Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel de Pedrolo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel de Pedrolo. Mostrar tots els missatges

26.6.15

avui es parla de Pedrolo


Mort avui fa un quart de segle, Manuelde Pedrolo continua sent més desconegut -parlo per mi, esclar- que oblidat. Pregunta sense sortida: què és preferible, ser desconegut o oblidat? Em fa mandra, i no ser si me'n sortiria, desenvolupar les argumentacions de l'afirmació inicial i de cap manera gosaré respondre el joc partit de la pregunta perquè tampoc no ho tinc gaire clar.

Únicament m'atreveixo a contribuir al record -o al coneixement?- de qui en bona part m'és desconegut, que no oblidat. Crec que és interessant fixar-se en la data dels dos poemes.


Difunt, difús, difondre aquesta carn,
confondre aquesta carn que estimo
amb l'amor indolent de la terra...

Oh carn, quin cant supura el llavi i t'acaricia

amb noms, amb veus, amb crits que trenquen les arrels
des d'on fores aquest pit balejat,
aquests braços capaços d'anells i de cops!

Carn, contorn ardent d'aquesta gràcia,

vas, ample vas vessant d'amor i esperma,
d'odi insoluble o de mans i tendresa...

Tot era meu! Vasta terra d'anhels,

disposar d'un cos, d'una forma,
tornar ferida al vent, la pluja, el color,
l'esguard encuriosit, l'afalac d'una noia...

I ara mai, mai més no saber d'aquest eixam

el murmuri de fulla i de terra,
mai, mai més damunt del sòl, dempeus!

“Per quan seré mort” (1938)



No aprofiteu la meva absència, obligada,
per clavar-me a la boca d'un carrer.
No vull que els sobres de ls cartes
em numerin com un sorge, com un pres,
i cap autoritat no és competent
perquè demà l'amo dels queviures,
potser el barber o la peixatera,
em facin nom del seu comerç.

"Darrera voluntat" (4 de desembre de 1988)

P.S. : Aquesta nit passada, en hora fosca i en canal secundari, han compartit una semblança valorativa de Pedrolo i la seua obra que pot ser un bon punt de partida per al seu coneixement. La Carme en parla i ens ofereix el tràiler.

4.6.15

confessió necessàriament incompleta


Al final, la valoració -no econòmica, s'entén- de l'obra d'un escriptor és una qüestió personal que es poc concretar d'una manera argumentativa o des de la més estricta vaguetat: m'agrada! Esclar que opinar sobre l'obra d'alguns autors és agosarat i pot ser convenient aclarir les limitacions d'un concís m'agrada -o no m'agrada-, m'entusiasma, va bé per adormir-se, etc. Jo mateix no podria dir, per exemple, si l'obra de Pedrolo en el seu conjunt, i fetes les mitjanes pertinents de les seus lectures en el record, m'agrada o no m'agrada. Què he llegit de Pedrolo? Una quantitat irrisòria de tot el que va escriure, més ben dit, de tota la seua obra publicada. Ja ho vaig dir fa uns dies quan parlava de la seua poesia, que crec que no només ha estat poc llegida, sinó que fins i tot s'ignora que n'escrivís o que hagués estat publicada. En aquest cas, el de la poesia, cal afegir a més que la major part va ser editada amb posterioritat a la seua mort. I, si no m'equivoco, la poesia visual (el concepte de poesia visual és... no sabria dir-ho) encara és més desconeguda que la poesia textual. Es pot trobar, en alguna llibreria el recull Us convida a l'acte, publicat l'any 2000 i encara amb existències editorials? Ho dubto.

Els poemes visuals de Us convida a l'acte van ser trobats entre els papers de Pedrolo i Xavier García en va fer una tria publicada per Pagès editors. L'escriptor, i en aquest cas dibuixant, treballava sobre Din-A4 o en cartolines d'invitacions que rebia i reconvertia: dibuixos amb retolador, textos, paraules o lletres i collages. Encara que hi ha altres motius, l'erotisme, l'erotisme femení, és el tema recorrent. Com que ja m'he perdut i em serà impossible recuperar el tema que havia començat a desenvolupar al principi, deixo unes mostres del llibre i ja continuaré un altre dia. M'agrada Pedrolo? Si en conec quatre coses, ho repeteixo!



 
 

25.5.15

per un moment tothom és, o sembla, feliç, excepte alguns... i ja es veurà


E pur si muove!
Galileo Galilei

La vida continua
Artur Mas (i molts altres)


Colau guanya i Barberà, encara que no perd,  perd... i tantes altres coses. Els propers dies seran apassionats (el principi de la fi?), sobretot als mitjans, després el temps s'alentirà i anirem veient. Uns seran (serem, sereu?) feliços i els altres no tant. Jo continuo amb els meus petits afers quotidians, de la resta en podem parlar demà.

Ai manyac què em fas,
ai que m'ho veus tot,
ai que em treus les calces
ai que em mires molt!

Ai la llengua aquí,
ai que estic torbada,
ai que tanco els ulls,
ai que m'obro massa!

Ai que la tens dins,

ai que ets descarat,
ai que humida em poso,
ai com la bellugues!

Ai que deus pensar,
ai que tova estic,
ai que el botó em tiba,
ai com me l'animes!

Ai com t'aprofites,

ai que tot em raja,
ai que tot em crema,
ai no sé que em dic!

Ai que ets atrevit,

ai que bé m'hi poses,
ai com t'ho consento,
ai si algú ho sabia!

Ai no sé què em passa,

ai que perdo l'esma,
ai que m'obro més,
ai no ho diguis mai!

Ai que no sé on sóc,

ai quin bo que em dones,
ai que em torno boja
ai que em vull morir!

Ai que no reposes,

ai que em torna això,
ai i que m'agrada,
ai que em fas feliç!

Ai no tinc vergonya,
ai no en vull tenir,
ai que endins m'entraves...
Oi que hi tornaràs?

Manuel de Pedrolo: “La felicitat”, dins Eròtica XX

22.5.15

ostracisme poètic?


Des d'ara, amb la publicació d'aquesta Obra poètica completa (1931-1990), cinquanta anys després d'iniciar-se, una imatge globalitzadora i més rica de Manuel de Pedrolo roman a la cantonada. Algú s'hi aproparà o dispararà, de lluny, amb bala?
Xavier García: final del pròleg, també intitulat (m'agrada conjugar l'arcaic -o modern?- verb intitular) “Una obra poètica i els seus ostracismes”. Lleida, Pagès editors, 1996.

¿Aproximació o trets a les més de set-centes pàgines poètiques de Pedrolo publicades com aquell qui diu fa quatre dies? Doncs em sembla que ni una cosa ni l'altra. Per què? Vet aquí una pregunta que jo no sé respondre i que dubto que algú em pugui explicar prou satisfactòriament. Amb el permís dels editors -espero que no els faci res que intenti contribuir a una reedició del llibre, i si veuen que em desvio que m'avisin-, em permetré copiar poemes de Pedrolo alguns dies, fins i tot dels de formes adustes, escrits a raig. Com que estem en període electoral, aquesta nit em decanto pels epigrames polítics circumstancials (res a veure partits o personatges esmentats en l'origen o continuació de l'ostracisme).

Epigrama

Socialistes i convergents
es miren l'ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s'ensenyen les dents.

Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.

Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent.

31 de gener de 1988



Tres epigrames

En Pujol, el gran croat,
porta a Roma el Mil·lenari
i l'il·lustre ensotanat
l'hi canvia pel rosari

**

L'Enric Guitart fa cultura
amb el gec ben descosit
per les dents del gos d'atura
que li daren a Madrid.

**

En Xavier Bru de Sala
no es treu els ulls del melic
mentre va pujant l'escala
amb somriures de nou ric.

7 de desembre de 1988

7.5.15

l'autoria dels anònims o Catalunya serà eròtica o no serà!


No estic segur si fa dos posts la Júlia escalfava motors per fer una proposta de celebració amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Pedrolo i qualsevol dia ens convidarà a concretar una moguda als blogs el dia 26 de juny. Al mateix temps, la Montserrat parlava també de Pedrolo. Diu, la Júlia, que Pedrolo és un escriptor una mica oblidat (obviem el Mecanoscrit i alguna altra obra d'ús a les escoles i instituts), injustament oblidat. Es refereix, esclar, a l'oblit institucional i públic. No sé si en la vida dels particulars Pedrolo és molt o poc present. De tota manera, la llista dels injustament oblidats seria llarga i la dels injustament promocionats potser també, i la lluita contra les injustícies un deure cultural i cívic inacabable.

Jo he de dir que fa uns quants anys que no llegeixo res de Pedrolo i que l'he llegit poc; tampoc entra en els meus plans llegir-lo gaire més, però la veritat és que els meus propòsits lectors cada dia són més vagues i em deixo portar per la meua espontaneïtat a partir d'un estímul qualsevol. Curiosament, i no sabria dir per quin motiu inicial ara mateix, fa unes setmanes fullejava un llibre que mai ha quedat clar sí és o no seu. Em refereixo, evidentment, a Els quaderns d'en Marc, una obra eròtica publicada per primera vegada a El Llamp, dins de la col·lecció amb l'eloqüent nom de “la Cuca al Cau”; no he vist l'edició posterior de l'editorial La magrana, però suposo que continua figurant com d'autor anònim. Tot i així, i tenint en compte que públicament Pedrolo mai va confirmar l'autoria del llibre, la Viquipèdia i algunes webs de literatura no dubten a atribuir-li. La contribució més aclaridora, encara que no definitiva, a la possibilitat que l'escriptor fos l'autor dels Quaderns jo l'he llegida en un article que l'editor Enric Borràs va escriure a Vilaweb fa deu anys. En copio uns fragments, però és pot llegir sencer aquí.
 
Un dia de final del 1984 m'aparegué un missatger amb un sobre voluminós. No hi havia remitent i el vaig obrir, un sobre més petit amb una carta adreçada a mi i una pila de fulls de color groguenc que em recordaven alguna cosa que havia vist i que, en aquell moment, no sabia ben bé on... A resultes d'aquesta anònima tramesa, pel Sant Jordi del 1985 editàrem els 'Quaderns d'en Marc' (dins la Col·lecció 'La Cuca al Cau'), la novel·la eròtica original en llengua catalana més reeditada. En una visita d'en Pedrolo, poc abans de la Diada del Llibre, em va plaure de fer-li a mans un exemplar del primer volum dels Quaderns. Llavors, a l'instant, me'n vaig recordar, ell mateix m'ho havia contat quan, aquell llunyà 1977 vaig ser per primera volta al seu pis: des que havia perdut l'original d'una novel·la que usava —ara seria anacronisme prehistòric— un paper especial que, tot picant l'original amb la màquina d'escriure, alhora se'n feien dues còpies en una mena de paper molt fi que duia entreposats dos fulls de paper carbó d'un sol ús. Les còpies eren del mateix color groc que les que tenia aquell dia al damunt de la taula al costat de les galerades i també —quina troballa!— l'anònim original dels 'Quaderns d'en Marc'.
[...]
No gosaria, com sí que ho fa la Institució de les Lletres Catalanes al seu 'Qui es qui', posar a la llista de l'obra escrita per en Manuel de Pedrolo els 'Quaderns d'en Marc', perquè ell sempre m'ho negà. Però si algú em demanés la meua opinió, diria que al meu entendre sí, tot m'indica que n'era l'autor. En aquest punt, de qui hem de fer de cas?
 
Per als qui no hagin llegit Els quaderns d'en Marc, siguin o no de Pedrolo, en transcric un fragment sense cap ànim especial d'estimular-los, només com a mostra:
 
 
Allargant una mà, l'he tocada, i ella, que de sobte ho ha entès, ha avançat més el pubis; els dits han desaparegut entre els llavis, buscant el clítoris, i aleshores l'he anada masturbant mentre cavalcava l'Elisa.
-No t'estàs de res! -ha fet.
És que sou delicioses.
-Amb aquesta panxa?
-Amb aquesta panxa.
Ha unit els seus dits als meus, palpant-se com si fos el sexe d'una altra, i ha estat un encert, car fet i fet li ha calgut acabar sola. El semen, furient, avançava cap al gland i he hagut d'abandonar-la en ple abrandament per engrapar les anques de la dona al moment que la inundava amb la meua ejaculació. Era meravellós sentir-la com continguda, frenada, rajant a petits brolls que m'augmentaven el plaer mentre ella gemegava com una criatura.
Fins que ja érem a la cuina, on ens rentàvem, no he pensat que allò havia estat una autèntica bacanal, més agradable pel fet que era espontània, sense premeditacions, i a elles també se'ls devia acudir, car l'Elisa ha comentat:
-No tenim vergonya...
La Nina, més descarada, ha rigut:
- I què en vols fer de la vergonya? Jo, la veritat, més m'estimo tenir la figa plena de cigala.
-Nina! -l'ha reptada la seua germana-. Aquestes no són maneres de parlar.
Ah, no? Per què?
-Perquè no està bé. De vegades no sé com ets...
-Com sóc, dius? -S'ha aixecat de damunt la palangana i ha començat a eixugar-se pràcticament a les palpentes, perquè amb aquella panxa l'entrecuix no se'l veia pas-. He fotut amb un home que trempava com un cavall... Havies d'haver vist com em llepava el trau i com després, quan encara em corria, me la clavava al cul... Però això ja ho has vist. Aleshores, quan em passen aquestes coses, tinc ganes de desfogar-me, de dir-ho tot pel seu nom. Tan estrany ho trobeu?
-No, Nina -li he dit abans que l'Elisa pogués obrir la boca-. En aquests moments es pot dir tot. Posem un parèntesi en la nostra vida de persones convencionals.