99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents – Jair Domínguez (200 pàgines)
No es tracta d’un llibre com a tal, és un recull d’opinions de l’autor sobre diferents temes, sota el pretext de decidir de si són bones per la independència de Catalunya o no. Jair fa servir dues premisses, per una banda, es vol carregar tot el que ell considera dolent per Catalunya, i segon es vol carregar coses bones que tenim els catalans, que justament perquè encara les tenim, i les gaudim, eviten que gastem tota la nostra energia cap a la independència perquè no estem tan malament. Un exemple de les primeres serien Aznar, la Baguetina Catalana, el pare de Jorge Lorenzo, i exemples del segon cas serien el fuet, Messi, o els Segadors. El problema més gran del llibre és que està molt lligat amb l’actualitat de la seva publicació, és a dir, el 2013, però, així i tot, l’humor directe d’en Jair funciona prou bé si tens una mica de memòria. Entretingut i l’oblides al cap d’haver-lo llegit.
A Espanya no saben sucar tomàquet al pa i, tot i saber que existeix, es neguen a claudicar, a acceptar la grandesa de l’invent català, i segueixen menjant entrepans de pa sec. El punt de sofisticació màxima que poden oferir a un català és sucar el pa en tomàquet triturat de pot. Des dels bombardejos de Barcelona del trenta-vuit no es veia una ofensa similar.
Cada cert temps els catalans tenim la necessitat de tocar els collons a Espanya d’una manera o una altra. Es tracta de protagonitzar algun acte, gairebé sempre justificat, que quebrante la unidad de España. No és motiu de conya, això; als espanyols els preocupa molt la unitat del seu país. Es veu que si es trenca Espanya s’obre un esquerda de la qual sorgeix un Déu primigeni i es menja el rei o alguna cosa similar. Si algun dia esteu fent cua en un supermercat a Valladolid i teniu pressa, proveu de dir: «¡QUE SE ROMPE ESPAÑA!» i veureu com tots marxen espaordits.
Reportera/becària: Bon dia, Carmen, com es troba?
Àvia centenària: Què?
Reportera/becària: Com està?
Àvia centenària: Com diu?
Reportera/becària: Ja ho veus, Ariadna, es troba molt bé. La Carmen té una salut que ja voldríem molts de nosaltres.
Àvia centenària: Què dius, maca?
I la reportera posa cara de feina ben feta no té fronteres.
Segons la majoria de diccionaris, tunejar és l’art de decorar, modificar i, en definitiva, millorar un element determinat. L’home primitiu va tunejar les coves d’Altamira, els murs de Babilònia i, un temps després, els seus Opel Tigra. És exactament el mateix. Quan d’aquí tres mil milions d’anys els humans del futur desenterrin un Renault 5 Copa Turbo amb vidres tintats i seients de competi, es meravellaran davant l’estultícia humana.
Per algun estrany motiu, els polítics no evolucionen. Cada polític fa millor el seu predecessor: després de Zapatero ve Rajoy, després de Montilla ve Pere Navarro i després de Toni Cantó… Bé, després de Toni Cantó, segons aquesta regla de tres, vindria Satanàs o Leticia Sabater.
Una de les maneres d’aconseguir la independència d’un estat és per la via penal, és a dir, fent pena. Penseu que Montenegro va aconseguir la independència pel seu valor geoestratègic? No em feu riure. Montenegro és independent perquè el seu vestit regional és com si l’hagués dissenyat un aragonès lobotomitzat després de veure Braveheart col·locat de mescalina. La gent de Montenegro va aconseguir la simpatia de la comunitat internacional perquè és com un poblet entranyable. I també perquè a la mínima agafen un kalàixnikov i assalten el Parlament, però aquest és un altre tema.
Un Volvo XC90, un cotxe de seixanta mil euros. No només indigna el preu, sinó el fet que sigui un vehicle d’urbanita, un d’aquells cotxes que vol ser un quatre per quatre però que si troba una bassa a la carretera ha de trucar a la grua. Els nou-rics s’hi enfilen i es pensen que és un Nissan Patrol dels vuitanta, d’aquells que els era igual si els foties gasolina normal o súper o si pixaves al dipòsit. Per saber si un cotxe és un quatre per quatre t’has de preguntar si el conduiria un militant de Hezbol·lah. Si la resposta és negativa, el que tens és un cotxe familiar de pijo.
Quan vas a l’hospital és perquè no et queda altre remei. És l’última opció de l’home occidental. Tots hem patit un atac de gastroenteritis fulminant, però el passes a casa. Les has de veure molt magres per anar a l’hospital. Ha de ser un cas de màxima necessitat, d’aquells d’anar amb el cotxe descapotat per poder conduir dret.
Nota: 7/10
Pons's blog