Ens diguérem «t’estimo»
no sé quantes vegades.
Moltes,
com si l’amor fos cosa
d’insistència
en les paraules.
Era l’eco del nostre
laberint.
Amb el temps vam
deixar
de posar aigua a les
flors,
i de la nit en férem
nit i prou
dins l’ombra de la
lluna en quart minvant.
Els mots deshabitats
van obrir en el
silenci
un refugi invocant
—creença o subsistència—
—creença o subsistència—
la innocent fe del cor,
l’evasió que du
l’evasió que du
cap endins d’un mateix,
on s’hi guarda almenys
una de les veus.
Són coses que culpem
al pas dels anys,
aquest desafinat piano
que dóna cops de porta
en la particular sala
de ball.
Però mai no ens direm
que hem deixat
d’estimar-nos.
Tal vegada perquè
ens estimem encara
o no sabem negar-ho
ni una sola
vegada.