com el cotó i saborosos com la fruita madura.
I em vestiria de gala per romandre per sempre més en el teu ball de petons sensuals, deixant-me portar pel so del teu compàs ardorós, emparant-me en el refugi de les teves abraçades, sense minvar en les celebracions amb petons cada cop més i més delirosos.
Aquells petons delirosos que tant m'agrada fer-te...

Sense fer soroll

L'altra nit no podia dormir. Estava neguitosa, feia calor... Així que em vaig llevar i vaig anar cap a la nevera per beure un got d'aigua fresca. Després em vaig encendre un cigar. I mentre estava fumant, vaig recordar que el veí de dalt m'havia ensenyat una cosa que em va agradar molt. I com sóc una mica entremaliada... vaig anar a casa seva sense pensar-m'ho dos cops.
Vaig entrar per la finestra sense fer gens de soroll i com sabia on ho amagava, hi vaig anar directament. I era allí, tan ben posat. I com més ho mirava, més m'agradava. I no podia deixar de pensar en com m'hagués agradat que algú molt especial m'ho hagués regalat a mi. Allò tan preciós, tan delicat, tan bonic, tan sensible i alhora profund...
I vaig sentir unes ganes boges de fer-m'ho meu. Però sabia que no ho podia prendre perquè perdria tot l'encant. Allò tan valuós tenia nom i, era evident, que no era el meu.
Una barreja de sentiments m'envaïa cada cop que ho mirava. Per una banda, una tendresa que em feia esgarrifar tot el cos en imaginar-me si allò fos meu i per l'altra, una gran tristesa en adonar-me'n que no ho era.
I suposo que és per aquesta embriaguesa de sentiments que t'ho vull confessar, perquè sé que mai m'ho regalaran, però sé com em sentiria si ho fessin, i per tant, sé què pot significar si mai sóc jo qui ho regala. Aquestes paraules que llegeixo amb tant deliri i que no em canso mai de pronunciar.
Com m'hagués agradat que algú molt especial me les hagués regalat... "Estaria una eternitat fonent-me en el teu esguard".

Gràcies veí per deixar-me-les llegir i imaginar-me que són meves... I sobretot, gràcies per no trucar a la poli, sé que cada cop que entro a casa teva, em vigiles des del teu esguard.