Nous desitjos per compartir!

Ja han passat les festes de Nadal però el repte és que els bons desitjos ens acompanyin tot l'any!

El 26è curs.

Més o menys fa 25 anys que faig de mestre, mig curs a munt,  mig curs avall, les primeres substitucions cobrint baixes i malalties, el primer curs sencer, l'oposició, la primera escola,... Però de fet porto gairebé tota la vida dins de l'escola, vaig començar als quatre anys i ja no ho deixat: el parvulari l'escola de primària, el batxillerat, el COU, la universitat i la feina. Quaranta-cinc anys tornant cada setembre a l'escola i encara tinc la mateixa sensació agre-dolça: tristesa pel final de les vacances, dels temps sense horaris i sense tantes obligacions, de badar un dia sencer... i per una altre part el retrobament amb els companys i els alumnes.

Quan miro enrere tinc molts records d'alumne (els deixarem per un altre post) i dels 25 cursos de mestre, de cada escola una sensació.

A l'escola de pràctiques vaig descobrir que fer de mestre no era per a mi. Per primer cop tota sola en un p4 vaig passar-me tota la tarda treient abrics i bufandes i esbrinant de qui eren, com es deien els nens i penjant-los al seu penjador. Quan vaig acabar va entrar la companya per dir-me que ja podíem començar a recollir. Vaig arribar a casa i li vaig dir a la meva mare que havia de pensar molt seriosament si volia acabar la carrera perquè això no era per a mi. Però vaig continuar i no va anar tant malament.

A l'escola d'adults tot va ser molt fàcil i vaig començar a creure en mi mateixa.

A la primera escola vaig obrir el meu mon, vaig aprendre a viure, vaig conèixer gent, vaig fer amics, vaig viatjar, vaig treure’m el carnet de conduir i vaig tenir el meu primer cotxe, em vaig fer gran.

A la segona escola vaig estar de pas entre primària i secundaria.

A l'institut vaig descobrir que treballar en equip és molt important, que per treballar en equip calen moltes hores de xerrar, compartir, discutir, conversar, explicar,... un objectiu comú a on arribar, ganes de fer-ho i confiança en que s'aconseguirà,... (i que ser mestre no es el mateix que professor)

La tercera escola va ser un salt mortal enrere sense red, amb les meves companyes vaig començar a aprendre a fer de mestre d'infantil, vaig fer de mare i de mestre i amigues per sempre.

A la quarta escola he après a estimar la feina i a gaudir-la, a creure en l'escola que vull.

I ara un nou setembre per encetar...

Petits moments per recordar...

L'estiu s'ha acabat i també el mes de setembre, el temps passa ràpid, cad cop més (ja m'ho deien les meves avies i jo no m'ho creia). Però encara queden records que m'agrada compartir, petits moments d'un estiu especial: matins plens de sol, passejades pel camp, petites finestres que amaguen grans histories, detalls de façanes plenes d'enginy, capvespres lluents, festes i gresques,...calor,...,amor,...

Preambuls

Avui m'he decidit a començar aquest blog. Ja fa dies que li dono voltes al títol, a la configuració, al contingut... No em decidia. Fent pràctiques sobre un curset de blogs vam engegar un sobre tractors antics, que hores d'ara funciona molt bé, i la meva parella i jo n'estem molt contents.

Aquest, però, es quelcom més personal. Una necessitat d'abocar pensaments que volten sovint pel cap, quan de camí a l'escola, viatjant en metro, planifiques el dia, o de tornada quan fas repàs de la jornada, quan et dutxes o després de veure una pel·lícula, escoltar una notícia, o navegar per internet...

Val a dir que coneixer l'Anna va fer creixer el meu interes per internet i iniciar-me en aquest mon nou, desconegut i infinit. Tot i que mai m'ha agradat massa escriure, amb els anys sento la necessitat de compartir experiencies, sensacions i pensaments. I això internet ho fa molt fàcil.

Blogs com DES DE L'ESCOLA de Joan Domenech i el seu llibre "Elogi de l'educació lenta" que una altra Anna em va fer descobrir em fan reflexionar sobre la nostra condició com a persones, dones, mares i mestres i el nostre paper en els diferents moments de la vida.

L'empenta definitiva però ha estat la frase del meu fill gran Ferran que m'ha dit: "Per que no fas un d'alguna cosa que realment t'agradi" i la companyia del meu fill petit Pau en la configuració del blog amb la seva il·lusió.

Gràcies a tots inicio aquesta nova aventura que desitjo sigui enriquidora!