La millor versió de tú

A vegades llegeixes textos que et diuen coses que ressonen dins teu i els guardes. Al llarg de la vida els retrobes i prenen més sentit en funció del moment i de les circumstàncies.
Aquest poema de J.L.Borges parla d'estar sol, d'estimar-te i cuidar-te per gaudir de la vida... I aquests versicles del capítol 3 d'Ecliesiastès de l'antic testament parla de que cada cosa té el seu temps... Sempre és temps de cuidar-te per esdevenir la millor versió de tu mateix.

Així no!

Aquest matí he escoltat com sempre les notícies i aquesta m'ha deixat impactada, pel fet que explica i pel comentari de la periodista:

Catalunya Radio 23/11/22

El matí de Catalunya Ràdio, de 8 a 9 h - 23/11/2022 (fàcil de localitzar a la web de Catalunya radio

La notícia dura més o menys un parell de minuts a partir del minut 46:40" 

Així no! No podem simplificar un problema tan complex així! Així no avançarem per una societat millor. Si cada cop que com a conjunt de persones hem d'assumir que n'hi ha que tenen comportaments nocius, irrespectuosos i que menystenen i maltracten als altres, és l'escola qui ha de posar remei, no anem bé.

L'escola fa molt i molt per la formació dels infants, sobre tot per educar bones persones, sensibles i respectuoses. Si, també fa formació sobre salut sexual i de tot. Formació viària, sobre hàbits d'alimentació, consum, higiene... i mil més!

Però posant l'escola per davant tapem el veritable agent educador dels infants: la família. Oblidem que són els principals actors en l'educació dels seus fills i filles: la família, els companys, l'entorn i molts d'altres que formen part de la seva xarxa.

Eduquem les famílies, estiguem al seu costat de veritat. A ser persona i a tenir uns valors sustentats en el respecte a la dignitat de les persones s'aprèn sobretot a casa, fins i tot abans d'anar a l'escola. Des de nadó, l'infant s'impregna del que escolta, sent, el que veu, com és mirat, tractat, tocat i estimat... igual que apren a respirar, menjar, dormir, caminar, parlar...

L'escola ve després i fa molta feina, però també hi ha molts altres agents: l'entorn, els iguals, assistents socials, metges, jutges, polítics, periodistes... 

És una feina de tots i totes.

Coratge i vida

 

Viure requereix força coratge. Ara que la vida se'ns ha complicat, tot es fa una mica més costa amunt. No sé molt bé com explicar les sensacions, sovint estranyes, que vaig acumulant, i no totes dolentes.

En fer-me gran he anat notant canvis que a poc a poc van canviant la meva manera de viure. El cos sovint em limita i com més temps passa més s'estreny l'espai al meu voltant. Ara de sobte la pandèmia m'ha limitat de cop, no puc viatjar, no em puc reunir amb els amics, em sento una mica menys lliure...

Després d'un any continuo intentant acceptar aquesta situació com quelcom que no puc controlar. I quan he aconseguit apropar les meves expectatives a la realitat que visc, llavors he pogut començar a recollir sensacions diverses sobre coses properes.

Sempre m'ha agradat fer col·leccions, col·lecciono petites experiències perquè no vull que d'aquí a uns anys els meus records d'aquests temps només girin al voltant de la malaltia o de la incertesa que vivim. D'alguna manera vaig construint una petita muntanya de bons records que, vistos de ben a prop són bonics i de lluny faran patxoca.

Una conversa interessant sopant amb la família...

Fer només una fotografia d'un espai conegut i proper...

Una recepta nova...

Redescobrir una cançó...

Llegir un llibre...

Fer una marató d'una sèrie desconeguda perquè si...

Caminar a poc a poc...

Deixar-te escalfar pel sol...

Escoltar el mar...

Quedar-te una mica més al llit quan plou...

Gaudir d'un llarg silenci...

I per damunt de tòpics qualsevol cosa que em faci somriure per dins... amb aquella sensació plaent de satisfacció plena que em fa sentir més lleugera...

Vull coratge per viure una vida tan feliç com pugui!

Mestre: mestre, assistent social, psicoleg, treballadora famíliar, logopeda, enfermera, metge, .....

Llegeixo articles i entrevistes de pegagocs i pedagogues, professors d'universitat, periodistes de molt renom en el nostre món educatiu i amb alguns hi estic d'acord i amb d'altres no.

Mestre, segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, les dues primeres accepcions:

1. Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho.

2. Persona de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, ensenyament.

Mestre segons una part de la societat que aquests dies escriu molts articles, comparteix opinions i carrega damunt dels mestres una responsabilitat que per mi queda molt lluny de les nostres possibilitats:

-Mestre, mestre d'atenció a la diversitat, assistent social, psicòleg, treballadora familiar, logopeda, infermera, metge, animador social, monitor de lleure, músic, artista, informàtic, expert en sexualitat, en alimentació, en circulació, mediador social...

I segur que em deixo unes quantes coses més que, segons alguns, hauríem de carregar a la motxilla.

Busquem una mica d'equilibri. Pensem quan escrivim quina mena d'expectatives creem en els que ho llegeixen, siguin mestres o no. 

Els mestres som persones, no ens omnipotents. No carreguem damunt dels mestres l'educació dels infants, la situació social de cada família, la situació econòmica del país, el confinament... Siguem realistes, els mestres dins de l'escola treballem en equip i carregem, entre tots, aquesta pressió social i ja és prou feixuc. A casa, sols, aquests missatges d'omnipresència poden ser molt aclaparadors. No em deixa de sorprendre que molts de nosaltres compartim aquests articles i els contraris. Contradiccions del col·lectiu divers i a vegades erràtic del que formo part. 

I a la resta de la societat li podem donar una falsa sensació de normalitat, com si l'escola fos un mestre des de casa seva davant un ordinador i del mòbil. Crec que ens equivoquem si volem donar aquesta imatge. Potser és el moment de remarcar el valor de l'escola com a grup de treball, com a lloc de trobada de les persones i de creació compartida de coneixement.

L'escola està tancada. Ara tot el que funciona és gràcies a l'esforç individual de cada mestre des de casa seva, amb les seves eines i els seus coneixements. Gràcies a la seva voluntat tossuda d'arribar fins allà on pot en la distància. No posem més pressió a sobre d'un col·lectiu que sovint ja en té molta.

TRES SETMANES CONFINADA, LA COVID-19, LA DISTÀNCIA I L'ESCOLA

Fa tres setmanes a les tres de la tarda em van dir que el nostre alumnat no tornava l'endemà a l'escola. Una hora i mitja després em van dir que nosaltres tampoc. Tots confinats, tancats i aïllats en una tarda.

Si ja fa molts dies, tres setmanes que estic a casa. Surto al carrer el temps just per anar a comprar, si trobo algú conegut paro, pregunto com està a metres de distància i m'acomiado amb els ulls. Trepitjo el carrer amb il·lusió de retrobar certa normalitat, quan em pregunten com estic dic que bé, però no és veritat. Estic envoltada de malaltia i de por. 

Un cop tancats a casa la por es fa més gran, un refredat és un misteri, contactar amb un metge una aventura, la malaltia creix al meu voltant i tot és cada cop més complicat.
Estic tancada, aïllada però fem mans i manigues per sostenir la meva família, la parella, els fills, els pares grans, la germana, les amigues i a distància intentem fer-nos costat.

Després d'uns quants dies en xoc no sé com endreçar aquesta nova realitat. Amb una situació canviant contínuament, ensenyament comença a donar senyals de vida amb missatges erràtics i tots opinem sobre que passarà amb aquest curs. Llegeixo moltes opinions d'experts i de no experts, i la veritat és que no sé que pensar.

M'hi poso i començo a treballar telemàticament, amb el meu ordinador compartit a casa amb la família, la meva tauleta i el meu mòbil. Comparteixo angoixes i neguits amb les companyes. I en mig de tant de caos, en uns dies, obro canals de comunicació, plataformes de treball, des de casa i tot de nou. Fàcil no és però ho intento tant com puc.

En aquesta situació se'm fa difícil buscar l'equilibri entre la professió i la persona. Potser soc massa prudent però sempre he intentat ser molt curosa amb la intimitat de cada família. Si no he rebut algun senyal que em doni permís per irrompre en el seu fràgil equilibri en aquests moments tan delicats, no ho fet.

El temps passa i els missatges d'ànim, de calma, d'afecte i entre tots ho farem tot es comencen a trencar. El patiment dels que m'envolten comença a desbordar el silenci i la tranquil·litat que necessito. Visc una situació que no havia conegut mai i faig el que puc.

Porto tres setmanes a casa i tothom parla d'aspectes de la vida dels infants que hi son present sempre: de la bretxa social, la bretxa digital, les desigualtats culturals del nostre alumnat, dels diferents models d'escola que també divideixen ..., i ara l'escola on és? Doncs l'escola està tancada i jo tancada a casa. 

Tancada a casa he d'intentar sostenir famílies, atendre desigualtats, resoldre situacions de mancances de tota mena sense saber ni com, ni com serà rebut? Perdoneu però no sé com fer-ho. Fa molts anys que treballo de mestra a l'escola pública i sempre he treballat tant com he pogut. M'he format i he intentat treballar amb il·lusió durant trenta-un anys. Però a distància, tancada a casa, lluny dels meus i de tot, encara no he après a fer-ho. Faig el que puc i com puc. I potser no és prou però no en sé més. Potser en aquesta situació busco trobar cert equilibri entre allò que és la meva professió i la meva privacitat. 

La feina d'anys de construir una idea d'escola l'he de refer en dies. Grabo vídeos, faig teletreball, videoconferències amb els fills, amb els pares, amb els amics, amb les companyes, amb la noia de pràctiques ... Amb tothom que m'ho ha demanat i jo he pogut.

Però no n'hi ha prou perquè alguna entitat que sovint està sostenint d'alguna manera la societat, l'escola, ara no ho pot fer com ho fa sempre i això és un drama. Ara que els nens i nenes no poden estar confinats cinc, sis, vuit o nou hores a l'escola, com fan sovint, i gaudir amb sort de dues o tres hores amb la família, tot trontolla. Ho entenc, a sota els meus peus i al meu voltant també tot trontolla. Ara és la família qui ha d'acompanyar els seus fills i jo com pugui des de la meva professió intentaré ajudar a distància. No des d'una certa distància no, des d'un confinament dur i dolorós per tots.

Continuaré gravant vídeos, contestant correus, agraint comentaris al blog de les famílies que s'esforcen per compartir aquesta situació tan estranya, treballant hores davant l'ordinador esbrinant com funciona això de les plataformes, tancaré l'avaluació, faré el seguiment de les pràctiques a distància...

I sobretot continuaré confiant en les famílies. La majoria de nens i nenes tenen una família que se'ls estimen i que sé que fan el millor per ells i elles. Ens farà molta il·lusió retrobar-nos, abraçar-nos i estar junts un altre cop a l'escola, però no dubto que la majoria de nens i nenes estan on millor poden estar ara, amb la seva família. Insisteixo com sempre quan faig de mestre i parlo amb les famílies: la família és el més important per qualsevol infant, és el seu referent, l'anclatge afectiu, la seguretat, la fermesa, l'amor sense límits, la comprensió infinita,...

Segur que hi ha situacions molt complicades que se m'escapen fins i tot quan estic a l'escola. A vegades he de buscar ajut especialitzat que ara és més complicat de trobar però a distància quan pugui intentaré acompanyar.

Son les quatre de la matinada, estic confinada, tancada, aïllada i una mica més trista, però no patiu perquè demà serà un altre dia. Em llevaré amb un somriure, donaré les gràcies per estar viva, desconnectaré el mòbil, l'ordinador, la tauleta i la xarxa. M'abraçaré a la meva famíla i continuaré treballant.

Compartir idees, compartir amistad.

Quan algú pot expressar amb tanta claredat i en primera persona unes idees que comparteixo, només puc donar-li les gracies i compartir-les amb tots vosaltres:

https://www.social.cat/opinio/11249/fer-sentir-la-nostra-veu?fbclid=IwAR2hnCjVaWI-Ip_J7MYTheciBs89qhkupk_jVqjl86GHA6Hn9spc4graF9c#.XhRMZVoYeXo.facebook



Moltes gràcies Gerard!

Veure passar la vida

Quina màgia té la vida, la vivim amb tota la intensitat del nadó i de l'infant, amb alegries i tristors, riures i plors extremats sense temps per perdre ni distreure's del camí que estan iniciant. Estridència

I quan les forces i la vida creix et llences de cap, aprofites el temps, cremes la nit, escrius a les parets, corres per la platja, saltes al buit i nedes a contracorrent. Turbulència.

A poc a poc la vida et crida a l'ordre, s'equilibra i guanyes temps, sensibilitat, intensitat i comoditat, tendresa i calma. Experiència.

I a la fi la vida et guanya, el món es fa petit, et mous lentament i mires per una finestra. El temps abans ple, el ritme a cops frenètic i les emocions desbordades, ara passen davant teu i tu els deixes passar sense rancor, sense pensar-hi, sense esperar res més que la mort. Finitud.

Oda a l'alegria de viure

L'alegria de viure i de conviure,
d'abraçar i ser abraçat,
L'alegria d'estimar, de ser estimat,
de cuidar i ser cuidat.

L'alegria d'escriure,
de pensar i d'estar.
L'alegria de caminar, moure't i nedar,
prendre el sol i escoltar el mar,
riure i somriure,
dormir i somiar.
L'alegria de compartir,
de llegir i pintar,
parlar i escoltar,
acompanyar i ser acompanyat.

L'alegria de viure i de conviure,
d'abraçar i ser abraçat,
L'alegria d'estimar, de ser estimat,
de cuidar i ser cuidat.

L'alegria d'una petita història,
cinc minuts mullant-te amb la pluja,
una trucada inesperada,
una llarga migdiada,
una decisió presa des del cor,
un desig acomplert,
escoltar-te,
estimar-te,
repensar-te,
respectar-te.

L'alegria de viure i de conviure,
d'abraçar i ser abraçat,
L'alegria d'estimar, de ser estimat,
de cuidar i ser cuidat.

Passejada per l'Estany, divendres 31 d'agost. Racó pel record.

Avui s'acaba el mes d'agost, a l'Estany s'aixeca un dia gris i surto a passejar sola per acomiadar-me de les vacances, d'aquests dies a ritme pausat, dolç i tranquil.

Són les dotze però tothom està a casa, els carrers buits et conviden a amarar-te de sensacions, desar records, retenir pensaments,...

La boira, la fresca, la remor dels arbres. Respirar, respirar, respirar,... Pensar, pensar, pensar,... Refer un camí tants cops trepitjat i trobar uns coneguts, xerrar i tornar al camí. Només la fressa de les fulles dels arbres i les teves passes. Colors per no oblidar mai, natura per sentir-te més humà, silenci per poder escoltar,...  
      

Mirar, observar, buscar, somiar, donar un vol i tornar al poble. Sorolls de cuines, vida, olors, fusta que crema, menjars, vida, rialles i plors, vida. Records, records, records.

La por

Entre el garbuix d'emocions i sentiments que aquest any s'han remogut dins meu la por ha estat molt present. Aquest poema que va escriure la meva germana és la millor manera de compartir aquesta emoció:

Del llibre:

https://neret.cat/llibres/follia/

penjadacomunratpenatambullsdemussol

Feia temps que no compartia cap lloc nou per gaudir de la lectura de blogs, avui he enllaçat aquest:

  

                                              penjadacomunratpenatambullsdemussol

    https://penjadacomunratpenatambullsdemussol.wordpress.com/

segur que trobarem comentaris interesants que ens ajudaran a reflexionar, el podrem llegir i rellegir, un plaer.

Tot un any.....

Tot un any per tornar a connectar amb mi mateixa.
Tot un any per parlar de sentiments i emocions, per refer trencadisses i desconnexions, per mirar-me al mirall i redescobrir-me.
Tot un any per pensar, mirar enrera, mirar cap endins i escoltar amb serenor i tota la saviesa possible, per sanar.
Tot un any per buidar la motxilla i deixar lloc pel que vindrà.
Tot un any per continuar creixent en positiu, amb il·lusió i també amb calma i tranquil·litat.
Tot un any per veure créixer i gaudir a la meva gent.
Tot un any per intentar acceptar el procés de la vida, cada etapa, cada moment.
Tot un any per parlar de llibertat, de drets i deures, de dificultats i de rebel·lió, d'individus, de col·lectius i de societat.
Tot un any per a sorprendre'm, emocionar-me, plorar, riure i indignar-me, comprendre i somriure, cridar, enfadar-me i cantar, viure, conviure i compartir.
Tot un any per admirar els colors, el cel, la muntanya i el mar, escoltar els sons, la música i el soroll.
Tot un any... sense cap més propòsit que viure el dia a dia.
I el millor dels retorns, la complicitat de la persona que sempre està al meu costat, les paraules boniques dels fills, els agraïments dels pares, les abraçades de les amigues, la confiança de les companyes a la feina.

Tot canvia a una velocitat....

Aquest estiu vaig tornar a remenar la capsa de fotografies i records dels meus avis. Hi vaig trobar fotografies i cartes dels rebesavis, dels avis, dels pares i alguna postal meva de quan era petita que ells guardaven.

Cartes escrites per explicar coses a distancia, llegides al cap del temps amb la distancia, quan el que s'explica ja ha passat lluny de on es recorda.

I llavors vaig rebre un missatge al mòbil immediat, curt i concret, proper, efímer,...

El mon sempre ha anat canviant i ara continua canviant com sempre, però a més velocitat.

Una vida petita....

Vides petites,

vides molt petites,

vides com les nostres,

a cops grans, a cops petites.

En un mon tan gran 

cada cop la vida es més petita

però l'únic important.

Persones interessants, coses a millorar!

Trobar persones interessants al llarg de la vida es una de les millors coses que et pot passar.

Trobar persones amb les que pots compartir moments, idees, xerrades, pel·lícules, converses, abraçades, experiències, hores de treball, de lleure, d'alegries i de tristors.

Sovint estem envoltats de molta gent, però també tenim sensació de solitud, no es una sensació desagradable per a mi, fins i tot necessito moltes estones d'estar a soles amb mi mateixa. Aquests moments son els que em permeten intentar observar, gaudir, patir,... entendre el que passa al meu voltant i dins meu, processar tota la informació, pensar, escriure, pintar ... o buscar la calma, el blau intens o la música més plaent.

Totes les persones podem ser interessants per algú, i a la vegada tenim moltes coses a millorar. No som ni bons ni dolents. No hi crec en el be i el mal, tot depèn de les circumstancies i a on passa, dels cóms i dels perques.

Molts cops però em trobo persones molt poc interessants per mi amb les quals he de conviure i que difícil es fa! Soc una persona una mica poruga que a vegades em sento envoltada de persones porugues, la por paralitza masses vegades, les persones amb por sovint es mostren insegures i egoistes i em retornen una imatge de mi mateixa molt poc interessant. Per això penso que descobrir allò de màgic que tothom té, t’ajuda a reconèixer a l’altre i poder compartir parts de tu mateix amb ell.

M'agrada la gent que estima de veritat i em fa pessigolles al cor, la que es sincera de veritat, la que es sensible de veritat i em fa pessigolles a la consciencia, la que es molt intel·ligent i em fa pessigolles al cervell, la gent que estima la vida i la viu intensament i a la seva manera!

"Acollir la identitat de l'infant."

Idees per continuar reflexionant:

Donar temps a l'altre (Hi ha gent que mai té temps)
L'esser humà és contingent, vulnerable i fràgil.
Relacions d'alteralitat, saber tractar bé a l'altre.
Tenir cura i atendre a l'altre, tenir ma esquerra.
Ètica de l'acolliment: alteritat, incondicionalitat, gratuitat,...
La singularitat de l'infant, les diferents necessitats, estils, ritmes, predileccions,...
Acollir el nen tal com és: sencer i sincer.
Provocar aventures pedagògiques.
Acompanyar d'una manera educativa.
Treballar en comunitat però no tots igual, no tots alhora.
Quan el nen està actiu es singularitza.
Sensibilitat, imaginació, documentació, treball en equip,...

La reflexió, repensar i oblidar, compartir i observar, escriure i esborrar ens fa més humans, més propers.


Jornada a Blanquerna:


http://fpcee.blanquerna.url.edu/comunicacio/15-16/links/jornadaEdInfantil.pdf

Escola Epiquèia

De vacances, un article per compartir.

Aquests dies de vacances fas aquelles coses que sovint t'agradaria fer però no trobes el moment. Si pots, les fas amb calma i gaudeixes més de cada moment.

Ara hi ha tanta informació per tot arreu! Televisió, radio, internet,... Sempre immediatesa! El diari en paper comença a ser una cosa del passat, però com tot te el seu encant.

Entre setmana només miro algunes portades de diaris, això si tinc temps de parar  un moment davant d'un quiosc, barrejat amb revistes del cor o de cuina.

Els caps de setmana, quan vaig a casa dels meus pares fullejo el diari del dissabte, però m'aturo poc, una passada ràpida pels titulars, les pel·lícules de la nit o del diumenge i potser llegeixo algun article que em crida l'atenció.

Per vacances gaudeixo d'anar passant els fulls un a un, si cal tornar enrere i recuperar una paraula o una frase de l'últim article que acabo de llegir. Aturar-me a les cartes al director i llegir fins el final, fins i tot el nom de qui l'escriu. No saltar-me ni les planes dels anuncis i quan acabo tornar a començar per recordar el que he trobat més interessant o curiós, divertit, emocionant o colpidor.

Aquest cop un article que, tret del símil religiós, te una filosofia interessant sobre la vida i el dia a dia:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/undos-tercer-dia-resurreccio-4072009

Arribar als 50 per casualitat...

Ja sabeu que aquest blog es ple de casualitats, de moments que es creuen i idees que coincideixen. Una lectura, una conversa, una pel•lícula, una fotografia, un programa de televisió,...

Per casualitat em trobo algú que conec a la botiga comprant fruita i verdura, compartim un breu moment, parlem sobre albergínies i receptes. A casa obro el facebook i per casualitat una amiga ha compartit un enllaç de receptes d’albergínies. Li envio un correu amb l’adreça,...

Amb l’any nou comencen nous programes a la televisió, a tv3 estrenen un d’ells que es diu “No serà fàcil”. Te pinta de ser sobre la vida i la quotidianitat, potser ple de topics o no. Sovint a tv3 aquests programes li surten força bé.


Si, podria ser-hi en aquesta conversa, el to, els temes, els records, potser no compartiria totes les opinions però per això son opinions i son diverses. Casualment jo també vaig fer 50 anys el setembre i tenia per l’ordinador un petit escrit, ple de topics o no, que aprofito per compartir:

Han passat 50 anys, molts aniversaris, infantesa, adolescència, joventut, maduresa,… 

Cada moment de la vida esta ple de records: persones, llocs, experiències, musiques, cançons, viatges, imatges, histories, festes, veritats i mentides,…, colors, olors, novetats i tradicions, alegries i penes,… 

I nosaltres ens construïm poc a poc, amb les cicatrius que deixen els bons i els mals moments. Cada decisió que prenem ens fa créixer, canviar i aprendre. 

Al començament no hi ha més camí que aquest, aprendre i créixer, tot es nou i sorprenent. Desprès aprendre i créixer ha estat una necessitat, una manera de viure per mantenir un esperit obert i sa. 

No tots el camins son planers però caminar ja es tot un repte, cada revolt, cada pujada, cada baixada, cada flor i cada pedra tenen un significat i un lloc al cor. 

Cada foto, un somriure, cada moment, un record, cada cançó, cada olor,i sobre tot el pare, la mare, la germana, el meu company, els meus fills, cada amiga,... i al final la persona que ets i tot un camí per endavant.

Mandrejant amb les sabatilles d'estar per casa posades...

Mandrejant,...Gaire bé he passat el gener i començo el febrer mandrejant. Anar fent sense pressa, ocupada amb coses sovint intranscendents, poca cosa: rentar, endreçar, cuinar, planxar, anar al gimnàs, treballar, estar amb la família, veure la tele, parlar amb els companys, veure algun amic, escoltar la radio,... Cal un temps per endreçar-te tu mateix i, avui ho parlàvem amb una amiga, no es fàcil.

Sovint et passen tot de coses que no ets capaç d'endreçar i vas fent una pila molt gran d'emocions, sentiments, imatges, frases, amors i desamors, cançons, llibres, sopars, amics, berenars, discussions, somriures, visites al metge,...

Arriba un moment que la pila comença a trontollar, tot el seu contingut envaeix el teu espai vital i et sents ofegat i desorientat. Cal parar i escoltar-te, posar ordre tu sol a tot allò que et passa per poder continuar. No per "estar bé", no se que vol dir "estar bé". Sempre hi ha estones que estàs bé i d'altres que no, coses que acabes i d'altres que no, i n'engegues alguna més que no saps com anirà. No hi ha un moment en que tot estigui bé, sempre hi ha una mica de tot.

També hi ha noticies tristes, que sacsegen aquest petit mon personal, la mort de la periodista Tatiana Sisquella que sovint m'acompanyava els dissabtes i diumenges quan feia el programa El Suplement a Catalunya Radio, mentre plegava roba, planxava o cuinava. Els periodistes de radio acaben formant part del teva vida d'una manera molt més propera que els d'altres mitjans perquè amb ells pots compartir el més quotidià, ells estan amb tu mentre vas fent. Una noticia trista, una noia jove, una malaltia coneguda, un any difícil el 2007, una lluita compartida i un nus a la gola que no acaba de marxar.

Rellegir alguns articles dels que publicava al diari ARA és un petit homenatge a la seva feina i a la seva lluita, un dels que més m'agraden comença així:

Als meus amics

L'amic que sempre t'arrenca un somriure amb alguna anècdota mig real mig inventada. L'amiga que et truca només per saber com vas i no vol parlar de res en concret, però et té al telèfon 20 minuts. La que no truca mai, però saps que hi pensa. L'amic amb qui tens converses transcendentals, d'aquelles que només es poden tenir en la penombra, i l'amiga amb qui parles del dia a dia, de les revistes del cor i dels plans del cap de setmana. Les amigues d'anar a sopar cada tres mesos i que et fan pensar que ets una mica la protagonista de Sexo en Nueva York i les que van amb tu al gimnàs i et recorden que "ni sexo ni Nueva York ". (...)

El podeu llegir tot senser aquí:

http://www.ara.cat/media/adeu-trist-solid-llegat-periodistic_0_1080492079.html

Aprendre a treballar per alguna cosa més que per diners.

El dijous 20 de juny em van regalar la Vanguardia, generalment no compro gaires diaris, soc més de tele i de radio (la televisió va arribar a casa abans que jo i això marca una generació) però m’agrada llegir-los, sobretot a l’estiu amb calma, del començament al final.

A la contra d’aquell dia hi ha una entrevista a JonhLanchester de Luis Amiguet, un escriptor que no coneixia però que fa un anàlisi curt i clar de la nostra societat. Algunes frases que fan pensar:

“Nos está haciendo falta ya una nueva ola, como la hippy, u otro 68, que no sólo ignore la obsesión economicista, sino que también se ría de ella con creatividad y humor.”

“Para progresar hay que aprender a trabajar por algo más que por dinero.”

"El hombre no nació para servir al mercado, sinó al revés"

Davant d’aquestes reflexions i d’algunes que ens fèiem aquest cap de setmana sobre els adolescents, valors, inquietuds, … em sorgeix un dubte que arrossego ja fa un temps: aquesta societat d’ara es fruit dels setanta i dels vuitanta, els que vam viure tot allò hem educat aquestes noves generacions, com ho hem fet?, quins valors hem compartit? quins compromisos hem pres? quins models hem donat?... Potser viure èpoques de bonança ens va aburgesar ràpidament i com a societat ens hi vam emmirallar i vam perdre el nord, però sempre som a temps de refer il·lusions i camins.

Com que no he pogut accedir de cap manera a l’edició de la Vanguardia us poso l’enllaç a una pàgina en la que està l’article complert:

http://www.factorhuma.org/index.php?option=com_content&view=article&id=10330%3Ahay-que-aprender-a-trabajar-por-algo-mas-que-por-dinero&catid=4%3Anoticias&Itemid=11&lang=es