Vés al contingut

poder

De Viccionari
Potser volíeu: PODER

Català

[modifica]
  • Pronúncia(i): (verb)
Oriental:  central /puˈðɛ/
balear /poˈðə/, /puˈðɛ/
Occidental:  nord-occidental /poˈðe/
valencià /poˈðeɾ/, /poˈðe/
  • Pronúncia(i): (nom)
Oriental:  central /puˈðɛr/
balear /poˈðə/, /puˈðɛ/
Occidental:  /poˈðeɾ/
  • Pronúncia(i): (adverbi) central /puˈðe/, nord-occidental /poˈðe/
  • Etimologia: Del llatí vulgar potēre, regularització del clàssic posse que era força irregular alternant els radicals poss- i pot-, segle XII. Les formes conjugades en català provenen d’un estadi intermedi de la regularització llatina resultant un verb irregular amb formes velaritzades. Vegeu les formes irregulars per a més informació.
Com a substantiu ja es va formar en llatí tardà, documentat en català també al segle XII.
Com a adverbi, des del segle XIII, és un canvi sintàctic del verb usat com a auxiliar expressant un futur de possibilitat (en podrà prendre > en prendrà poder).[1]

Verb

[modifica]

poder aux., trans.

  1. Tenir la facultat o potència per fer alguna cosa, ser capaç de fer-la.
  2. Tenir domini, autoritat.
  3. Tenir força i activitat per a obrar, resistir o sofrir.
  4. Excitar a algú que faci o deixi de fer alguna cosa.
  5. Ser possible o contingent que succeeixi alguna cosa.

Conjugació

[modifica]

Paradigmes de flexió: puc, pot, podem
Vocal rizotònica: /ɔ/

Derivats

[modifica]

Traduccions

[modifica]

poder m. ‎(plural poders)

  1. Capacitat per fer alguna cosa.
  2. Domini o influència sobre algú o alguna cosa.

Sinònims

[modifica]

Traduccions

[modifica]

Adverbi

[modifica]

poder

  1. (col·loquial, central, nord-occidental) potser

Notes

[modifica]
  • La pronúncia tradicional era com el verb, amb grafia arcaica pudè. Ha canviat a vocal tancada per influència del literari potser.[2]

Miscel·lània

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
  1. Xavier Rull Muruzàbal, «Poder ara neva tornar. Els infinitius-adverbis, un tipus de coverbs en català», Estudis Romànics, vol. 33 (2011)
  2. Coromines, Joan. «DECat. VI, 637a12-26». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1980-1991.

Català antic

[modifica]

Verb

[modifica]

poder

  1. poder
    «Con demostrar que Deus no pot peccar, cor son poder es una essencia metexa ab sa volentat qui no vol peccar.» (Ramon Llull, Art demostrativa, 1283)
    «Per aquesta tanta e tan poderosa obra, podets, ab confiança, sperar la gràcia e la misericòrdia del Fill de Déu.» (Francesc Eiximenis, Regiment de la cosa pública, 1384)

Conjugació

[modifica]

poder m. ‎(plural poders)

  1. poder ‎(«capacitat de fer, domini, força»)
    «Preguen -vos que anets tost, que, si no, no y porien romanir, qu· éls són pochs e ·l poder de València és gran.» (Jaume I, Llibre dels fets, s. XIII)

Derivats

[modifica]
  • en poder de - sota la potestat o jurisdicció de

Vegeu també

[modifica]

Castellà

[modifica]
Peninsular: \poˈðeɾ\
Americà: alt /p(o)ˈdeɾ/, baix \poˈðeɾ\

Verb

[modifica]

poder trans., intr. ‎(present puedo, passat pude, futur podré)

  1. poder

poder m. ‎(plural poderes)

  1. poder

Miscel·lània

[modifica]
  • Síl·labes: po·der (2)