I és que aquest disc en concret, en un directe aclaparador i perennement fresc, em va acompanyar en uns moments molt especials de la meva vida. Deixeu-me que us expliqui.
Eren els voltants del 1990 i un estiu em vaig enamorar fins a les tranques, per primer cop en la meva vida. Es deia Abigail —permeteu-me que us la presenti— i no només era bellíssima i amb una seguretat en si mateixa que em feia tremolar les cames, sinó que no podia parar de pensar en ella, a tot arreu, a tot moment. (Vaig tenir que recórrer a un dels millors consellers emocionals de la història, l'Ortega i Gasset, que em va diagnosticar enamorament en primer grau, em va recordar que l'enamorament és "un estado inferior de espíritu, una especie de imbecilidad transitoria" i, de pas, em va prescriure molta música trista per canalitzar el mal de cor). Era estiu, i jo pujava i baixava cada cap de setmana a Blanes, on podia veure-la. Com que ella estava allà sola i sense amics i jo era l'únic que coneixia, passàvem els dies junts, pel matí a la platja i per la tarda passejant i fent un refresc a alguna terrasseta del passeig marítim, compartint converses interminables sobre mil temes sobre els que, en realitat, no teníem res en comú.
I tot i que el disc començava amb una certa alegria (una versió rockera del Tulsa time del Don Williams), immediatament baixava les llums i s'ennegria. Que si Early in the morning, que si Worried life blues, que si Double trouble, que si Rambling on my mind. (I encara sort que no m'ho prenia molt al peu de la lletra, que el disc comença a acabar-se amb Cocaine!).
El moment més àlgid, però, era Wonderful tonight. I no podia ser d'una altra manera, doncs per a un somiatruites com qui us escriu, la pena s'alimenta de somnis que saps que no es compliran (bé, de fet no ho saps, aquesta és la cosa, que en aquell moment no ho saps). Així que Wonderful tonight, que és una de les més belles i simples cançons d'amor de la història, em feia imaginar-me el futur, quan ella i jo vivíem junts, anàvem a una festa i jo li recordava, un cop i un altre, quan meravellosa estava. Encara avui en dia escoltar la melodia inicial d'aquesta peça em transporta vint-i-cinc anys enrere, amb la pell de gallina. I segueixo esperant el moment idoni per cantar-li a la Noemí, la dona que em va enamorar per últim cop i de manera més intensa i irremissible, absolutament incomparable a aquell primer enamorament estèril i tremendista.
Diuen que l'Eric Clapton és bo, però que és millor quan pitjor li van les coses, al pobre (que la seva vida està ben farcida d'entrebancs i moments de dolor intensos). Doncs el seu Just one night realment em feia sentir així: fatal, però viu; destrossat, però estranyament esperançat; solitari, però alhora connectat amb el món i amb cada detall i circumstància. Quan el tren arribava, era el moment de reprendre els esqueixos de l'esperança i replantar-los de cara al cap de setmana vinent.
L'Eric Clapton arribaria a ser encara millor guitarrista del que ja era, però probablement mai no va arribar mai a tenir la sensibilitat que demostrà en aquesta època, a cavall de dues dècades. Embolcallat per una banda prodigiosa i ben farcida, amb un so nítid i vibrant, Just one night és més que això, més que un "rotllo d'una nit": és un trajecte (o un cúmul de trajectes, en tren) emocional que va acompanyar un dels moments més complexos i rics de la meva vida. I ja està, ja no cal dir res més. Això, definitivament, no és una ressenya d'un disc.