Little Richard - Greatest hits (1986)

 

"Hey! Que vaig ser jo, el que vaig inventar el rock n' roll!", reclamava el Richard Penniman en l'entrega dels Grammy del 1988, quan havia d'entregar un premi i cada cop que mirava l'interior del sobre que havia de nombra el guanyador ell insistia en dir el seu nom i deixant que el públic es trenqués de riure.

I tenia, probablement, bona part de raó, sobretot perquè —com també reclamava— mai no li havien atorgat cap premi fins llavors (li concedirien, honoríficament, quatre anys més tard). Ell va ser el primer gran frontman del rock, un paio exagerat, vestit de la forma més estrafolària possible, que no eludia els gestos sexuals i provocatius, i que, sobretot, conjurava, condensava i canalitzava una energia desbocada i roent, que s'encomanava en tothom que l'escoltava.

Els seus primers anys (1957 i 1958) van ser els més prolífics i exitosos, acumulant senzills que feien trontollar les ràdios: Tutti frutti, Long tall Sally, Keep a knockin', By the light of the silvery moon, Good golly, Miss Molly, Lucille... la llista no s'acaba mai. Va entregar èxits eterns del rock 'n roll a dojo en els seus dos primers àlbums, i a partir de llavors, a pesar de no poder tornar mai a competir pel tron que mereixia (ja havia arribat l'Elvis i tots els seus imitadors que, evidentment, en realitat imitaven al Little Richard) va continuar vivint de la música però, sobretot, mantenint el seu estatus d'icona excèntrica i salaç.

El llegat musical i icònic del Little Richard és d'un valor incalculable. Les seves influències es perceben en una miríada d'artistes posteriors que van mirar, d'una manera o d'una altra, de mostrar-se tan segurs damunt l'escenari, d'interpretar amb aquella fúria i aquella sexualitat roent i exhibicionista o, simplement, de compondre himnes eterns, fins i tot quan la lletra deia "Tutti frutti, oh rootie" o "a wop bop a loo bop a lop bom bom". S'ha de tenir una gran personalitat per endossar-li a la història del rock 'n roll un dels seus temes més mítics amb una lletra així.

El 2020 el Richard ens va deixar orfes de rock 'n roll, i llegà en els 70 anys de música que el van seguir des dels seus inicis, un tresor que caldrà conservar i treure-li la pols cada cert temps per evitar que caigui en l'oblit.

Darryl Rhoades - Burgers from heaven (1980)

Una broma musical, una paròdia de mil-i-un estils, amb acudits tan (poc) enginyosos com "This song is boring" on —no ho endevinaries mai— repeteix sense para el títol de la cançó, com el de fer una cançó sobre un assetjador telefònic en clau de soul amorós i "sexy" (que, en realitat, se n'està fotent del Big Bopper i el seu "Chantilly Lace", un altre lloa als "stalkers"), o sobre un suïcida en clau d'Elvis a "I'll do it my way".

Es percep que hi ha talent musical, capacitat per passar per la mola els clixés de la música popular dels darrers 30 anys. I alguna de les peces funciona força bé, fins i tot com a acudit. Però la sensació és que el Darryl Rhoades s'ho ha passat millor que tu mentre escoltes el resultat del seu primer disc, per molt que els títols del disc puguin acabar sent part d'una conversa avorrida amb companys amb qui ja t'has cansat de parlar dels Beatles i dels Stones: (She's) a mortician's dream come true, He found Jesus (but he lost his head), I wanna be normal, etc.

Lee Ritenour - Festival (1988)

Aquest disc del guitarrista de jazz Lee Ritenour mira de fusionar la seva expressivitat (molt melòdica sempre) amb les sonoritats brasileres, la samba i altres derivats. I ho fa, primer de tot, acústicament, sense amplificacions ni —encara menys— invents estranys com la synth-axe, deixant que les melodies s'escoltin a cau d'orella, amb cos i densitat.

I per una altra, ho fa molt ben acompanyat, en una interessant fusió de músics nord-americans com el magnífic saxofonista Ernie Watts, els teclistes Dave Grusin i Bob James, o l'Anthony Jackson al baix, i músics brasilers, com el Paulinho da Costa o el Carlinhos Brown, afegint-hi les veus del Joao Bosco, la Gracinha Leporace o el gran Caetano Veloso.

Hi ha moments en què la seva fascinació pel gran país sud-americà sembla caure en els clixés (com a Odile, Odila), però en general l'equilibri es manté, la reverència hi és sense plegar-s'hi completament, i això dóna un disc amb un molt bon balanç musical, sustentat per uns músics de primeríssima categoria que troben diversos moments de gran inspiració enmig d'un disc festiu i ideal per deixar-se transportar a Ipanema sense moure's de casa.

Chimo Bayo i Ángel Patiño - Ráyate (1986)

Imagina't una època en què els discos de mescles i remescles, megamixes i varietats diverses, copaven les llistes de vendes. Imagina't al Chimo Bayo, abans de convertir-se en el mestre de cerimònies de la "ruta del bacalao" editant i remesclant amb l'ajut del jove i debutant Ángel Patiño. Imagina't la producció del duet de mafiosos productors Miguel Degá i Ricardo Campoy (si no saps de què va, mira't aquest documental). Imagina't un disc enfundat en una capseta de cartró gruixuda que imita un paquet de paper de fumar i que, en realitat, no dóna pistes de que sigui altra cosa més enllà de la seva mida).

Doncs això és el Ráyate, un mix molt ballable amb una edició impecable i talentosa del duet de DJs, remesclant peces molt de segona línia com l'American soviets dels CCCP, el Kaw Liga dels Residents, o el Do the boogaloo dels Ledernaken, entre d'altres, i afegint-hi alguns acompanyaments de creació pròpia (per bé que molt "inspirats" per no dir copiats, de grans temes del pop com el Billie Jean del Michael Jackson).

Enginyós i molt entretingut, només peca d'un excés de repetició en alguns trams, i d'un repertori que no tira per si sol, però que amb la destresa dels DJs es fa molt digerible i fins i tot entranyable.

Pegasus - Comunicació Comunicación Communication (1983)

De les cendres d'Iceberg sorgeix aquest supergrup català de jazz fusió, integrat pel Max Sunyer, el Josep Mas "Kitflus", el Santi Arisa i el Rafael Escoté, que va ser el gran representant català del gènere a nivell internacional, arribant a publicar en diversos països i ser convidats a festival tan prestigiosos com el de Montreaux.

La seva discografia és prou generosa com perquè el seu llegat (es van desbandar ja fa anys) sigui sucós i es pugui anar recuperant per entendre l'impacte d'una formació com aquesta, comandada per quatre genis dels seus respectius instruments. Després del seu inaugural Nuevos encuentros tot just un any abans, aquesta continuació, ja amb vocació internacional (com demostra el seu títol políglota), és un catàleg molt fidedigne del que Pegasus va oferir al llarg de la seva carrera: un jazz fusió on cada instrument té el seu espai (per bé que la guitarra del Max Sunyer potser domina i porta la veu cantant), atacant peces de tons i enfocaments diferents i mirant d'oferir sempre àlbums equilibrats on algunes balades (com la bella Dansa de la nit) compensin la tralla funk i la coïssor jazz de les peces més intenses (com Transmediterrani exprés).

Els intèrprets es reparteixen la composició, i cadascú té l'ocasió de signar un parell de temes, repartint-se equitativament els vuit talls del disc. I el millor que es pot dir d'aquest repartiment és que, independentment de l'autor, el so és igual de coherent i sòlid, l'equilibri sempre hi és present, més enllà de que potser l'instrument de qui signa tingui un cert protagonisme o sigui el que desplegui la peça per deixar que els demés s'hi ajuntin.

Un disc molt de la seva època, on potser els teclats i algunes aproximacions solistes han quedat un xic ancorades en els 80, però que resulta en la seva major part molt fresc i entretingut, i farà les delícies dels fans del Chick Corea o del Pat Metheny.

Bonnie Raitt - Nick Of Time (1989)

Una de les artistes nord-americanes més superdotades del darrer tram de segle XX, la Bonnie Raitt roman com un referent tant en tècnica vocal com guitarrística, però el seu corpus de cançons, havent estat sempre per damunt de la mitjana, mai ha acumulat deu o dotze cançons veritablement potents en un sol àlbum. A excepció, esclar, d'aquest Nick of time.

Perquè des del tema que obre i dóna títol a l'àlbum —un cant al pas del temps i al rellotge biològic que urgeix a tothom però sobretot a les dones— fins al The road is my middle name que el tanca, cada tall explota les seves habilitats com a cantant i com a guitarrista (sobretot quan enfila el seu bottleneck): Thing called love porta el rock a un estadi clàssic, Love letter l'actualitza mentre el barreja amb el blues, i totes (t-o-t-e-s) les balades són excepcionals, molt en particular I ain't gonna let you break my heart again (que anys després reversionaria Prince).

La seva guitarra és present però no va de guitar hero (per bé que molts autoanomenats guitar heroes somien en les seves nits més fosques en vendre la seva ànima al diable per poder tocar amb el bottleneck com ella, una de les més grans), la seva veu és precisa, preciosa i tècnicament impecable, però no va de diva. Les seves arrels s'enfonsen en l'Amèrica del blues, però recullen la tradició honorant-la i no copiant-la, adorant-la i reverenciant-la sense caure rendida davant un revisionisme genúflex. La seva personalitat ho amara tot, cada racó, cada vers, cada solo. I produïda pel Don Was sona com mai havia sonat abans, neta i polida alhora que poderosa.

Els guardons li van caure a glops, perquè el disc és preciós i perfecte, però també per premiar una trajectòria sòlida i persistent, en què lluità contra els estereotips que no acceptaven a dones guitarristes. Per sort per a tothom, ella mai va desistir, i a cop de guitarra va continuar fent gires i traient discs fantàstics que deixen un camí ben marcat per a aquells/es que la vulguin seguir.

Víctor Jara - Te recuerdo Amanda (1986)

Aquest disc va donar la volta al món. Formava part de les petites i humils col·leccions de discs que els proletaris d'arreu del món i molt en particular de països sota el jou d'alguna dictadura, que tenien aquells militants d'esquerres i comunistes esperançats amb la revolució, amb el canvi i la llibertat.

Perquè el Víctor Jara, ell mateix víctima de la repressió xilena de Pinochet, torturat i assassinat, representava molt més que el que sol representar un cantautor. Representava l'esperança i l'activisme, la lluita proletària i el trencament de cadenes. I la seva guitarra i la seva veu, i els versos propis o d'altres poetes, confeccionaren un teixit indestructible que avui en dia roman com a document historiogràfic, però que en el seu moment també era arma.

En una primera galta en solitari, només acompanyat per la seva dolça guitarra, li canta als desapareguts i les Amandes del món. I en la segona s'acompanya de l'Ángel Parra i dels Blops per atacar un material musicalment més florit i divers. I en conjunt, el disc convenç ja no només per la música sinó per la sinceritat honesta i directa d'un poeta armat de sis cordes i una intenció humanista que el va convertir, en el seu Xile natal, en una icona i un referent present i futur.

John McLaughlin / Al Di Meola / Paco de Lucía - Passion, Grace & Fire (1983)

La unió d'aquest trio de guitarristes hipertalentosos a principis dels 80 va causar sensació i commoció arreu del món, però molt en particular als EUA, on la figura del Paco de Lucía esta esdevenint extremadament popular. El mateix de Lucía buscava el reconeixement internacional, i per això no va dubtar en embarcar-se en aquest projecte comunal amb el mític John McLaughlin (de la Mahavishnu orchestra, però també amb una sòlida carrera en solitari) i l'Al di Meola (habitual col·laborador del Chick Corea). Les seves gires per territori nord-americà van penjar carftells de "tot venut" amb assiduïtat, i l'espectacle que oferien en directe, dit per aquells que el van poder gaudir, era tremend i mai vist.

Aquelles gires van quedar enregistrades en el disc Friday Night in San Francisco, on la frescor del directe, amb les seves improvisacions juganeres i el so ambient d'un públic fascinat es deixaven sentir. Dos anys més tard, el trio va tornar a reunir-se, aquest cop en un estudi, per enregistrar aquest Passion, Grace & Fire, epítets igual de vàlids per a un com per a un altre, completament intercambiables en definitiva.

I si bé part de la immediatesa d'aquell directe pot haver-se perdut en aquest llarga durada, el mestratge de tots tres no deixa d'impressionar a cada racó del disc, que s'estructura en dues galtes, amb tres temes cadascuna, ben repartits en quant a composició (dues peces de cada music), i que es diferencien per l'atac més violent de la primera comparat amb una certa dolçor de la segona.

El flamenc destaca per damunt de tot, però es fusiona amb facilitat amb el jazz, i es dilueix una mica quan les peces les signa l'Al di Meola, més acostumat a altres referents artístics. Però en totes les peces es veu a tres guitarristes perseguint-se incansablement, polsant amb vehemència les cordes i lliscant veloçment els dits pel coll de les guitarres. 

En una decisió molt encertada de la producció, cadascun d'ells s'aboca a un canal concret de l'escolta: l'Al va per l'esquerre, el Paco pel dret, i el John es queda el central. Això li dóna una claredat al so i a l'escolta que permet gaudir de cada nota i de cada filigrana amb precisió, en un conjunt monumental difícil de repetir i que s'allunya de la posa de guitar heros per centrar-se en treure-li als instruments totes aquelles sonoritats que puguin donar, en un exercici virtuós i fascinant.

Flash and the pan - Lights in the night (1980)

Un dels àlbums més rodons de la banda-duet dels Vanda i Young és aquest Lights in the night que conté, per començar, alguns dels seus èxits més recordats com Welcome to the universe, la fantàstica Atlantis calling, i la peça que li dóna títol al disc.

Però el cert és que, com succeeix amb tots els àlbums de la banda australiana, la perícia compositiva i productora (la seva principal activitat, segons ells, que els Flash and the pan no és més que un divertiment per matar el temps) de la dupla fa que totes les peces d'aquest trencaclosques divertit, irònic i ple de comentari social des de la distància, suportin el pas del temps i facin de la seva escolta un petit delit d'aquells que no cansen i que conviden a la repetició.

La clau és, certament, la perícia musical del Vanda i del Young, però cal destacar que la seva és una proposta força única i destacable, a pesar d'estar ancorada en un gènere, el pop-rock de la new-wave, poc procliu a sortir dels estereotips. I destaquen perquè la seva aproximació, a pesar de comptar amb una ràbia i un descontent de fons, fins i tot amb una mena de comentari social, ho fan des d'una certa distància, des d'una mirada irònica i com desconnectada, com d'aquell a qui, en realitat, no hi veu solució, avançant en certa manera el sentir del grunge i de tota una generació posterior. 

I el resultat és estimulant, com tots els discs de la banda, més enllà de que alguns puguin haver acabat més arrodonits que altres. I aquest segon treball dels Flash and the pan pertany als primers, doncs la seva homogeneïtat sosté tot el disc, més enllà de les diferències entre els temes que el conformen.

Flash and the pan - Early morning wake up call (1984)

El duet de productors convertits en banda Vanda i Young ja portaven tres àlbums a les esquenes i tenien molt clara quina era la seva aposta: un pop-rock tirant a new wave, amb algunes lletres iròniques, veu passada per un filtre de banda estreta que la fa sonar com si provingués d'un auricular de telèfon, i una aproximació alegre i upbeat.

I potser aquest quart LP seu no conté massa dels seus clàssics, però tot i així segueix sent un disc molt autèntic i divertit en què les bateries (potser massa) sintètiques i hieràtiques estableixen uns patrons en què s'hi encavalquen les històries majorment dedicades a la alienació urbana i a la rutina que, a més, es veuen reforçades per la veu filtrada que fa que soni com si estiguéssim davant d'una mena de comentarista que ens explica com són les coses des de la seva perspectiva. 

Midnight man, Communication breakdown i Believe in yourself acaben cridant l'atenció per si soles, per bé que mai van acabar de formar part del corpus d'èxits de la banda australiana.

Julio Iglesias - Momentos (1982)

El Julio ja era un cantant extremadament exitós i reputat quan van arrencar els 80, però aquesta dècada va descobrir a un cantant melòdic capaç de continuar amb la seva tradició alhora que arrossegava nous seguidors arreu del món.

En aquest Momentos va insistir i fins i tot incrementar la seva col·laboració amb el Ramón de la Calva (la meitat del Dúo dinámico) per entregar un grapat de cançons sentimentals amb unes lletres molt inspirades i amb una orquestració que mira de balancejar-se entre la tradició (d'orquesta i de cançó lleugera) i la modernitat (amb guitarres, sintetitzadors, etc.).

Alguns dels seus temes més afortunats es troben aquí, com l'enganxosa Tropecé de nuevo, la suau i melodiosa Nathalie, l'èpica Quijote, o la brillant No me vuelvo a enamorar. Totes elles venen acompanyades de números potser lleugerament inferiors, però mai decebedors, a més de peces clàssiques com l'Amor del Ricardo López i el Gabriel Ruiz.

La veu del Julio, a més, mai ha sonat més dúctil (no és un cantant superdotat, però sempre ha sabut escollir les cançons que més li esqueien i mai ha volgut presumir de res), amb els seus tics habituals de deixadesa i arrossegament de síl·labes, els seus finals de frase entretallats, el seu posat mig fatxenda, mig seductor.

Un disc memorable, sigui com sigui, que, a més, passa per ser una molt bona carta de presentació de l'obra inabarcable del Julio Iglesias per a aquells/es que mai s'hagin atrevit a anar més enllà dels mems.

Bananarama - The greatest hits collection (1988)

Algú podria pensar que editar un doble LP de grans èxits d'un grup con les Bananarama en ple èxit (és a dir, no després de dècades de carrera) no només era un pèl precipitat sinó un xic agosarat. Però el cert és que, a pesar de que té trampa (sí, tot seguit ho expliquem), els dos discs s'escolten amb fruició i, per si hi havia algun dubte de la necessitat del Greatest hits doble, les notes interiors ens recorden que, de fet, les Bananarama foren, en el seu moment, la banda formada per noies amb més èxits col·locats a les llistes britàniques, que es diu ràpid.

I té truc perquè, de fet, aquest doble LP és un disc amb èxits i un altre amb megamixes i algun tema nou, una mena de regal que acompanya la veritable ànima de l'edició, que és el primer dels vinils. Però és que, esclar, aquest primer vinil transporta dinamita en clau de pop ballable dels 80: Venus, I heard a rumour, Love in the first degree, Nathan Jones, Robert de Niro is waiting, Cruel summer, Na na he hey (kiss him goodbye)... 

I llavors, en el segon vinil, que si un megamix, que si un remix de Venus, que si un remix del megamix, que si un megamix del remix del mix. Però és veritat que, donat que algunes de les cançons més exitoses de la banda a) estan ja molt sentides, i b) eren produïdes pels Stock, Aitken i Waterman (que les feien totes iguals), s'agraeixen unes remescles on les peces o sonen diferent o —ras i curt— sonen poqueta estona i de seguida salten a la següent.

Aquí, a casa nostra, els seus èxits van arribar més escadusserament i no van convertir-se en un veritable fenomen, però cal ser molt conscient de la popularitat del grup a UK, fins i tot després del reemplaçament d'una de les integrants, fet que les va portar fins i tot a ser convidades a la gravació del mític Band Aid, al costat dels Bono, Phil Collins, George Michael, Sting, McCartney, etc.

Si vas estar mínimament viu durant els 80 no només les vas sentir sinó que les vas ballar. O si has anat a alguna festa d'aniversari decent d'algú que els va viure, els has ballat. I, de fet, si les escoltes ara és molt probable que també t'hi posis, a ballar.

El último de la fila - Enemigos de lo ajeno (1986)

Amb el seu primer àlbum, el notable i sorprenent Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana, de tot just feia un any, el duet Portet-García ja havia lliscat de la seva proposta amb Los burros a el seu projecte d'El último de la fila. Aquell era un disc sec i gravat amb pocs mitjans, però molt inspirat i que flirtejava amb ingredients que en el seu segon, aquest Enemigos de lo ajeno, ja es despleguen amb generositat.

Perquè son, tal com suggereix el títol del disc, poc amics de fer el que fan els demés, d'ajustar-se a modes o a gèneres. La inclusió a la portada, entre ells dos, d'un kanamita, personatge d'un dels episodis més mítics de La dimensió desconeguda en què una raça alienígena arriba a la terra i les seves intencions perverses es confonen per unes de servitud, ja deixa clar la sensació que tenien ambdós de ser diferents i de no combregar amb res ni amb ningú. Això sí, com no pot ser d'altra manera, els ingredients són preexistents: el rock, les vibracions mediterrànies i fins i tot àrabs, el to aflamencat del cant del Manolo...

Tot plegat acaba conjuntant-se en el que, a gust de molts, és el millor i més important disc de la música popular espanyola de tots els temps (els de Rockdelux, per exemple, ho creuen així). Perquè el boca-orella que el seu primer disc havia despertat ja havia aconseguit prou atenció com perquè tothom volgués escoltar aquest segon amb tota l'atenció que tot disc requereix.

I és, efectivament, un disc magnífic. Els senzills previstos i editats van funcionar molt bé: Las palabras son cansancio i Insurrección. Però el sorprenent —i el que clarament indica que el disc ha arribat molt endins— va ser com la resta de temes, ja lluny del llançament del disc, van esdevenir igualment (o més) icònics: Aviones plateados, Lejos de las leyes de los hombres, etc.

La seva primera edició, del 1986, sona molt crua i poc polida, degut als pocs mitjans amb què es va gravar; però tant la regravació d'alguns dels temes que van incloure's en el recopilatori que el va seguir com la reedició en CD del 1991 ja s'escolta més fina i arreglada, molt més subtil i detallista. I, sigui com sigui, polit o no, aquí tenim als Último en el pic de la seva creativitat, una que, en realitat, mai no va davallar en excés, però que aquí es mostra alhora fresca i innovadora.

Suzanne Ciani - History of my heart (1989)

L'avantatge i alhora l'inconvenient de certa música new age és que no pretén altra cosa que generar espais i paisatges sonors. No pretén compondre una simfonia farcida de complexes harmonies i arranjaments saturats. Busca, al contrari, una certa qualitat amorfa, intangible, que no es pugui atrapar, que sempre sigui fugissera i s'escoli entre els dits de les mans.

I per això mateix, sovint, sobretot en el cas d'artistes com la Ciani, orientades a una certa malenconia, el conjunt pot arribar a sonar massa suau, massa buit, poc elaborat, sovint embrancat en donar-li voltes a la mateixa melodia una volta i una altra. Però, com dèiem, no és el que pretén, sonar elaborat i complex.

El que pretén i aconsegueix és establir les bases musicals d'un estat anímic, d'una sensació o moment. Només això. I no és poc. I a partir d'aquí un ja pot decidir si la manera en què ho evoca és encertada, bonica, interessant. I aquest History of my heart, suposadament més íntim i personal, sembla fer exactament això, amb els títols curts (sovint una sola paraula) i poc explicatius però, precisament per això, més oberts a interpretacions. Al final, aquesta estratègia conforma una molt bona analogia amb la seva música (i, per extensió, amb tota la new age): no es tracta de donar detall, de precisar o d'especificar, sinó d'eixamplar la mirada, deixar córrer la imaginació, tancar els ulls i imaginar-se allà on a cadascú el/la transporti aquesta música.

Pablo Cruise - Out of our hands (1983)

Aquest és un disc que sona a comiat inintencionat. I, de fet, ho va acabar sent. Perquè a la banda se li acabava el contracte amb A&M, i les vendes del disc, en plena efervescència de la new wave i el pop-rock sintètic dels 80 havien entrat amb força, desplaçant els números més clàssics i condemnant-los a adaptar-se o morir.

I els Pablo Cruise, després d'un bon grapat de discs, ho van intentar, això d'adaptar-se, donant-li més presència als sintetitzadors i rebaixant les guitarres (com a la molt vuitantera On & on, que podria passar per una cara B de l'Alan Parsons Project), però el seu estil ja no colava, ja no enganxava, i els temps estaven canviant massa de pressa.

Van intentar, un any més tard, reunir-se de nou i engegar un nou contracte discogràfic, però infructuosament, la qual cosa va convertir aquest Out of our hands en el seu cant de cigne (més enllà de recopilatoris i d'un directe). El títol, de fet, ho explica tot: estava fora del seu abast, no estava en les seves mans el mantenir-se. El mercat s'imposa sempre, i una banda interessant i engrescadora com la Pablo Cruise va haver de desendollar les seves guitarres i apagar les seves veus.

Per contra, el disc és molt aprofitable i fins i tot s'agraeix aquesta entrada d'aires nous i d'aquest intent d'emmotllar-se als temps que corrien. Alguns temes destaquen amb llum pròpia, com l'engrescadora i clàssica Givin' it back, que perfectament podria firmar el Huey Lewis, amb la seva tornada enganxosa, però també la original i vuitantera On & on o la curiosíssima Talk to me right.

Però també s'aprecia una certa penombra en el que abans havien estat músiques lluminoses, de sol, platja i brisa californiana. Ara hi ha un cert desencís, com si la banda no s'acabés de creure el que toca i canta, com si ja sabessin que era el moment de dir adéu.

Aretha Franklin - 30 greatest hits (1985)

Què esperaves, d'un disc recopilatori dels èxits (grans i petits) de la seva època a Atlantic? Un disc mediocre? Encara més, potser un "bon" disc? Doncs no: el que reps —evidentment— és un tros de disc que no te l'acabes, un compendi espaterrant de soul i R&B que cobreix tan sols un grapat d'anys (entre 1967 i el 1974) però que, justament per això (i talment com es pot comprovar en les notes del disc, molt ben anotat) deixa clar que va ser una de les artistes més exitoses del moment, entregant hit rere hit amb una diferència de poc més d'un parell de mesos.

Aquí està tot el que necessites tenir si no coneixes prou l'Aretha. Tens, per una banda, els temacles que han acabat formant part de la banda sonora de la història personal de tothom, de tan imbricats com estan en la cultura popular: Respect, Do right woman, do right man, (You make me feel like ) a natural woman, Chain of fools, Think, I say a little prayer, etc.

Però d'una altra, hi ha un bon farcell de temes menys icònics però igualment fantàstics, sobretot en la primera meitat de la cronologia aquí recopilada, com The house that Jack built, Dr. Feelgood, Ain't no way, i moltes altres.

És cert, també, que en el tram final, aquell que va des del 1970 endavant, els èxits no només van ser un xic més escadussers i espaiats entre si, sinó potser menys rodons i menys assimilables en una primera oïda, però no us estranyeu si profetitzo que no serà el disc (dels dos que inclou aquest recopilatori) que menys sentireu, sobretot perquè es descobreix a una Aretha més madura però també perquè un acaba volent escoltar alguna cosa més que els temes més reconeixibles i triturats per la cultura pop.

En tot cas, un doble LP rodó com pocs recopilatoris, al qual no li falta ni li sobra de res, i que ens acosta a una de les artistes més universals i impressionants de la nostra història recent.

Enya - Watermark (1988)

És molt difícil no caure sota l'embruix d'un disc com aquest Watermark de l'Enya. Ja ho va ser, de difícil, en el moment del seu llançament, enmig de la invasió de la música pop dels 80, escolant-se per entremig de les llistes d'èxits i vendes, i apel·lant a audiències més madures, per bé que perfectament delineades.

La irlandesa fa música de sonoritats celtes, certament, i el seu rerefons musical n'està amarat, tant en solitari com en el grup dels seus germans, Clannad, en què hi va participar un parell d'anys. Però aquest àlbum passaria més per una banda sonora d'alguna pel·lícula sobre exploradors del nord de l'Atlàntic que per un disc de música celta. Les capes de sintetitzadors harmonitzats en bafarades de cordes sintètiques, els escadussers instruments analògics que aterren el conjunt i el fan més palpable, més sincer i proper, però sobretot un so adobat en reverberació i veus doblades (i triplicades, i quadruplicades) dibuixen un paisatge pintoresc, com de planúries i penya-segats assotats per vents canviants, en una tarda grisa i lànguida.

L'excessivament escoltat Orinoco flow és llaminer, però l'escolta del disc avui en dia passa sobretot per gaudir de les peces menys populars, que amaguen escenes molt boniques i d'efecte immediat en l'oient, en un disc preciosista i molt original del qual gaudir fixant-se en els detalls impressionistes d'una aquarel·la colorista i florida com poques.

El último de la fila - Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985)

Escoltant aquest àlbum del 1985 un no pot més que entendre amb claredat i profunditat per què els Último de la fila es van convertir, juntament amb Mecano, en el gran grup espanyol de la dècada, no només dominant aquells anys sinó també estenent la seva influència i romanent icònics i respectables al llarg de la seva carrera.

Aquest primer àlbum ja arrenca amb força, amb una base que podrien firmar els Heroes del silencio perfectament, però que el Manolo García porta a terrenys més flamencs, mentre el Quimi Portet s'embranca en for que el rock sigui el que manegui la situació.

Alguns dels seus grans himnes ja hi són presents, aquí, com El loco de la calle o Querida milagros, però bona part de l'àlbum està farcit per temes molt potables que, si bé potser necessitarien d'una producció més exigent (que arribaria en posteriors àlbums, de primeres amb les remescles fantàstiques per al Nuevas mezclas del 1987), ja despleguen els vímets d'una banda sempre inspirada i que va posar banda sonora a tota una generació, enmig de la revolució del pop-rock més formulista i senzillot.

I el millor de tot és que la personalitat artística del duet els porta a atansar-se a temes molt diversos, fugint de clixés i aportant una mirada molt costumista al rock espanyol de l'època: pobresa i precarietat, servei militar, desconnexió amb els temps i amb la societat. Un bany de realitat. I un disc molt interessant que més enllà de necessitar una mica de treball per polir i ajustar, ja proposa una banda que no trigaria gens en trobar el seu camí (i, alhora, convertir aquest camí en el que altres haurien de mirar de seguir, sempre des de la distància).

Synergy - Computer experiments, vol. 1 (1981)

Sempre pioner, sempre explorador i experimentador, el Larry Fast s'enrolà aquí en un projecte innovador: la composició estocàstica digital. Què és, això? El Fast va entomar un programa de nom Pink Tunes al qual va alimentar amb una sèrie de notes, harmonies i paràmetres musicals diversos per tal de deixar que fos el mateix programa el que compongués la música resultant.

El Pink Tunes va entregar un disc (evidentment arranjat i retocat per Fast) molt suggeridor, evocador, quasi místic (quina música escolten interiorment els ordinadors?, en què pensen, quan escolten aquesta música?), ple de textures ondulants i sinuoses que imaginen paratges híbrids entre allò digital i allò orgànic.

Alguns passatges són de gran bellesa per bé que el conjunt de vegades és tan eteri que costa copsar-lo i fer-se'l seu. Però resulta xocant alhora que fascinant escoltar un experiment d'aquest estil ten precoç, justament avui en dia en què les intel·ligències artificials han vingut per quedar-se (i per fer música, esclar).

Soulsister - It takes two (1988)

"One hit wonders", en diuen, de les bandes que aconsegueixen reconeixement global amb un tema però després no poden aixecar el vol i bastir-hi una carrera al damunt. Als Soulsister potser se'ls hi pot penjar l'etiqueta, doncs per a la major part de la població viva durant el final dels 80 el seu single Way to your heart va escolar-se en alguna part de la seva vida, però ja seria més difícil mencionar-ne cap altre.

Però el cert és que els Soulsister no van cedir, no van abandonar, i sí van bastir-hi una carrera al damunt. Una carrera curta i inestable, potser, però carrera al cap i a la fi. Van durar, com a banda, 20 anys (20!), al llarg dels quals van anar publicant àlbums intercalats cada 5 o 6 anys, intentant trobar el camí de nou cap a l'èxit sense aconseguir-ho.

Així que sí, que només hi ha un tema que dels Soulsister que hagi transcendit, però la seva perseverança és molt lloable, més enllà dels èxits, que tampoc no cal que tothom tingui una carrera estratosfèrica, ompli estadis i tingui legions de fans. Els Soulsister, de manera humil i callada, van poder dedicar-se a allò que més els agradava quan eren banda i més enllà, doncs quan es van separar ambdós van seguir amb sengles carreres musicals, i encara ho fan avui en dia.

En tot cas, no es poc un llegat com el d'un senzill que ho va petar molt fort, un The way to your heart que és, de fet, un homenatge/còpia de l'estil Motown, i que sona molt propera a l'Easy lover del Phil Collins i i el Philip Bailey (que era, al seu torn, també un homenatge/còpia de l'estil Motwon, no ens enganyem). Un petit detall musical que ara es recorda, esclar, amb una certa nostàlgia, i que, llastimosament, està massa sol en un disc de debut que es queda a mig camí perquè cap tema no té el mínim d'inspiració melòdica que té el seu tema insígnia.