Sant Jordi a l'Octubre

Aquest d'enguany és per a mi un Sant Jordi estrany, atípic, el primer que viuré "retirat" de la vida d'editor. Confie, però, que serà l'últim (del retir, vull dir)! Des d'aquesta barrera, la moguda es viu d'una manera molt i molt distinta. Menys vibrant. Per compensar el "mono", em queda el meu pas fugaç (qui sap si efímer) per l'escriptura. Així que avui "faré d'autor" en la celebració de Sant Jordi a València. No hi haurà parades omplint els carrers, ni llargues cues de lectors àvids de signatures, ni autors mediàtics orgullosos de poder dit que han "escrit" un llibre, ni editors jugant-s'hi bona part de la facturació de l'any... Però hi haurà (això segur) literatura, i llibres, i roses, i bona companyia. Si us abelleix celebrar-ho amb nosaltres, ens veiem a partir de les 19h al Centre Octubre del cap i casal.

Esteu on esteu... bon i profitós Sant Jordi!!

Fires internacionals de la il·lustració

Aquest dijous, dia 18 d'octubre, a les 19h, participaré en la tertúlia "Fires internacionals de la il·lustració", convidat per l'APIV. Tindré el goig de compartir taula amb Arturo Puig (no us perdeu la innovadora tasca que estan fent a ItBook), el secretari tècnic de l'AEPV, Manel JM Romero, i l'il·lustrador David Belmonte. 

Ens hi veiem?

Liber, una fira entre tantes

"Els motius pels quals un editor pot decidir-se a participar en una fira professional poden ser ben diversos, intercanviables i fusionables: fer negoci, formar-se o relacionar-se. Em fa l’efecte que els únics que l’encerten de veritat al Liber són els qui aposten per la tercera opció. Jo en sóc un entre tants."

Avui, a Núvol, us oferim una impressió personal sobre l'última edició del Liber. Del que s'hi pot contar, és clar! L'article sencer, en aquesta adreça: "Liber, una fira entre tantes".

L'un per l'altre i Rushdie encalat

Roda de premsa de presentació de L'encantadora de Florència, a la Casa Àsia de Barcelona.

Molts ens preguntem per què l'última obra de Salman Rushdie, l'autobiografia Joseph Anton, no està disponible en català. A l'article "L'un per l'altre i Rushdie encalat", que publica el Quadern d'El País aquest dijous, donem algunes explicacions d'una petita intrahistòria amb final trist que paga la pena de compartir. Comença així:

"Les empreses, com els països i les persones, creixen en ambició quan es desprenen de prejudicis i se senten capaces d’assolir el que altres consideren quimeres. Aquesta màxima també es compleix dins les fronteres del món del llibre. Fa uns pocs anys, durant la celebració de la Fira del Llibre de Londres, l’última novel·la de Salman Rushdie, L’encantadora de Florència, inundava els aparadors de les llibreries angleses. L’autor angloindi gaudeix d’un prestigi ben merescut en l’àmbit anglosaxó, però tenia (té encara) un reconeixement literari insuficient a l’Estat espanyol. És “famós”, entre nosaltres, però poc llegit. La fàtua en contra seua pels Versos satànics pesa com una llosa en la percepció dels lectors en castellà i en català. I aquest arbre gruixut no deixa veure el bosc fecund i suggeridor que ha construït (abans i després) amb un talent fora del que és comú."

La resta de l'article, en aquest enllaç.

Llibres per combatre la 'garruleria'

Foto de grup a l'Hotel Regina (diari ARA). Entre Boris i el Vaquerizo, també hi havia alguns escriptors... 

"Tot aquell que és algú en el món del llibre (o pretén ser-ho) comença la Diada de Sant Jordi a l’Hotel Regina de Barcelona. Entre mitjans de comunicació, agents de premsa i editors, en el tradicional esmorzar s’hi troben, també, els autors més populars, els més mediàtics i, per extensió lògica, els que fan literatura. Allà s’originen les primeres entrevistes de la jornada, les primeres anècdotes i les primeres declaracions per escalfar motors, com aquesta d’Andreu Martín: "La rosa és símbol d'amor, absolutament necessari per véncer les crisis, i el llibre és símbol de cultura per combatre la 'garruleria'". Gràcies pel titular.

És un dia feiner, però el carrer bull de gent. Cal arribar-hi puntuals a les parades, preparats per a signar exemplars de les novetats més recents, i mentalitzats (quin remei!) per als ensurts d’última hora: que el llibre de l’autor estrella de la temporada no estiga ben posicionat (o, simplement, no estiga), o que l’atzar l’haja conduït a signar colze a colze amb el seu pitjor enemic (el xoc d’egos pot ser explosiu), o que un presentador de la tele tinga la cua (la de lectors) més llarga... Els nervis i la bogeria del Sant Jordi estan plenament justificats. Si més no, de portes endins del malmés sector editorial. En un sol dia es venen el 7% dels llibres de tot l’any. És vital que no caiga en festiu i que no ploga, ja sabeu que qualsevol excusa és bona per allunyar-se de la lletra impresa. Les previsions més optimistes (i ja costa ser optimista, ara com ara) xifraven la facturació d’aquest Sant Jordi en 17 milions d’euros. I sembla que s’ha superat.

Rafel Nadal, Imma Monsó, Empar Moliner, Sebastià Alzamora o Carles Porta eren alguns dels escriptors de la jornada. Els seus noms, però, no els sonaran de res a la immensa majoria dels valencians. I és que la desconnexió literària entre Catalunya i el País Valencià és més profunda del que (a alguns) ens agradaria reconéixer. D’altra banda, tret de Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó (els dos sembla que van vendre una bona pila de les seues creacions més recents), la presència d’escriptors (i d’editors) valencians a les Rambles un 23 d’abril no arriba ni a la categoria de simbòlica. És merament residual. No estem, en aquell món. I tampoc no se’ns espera. La desconnexió és, doncs, d’anada i tornada.

Tot i que va ser un valencià, l’editor Vicente Claver, qui va impulsar la celebració del Dia del Llibre, allà pels anys 20 del segle passat, la tradició no ha arrelat a les nostres comarques. És una evidència. En canvi, aquest dijous obrirà les portes al Jardí dels Vivers la tradicional Fira del Llibre de València, que enguany es presenta més dinàmica que mai, amb plató de televisió propi i la col·laboració d’actors i cantants valencians. Sinergies culturals per convertir l’esdeveniment en una autèntica festa, superar el desànim, alimentar l’esperit i recobrar, ni que siga per uns dies, l’optimisme enyorat. Ens veiem als Vivers!"

Tipus mòbils núm. 79.

Arreglant el món (amb una alemanya)

Amb Carol Borràs, a l'stand de Bromera a la Fira de Bolonya 2012.

Situem-nos primer. Estem a Bolonya, Itàlia, una setmana enrere. Allà s’hi celebra, des de fa mig segle, la fira del llibre infantil i juvenil més important del món. Editors (i il·lustradors) d’arreu del planeta, amb projectes modestos o espectaculars, tracten d’enlluernar la competència i traure el màxim profit econòmic i comercial al fruit de la seua creativitat. És la literatura feta negoci. El far que guia els lectors del futur cap a aventures d’orfes aprenents de mag, amors entre vampirs o universos distòpics. Són quatre dies d’una gran intensitat. Les reunions, planificades d’avantmà, se succeeixen sense interrupció cada mitja hora.

Situem-nos de nou. Estem ja al tercer dia de la fira. Has repetit desenes de vegades els mateixos arguments, sempre amb un somriure que vol ser incitador i còmplice. Però aquella jornada ha començat enrarida. Una editora russa t’ha rebutjat una col·lecció il·lustrada sobre monstres amb una sentència lapidària: “hi ha massa horror al nostre país per publicar llibres de por per als infants”. Restes immòbil. No goses contradir-la. Cerques propostes més alegres per desemboirar l’ambient, però ja és massa tard: res no la convencerà de les bondats del que ofereixes.

Tot seguit ha ocupat el seu seient una editora alemanya. No direm amable, però sí correcta. Alemanya, ja està dit. Un llop amb jaqueta de pell sintètica. Has començat explicant un llibre de cartó perquè els neolectors aprenguen els nombres i, no saps molt bé com, has acabat reflexionant en veu alta sobre el context socioeconòmic a l’Estat espanyol. Et punxava sibil·linament, ara te n’adones. Mentre li mostraves el dibuix d’un pare amb els fills jugant al parc t’ha fet parlar sobre l’atur i t’ha deixat una altra frase per al record: “si haguéreu començat a fer retalls abans, ara no us trobaríeu en eixa situació lamentable”. Ja veus que no parla del pare del dibuix, sinó de milers de pares de carn i ossos que es dilueixen en una estadística que ens situa a la cua d’Europa. Una rèmora. I tu, que el que vols és vendre-li uns llibres per alleugerir el pànic al buit de les llibreries valencianes ofegades pels impagaments de la Generalitat, tractes de reconduir la conversa. Ella, però, que deu estar tipa de les milongues que li han contat editors d’altres països menys endeutats, insisteix a fugir de la fantasia i centrar-se en la realitat. Et narra com van haver d’apretar-se el cinturó fa uns anys, i com això els permet viure ara la mar de contents. “Estalviem, exportem i amb els ingressos de fora financem altres estats”. Et mira amb altivesa natural, un punt de supèrbia innat que et recorda els perdonavides d’Intereconomia. Però el teu somriure és més ampli.

Et pregunta d’on ets, i li contestes amb un filet de veu (amb temor, confessa-ho ara) que de València. “No em sona, on és?”. No et molesta (i això et molesta). Quina sort, trobar-te l’única alemanya que no va seguir les multitudinàries regates de l’America’s Cup! Li pegues alguna patada al mapa per desorientar-la i canvies de tema amb habilitat (la mitja hora pactada està a punt de finir). Al remat, li traus el compromís de considerar un parell de les obres que exhibeixes. Li enviaràs els PDF (ja ho has fet). I, mentre marxa amb el seu abric sintètic, assumeixes el repte de fer l’impossible per vendre-li el que siga. Com siga. Al preu que siga. No aconseguiràs equilibrar la balança comercial bilateral, però arrabassant-li uns pocs euros en la venda invertiràs en orgull patri.

D’immediat canvies el xip. S’acosta una editora grega. Aquesta sí que sap on està València. Ja la imagines preguntant-te per Camps...

Tipus mòbils 75. Publicat a L'Informatiu el 27/03/12.

Exportant talent (literari) en temps de crisi (econòmica)

La fira del llibre de Bolonya es presenta enguany un poc més buida del que és habitual. Si més no, al pavelló 29, on hi som, entre molts altres, els editors que publiquem en llengua catalana. O potser és que estaven tots encara de falles. O celebrant el dia del pare. Vés a saber! En tot cas, a les fires cal anar amb l’agenda preparada per garantir traure’n el màxim profit.

Els qui hi anem amb el noble però agosarat objectiu de “vendre” (drets, coedicions, coimpressions, projectes… el que siga!) no ens movem del seient en tot el dia, amb un “appointment” concertat cada mitja hora. Tampoc escoltem més relats que els nostres propis. Tot i això, és un punt de vista privilegiat: et permet compartir amb editors d’arreu del planeta la il·lusió i el treball dels escriptors i il·lustradors que t’han confiat el fruit del seu treball. I conéixer de primera mà la seus reacció professional sincera. Amb el temps limitat i molt pendent per veure, si el que expliques no interessa, et tallen a l’instant. Educadament, però sense més contemplacions.

Comences el dia amb una perspectiva inquietant: vora una vintena de reunions preparades i les prestatgeries que no arriben. La primera cita, a primera hora, falla. Envoltat de caixes sense obrir, penses (sense gosar verbalitzar-ho) que allò  és un mal averany. Un desastre, vaja. Però hora i mitja més tard, el ritme s’accelera: la teua incombustible companya de viatge ho ha arreglat tot, les prestatgeries estan al lloc amb els llibres ben arregladets, i ja has venut un títol a un editor lituà. Et fas un tallat ràpid a l’stand de l’AELLC per celebrar-ho (i no defallir). I continues.

A mesura que avança la jornada molts col·legues de països que potser mai visitaràs lloaran novel·les i col·leccions que els presentes. Una editora et confessarà sense immutar-se que només publiquen novel·les “que es puguen resumir en una línia”. I tu callaràs el que penses (per a què vols un llibre sencer si el pots contar tot en una frase?), però et poses les piles i sintetitzes com mai abans. Alguns et demanaran mostres, i altres, que els envies obres en PDF. Uns pocs s’atreveixen a sol·licitar ja preus (vol dir que els interessa de veritat el que els oferies). I el to de la fira canvia i s’obrin noves perspectives. Xinesos, irlandesos, quebequesos, holandesos, alemanys, brasilers i (oh, my God!) grecs (fins i tot el súmmum: nordamericans!!) han demanat pressupostos. Saps que queden encara dies per davant, i tota la feina posterior de recomposició i gestió de tot plegat. Però no estàs sol (impossible estar-ne!) i que el postBolonya fluïrà per concretar negocis que amb sort faran un poc més internacional l’enorme talent dels nostres millors creadors.

Mentre enfiles l’eixida, en companyia d’amics de l’ofici, no pots evitar mirarl’espai on l’any passat estava l’Associació d’Editors del País Valencià. Per primera vegada en una dècada llarga, l’AEPV no disposa d’stand propi. Més conseqüències dels retalls. I tot un símbol: ara el que queda de la representació valenciana s’ha integrat en l’stand col·lectiu dels editors espanyols. On estava l’AEPV ara hi ha una empresa índia. I no acabes de saber en quin punt està la deslocalització, si és real o només simbòlica. El cas és que aquesta representació històrica s’ha difuminat. Qui sap si per sempre.

I quan arribes a l’hotel, després d’una grappa fugissera, decideixes posar-ho per escrit. Ni que siga per recordar que aquell primer dia de fira havia caigut 19 de març, la nit de la cremà a la València que ja t’enyores.

Article publicat a l'ARA el 20/03/12.

Frankfurt 2011

Aprofite el Dia de la Hispanitat per volar ben lluny. En concret, cap a Frankfurt, on m'hi estaré (posant a prova la resistència del menisc fotut) fins dissabte. 

Enguany, la cultura convidada és Islàndia, un país amb una població total inferior a la de la comarca de la Ribera... però amb Estat propi. I, atenció!, amb autors tan grans com el més que recomanable Arnaldur Indridason, del qual parlàvem en aquest apunt (i quines coses que hi deia, per cert...).

Ens retrobem a la tornada!

Tipus mòbils 34 - Vergonya pròpia

La vida firaire m'ha portat les últimes setmanes a un bon grapat de llocs fora de casa. Moltes sobretaules en què, invariablement, apareixia la política valenciana com a tema tractat amb sornegueria. I és que... quina imatge tenen de nosaltres, els valencians, a l'exterior? Aquest és l'eix de la columna d'avui a L'Informatiu: "Vergonya pròpia", que acaba així:

"I allà t’hi veus, amb un mig somriure glaçat a la cara, avergonyit de la realitat que ens envolta. Avergonyit del que ocorre al meu propi País, no resulta humiliant? El pitjor és que és aquesta, i no cap altra, la imatge que s’està estenent dels valencians fora de la campana de vidre amb què ens cobreixen la televisió pública i la resta de mitjans afins al règim. En compte de lloar-se les virtuts del nostre clima, del nostre paisatge, de la nostra gastronomia i de la nostra gent, des de fora es contempla amb incredulitat el desgavell que ens regeix. Viatjar aporta aquesta perspectiva dels fets. Què tal si enviem més d’un a fer un viatge “interplanetari” després del 22M?"

Tipus mòbils 32 - País subterrani

He tornat aquesta vesprada de la Fira de Londres (enguany breu, però molt intensa) i, en connectar-me a la xarxa, he trobat destacades dues notícies que em sorprenen per motius diversos. D'una banda, l'arxiu de l'acusació del PP contra Ángel Luna per mostrar un document confidencial a les Corts. No em sorprén que l'arxiven (me n'alegre, de fet, i molt), el que em sorprén és que aquesta història haja arribat tan lluny judicialment i que s'haja resolt amb tanta rapidesa, cosa que s'agraeix. Tant de bo el cas Gürtel s'haguera resolt ja també, i així podrien eixir tots de dubtes (qui en tinga) el dia de les votacions. Però el que sobta encara més és que els instigadors de la querella no estiguen obligats ara (com abans) a donar explicacions sobre el contingut d'aquell polèmic paper. Un tema s'ha centrat en si era correcte (legal) mostrar-lo o no; el més important, però, és descobrir si, com sembla, s'ha estat expoliant el patrimoni i els pressupostos públics en benefici d'uns pocs.

L'altre tema que m'ha sorprés és la integració de (el que quedava de) Unió Valenciana en el PP. Que els manifassers d'aquest tinglado s'hagen engolit les conviccions "patriòtiques" que deien tenir i acaben (perquè acabaran) amb càrrecs públics gràcies als favors fets al partit que ens omnigoverna no m'estranya; es veia venir. El que vertaderament em descol·loca és que diguen que encara quedava alguna cosa d'aquest partit cadàver...

I, a tot això, avui s'ha publicat l'article del Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu, "País subterrani", que acaba així:

"Ni tots els escàndols ni la pocavergonya que ens han caigut al damunt com una plaga bíblica podran aturar l’esforç de normalitat que segueix viu al país subterrani que lluita dia a dia per la dignitat i la normalitat. I gràcies a aquest esforç impassible i tenaç, individual però contagiós, tenim futur."

Tipus mòbils 31 - L'elogi exterior

En companyia de Carol Borràs, a l'stand de Bromera.

Fent memòria, crec que la meua primera fira de Bolonya va tenir lloc fa uns 10 anys. Per descomptat, altres col·legues de l'ofici capdavanters m'havien precedit, però, com em comentà Rosa Serrano durant un sopar, és trist (i alhora il·lusionant) pensar que fa només un parell de dècades l'edició valenciana no participava  col·lectivament d'aquesta gran cita mundial. Ara, però, hi anem regularment i amb convició, alguns fins i tot amb stand propi, no només per veure i aprendre, sinó també per apostar pels llibres més sol·licitats del moment i tractar de vendre'n drets o coimpressions a editors d'arreu del món. 

Al Tipus mòbils d'aquesta setmana a L'informatiu, "L'elogi exterior", compartisc la grata experiència d'enguany i les portes i expectatives que s'albiren:

"Si demostrem convicció en la qualitat dels llibres que s’escriuen, s’il·lustren i s’editen al País Valencià, hem de promoure’ls obertament també de portes enfora, perquè de l’exterior ens pot arribar la dosi justa d’esperança i l’autoestima que sovint trobem a faltar en l’entorn més pròxim. I val a dir que cada vegada les publicacions valencianes tenen més bona acollida entre editors de països d’arreu del món. Hi ha les experiències de Tàndem a Mèxic o Corea, les de Brosquil a Colòmbia o Xile, les de Bromera a Eslovènia o Canadà.... I el llistat creix any rere any, perquè ja som conscients de les capacitats creatives que tenim i de les possibilitats de futur que s’obrin davant nostre."

Les fires comporten molta feina organitzativa que es realitza en equip (gràcies, Carol!). De tant escoltar elogis a les obres que hem presentat aquests dies (ací en teniu una mostra), estic convençut que l'edició valenciana donarà un nou pas endavant en la ben merescuda internacionalització. De fet, alguns projectes que l'any passat van ser novetat ja s'han materialitzat.

Complicitat editorials

Acabat d'aterrar de Bolonya (magnífica Fira, enguany!), comprove feliç que el Quadern d'El País ha publicat l'article "Complicitats editorials", un modest homenatge a l'editora Rosa Serrano, que dimarts pròxim rebrà el merescut Premi Vicent Ventura. Felicitats, Rosa!

Si us abelleix, podeu llegir l'article punxant la imatge.

Bolonya

Aquesta setmana estaré a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya.
Ja us contaré a la tornada!

Tipus mòbils 6 - El negoci dels llibres

El fet que el premi Nobel de Literatura haja recaigut enguany (amb justícia) en un autor que escriu en castellà ens ha estalviat carreres pels pavellons de la Buchmesse. Les més exultants per la decisió de l'acadèmia sueca eren (després de l'autor) les agents de Carme Balcells, que en un parell de dies acumularen Nobel (Vargas) i Nacional de Literatura (Cercas), un doblet difícilment repetible, fins i tot per a elles. Tant de bo aquest Nobel servira per universalitzar un poc més el nostre Tirant (lo Blanc), atesa la reconeguda admiració de l'escriptor peruà pel personatge de Joanot Martorell.

El treball allà va començar amb diverses cites per vendre drets i entrevistar-nos amb alguns dels editors que bé ja han contractat la col·lecció "El bagul dels monstres" o bé ja estan a punt de fer-ho. La venda de drets (tema del Tipus mòbils d'aquesta setmana) és una feina que s'ha de pensar en el mitjà i llarg termini. Vam presentar la col·lecció dels Monstres (amb textos d'Enric Lluch i il·lustradors de diversos indrets del món) a la fira de Bolonya, i és ara quan comencem a recollir els primers fruits, amb una editorial canadenca que publica els llibres aquest Nadal i molt d'interés en països com Brasil o França. I anirà a més.

Vam començar venent i vam acabar comprant. En aquest apartat, jo destacaria On life under threat of Fatwa, de Salman Rushdie (Bromera publica, en un parell de setmanes, la seua última novel·la: Luka i el Foc dela Vida). Un relat autobiogràfic que serà sucós i polèmic, i del qual es realitzarà un llançament mundial simultani (esperem que amb millors resultats que aquests!).

Per al (bon) record, queden les nombroses converses amb col·legues i companys de l'ofici, molts d'ells bons amics que han deixat també les seues impressions als blocs respectius (especialment generoses les Brétemas de Manolo Bragado) i el plaer d'haver conegut i compartit dinar (si a una salsitxa devorada en un quart d'hora se la pot anomenar dinar) amb el Llibreter... per fi!

Fira i festa

Entre dimecres i divendres estic a la fira de Frankfurt, que es preveu més sol·licitada que els anys precedents: les cancelacions d'última hora a la fira de Londres pel volcà islandés fan aquesta edició més atractiva i potser fins i tot necessària.

Dissabte, amb les salsitxes encara a la gola, els valencians tenim una cita que jo no em vull perdre encara que (com tot apunta) ploga: la festa dels 25 anys de Trobades d'Escola Valenciana. Al matí, amb els xiquets al passeig marítim del cap i casal; de nit, sense criatures, al concert d'Obrint Pas!

Recomanacions que marquen

Diumenge, Levante-EMV recopilava les lectures que han marcat personalitats rellevants (o no) del nostre hàbitat políticosocialicultural. Resultat:

• l'alcaldessa Rita diu que Julián Marías ("Dos libros o los que sean", afirma contundente) o l'exconseller Nieto (!);
• el rector Tomás diu que Galileo o Saramago;
• la consellera Miró que García Márquez, Sampedro o Martín Gaite;
• la líder del PSOE a València Ciutat, Alborch, que Simone de Beauvoir o altres llibres més lleugers (!) com el Tirant, Madame Bovary o Verne, i poesia de Brines o Gil-Albert;
• Grisolía ens sorprén (?) recomanant Raymond Chandler o Paul de Kruif o Sinclair Lewis;
• la directora general del llibre, Caballer, recomana Amy Tan, Ildefonso Falcones, John Boyle, Isabel Allende, Javier Moro o Manuel Vicent;
• el director de la IAM, Bellveser, Melville;
• la secretària de l'AVL, Cantó, García Márquez, Fuster, Rodoreda, Auster o Josep Ballester;
• la presidenta del Gremi de Llibreters, Mañas, Erich Fromn i Isabel-Clara Simó;
• i finalment, Domínguez, president de l'AEPV, Martín Vigil i John Boyne.

La selecció de noms és discutible, però segurament només han preguntat a les autoritats que s'han deixat caure pels Jardins de Vivers aquesta última setmana i mitja. La resta estava ocupada en altres afers més importants. Els llibres en valencià, com sempre, els grans absents per a la majoria. Unes lectures marquen, i unes altres, retraten.

La Fira, malgrat tot (i malgrat tots), bé, sobretot les novetats d'Aliaga, Ballester i Mira.

El cor partit

És una conseqüència més de la bogeria que vivim cada mes d'abril: aquesta vesprada voldria assistir a la manifestació en favor de l'ensenyament públic que la Plataforma ha convocat a la ciutat de València, però no podré. Com tambpoc podré anar a la conferència que donarà aquesta vesprada Agustín Fernández Paz a Alzira.

Fa setmanes em vaig comprometre a fer la sessió "Llegim amb els pares, consells per a fer llegir" de l'Escola de pares i mestres i he de complir. Però no us preocupeu: esteu tots i totes excusats/des. Jo, com a pare preocupat pel desficaci i la falta de recursos de l'educació pública valenciana (i en valencià), també estaria a la mani si poguera!

Respecte per a la nostra literatura

"Creo que o máis importante segue sendo tratar con respecto á literatura no propio país. Sería irreal esperar que os franceses, ou os fineses, ou os norteamericanos desen un trato destacado ás nosas obras se estas obras non teñen ese trato no propio país. Esa é a mellor maneira de proxectar a nosa literatura no exterior."

Aquestes paraules de Manuel Rivas (podeu llegir l'entrevista sencera ací) les remarca l'editor de Xerais, Manolo Bragado, en aquest apunt del seu bloc, i rebla el clau:

"Non hai mellor proxección exterior para a literatura galega que as maiores doses de respecto e de autoestima que consigamos para ela no propio país."

Una idea que, adaptada al nostre àmbit i rebatejada com a IntraFrankfurt, hem expressat en més d'una ocasió en aquest bloc. No volia, però, passar l'oportunitat de compartir-les amb vosaltres, com també la nova edició del CulturGal, una iniciativa extraordinària que ja m'agradaria importar a terres valencianes...

I ara, Londres

Avui vole cap a Londres. Dos dies d'esbarjo (l'oratge sembla que no acompanyarà) i dos més de feina, per compensar. D'entre les cites ja concertades, moltes d'interés i algunes realment importants. Veurem a la tornada...

Diari d'una 'fellow'

Comencem la setmana aprenent vocabulari nou. Anoteu: Fellowship, que fa referència als programes que hi ha en algunes fires internacionals, en les quals conviden un grup d'editors de diversos països a visitar, durant uns quants dies, les editorials més significatives del país. A la Fira de Torí també practiquen el Fellowship, i una de les editores que hi va participar en l'última convocatòria, Rocío de Isasa, de Lengua de Trapo, narrava dimecres, en el Cultura/s, la seua experiència.

Segons ens conta, a Itàlia hi ha moltes editorials (8.000!), però dos terços estan controlades per cinc grups, dos dels quals (Rizzoli i Mondadori) tenen el 40%. S'hi publiquen 50.000 obres a l'any, però més del 50% de la població no llig mai i (dada impactant) vora el 80% dels títols editats no es troba a les llibreries; per això les fires són tan necessàries. Al nord hi ha els grans grups, que produeixen el 73'4% dels llibres de tot el país, i entre el sud i Roma, la majoria d'editorials petites i/o independents.

Rocío comenta les visites a editorials independents com Donzelli, Fanucci, Nottetempo, Minimum Fax o Einaudi i l'impacte que causa la seu del "monstre" Mondadori: hi treballen 2.000 persones, i en l'impressionant edifici dissenyat per Oscar Niemeyer (imatge de dalt), tenen supermercat, farmàcia i, per descomptat, llibreria.
Pel que hi diu, serà cert que, com assegura l'editor de Minimum Fax, "en deu dies pots aprendre més sobre edició internacional que en tota la teua vida assegut a la teua editorial". Una bona idea per als organitzadors de tot açò de Frankfurt que, encara que han fet gestions per dur a Barcelona editors estrangers interessats a comprar drets, es podrien plantejar algun programa d'aquest tipus, per exemple coincidint amb el Liber (enguany, a Barcelona) o el Saló del Llibre. Ja sé que Frankfurt haurà passat, però... hi haurà un "després", no?