Direu que fer poemes no és res més
que la
banal quimera
nascuda d’un
mateix,
d’un
interior ocult que aflora
com un antic naufragi
a l’illa inaccessible
on bastim soliloquis.
com un antic naufragi
a l’illa inaccessible
on bastim soliloquis.
Direu que és
anacrònica,
una veu irreal, la poesia;
que la vida engoleix
una veu irreal, la poesia;
que la vida engoleix
impassiblement la conjunció
serpentejant dels versos,
serpentejant dels versos,
i les
camaleòniques paraules
dites sense
dir, enteses
sense
haver-se dit prou.
Però us puc
afirmar
que després
de les màquines,
superades
les tècniques
i les creacions,
i les creacions,
més enllà d’axiomes i ciències,
de monòlits i estàtues,
d’interrogants que furguen entre els dogmes,
d’interrogants que furguen entre els dogmes,
passat el
temps de quan tot s’hagi fos,
una llum
revindrà, d’on sigui,
i un desig
de percebre,
d’explicar i de sentir.
d’explicar i de sentir.
Aleshores
diran que ve d’aquí
la mística del que en dic poesia.