Iron Butterfly - In-A-Gadda-Da-Vida (1968)

Era l'any 1968, un any important per a la música popular:

Era l'any del Sgt Peppers' lonely hearts club band, del The Who sell out, del Truth del Jeff Beck Group, del Beggar's banquet del Stones, de l'estrena de Hair a Broadway, els Pink Floyd ja havien tret dos discs, es fundaven els Yes, els Jethro Tull i els Led Zeppelin mentre els Cream es separaven, la Janis Joplin enceta carrera en solitari...

Però també era un any determinant per a la Història:

Eren assassinats el Martin Luther King i el Kennedy, la guerra del Vietnam s'intensificava, la primavera va passar, sobretot, a Praga, però a molts altres llocs durant el mes de Maig, l'Apollo 8 orbitava al voltant de la lluna...

... alguna cosa es coïa en l'ambient, confluència de mil-i-un camins musicals i culturals.

I entremig de tot això, una banda que reunia a quatre xavals de diferents parts dels EUA, es reuneixen per construir el In-A-Gadda-Da-Vida: els Iron Butterfly.

A la primera galta hi encabeixen cinc temes molt en la frontera entre el pop i el rock, una mica _à la_ Beatles, però no del tot, però sí, però no, però hippie, però pop, però rock. Però la segona galta l'omplen d'un sol tema, el que dóna títol a l'àlbum, de 17 minuts, una peça èpica fruit de les drogues que acabà esdevenint l'exemple més clar del rock psicodèlic, i que va obrir la porta de bat a bat per al heavy metal i per a tota l'evolució musical dels 70 que ja trucava a la porta.

I el títol? D'on ve? Doncs és que el disc s'havia de dir _In the garden of Eden_, però estaven tan col·locats que cap dels membres de la banda va ser capaç de pronunciar-ho correctament i van decidir deixar el títol tal que així, com el deien tot farfallejant-lo. La cançó, per descomptat, parla d'Adam i d'Eva i del pecat original.

Endinseu-vos en aquest viatge trepidant i "molt locu" dels Iron Butterfly, deixeu que les guitarres marquin la pauta, que la bateria es torni tribal, que els teclats i el baix es desboquin. I noteu com s'acosta el heavy metal i com, serenament però sense pausa, s'esgota el pop hippie dels 60. Seran els 17 minuts més apassionants del dia (potser, que això ja depèn del dia que hagueu tingut, esclar).

Little Richard - Greatest hits (1986)

 

"Hey! Que vaig ser jo, el que vaig inventar el rock n' roll!", reclamava el Richard Penniman en l'entrega dels Grammy del 1988, quan havia d'entregar un premi i cada cop que mirava l'interior del sobre que havia de nombra el guanyador ell insistia en dir el seu nom i deixant que el públic es trenqués de riure.

I tenia, probablement, bona part de raó, sobretot perquè —com també reclamava— mai no li havien atorgat cap premi fins llavors (li concedirien, honoríficament, quatre anys més tard). Ell va ser el primer gran frontman del rock, un paio exagerat, vestit de la forma més estrafolària possible, que no eludia els gestos sexuals i provocatius, i que, sobretot, conjurava, condensava i canalitzava una energia desbocada i roent, que s'encomanava en tothom que l'escoltava.

Els seus primers anys (1957 i 1958) van ser els més prolífics i exitosos, acumulant senzills que feien trontollar les ràdios: Tutti frutti, Long tall Sally, Keep a knockin', By the light of the silvery moon, Good golly, Miss Molly, Lucille... la llista no s'acaba mai. Va entregar èxits eterns del rock 'n roll a dojo en els seus dos primers àlbums, i a partir de llavors, a pesar de no poder tornar mai a competir pel tron que mereixia (ja havia arribat l'Elvis i tots els seus imitadors que, evidentment, en realitat imitaven al Little Richard) va continuar vivint de la música però, sobretot, mantenint el seu estatus d'icona excèntrica i salaç.

El llegat musical i icònic del Little Richard és d'un valor incalculable. Les seves influències es perceben en una miríada d'artistes posteriors que van mirar, d'una manera o d'una altra, de mostrar-se tan segurs damunt l'escenari, d'interpretar amb aquella fúria i aquella sexualitat roent i exhibicionista o, simplement, de compondre himnes eterns, fins i tot quan la lletra deia "Tutti frutti, oh rootie" o "a wop bop a loo bop a lop bom bom". S'ha de tenir una gran personalitat per endossar-li a la història del rock 'n roll un dels seus temes més mítics amb una lletra així.

El 2020 el Richard ens va deixar orfes de rock 'n roll, i llegà en els 70 anys de música que el van seguir des dels seus inicis, un tresor que caldrà conservar i treure-li la pols cada cert temps per evitar que caigui en l'oblit.

Darryl Rhoades - Burgers from heaven (1980)

Una broma musical, una paròdia de mil-i-un estils, amb acudits tan (poc) enginyosos com "This song is boring" on —no ho endevinaries mai— repeteix sense para el títol de la cançó, com el de fer una cançó sobre un assetjador telefònic en clau de soul amorós i "sexy" (que, en realitat, se n'està fotent del Big Bopper i el seu "Chantilly Lace", un altre lloa als "stalkers"), o sobre un suïcida en clau d'Elvis a "I'll do it my way".

Es percep que hi ha talent musical, capacitat per passar per la mola els clixés de la música popular dels darrers 30 anys. I alguna de les peces funciona força bé, fins i tot com a acudit. Però la sensació és que el Darryl Rhoades s'ho ha passat millor que tu mentre escoltes el resultat del seu primer disc, per molt que els títols del disc puguin acabar sent part d'una conversa avorrida amb companys amb qui ja t'has cansat de parlar dels Beatles i dels Stones: (She's) a mortician's dream come true, He found Jesus (but he lost his head), I wanna be normal, etc.

Rosalía - LUX (2025)

La Rosalía és una icona cultural en tota regla, no només per la seva dimensió global geogràfica, sinó també en la musical, doncs els seus àlbums són, cada cop més, batedores hipermodernes de gèneres, estils i pals. 

Si Motomami era un grapat de peces que atacaven la modernitat musical des de diferents flancs, LUX és, per contra, un àlbum conceptual al voltant de la devoció i l'amor (inicialment envers Déu, però aquí cadascú ho personalitza en allò/aquell/aquella que prefereix i que li permet donar-li sentit) en què els 60 minuts de durada es dediquen a passar per la mola influències diverses i aconseguir que allò que podria haver resultat un pastitx de difícil digestió més enllà de les primeres i sorprenents escoltes acabi esdevenint un ens corpori en si mateix. Sí, és un monstre de Frankenstein, però aquell que, al final de la novel·la, entenem que és, en si mateix, més enllà de les seves notòries costures, un ésser viu necessitat de ser tractat en igualtat de condicions.

Estructurat en quatre moviments en què el primer és el més orientat a l'espiritualitat i el darrer al "jo" (és, per dir-ho així, un mini-motomami que clou el disc), la Rosalía desplega amb exuberància el seu talent en la composició i en la interpretació. En la composició perquè, ben acompanyada d'altres músics, és capaç de triturar gèneres i sonoritats per combinar-les amb sentit i fer que 1+1 ≠ 2. Alhora que empra orquestracions per dotar de cos i textures algunes peces, també les usa per convertir-se en ritme, en pulsió, en batec ineludible.

I, esclar, quan la Rosalia es posa a cantar, el món s'atura, i amb ell s'aturen els cors i les respiracions. Ja sigui cantant "de cap" i en un falset intimista i carnós, ja sigui esgargamellant-se o ajustant el seu vibrato per aconseguir l'efecte més dramàtic i poderós, la catalana desplega poder, encant i tècnica impecable.

I en el seu conjunt, recollint el sentir del seu zeitgeist, sent més postmoderna que allò postmodern, cantant en 13 idiomes, barrejant referències clàssiques i erudites amb mems i cultura popular contemporània, LUX és una obra immensa, de mil-i-una capes que s'han d'anar descobrint poc a poc, escolta a escolta, amb la vana esperança d'arribar-li al cor, inaccessible per complex, per dens, per intens i flamíger. Acostar-se a la Rosalía sempre ha estat un exercici de risc, perquè el que desperta en nosaltres no és mera passió o admiració, és devoció, hi creiem, l'adorem, la lloem i la convertim, entre tots i totes, en una deessa postpostmoderna a qui fer ofrenes i que revela en nosaltres tot allò que no es veu en aquell simple mirall en què insistim en mirant-nos pretenent veure-hi alguna cosa amb sentit.

Donna Summer - Four seasons of love (1976)

Un divertit concepte, aquest d'enfrontar-se a un àlbum fent passar les estacions de l'any, totes des d'un prisma "disco", esclar. Si Vivaldi hagués viscut als 70 del segle XX potser hagués fet un disc com aquest (o potser no). Però la Summer s'hi posa amb ganes, amb només 5 temes al disc, un per a cada estació més un reprise de la que porta, justament, el seu nom.

Els temes, llargs, es mouen amb cadència ballable, i són molt enginyosos a estones, però precisament la seva llargària els fa lleugerament repetitius i deixen d'aportar novetats en quan han arribat a la meitat.

Amb tot, l'habilitat de la Summer i dels seus arranjadors fa que l'espelma s'aguanti durant tota una volta al sol (o és una glitter ball?). I si ens avorrim sempre podem delectar-nos amb el póster-calendari desplegable que ens mostra a la Summer en quatre fotografies fantàstic i molt suggeridores entre els dies de l'any.

George Thorogood & the destroyers - Move it on over (1978)

Descarat, agressiu, fatxenda i més amorrat al whisky del que caldria, el George Thorogood ha vingut oferint, des dels seus inicis (aquest és el seu segon llarga durada), un blues-rock energètic i vibrant,amb una incontinència verbal i guitarrera fora mida, molt ancorat en el boogie dels John Lee Hooker o Hound Dog Taylor, i deixant que la distorsió compensés (i esborrés del mapa) tota subtilesa.

No, subtil no és, el George. Però millor així. Que ja hi ha prou guitarristes elegants, endollats als amplis. El George, de fet, si pogués s'endollaria a tres o quatre amplis alhora (i no m'atreviria a dir que no ho ha fet algun cop). Perquè això va d'atac, de potència i de canya, sempre dins dels paràmetres del blues i del rock. A partir d'aquí?: Variacions les que vulguis, però sempre amb el mateix pal de paller, el que representa el coll de la seva guitarra.

Sense variar ni un mil·límetre de la seva aposta inaugural, aquest segon aporta peces mítiques com el que li dóna títol a l'àlbum (una versió d'un tema del Hank Williams), a més d'un parell de versions clàssiques: el The sky is crying de l'Elmore James (reversionat mil cops, potser el més famós a càrrec de l'Stevie Ray Vaughan) i el Who do you love? del Bo Diddley (de qui també beu amb gosadia i delera).  Tot versions, sí; ni una peça pròpia. Però és que el que li és propi al George és el seu estil, agressiu i directe, molt sovint recolzat en el seu bottleneck. No cal més, de debò que no.

Lee Ritenour - Festival (1988)

Aquest disc del guitarrista de jazz Lee Ritenour mira de fusionar la seva expressivitat (molt melòdica sempre) amb les sonoritats brasileres, la samba i altres derivats. I ho fa, primer de tot, acústicament, sense amplificacions ni —encara menys— invents estranys com la synth-axe, deixant que les melodies s'escoltin a cau d'orella, amb cos i densitat.

I per una altra, ho fa molt ben acompanyat, en una interessant fusió de músics nord-americans com el magnífic saxofonista Ernie Watts, els teclistes Dave Grusin i Bob James, o l'Anthony Jackson al baix, i músics brasilers, com el Paulinho da Costa o el Carlinhos Brown, afegint-hi les veus del Joao Bosco, la Gracinha Leporace o el gran Caetano Veloso.

Hi ha moments en què la seva fascinació pel gran país sud-americà sembla caure en els clixés (com a Odile, Odila), però en general l'equilibri es manté, la reverència hi és sense plegar-s'hi completament, i això dóna un disc amb un molt bon balanç musical, sustentat per uns músics de primeríssima categoria que troben diversos moments de gran inspiració enmig d'un disc festiu i ideal per deixar-se transportar a Ipanema sense moure's de casa.

Pegasus - El setè cercle (1990)

Enfilant ja el final de la seva discografia com a banda, els Pegasus, sempre amb la mateixa alineació inicial, entreguen un dels seus àlbums més rodons, prova fidedigna de la seva progressió com a músics, del refinament de les seves arts, així com de la seva conjunció feliç com a quartet.

Repetint la fórmula dels vuit talls, dos per galta, repartits equitativament entre els quatre a nivell de composició, hi ha el funk-jazz de sempre, sobretot quan el Max Sunyer es desboca a la guitarra, però també hi ha espai per a les balades (preciosa No del Rafael Escoté) o flirtejos més rock (com Innisfree) o directament més jazz sense filtres.

Nítid i sòlid, el disc és un emblema del jazz català, no per la seva popularitat, sinó per ser una de les culminacions més elevades de quatre talents irrepetibles que, com es sol dir, mai ser prou profetes a la seva terra, mentre eren lloats en festivals internacionals, i tot això intentant viure de ser músic en un país petit amb un mercat petitíssim i amb molta menys tradició jazzística del que ens agradaria a pesar de les excepcions notables.

Chimo Bayo i Ángel Patiño - Ráyate (1986)

Imagina't una època en què els discos de mescles i remescles, megamixes i varietats diverses, copaven les llistes de vendes. Imagina't al Chimo Bayo, abans de convertir-se en el mestre de cerimònies de la "ruta del bacalao" editant i remesclant amb l'ajut del jove i debutant Ángel Patiño. Imagina't la producció del duet de mafiosos productors Miguel Degá i Ricardo Campoy (si no saps de què va, mira't aquest documental). Imagina't un disc enfundat en una capseta de cartró gruixuda que imita un paquet de paper de fumar i que, en realitat, no dóna pistes de que sigui altra cosa més enllà de la seva mida).

Doncs això és el Ráyate, un mix molt ballable amb una edició impecable i talentosa del duet de DJs, remesclant peces molt de segona línia com l'American soviets dels CCCP, el Kaw Liga dels Residents, o el Do the boogaloo dels Ledernaken, entre d'altres, i afegint-hi alguns acompanyaments de creació pròpia (per bé que molt "inspirats" per no dir copiats, de grans temes del pop com el Billie Jean del Michael Jackson).

Enginyós i molt entretingut, només peca d'un excés de repetició en alguns trams, i d'un repertori que no tira per si sol, però que amb la destresa dels DJs es fa molt digerible i fins i tot entranyable.

Pegasus - Comunicació Comunicación Communication (1983)

De les cendres d'Iceberg sorgeix aquest supergrup català de jazz fusió, integrat pel Max Sunyer, el Josep Mas "Kitflus", el Santi Arisa i el Rafael Escoté, que va ser el gran representant català del gènere a nivell internacional, arribant a publicar en diversos països i ser convidats a festival tan prestigiosos com el de Montreaux.

La seva discografia és prou generosa com perquè el seu llegat (es van desbandar ja fa anys) sigui sucós i es pugui anar recuperant per entendre l'impacte d'una formació com aquesta, comandada per quatre genis dels seus respectius instruments. Després del seu inaugural Nuevos encuentros tot just un any abans, aquesta continuació, ja amb vocació internacional (com demostra el seu títol políglota), és un catàleg molt fidedigne del que Pegasus va oferir al llarg de la seva carrera: un jazz fusió on cada instrument té el seu espai (per bé que la guitarra del Max Sunyer potser domina i porta la veu cantant), atacant peces de tons i enfocaments diferents i mirant d'oferir sempre àlbums equilibrats on algunes balades (com la bella Dansa de la nit) compensin la tralla funk i la coïssor jazz de les peces més intenses (com Transmediterrani exprés).

Els intèrprets es reparteixen la composició, i cadascú té l'ocasió de signar un parell de temes, repartint-se equitativament els vuit talls del disc. I el millor que es pot dir d'aquest repartiment és que, independentment de l'autor, el so és igual de coherent i sòlid, l'equilibri sempre hi és present, més enllà de que potser l'instrument de qui signa tingui un cert protagonisme o sigui el que desplegui la peça per deixar que els demés s'hi ajuntin.

Un disc molt de la seva època, on potser els teclats i algunes aproximacions solistes han quedat un xic ancorades en els 80, però que resulta en la seva major part molt fresc i entretingut, i farà les delícies dels fans del Chick Corea o del Pat Metheny.

Shania Twain - Come on over (1997)

Amb el pas dels anys, un té la sensació que molts artistes que ho van petar fort als 80 i 90 han aconseguit un merescut prestigi a base d'insistència, d'entregar àlbums de manera persistents i més o menys sostinguda, la qual cosa els ha atorgat, si més no, l'etiqueta de professionals.

Però en alguns altres casos un corpus d'àlbums molt sòlid en la seva època van veure's eclipsats per un èxit global i massiu que els va relegar a mers hitmakers, modes passatgeres que tothom tenia pressa en superar. Això exactament és el que li va passar a la Shania Twain, una de les artistes més populars de finals dels 90, amb diversos rècords de vendes, i que va concentrar en un parell d'àlbums del tram final de la dècada un corpus de no menys de 20 cançons fantàstiques que reivindicaven el crossover del country i el rock de la manera més satisfactòria.

Perquè la diferència entre alguns noms oblidats d'aquelles dècades i la Shania Twain és que aquesta va esforçar-se (junt amb el seu productor, Robert "Mutt" Lange) en fabricar èxits MOLT treballats, plens de petits canvis i alteracions, d'arranjaments enginyosos i gens repetitius que feien que discos com aquest Come on over de 16 temes i més d'una hora de durada mai es faci pesat ni se't faci bola.

Els ganxos musicals són de llibre: riffs enganxosos, cors arreu, i una producció neta que deixa espai perquè se sentit tot. A més, esclar, hi ha la Shania, una veu clara i cristal·lina sobretot en la veu de cap, i que era capaç de sonar alhora rock i fràgil, sobretot en la bona munió de balades amb què farcí l'àlbum.

La llista de temacles és llarga, fins i tot en el cas d'aquells que no van arribar mai a ser publicats com a senzill (més que res perquè la seva estrella no s'aguantava en els seus concerts, més bé tirant a insulsos i on ella no era capaç d'omplir un escenari sobre el qual amb prou feines es movia): You're still the one, From this moment on, Blak eyes, blue tears, I'm holdin' on to love (to save my life), Come on over, You've got away, Don't be stuped, That don't impress me much i, per descomptat, el seu megahit mundial, Man!, I feel like a woman.

Enginyós, enganxós, divertit (poc es parla de l'humor que la Shania sabia imprimir en les seves lletres), ple de girs inevitables, de terrenys ja explorats i coneguts però atacats amb convicció... un àlbum rodó que demostra que allò més popular no té perquè estar renyit amb la qualitat i el treball intens en la composició, la producció i l'execució.

Cat Stevens - Izitso (1977)

És innegable el talent del Cat Stevens (després Yusuf), però a aquestes alçades de la seva carrera, els dubtes sobre si mateix i sobre la seva carrera li feien tremolar els dits i les notes. El seu mestratge és innegable, i el disc està farcit de música ben executada, fins i tot d'una certa llibertat creativa que és força refrescant. 

Però aquí no hi ha cap peça que destaqui per damunt de la simplicitat, ni tan sols Old schoolyard, que en va ser el seu senzill. Més enllà de músics talentosos (hi és el Chick Corea, fins i tot), i d'una producció eixerida, poc en queda després d'un parell d'escoltes atentes, potser perquè el material no és massa distintiu, i potser perquè el Cat Stevens no sembla posar-hi l'ànima. Al contrari, sembla una mica deixat anar, com distanciat de la seva producció.

Tot això queda recollit en el tall més interessant del disc, To be a star, on relata, justament, aquestes hesitacions i inseguretats.

I never wanted to be a star,

I never wanted to travel far

I only wanted a little bit of love

So I could put a little love in my heart

La sinceritat s'aprecia. I potser el millor que li podia passar al Cat Stevens és entregar un disc més i retirar-se temporalment de la música fins posar tot en ordre dins del seu cor i del seu cap (prèvia conversió a l'Islam amb el conseqüent canvi de nom).

Albert Lee - Hiding (1979)

Per molt que l'àlbum es digui així, en realitat aquest va ser el que va posar al guitarrista (de fet multi-instrumentista, que ho toca tot, aquest senyor) en el mapa popular. En el popular, perquè en el mapa dels músics ja hi era feia temps, no només perquè ja havia tocat en una banda, sinó perquè havia participat en molts bolos de molts artistes ben reconeguts, afició que no deixaria de fer durant tota la seva carrera, ja fos al costat dels Dire Straits, de l'Eric Clapton o de qui es poses per davant.

Guitarrista a mig camí entre el rock, el blues i el country, superdotat tècnicament, el seu repertori en aquesta arrencada de carrera en solitari acumula peces diverses d'altres músics a les quals les hi dóna el seu toc, en una barreja de Knopfler i Atkins que es fa admirar per la nitidesa i precisió de la seva digitació.

Potser la seva veu no és tot lo potent i distintiva que un solo act requereix per marcar el territori i deixar petjada, però sigui com sigui aquest és un disc bonic, majorment dolç, que de tant en tant es desboca a lo rockabilly, però que sempre torna a una certa tendresa musical, fins i tot quan no s'atansa a balades.

Bonnie Raitt - Nick Of Time (1989)

Una de les artistes nord-americanes més superdotades del darrer tram de segle XX, la Bonnie Raitt roman com un referent tant en tècnica vocal com guitarrística, però el seu corpus de cançons, havent estat sempre per damunt de la mitjana, mai ha acumulat deu o dotze cançons veritablement potents en un sol àlbum. A excepció, esclar, d'aquest Nick of time.

Perquè des del tema que obre i dóna títol a l'àlbum —un cant al pas del temps i al rellotge biològic que urgeix a tothom però sobretot a les dones— fins al The road is my middle name que el tanca, cada tall explota les seves habilitats com a cantant i com a guitarrista (sobretot quan enfila el seu bottleneck): Thing called love porta el rock a un estadi clàssic, Love letter l'actualitza mentre el barreja amb el blues, i totes (t-o-t-e-s) les balades són excepcionals, molt en particular I ain't gonna let you break my heart again (que anys després reversionaria Prince).

La seva guitarra és present però no va de guitar hero (per bé que molts autoanomenats guitar heroes somien en les seves nits més fosques en vendre la seva ànima al diable per poder tocar amb el bottleneck com ella, una de les més grans), la seva veu és precisa, preciosa i tècnicament impecable, però no va de diva. Les seves arrels s'enfonsen en l'Amèrica del blues, però recullen la tradició honorant-la i no copiant-la, adorant-la i reverenciant-la sense caure rendida davant un revisionisme genúflex. La seva personalitat ho amara tot, cada racó, cada vers, cada solo. I produïda pel Don Was sona com mai havia sonat abans, neta i polida alhora que poderosa.

Els guardons li van caure a glops, perquè el disc és preciós i perfecte, però també per premiar una trajectòria sòlida i persistent, en què lluità contra els estereotips que no acceptaven a dones guitarristes. Per sort per a tothom, ella mai va desistir, i a cop de guitarra va continuar fent gires i traient discs fantàstics que deixen un camí ben marcat per a aquells/es que la vulguin seguir.

Víctor Jara - Te recuerdo Amanda (1986)

Aquest disc va donar la volta al món. Formava part de les petites i humils col·leccions de discs que els proletaris d'arreu del món i molt en particular de països sota el jou d'alguna dictadura, que tenien aquells militants d'esquerres i comunistes esperançats amb la revolució, amb el canvi i la llibertat.

Perquè el Víctor Jara, ell mateix víctima de la repressió xilena de Pinochet, torturat i assassinat, representava molt més que el que sol representar un cantautor. Representava l'esperança i l'activisme, la lluita proletària i el trencament de cadenes. I la seva guitarra i la seva veu, i els versos propis o d'altres poetes, confeccionaren un teixit indestructible que avui en dia roman com a document historiogràfic, però que en el seu moment també era arma.

En una primera galta en solitari, només acompanyat per la seva dolça guitarra, li canta als desapareguts i les Amandes del món. I en la segona s'acompanya de l'Ángel Parra i dels Blops per atacar un material musicalment més florit i divers. I en conjunt, el disc convenç ja no només per la música sinó per la sinceritat honesta i directa d'un poeta armat de sis cordes i una intenció humanista que el va convertir, en el seu Xile natal, en una icona i un referent present i futur.

Flash and the pan - Burning up the night (1992)

L'aventura dels Flash and the pan, banda formada pels productors Vanda i Young a partir de les cendres dels Easybeats, s'acaba just aquí. I és una pena, la veritat, perquè la seva entrega sostinguda de bons discs de pop-rock enginyosos i un punt sarcàstics és força memorable i distingida.

Cinc anys després del seu fallit Nights in France, que no va aconseguir col·locar-se en les llistes com sí havien fet alguns dels seus temes d'anteriors àlbums, presentaven aquest Burning up the night, una continuació de la seva proposta musical, amb aquella gràcia compositiva d'aquells músics que porten tota la vida enclaustrats en un estudi i que no només saben escoltar, sinó també compondre amb perícia.

La veu passada per un filtrat que la fa distant i lacònica deixa anar versos estranys, sovint críptics, però sempre intencionats, fent comentari social però des de la barrera, sense mirar per damunt de l'espatlla.

I en aquest darrer àlbum la continuació és potser la tècnicament més reeixida, per bé que no hi ha massa temes que acabin destacant (potser la inicial Living in dreams, l'energètica Searching for a headline o la potent pista que dóna nom al disc). En tot cas, segueix sent un altre bon treball del duet australià que tanca una discografia sòlida i molt homogènia que mai va comptar amb èxit massiu però que, a pesar de tot, mai va cessar d'entregar aquests divertiments paral·lels a la seva feina de producció.

Paul Mauriat y su gran orquesta - Paris by night (1962)

El Paul Mauriat, músic de formació clàssica, va destacar ja en la seva joventut per la seva habilitat per orquestrar músiques populars. Això va cridar l'atenció del Charles Aznavour que va voler comptar amb ell perquè l'ajudés a musicar les seves cançons, i poc més tard, ja en solitari, va dedicar tota la seva carrera a entregar, un rere un altre, àlbums en què reinterpretava en clau del que ara en diem easy listening temes pop extremadament famosos.

Cap a finals dels 60 no hi havia casa que no tingués algun disc del Paul Mauriat ple de temes dels Beatles, del cançoner popular o fins i tot clàssics de Bach, luxosament orquestrats per deixar-los sonant mentre es feia Dissabte i es treia la pols amb més alegria de la que podria requerir-se per a l'ocasió.

Igual que la majoria de les orquestres melòdiques de l'època, les portades dels seus discs incloïen sovint una dona ben guapa amb algun fons mínimament evocatiu i bucòlic. Però no sempre. I aquesta edició de Bel-Air del seu Paris by night n'és un bon exemple, doncs inclou, simplement, una vista d'un París que, en realitat, és falsa.

Ho és perquè no correspon a cap dels molts ponts que té París per damunt de la Seine. I el fet que això es tracti d'una composició fotogràfica ja deixa entreveure, vulguis que no, que tot plegat, música inclosa, és una pamema, un truc compositiu, fotogràfic i musical, que no pretén altra cosa que evocar aquella imatge que tothom té al cap de París, un cúmul de clixés acumulats a cop de imagineria popular.

Justament, evocar París és el que vol fer Mauriat, recollint i relligant un seguit de temes francesos: C'est si bon (que va populaitzar el Louis Armstrong), La vie en rose i Padam, Padam (de l'Edith Piaf), J'aime Paris au mois de Mai (que cantà el seu col·lega Aznavour) o L'âme des poètes i En Avril a Paris (del Charles Trenet), entre molts altres.

Però a banda de cançons franceses, el Mauriat també ha volgut incloure altres peces, ja més internacionals, que parlin de París, com la mítica April in Paris de Duke i Harburg que van interpretar i fer famosa noms com Sinatra, Armstrong, Basie, Vaughan, Marsalis i un llarg etcètera, o I love Paris del Cole Porter.

I, esclar, Mauriat s'esforça en fer sonar la capital francesa de mitjan segle XX romàntica i orientada a l'amor, a les nits de champagne, balls i bombolles daurades, de confeti i serpentines, d'esmòquing i vestits llargs, mans a la cintura i cigarretes llargues, probablement Gauloises o Gitanes (amb filtre per a les dones per mitigar la fortor). És tot una il·lusió, un make believe, però un de molt fort que feia que les mestresses de casa d'arreu del món, també a casa nostra, fessin les labors casolanes imaginant-se altres realitats menys esclaves i aspiracionals.

L'únic problema és que quan el disc s'acaba, la carrossa es converteix en carbassa, l'encanteri s'esgota, i la ventafocs retorna a la seva rutina diària.

Stevie Wonder - Journey through the secret life of plants (1979)

L'Stevie Wonder, ja reconegut com a estrella global i geni de la música després d'entregar àlbums de la talla d'Innervisions, Songs in the key of life o Talking book (per citar només alguns), estava tan convençut de la seva capacitat creadora (i de la seva missió divina de portar alegria i pau a la terra a través de la seva música, Stevie Wonder dixit) que no va tenir cap recança en posar-se a musicar una banda sonora per a un documental sobre naturalesa que ningú havia vist ni veuria.

Per descomptat, la publicació d'un nou disc de l'Stevie (després d'un hiat temporal d'un parell o tres d'anys) va entrar directament a les llistes d'èxits de l'època, però el contingut del disc va decebre a molts dels seus fans que esperaven un disc de cançons més en la línia del que ja havia publicat.

Per contra, Wonder va entregar un disc doble farcit de peces instrumentals entre les quals —això sí— hi apareixia algun tema cantat. Els instrumentals, a més, (i tota la música del disc, de fet) es basa en l'ús massiu de teclats i sintetitzadors (tots ells tocats pel mateix Wonder), buscant una aproximació més evocativa que no pas single-oriented, esclar.

Sigui com sigui, l'àlbum funciona i és bonic perquè l'Stevie Wonder no podria fer mala música ni que volgués. I per bé que bona part de l'aproximació musical dels dos discs és un pel infantil i innocent, l'Stevie Wonder ja ens té acostumats a compartir amb nosaltres la seva percepció innocent d'un món que a la resta dels humans ens sembla molt més violent i que, per tant, sovint entra en confrontació directa amb com el músic s'hi atansa amb les seves cançons.

És, per tant, un disc atípic del Wonder, i un que, potser precisament per això, és una petita joia a redescobrir per als fans més acèrrims de l'Stevie, on trobaran una munió de cançons boniques farcides d'efectes de so de tempestes i brogit forestal, en un conjunt que, si bé no es pot comparar amb les seves obres mestres, sí que atorgarà moltes escoltes agradables a qui s'hi acosti amb bones intencions.

Johnny 'Guitar' Watson - Funk beyond the call of duty (1977)

El Johnny Watson ja comptava amb una sòlida carrera a les esquenes quan va entregar aquest "funk més enllà del deure", un altre àlbum ple de funk roent i molt lligat al blues, entre lletres sarcàstiques o, fins i tot, humorístiques, que, si bé no sol comptar-se entre els seus millors treballs, sí que és un disc molt notable en alguns aspectes.

Un d'ells, potser el més notable, és el desvergonyiment del Johnny, un que no només es produeix en les seves lletres (càustiques, sovint barroeres, al Prince segur que li encantaven) sinó també en la instrumentació. El Johnny, a pesar del seu sobrenom, no només toca la guitarra, sinó que s'encarrega dels teclats (diversos), i fins i tot de les congues! I aquesta aproximació multiinstrumental permet que el conjunt mani sobre el detall. Dit d'una altra manera, és el disc d'un guitarrista amb menys prominència de la guitarra que et puguis imaginar.

Que sí, que hi ha guitarra, rítmica i solista, i que la seva solvència en aquest apartat és indubtable. Però és que no té cap recança en deixar espai per a la resta d'instruments, i així el disc es gaudeix de forma més àmplia que si això es tractés només d'un exercici de pirotècnica a les sis cordes.

Amb tots els instruments alineats, el Johnny Watson no dubta en afegir canvis i girs sobtats, solos de guitarra o teclat que arrenquen sincopats o quasi a pas canviat per després tornar a un camí més transitat. I tot plegat fa que, sense haver-hi excessius moments d'excel·lència absoluta, tot el disc es pot gaudir a dojo i amb fruïció.

I, per cert: encara que no us ho pugui semblar, aquesta és una de les portades més decents i serioses de tota la seva carrera. I si no em creieu, busqueu-ne d'altres.

Gino Vanelli - Powerful people (1974)

Els trumfos del Gino Vanelli són una aposta musical complexa, a mig camí entre el pop i el rock, però amb un acostament tirant a virtuós i amb tendència a l'horror vacui i una ductilitat vocal impressionant (que cap al final de la seva carrera el portà, fins i tot, a atacar repertoris operístics).

El seu segon àlbum insisteix en la fórmula, amb el seu germà Joe als teclats (prominents, generosos, flamejants) i una banda que es deixa anar i a la qual se li dóna prou espai com perquè tingui veu pròpia, confeccionant unes peces d'orfebreria que tant despleguen el potencial del Vanelli a la veu com permeten que es llueixin els teclats amb uns solos exagerats i florits.

Temàticament fluctua (i molt, potser massa) entre diversos temes: des de l'autoajuda encomanadissa del seu primer èxit, People gotta move, fins a l'íntima Jo jo, passant per històries de baixos fons i gangsterisme o homenatges a músics que han traspassat.

I potser no és el més rodó ni aconseguit de tots els seus àlbums, però els trumfos hi són, les ganes i l'ímpetu, barrejats amb una ambició desmesurada, també, i el resultat és un disc molt generós amb qui se'l vol escoltar de prop, ja sigui per completar la discografia del Vanelli, ja sigui, simplement, per gaudir d'un bon disc de pop-rock adult.

John McLaughlin / Al Di Meola / Paco de Lucía - Passion, Grace & Fire (1983)

La unió d'aquest trio de guitarristes hipertalentosos a principis dels 80 va causar sensació i commoció arreu del món, però molt en particular als EUA, on la figura del Paco de Lucía esta esdevenint extremadament popular. El mateix de Lucía buscava el reconeixement internacional, i per això no va dubtar en embarcar-se en aquest projecte comunal amb el mític John McLaughlin (de la Mahavishnu orchestra, però també amb una sòlida carrera en solitari) i l'Al di Meola (habitual col·laborador del Chick Corea). Les seves gires per territori nord-americà van penjar carftells de "tot venut" amb assiduïtat, i l'espectacle que oferien en directe, dit per aquells que el van poder gaudir, era tremend i mai vist.

Aquelles gires van quedar enregistrades en el disc Friday Night in San Francisco, on la frescor del directe, amb les seves improvisacions juganeres i el so ambient d'un públic fascinat es deixaven sentir. Dos anys més tard, el trio va tornar a reunir-se, aquest cop en un estudi, per enregistrar aquest Passion, Grace & Fire, epítets igual de vàlids per a un com per a un altre, completament intercambiables en definitiva.

I si bé part de la immediatesa d'aquell directe pot haver-se perdut en aquest llarga durada, el mestratge de tots tres no deixa d'impressionar a cada racó del disc, que s'estructura en dues galtes, amb tres temes cadascuna, ben repartits en quant a composició (dues peces de cada music), i que es diferencien per l'atac més violent de la primera comparat amb una certa dolçor de la segona.

El flamenc destaca per damunt de tot, però es fusiona amb facilitat amb el jazz, i es dilueix una mica quan les peces les signa l'Al di Meola, més acostumat a altres referents artístics. Però en totes les peces es veu a tres guitarristes perseguint-se incansablement, polsant amb vehemència les cordes i lliscant veloçment els dits pel coll de les guitarres. 

En una decisió molt encertada de la producció, cadascun d'ells s'aboca a un canal concret de l'escolta: l'Al va per l'esquerre, el Paco pel dret, i el John es queda el central. Això li dóna una claredat al so i a l'escolta que permet gaudir de cada nota i de cada filigrana amb precisió, en un conjunt monumental difícil de repetir i que s'allunya de la posa de guitar heros per centrar-se en treure-li als instruments totes aquelles sonoritats que puguin donar, en un exercici virtuós i fascinant.

Hercules and love affair - Hercules and love affair (2008)

La música disco no ha mort! Hi ha qui encara mira de fer-la progressar, de continuar amb el llegat de tants altres artistes que des dels 70 han vingut orientant la seva música al ball i a les pistes. Hi ha, per exemple, Hercules and love affair, una banda que al 2008 i amb la col·laboració de diversos vocalistes (entre ells l'Antony d'Antony and the Johnsons) llançà un àlbum curull de disco, de ball, de groove, però tot ell evolucionat, sense arraconar-se en els 70.

I així, aquest disc homònim de debut exposa que qualsevol gènere pot seguir evolucionant amb el temps sense perdre l'essència però adaptant-se als nous temps, a paladars més exquisits, potser, i fins i tot a modes més o menys passatgeres que només el temps dirà si han vingut per quedar-se.

Tot el disc s'orienta a la pista, i ho fa amb els elements de sempre però arrenglerats de manera enginyosa per tal que no soni a suat, a passat, a nostàlgic. Les veus de l'Antony, la Kim Ann Foxman i la Nomi Ruiz s'enroquen sovint en aquells missatges que en la pista de ball un tendeix a prendre com a llei o com a mantra, segons l'hora de la nit. I la varietat dels temes i dins dels mateixos temes fa que fins i tot si estàs assegut en una cadira ben còmode l'àlbum s'escolta amb delit (això sí, els peus no deixaran de seguir el pas, amb això ja hi pots comptar).

Dan Siegel - Hemispheres (1995)

Durant el darrer tram dels 80 i sobretot a principis dels 90 aparegueren en les estanteries de discos de les seccions de jazz o de world music (que no quedava clar on s'havien de col·locar), un bona fornada d'àlbums de diversos artistes que exploraven sonoritats molt dolces i suaus, molt digeribles, dins d'uns paràmetres que, basats en el jazz, semblaven navegar per territoris més new age o, si més no, quedar-se en un entremig de fàcil deglució.

Abans que això passés, el Dan Siegel ja ho feia, això. Música tova, evocativa, molt basada en teclats, però mai renunciant als instruments analògics clàssics per donar-li una pàtina de serietat al conjunt que els separava de l'onada de new age electrònica. Però arribat a la maduresa, amb més de 15 anys de carrera a l'esquena i un bon grapat de discs, el Siegel va buscar altres territoris o, si més no, quedar-se en el mateix però mirant en altres direccions.

I el resultat és aquest Hemispheres on, amb una banda complexa d'instruments variats i originals (marimbes, banjos elèctrics, kotos, acordions, flauta shakuhachi, però també violins, trompetes, saxos, etc.), sembla fer una volta al món recollint sonoritats gens identificables geogràficament però que sonen, de manera molt evident, a "món", a multiculturalitat, a barreja i fusió.

Molt més variat que els seus anteriors treballs —i, per tant, molt més estimulant— i molt per damunt de la majoria de propostes d'aquest gènere difús que s'escola entre els dits quan intentes definir-lo, el Dan Siegel ens regala peces precioses en què sembla que persegueix als Metheny o Corea, de vegades, però que sempre s'acaba quedant en territoris més còmodes sense renunciar a la creativitat i a la sensibilitat musical.

La unión - Grandes éxitos 1984/2000 (2000)

Més enllà de fílies i fòbies (la meva és més la segona que la primera) per La Unión, el seu va ser un número important de la música dels 80 a l'Espanya dels 80. La veu personal i inconfusible del Rafa Sánchez i una aproximació al pop particular i menys lligada a l'escena pop-rock britànica els convertí en una de les grans bandes del moment, amb gran èxit de públic, gires intenses i molts senzills que han passat a formar part de la banda sonora d'un país i d'una època, la dels 80, que si en altres països només significava un gir cap a l'hedonisme com a mera exhibició, aquí, pocs anys després de la mort de Franco, volia dir alguna cosa més: un hedonisme, sí, però brandat com a mecanisme de defensa cap a la regressió, en una mena de fugida endavant en què qualsevol futur era més prometedor que el passat.

I en aquest recopilatori de canvi de segle, hi són tots, alguns fins i tot remesclats (amb fortuna desigual): Lobo hombre en París, Sildavia, Maracaibo, Mala vida, Más y más, Fueron los celos, Vivir al este del edén...

Generós, ben remasteritzat i capaç d'entregar algunes sorpreses (com una versió del Tainted love de Soft Cell amb una lletra en espanyol horrible), si mai vas ser fan de La unión aquest disc pot omplir aquest forat musical i fer-te repensar si la teva fòbia encara mereix ser sostinguda en el temps després de tants anys.

Nat King Cole - Ramblin' rose (1962)

Resulta, en primera instància, empassar-se un Nat King Cole country. Però la ductilitat del músic de Montgomery (Alabama) és tal, que a poc que el Belford Hendricks li afegeixi una orquestració luxosa i exuberant, i que el grapat de cançons escollides sigui mínimament decent que l'èxit de la proposta està assegurat.

I és exactament això el que passa. Construït a partir del gran èxit que ja havia estat el tema que li dóna títol a l'àlbum —i adonant-se que aquesta aproximació més country triomfava en igual mesura que quan s'atansava a estàndards de jazz— només calgué afegir-hi un Goodnight, Irene, Goodnight, un Your cheating heart, un Twilight on the trail o un Wolverton mountain i llestos, les "vibres" country hi són, i els arranjaments més de swing fan que el crossover funcioni i atregui a parts iguales fans d'una i altra banda de la barreja.

I no, esclar, aquí no hi ha els magnífics estàndards que el Cole va convertir en peces memorables i indelebles, i es podria dir, per tant, que el material és inferior. Però, un cop més, un material potser menys afortunat en mans i veu d'un dels músics més talentosos del segle XX acaben resultant en un disc notable i que es mantingué al capdamunt de les llistes d'èxits durant molts mesos als seus EUA natals.

Radiohead - Pablo honey (1993)

Trenta-i-escaig anys més tard, revisar el Pablo Honey dels Radiohead abans de convertir-se en la millor banda del món, la més reputada, la més cobejada, és tota una delícia i, per dir-ho d'alguna manera, un (re)descobriment.

Perquè aquest debut dels autors de OK Computer, The bends, Amnesiac, etc., havia quedat relegat pels fans dels seus discs posteriors, davant la impressió que aquell era un disc menor, d'aproximació als "veritables" Radiohead. Escoltar-lo avui, amb tota la discografia posterior gravada a foc als nostres cossos, és trobar-se amb un disc de rock indie que ja tenia pretensions de grandesa per bé que potser només l'aconseguien en l'apartat sonor (aclaparador, amb tres guitarres distorsionades perfectament conjuntades fent soroll) i en algun que altre tema.

La resta, certament, semblen cares B dels U2, o provatures del que havia de ser el procés compositiu dels Radiohead futurs. Però tot i així, tant ens els números més aconseguits com en els que menys, la guitarra del Johnny Greenwood ja es nota diferent, experimental, sortint-se dels patrons habituals; i la veu del Yorke brilla com mai, potent i ajustada, just abans de buscar tessitures més matisades i fràgils.

I després, esclar, el Creep, que és un d'aquells temes que et fa aixecar-te de la cadira i córrer a la botiga a comprar-te un disc sencer del qual només has escoltat aquesta cançó, perquè no et cal més, perquè saps que és la teva cançó, perquè et representa, et fa posar la pell de gallina i perquè esperes, potser infructuosament, que algun dia la puguis escoltar en un concert en directe, de la mà d'una de les bandes més fascinants de la història de la música.

Flash and the pan - Lights in the night (1980)

Un dels àlbums més rodons de la banda-duet dels Vanda i Young és aquest Lights in the night que conté, per començar, alguns dels seus èxits més recordats com Welcome to the universe, la fantàstica Atlantis calling, i la peça que li dóna títol al disc.

Però el cert és que, com succeeix amb tots els àlbums de la banda australiana, la perícia compositiva i productora (la seva principal activitat, segons ells, que els Flash and the pan no és més que un divertiment per matar el temps) de la dupla fa que totes les peces d'aquest trencaclosques divertit, irònic i ple de comentari social des de la distància, suportin el pas del temps i facin de la seva escolta un petit delit d'aquells que no cansen i que conviden a la repetició.

La clau és, certament, la perícia musical del Vanda i del Young, però cal destacar que la seva és una proposta força única i destacable, a pesar d'estar ancorada en un gènere, el pop-rock de la new-wave, poc procliu a sortir dels estereotips. I destaquen perquè la seva aproximació, a pesar de comptar amb una ràbia i un descontent de fons, fins i tot amb una mena de comentari social, ho fan des d'una certa distància, des d'una mirada irònica i com desconnectada, com d'aquell a qui, en realitat, no hi veu solució, avançant en certa manera el sentir del grunge i de tota una generació posterior. 

I el resultat és estimulant, com tots els discs de la banda, més enllà de que alguns puguin haver acabat més arrodonits que altres. I aquest segon treball dels Flash and the pan pertany als primers, doncs la seva homogeneïtat sosté tot el disc, més enllà de les diferències entre els temes que el conformen.

Flash and the pan - Early morning wake up call (1984)

El duet de productors convertits en banda Vanda i Young ja portaven tres àlbums a les esquenes i tenien molt clara quina era la seva aposta: un pop-rock tirant a new wave, amb algunes lletres iròniques, veu passada per un filtre de banda estreta que la fa sonar com si provingués d'un auricular de telèfon, i una aproximació alegre i upbeat.

I potser aquest quart LP seu no conté massa dels seus clàssics, però tot i així segueix sent un disc molt autèntic i divertit en què les bateries (potser massa) sintètiques i hieràtiques estableixen uns patrons en què s'hi encavalquen les històries majorment dedicades a la alienació urbana i a la rutina que, a més, es veuen reforçades per la veu filtrada que fa que soni com si estiguéssim davant d'una mena de comentarista que ens explica com són les coses des de la seva perspectiva. 

Midnight man, Communication breakdown i Believe in yourself acaben cridant l'atenció per si soles, per bé que mai van acabar de formar part del corpus d'èxits de la banda australiana.

Gary Wright - Dream weaver (1975)

El Gary Wright va gaudir, durant els 70s, d'un considerable èxit i radiodifusió gràcies a la seva habilitat per engiponar sense massa ajut de ningú més uns àlbums de pop-rock sintètics molt encomanadissos i llaminers. Els seus discs eren d'aquells que fins i tot es veien amb la necessitat d'explicitar en els crèdits allò de "només s'han emprat teclats electrònics per compondre tota la música d'aquest disc" (aquí amb l'ajut d'una bateria de debò a mans del Jim Keltner).

I allà on molts fracassaven en l'intent de donar vida a una música que pretenia ser orgànica des de la síntesi, el Gary Wright se'n va sortir amb escreix. Aquest Dream weaver probablement pugui ser considerat com el seu primer àlbum on el que seria el corpus de la seva obra posterior no només s'endevina sinó que es desplega.

Mancat, potser, de la inspiració melòdica compositiva que demostraria en el posterior Light of smiles, tot i així el Wright s'empesca unes bases sintètiques molt enginyoses i riques en varietat que fan de baix, de guitarra i del que faci falta per acompanyar la seva veu, una veu que és dúctil i que li permet atacar un rang força ampli de notes, sobretot quan es llança a fer falsettos estratosfèrics.

Amb l'ajut del Keltner, però sobretot també del David Foster (posterior productor superexitós de grans noms de l'AOR dels 80 i 90) als teclats, Wright entrega un disc de pop-rock al qual potser li manca una mica d'inspiració i de varietat, però que demostra el gran músic que era i preparava el camí per una bona tongada d'àlbums que, seguint la mateixa línia, reportarien un grapat de cançons molt notables.

Julio Iglesias - Momentos (1982)

El Julio ja era un cantant extremadament exitós i reputat quan van arrencar els 80, però aquesta dècada va descobrir a un cantant melòdic capaç de continuar amb la seva tradició alhora que arrossegava nous seguidors arreu del món.

En aquest Momentos va insistir i fins i tot incrementar la seva col·laboració amb el Ramón de la Calva (la meitat del Dúo dinámico) per entregar un grapat de cançons sentimentals amb unes lletres molt inspirades i amb una orquestració que mira de balancejar-se entre la tradició (d'orquesta i de cançó lleugera) i la modernitat (amb guitarres, sintetitzadors, etc.).

Alguns dels seus temes més afortunats es troben aquí, com l'enganxosa Tropecé de nuevo, la suau i melodiosa Nathalie, l'èpica Quijote, o la brillant No me vuelvo a enamorar. Totes elles venen acompanyades de números potser lleugerament inferiors, però mai decebedors, a més de peces clàssiques com l'Amor del Ricardo López i el Gabriel Ruiz.

La veu del Julio, a més, mai ha sonat més dúctil (no és un cantant superdotat, però sempre ha sabut escollir les cançons que més li esqueien i mai ha volgut presumir de res), amb els seus tics habituals de deixadesa i arrossegament de síl·labes, els seus finals de frase entretallats, el seu posat mig fatxenda, mig seductor.

Un disc memorable, sigui com sigui, que, a més, passa per ser una molt bona carta de presentació de l'obra inabarcable del Julio Iglesias per a aquells/es que mai s'hagin atrevit a anar més enllà dels mems.

Genesis - We can't dance (1991)

La marxa del Peter Gabriel va convertir Genesis en un grup de pop, com aquell que diu. Un bon grup de pop elaborat, sens dubte, però molt allunyat del rock progressiu atrevit i explorador que els havia caracteritzat.

Passats els 80, amb els membres restants de la banda ja embarcats en respectives carreres en solitari, el retorn dels Genesis no deixa de semblar un àlbum del Phil Collins, i no només perquè ell en sigui la veu cantant, sinó perquè l'aproximació musical s'assembla a la del bateria-cantant quan engipona els seus discs plens d'èxits radiofònics.

Aquí, però, la inspiració, potser per trobar-se a mig camí entre un número pop i un passat memorable, sembla escassa. El disc, per descomptat, és professional i polit, en cap cas dolent, però mai memorable i sempre lluny de l'aura de la seva producció sota la batuta del Gabriel.

I en tot cas no calia fer-ne de tot això un doble LP amb tres temes per galta. De debò que no calia.

Bananarama - The greatest hits collection (1988)

Algú podria pensar que editar un doble LP de grans èxits d'un grup con les Bananarama en ple èxit (és a dir, no després de dècades de carrera) no només era un pèl precipitat sinó un xic agosarat. Però el cert és que, a pesar de que té trampa (sí, tot seguit ho expliquem), els dos discs s'escolten amb fruició i, per si hi havia algun dubte de la necessitat del Greatest hits doble, les notes interiors ens recorden que, de fet, les Bananarama foren, en el seu moment, la banda formada per noies amb més èxits col·locats a les llistes britàniques, que es diu ràpid.

I té truc perquè, de fet, aquest doble LP és un disc amb èxits i un altre amb megamixes i algun tema nou, una mena de regal que acompanya la veritable ànima de l'edició, que és el primer dels vinils. Però és que, esclar, aquest primer vinil transporta dinamita en clau de pop ballable dels 80: Venus, I heard a rumour, Love in the first degree, Nathan Jones, Robert de Niro is waiting, Cruel summer, Na na he hey (kiss him goodbye)... 

I llavors, en el segon vinil, que si un megamix, que si un remix de Venus, que si un remix del megamix, que si un megamix del remix del mix. Però és veritat que, donat que algunes de les cançons més exitoses de la banda a) estan ja molt sentides, i b) eren produïdes pels Stock, Aitken i Waterman (que les feien totes iguals), s'agraeixen unes remescles on les peces o sonen diferent o —ras i curt— sonen poqueta estona i de seguida salten a la següent.

Aquí, a casa nostra, els seus èxits van arribar més escadusserament i no van convertir-se en un veritable fenomen, però cal ser molt conscient de la popularitat del grup a UK, fins i tot després del reemplaçament d'una de les integrants, fet que les va portar fins i tot a ser convidades a la gravació del mític Band Aid, al costat dels Bono, Phil Collins, George Michael, Sting, McCartney, etc.

Si vas estar mínimament viu durant els 80 no només les vas sentir sinó que les vas ballar. O si has anat a alguna festa d'aniversari decent d'algú que els va viure, els has ballat. I, de fet, si les escoltes ara és molt probable que també t'hi posis, a ballar.

Stevie Wonder - Songs in the key of life (1976)

 

L'Stevie Wonder ja havia entregat suficients mostres del seu talent insondable en format d'àlbum (Innervisions, Talking book, etc.), però el que va intentar fer amb aquest Song in the key of life ja era fora mida: la seva intenció, explicar el món, la vida i el sentit de tot plegat. Finalment se'n va desdir una mica, conscient de la impossibilitat del repte, però el que va acabar entregant no deixa de ser una obra d'art gegantina poques vegades superades en la història de l'art popular modern, sigui en quina sigui la disciplina.

Perquè aquest doble disc abraça un munt de temàtiques i matisos diferents mai vistos i escoltats fins llavors en un àlbum de música. Per descomptat hi ha cançons d'amor (de tot tipus d'amor, no només del sexual), però també compromeses, homenatges a músics que se'n van o denúncia social. 

I ho fa, a més, desplegant un repertori ingent de musicalitat, de talent creatiu i de músics diversos que es van afegint a la festa fent que el disc, a cada escolta, sembli aportar noves floritures, nous ornaments que, en realitat, sempre han estat allà, potser amagats darrere altres més evidents.

Es podria, per descomptat, començar a citar, un per un, els temes mítics que estan inclosos en aquestes quasi dues hores de música: Sir Duke, Village gheto, As, I wish, Isn't she lovely... Però el cert és que tota la resta (tota!) és imperdible, i qualsevol dels altres temes seria un senzill editat de qualsevol altre àlbum de qualsevol altre artista: des de la inicial Love's in need of love today fins a la clausura amb la fantàstica Another star, passant per l'ètnica Nguiculela, la reversionada Pastime paradise, la barreja de jazz i rock progressiu que és la instrumental Contusion o la crida divina que és Have a talk to God, totes (totes!) les cançons del disc són meravelloses.

I és veritat que el bo de l'Stevie sovint ha pecat de innocent, de naive, i fins i tot de tou i ensucrat. Però el seu sucre és autèntic, és sentit, de debò creu que el món pot ser millor, i que la seva missió, tal com escriu en les inacabables pàgines del fulletó interior, és ajudar-hi fent allò que Déu li ha regalat com a do: fer música. 

I quina música.

The Corrs - Talk on corners (1998)

De talent anaven sobrats, els quatre germans. Van orientar la seva carrera a col·locar un pop molt suau amb suposades influències celtes en les llistes d'èxits i se'n van sortir sobradament. Lamentablement, el seu talent sonà sempre desaprofitat i molt per damunt d'aquest èxit.

Desaprofitat perquè el seu pop és innocu. I no, el pop no té per què canviar el món, no és pas aquesta la seva tasca. Però és que els Corrs, i aquest disc n'és un bon exemple, són innocus musicalment. Les estructures pop són calcades, no corren riscos, juguen fàcil, i se'ls nota que van sobrats, que és el pitjor que li pot passar a un oient.

La seva "excusa celta" és de pa sucat amb oli: aquí i allà alguna escala amb reminiscències, que si ara un violí per aquí, que si ara un bodhrán, que si una flauteta irlandesa, que si un acordió... res més. Ei, i que tampoc cal, que ningú els està demanant que justifiquin res ni que hagin de ser valedors de res. Però és inevitable pensar que un recolzament més gran en les seves arrels podrien haver dut als Corrs a territoris musicals més interessants i diversos, més reptadors per a l'oient.

Sigui com sigui, el disc és impecable a nivell de producció i d'execució. Veus fines i cristal·lines, claredat en l'exposició instrumental, i fotografies de les integrants com si fossin models de passarel·la aguantant parets que no s'estan caient. L'aposta és guanyadora.

Tangerine dream - Phaedra (1974)

Els Tangerine dream ja portaven alguns treballs a les seves esquenes, però aquest Phaedra és el seu Big bang. El que hi havia abans, certament, els va portar aquí; però no importa. Perquè el salt qualitatiu és tan bèstia, la disrupció és tan fonamental i influent, que tot el que hi havia abans no té cap importància, si més no en el camp de la música contemporània (i fixa't que no dic només "del gènere de l'electrònica").

El Phaedra va ser la peça fonamental dels Tangerine per esdevenir no ja únicament uns referents, sinó a establir el gènere com alguna cosa seriosa, més enllà de les provatures, les reversions (de temes clàssics i ja reputats, com els que va fer l'Isao Tomita) o de els jocs de nens que altres practicaven en els albors de l'electrònica. 

Eteri i monumental, fluctuant entre capes de so, feixos fugaços de textures irreconeixibles i polsos encavalcats i repicants que esdevingueren el que posteriorment s'anomenaren "seqüències" i que després van ser la base estructural de moltes de les composicions de la banda i de tot el gènere, Phaedra és el primer gran disc de l'era moderna de la música popular.

Els instruments, tots digitals i operats pels Froese, Franke i Baumann, eren encara força primitius, i requerien diverses hores de posada a punt, afinació i manteniment. Ells van ser els primers grans luthiers electrònics, preparant amb cura els seus instruments per poder posar-los en marxa i extreure'n sons que fins aquell moment ningú no havia sentit.

Amb una primera galta homogènia i evocativa que, com si d'un viatge sideral es tractés, se t'endú fins als confins de l'univers conegut i més enllà, i una segona amb tres peces ben diferents i fins i tot base d'algunes experimentacions que els músics volien fer, Phaedra és un disc enorme i irrepetible, el que va establir els fonaments de tot un gènere i canviar per sempre més els cursos de la música moderna.

El último de la fila - Enemigos de lo ajeno (1986)

Amb el seu primer àlbum, el notable i sorprenent Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana, de tot just feia un any, el duet Portet-García ja havia lliscat de la seva proposta amb Los burros a el seu projecte d'El último de la fila. Aquell era un disc sec i gravat amb pocs mitjans, però molt inspirat i que flirtejava amb ingredients que en el seu segon, aquest Enemigos de lo ajeno, ja es despleguen amb generositat.

Perquè son, tal com suggereix el títol del disc, poc amics de fer el que fan els demés, d'ajustar-se a modes o a gèneres. La inclusió a la portada, entre ells dos, d'un kanamita, personatge d'un dels episodis més mítics de La dimensió desconeguda en què una raça alienígena arriba a la terra i les seves intencions perverses es confonen per unes de servitud, ja deixa clar la sensació que tenien ambdós de ser diferents i de no combregar amb res ni amb ningú. Això sí, com no pot ser d'altra manera, els ingredients són preexistents: el rock, les vibracions mediterrànies i fins i tot àrabs, el to aflamencat del cant del Manolo...

Tot plegat acaba conjuntant-se en el que, a gust de molts, és el millor i més important disc de la música popular espanyola de tots els temps (els de Rockdelux, per exemple, ho creuen així). Perquè el boca-orella que el seu primer disc havia despertat ja havia aconseguit prou atenció com perquè tothom volgués escoltar aquest segon amb tota l'atenció que tot disc requereix.

I és, efectivament, un disc magnífic. Els senzills previstos i editats van funcionar molt bé: Las palabras son cansancio i Insurrección. Però el sorprenent —i el que clarament indica que el disc ha arribat molt endins— va ser com la resta de temes, ja lluny del llançament del disc, van esdevenir igualment (o més) icònics: Aviones plateados, Lejos de las leyes de los hombres, etc.

La seva primera edició, del 1986, sona molt crua i poc polida, degut als pocs mitjans amb què es va gravar; però tant la regravació d'alguns dels temes que van incloure's en el recopilatori que el va seguir com la reedició en CD del 1991 ja s'escolta més fina i arreglada, molt més subtil i detallista. I, sigui com sigui, polit o no, aquí tenim als Último en el pic de la seva creativitat, una que, en realitat, mai no va davallar en excés, però que aquí es mostra alhora fresca i innovadora.

Alan Menken & David Zippel- Hercules, original soundtrack (1997)

Segurament Disney començava a sospitar que el seu rotundíssim èxit de principis dels 90 amb The little mermaid i The beauty and the beast podia trontollar aviat, degut al simple cansament d'una fórmula ben encertada, tan a nivell fílmic com... a nivell musical.

Perquè el tàndem Menken i Ashman ho havien petat fortet amb sengles bandes sonores, amb incomptables premis pel mig, però en aquest cas tan sols el Menken va continuar, aquest cop amb l'ajut d'un altre lletrista, el David Zippel. Però, a més, l'edició del disc amb les cançons va decidir publicar-se amb un afegitó prou important: fins a 7 cançons extres, reversions dels temes de la pel·lícula per artistes reconeguts de la talla dels Boyzone, el Michael Bolton, el Ricky Martin o la Jocelyn Brown. Tot un truc per vendre més discs, guanyar radiodifusió. Però també una prova irrefutable del menor grau de confiança que el material els convidava a tenir.

La marxa de l'Ashman (reputat dramaturg) va fer perdre enginy a les lletres (i l'adaptació al castellà de la Maria Ovelar tampoc no se'n va saber sortir), i així, a pesar que la música segueix sent molt rica i divertida, el conjunt no acaba de funcionar, si més no, no tant com en les precedents produccions de Disney. Les lletres semblen forçades, poc adients al context històric i sense particular gràcia, fent que poques de les peces aquí presents esdevinguin memorables.

Més encertat és el tram final del disc, dedicat (com succeïa en les segones cares de les edicions en cassette i vinil de les bandes sonores anteriors) a la partitura merament instrumental, on l'Alan Menken segueix demostrant estar en forma i entregant una altra música fílmica diversa, rica i divertida, com li pertoca a una pel·lícula animada com aquesta.