Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris blues. Mostrar tots els missatges

16 de juny 2016

Just one night - Eric Clapton (1980)

Ara que el temps, amb molta mala llet, comença a privar-nos d'un dels més grans guitarristes de la història, miro enrere i veig tot allò que ha significat l'Eric Clapton en la banda sonora de la meva vida. Perquè el seu estil nítid i clar entra bé, fins i tot per a aquell que està educant la seva oïda (no ho estem sempre?) i encara no és capaç d'empassar-se les filigranes del Hendrix o la velocitat del heavy o del jazz.
I és que aquest disc en concret, en un directe aclaparador i perennement fresc, em va acompanyar en uns moments molt especials de la meva vida. Deixeu-me que us expliqui.

Eren els voltants del 1990 i un estiu em vaig enamorar fins a les tranques, per primer cop en la meva vida. Es deia Abigail —permeteu-me que us la presenti— i no només era bellíssima i amb una seguretat en si mateixa que em feia tremolar les cames, sinó que no podia parar de pensar en ella, a tot arreu, a tot moment. (Vaig tenir que recórrer a un dels millors consellers emocionals de la història, l'Ortega i Gasset, que em va diagnosticar enamorament en primer grau, em va recordar que l'enamorament és "un estado inferior de espíritu, una especie de imbecilidad transitoria" i, de pas, em va prescriure molta música trista per canalitzar el mal de cor). Era estiu, i jo pujava i baixava cada cap de setmana a Blanes, on podia veure-la. Com que ella estava allà sola i sense amics i jo era l'únic que coneixia, passàvem els dies junts, pel matí a la platja i per la tarda passejant i fent un refresc a alguna terrasseta del passeig marítim, compartint converses interminables sobre mil temes sobre els que, en realitat, no teníem res en comú.

Quan s'acabava el cap de setmana i tocava tornar, els meus trajectes en tren duraven exactament el que dura el doble disc en directe del Clapton. I cada cop que tornava, mentre l'escoltava, em tallava musicalment les venes pensant en com fer-ho perquè ella em mirés com jo la mirava a ella. (Aquí el Clapton em va fallar, no em va donar cap pista, només em deia que havia de patir, que tot era molt trist i la vida una merda). Perquè ens entenguem, jo patia un friendzone dels clàssics, dels què-simpàtic-que-ets-i-punt. I el Clapton m'acompanyava en el sentiment.
I tot i que el disc començava amb una certa alegria (una versió rockera del Tulsa time del Don Williams), immediatament baixava les llums i s'ennegria. Que si Early in the morning, que si Worried life blues, que si Double trouble, que si Rambling on my mind. (I encara sort que no m'ho prenia molt al peu de la lletra, que el disc comença a acabar-se amb Cocaine!).
El moment més àlgid, però, era Wonderful tonight. I no podia ser d'una altra manera, doncs per a un somiatruites com qui us escriu, la pena s'alimenta de somnis que saps que no es compliran (bé, de fet no ho saps, aquesta és la cosa, que en aquell moment no ho saps). Així que Wonderful tonight, que és una de les més belles i  simples cançons d'amor de la història, em feia imaginar-me el futur, quan ella i jo vivíem junts, anàvem a una festa i jo li recordava, un cop i un altre, quan meravellosa estava. Encara avui en dia escoltar la melodia inicial d'aquesta peça em transporta vint-i-cinc anys enrere, amb la pell de gallina. I segueixo esperant el moment idoni per cantar-li a la Noemí, la dona que em va enamorar per últim cop i de manera més intensa i irremissible, absolutament incomparable a aquell primer enamorament estèril i tremendista.


Diuen que l'Eric Clapton és bo, però que és millor quan pitjor li van les coses, al pobre (que la seva vida està ben farcida d'entrebancs i moments de dolor intensos). Doncs el seu Just one night realment em feia sentir així: fatal, però viu; destrossat, però estranyament esperançat; solitari, però alhora connectat amb el món i amb cada detall i circumstància. Quan el tren arribava, era el moment de reprendre els esqueixos de l'esperança i replantar-los de cara al cap de setmana vinent.

L'Eric Clapton arribaria a ser encara millor guitarrista del que ja era, però probablement mai no va arribar mai a tenir la sensibilitat que demostrà en aquesta època, a cavall de dues dècades. Embolcallat per una banda prodigiosa i ben farcida, amb un so nítid i vibrant, Just one night és més que això, més que un "rotllo d'una nit": és un trajecte (o un cúmul de trajectes, en tren) emocional que va acompanyar un dels moments més complexos i rics de la meva vida. I ja està, ja no cal dir res més. Això, definitivament, no és una ressenya d'un disc.




17 d’abril 2016

Banda sonora de Johnny Handsome - Ry Cooder (1989)

Sóc molt fan del Ry Cooder, vagi per endavant. Crec que el seu treball d'arqueologia musical americana és digna de molta admiració. I hi ha molts discs d'ells que m'han inspirat al llarg de molts anys. Potser el que més he sentit (i quan dic "sentir", em refereixo a sentir-ho amb el cos, no només amb les orelles) és aquesta banda sonora que es va traure de la màniga per la pel·lícula del Walter Hill sobre un convicte desfigurat que surt de la presó amb una cara nova i busca venjança amb aquells que el dugueren a la garjola.
I és el meu disc favorit del Cooder probablement perquè és el que té un ventall sonor més ampli. (Aquí teniu al defensor número u de la banda sonora de Paris, Texas, però és ben cert que la seva granítica tonalitat que travessa tots els talls a més de preciosa és monocord, sense variacions). Ja sigui pels ingredients temàtics i d'atmosfera que la pel·lícula li brinda, ja sigui per la rica influència de Nova Orleans —on té lloc l'acció del film—, el Ry Cooder toca diversos pals: del rock intens ("First week at work") al blues tradicional ("Greasy oysters"), passant per tonalitats més folk ("Clip Joint rhumba"). Cooder combina, com sempre, les seves guitarres amb una bona bateria d'instruments que abracen diferents colors, ja sigui amb la percussió, violins, acordió o saxofon.

El disc s'obre amb el tema principal, dolç però amb un to melangiós, i acompanya al Johnny en la seva nova vida, fora de la presó, esperant noves oportunitats. Però ben aviat, arribarà la foscor. Quan el segon tall, "I can't walk this time", comença a sonar, sembla que hi ha esperança. Però dura poc: la guitarra del Cooder es doblega cap als baixos. El Johnny no vol reformar-se, vol venjança, i la música revela la seva decisió. Quan el tema es parteix ja no hi ha marxa enrere: el disc, a partir d'aquell instant, no et deixa abandonar l'escolta. El redoblament de tambor et fa abandonar qualsevol esperança.

I Cooder en les seves bandes sonores sempre té l'habilitat de treballar amb partitures molt suggerents, tot buscant una música molt acolorida que complementi les imatges. La seva habilitat a la guitarra sempre queda entregada a les sonoritats (res de virtuosisme, aquí, ara no toca), a dibuixar escenaris que es basteixen davant l'oient encara que no hagi vist la pel·lícula. I si no em creieu, feu la prova: aneu a la llista de reproducció inferior i reproduïu Sunny's tune. Fixeu-vos amb el reverb exageradíssim de la guitarra sobre els arpegis de piano i les escombretes damunt la bateria. Què us suggereix? Doncs estic segur que us podeu imaginar a una fantàstica Ellen Barkin seduint al pobre Johhny 'Handsome', el Mickey Rourke.

Doncs d'això es tracta, amb el Ry Cooder, de pintures musicals, de pel·lícules en partitura, d'escenes i de sensacions. I Johnny Handsome n'és, al meu gust, el millor exponent de la seva llarga, dilatada i extensa discografia.


24 de juny 2015

Super Chikan - Sum' Mo' Chikan (2007)


Va conduir taxis, tractors i camions abans de decidir-se a viure de la música, aquest Super Chikan ("super pollastre", mal escrit, com per un taujà rústic), nom en codi de James Louis Johnsonn. I, quan es va decidir, el món del blues va sentir calfreds. Bevent de les fonts més rocalloses del blues de Mississipí, allò que en diuen Delta blues, aquest "pollastre" regalava un so que sonava clàssic però renovat,  amb una perícia tècnica de primera línia. El seu primer disc, Blues come home to roost va trencar els esquemes, va refrescar el panorama i va donar esperances de rejoveniment en una època en que els grans (B.B. King, Albert King, Albert Collins) començaven a donar signes d'enrocament en el seu èxit i ja no treien discos nous veritablement interessant que anessin més enllà de la seva sobrada factura i savoir faire. La sorpresa s'engrandia en directe, on el Johnsonn entregava uns shows plens de bon humor i brometes diverses, incloent-hi una generosa desfilada de guitarres estrafolàries de factura pròpia.


 
 


 


Musicalment, el Super Chikan explica històries mínimes, sovint plenes del mateix sentit de l'humor que mostra en directe, ja sigui explicant la història d'un gall que tenia com a mascota i que la seva mare, per tal que no passés gana, volia entabanar-lo perquè se'l mengés, ja sigui jugant amb el doble sentit del noi que cuida del jardí i de la seva ex-nòvia. O, fins i tot, fent-li un estrany homenatge al John Lee Hooker a travès del yodel (sí, sí, del yodel austríac). A estones flirtejant amb el funk, les arrels del Super Chikan s'enfonsen en el Mississipí més profund, amb solos nets i polits, a dit a bottleneck, i estructures clàssiques que embolcallen fraseigs poderosos i originals. És com si el Hound Dog Taylor encara estigués viu i s'hagués modernitzat.

Doneu-li pinso del bo a aquest "pollastre"!!!

15 de maig 2015

Ens ha deixat el B.B. King


Havia de passar, tard o d'hora. I les notícies recents confirmaven que no seria pas tard. Se'ns ha anat el rei de les sis cordes, el guitarrista que era capaç de fer-te tremolar amb menys notes. Mai li van caler solos atapeïts ni rococós. Un parell de notes, en el seu moment just, amb aquell vibrato accionat per un dit pols que es balancejava propulsat per anells d'or massís, eren suficients.

Vaig sentir per primer cop al B.B. King en la fantàstica banda sonora de 'Cuando llega la noche' (Into the night, John Landis, 1985). I des de llavors no vaig parar fins poder anar a veure'l en concert, quan ja era incapaç de moure's sol i, per descomptat, havia de tocar assegut en una cadira.




Deia en una de les seves cançons més famoses:

Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
You know, you better change now, baby
Baby, there's always another day


I el trobarem a faltar, és clar que sí. Tot i que no tinc tan clar que sempre hi hagi un endemà.


I deia en una altra de les seves peces més famoses que "the thrill is gone". Doncs sí, se n'ha anat l'emoció, se n'ha anat el blues.
El rei és mort. Llarga vida al rei.

20 d’octubre 2014

Les influències de l'Eric Clapton


La bona amiga Raquel Ortega em passa aquest mapa conceptual en el que es veu la relació de l'Eric Clapton amb un munt d'altres bandes i artistes, venint a demostrar la seva influència.

Potser algunes relacions són una mica agosarades, però no hi ha dubte de que el Clapton és un dels més grans guitarristes de la història, un d'aquells que ha sabut fer de pont entre el blues i el rock.

Deia algú que el Clapton només era bo quan patia, deia que havia de passar penúries personals per signar els seus millors discs, ja fos la mort del seu amic Hendrix o del seu fill. Potser sí que, a diferència d'altres bluesmen blancs, l'Eric té alguna cosa a dir-hi quan canta blues.

Un bon amic meu deia que el pitjor que li havia passat a la vida, però, és conèixer al Phil Collins, al que va deixar produir els que aquest amic deia que eren els seus pitjors i menys bluesy àlbums de la seva carrera. Es referia a Behind the sun, August i Journeyman, tres discs en els que semblava decantar-se cap a l'AOR (Adult Oriented Rock), com buscant una audiència més àmplia, segurament influenciat pel seu nou segell, Warner. Tot i així, el darrer disc de la triada, el Journeyman, sembla voler tornar a les seves arrels més de blues i ja prepara l'adveniment del nou Clapton, que arrencaria amb el senzill Tears in heaven i que definitivament recuperaria el seu crèdit amb l'Unplugged i el From the craddle, dos discs plenament bluesy.

Tot i així, el meu disc favorit del Clapton sempre serà Just one night, el directe que va gravar l'any 1980 i que em va acompanyar en molts trajectes a casa pensant en la primera noia de la que em vaig enamorar.

See, when a girl reach the age of eighteen
she begins to think she's grown.
That's the kind of little girl 
you can never find at home.
Come and see me
early in the morning
just to find the break of day
Do you wanna see hold my pillow
where my baby use to lay



(Aquest vídeo no pertany al concert del disc, però el tema que interpreta, Early in the morning, sí que en formava part. I, en tot cas, el solo que es marca aquí el Clapton és absolutament memorable).

23 de març 2013

Son House, la llegenda del Blues del Delta

Això que la gent anomena el Blues... B, L, U, E, S... sabeu?... els joves, molts d'ells, quan volen començar a aprendre a tocar Blues agafen aquesta paraula i expliquen qualsevol cosa, que no significa res. No se n'adonen de que encara no han descobert el que és el veritable Blues.
Alguna gent tenen un Blues tan intens que van al riu i s'hi tiren i s'hi ofeguen. O van a matar a algú: "Aquella dona, aquella dona em va dir que m'estimava i ara se n'ha anat, la trobaré i la mataré".
Aquesta és una manera de fer blues. Però n'hi ha una altra manera més tradicional i pausada. Agafeu aquesta, noiets, de tant en tant.

Així començà el Son House la seva actuació al 100 Club de Londres el 30 de Juny de 1970. Tota una declaració d'intencions.
El Son House alternava, des dels anys 30 espirituals negres cantats a capella i blues del Delta, amb la seva National steel guitar. Estigué sempre, doncs, atrapat entre l'espiritualitat més intensa dels seus gospels i la mundanitat dels seus blues, entre la llum diürna de la il·luminació que la Bíblia li aportava i la foscor de la nit més intensa, la dels antres desmanegats mal il·luminats.

El seu estil, ja sigui vocal o guitarrista, inspirà, ja en la seva època, a mites posteriors com el Robert Johnson i el Muddy Waters (a banda de milers de joves arreu, aquells que el propi House criticava després per la seva simplificació del Blues).

Desdentat, mig analfabet, havent assassinat un home (al·legant defensa pròpia), condemnat a treballs forçats, amb l'entrada prohibida a diversos pobles, havent fet dit i pujat a trens en marxa, Son House encarna el bluesman arquetípic, d'una puresa sobrenatural, d'una senzillesa aclaparadora, que fa vibrar el blues com ningú.


28 de febrer 2013

Alvin Lee i el blues més trist


Captivat m'he quedat en descobrir aquest tema de l'Alvin Lee, mític líder de la banda Ten Years After, que reversiona aquí un tema molt antic jazzman del Dizzy Gillespie: Bluest Blues.




Curiós, si més no, que l'aproximació a la peça que fa ens recordi molt al Still got the blues del Gary Moore (publicat dos anys abans de Nineteen Ninety Four, l'àlbum d'on s'extreu), al mateix temps que s'allunya molt, moltíssim, de la peça original del Gillespie. Aquí la prova: