represa en color i blanc i negre

El canvi d'any em va agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?), segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia” sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat? Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té tota, mai se sap:

En això arribarem a la porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora. Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.

En pujar el tercer esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:

- Vostè és la senyoreta, perdoni, del taller?

- La mateixa. Què se li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?

Li vaig dir el meu nom.

- Així, ¿vostè és el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És extraordinari...

- Sí, jo he heretat. Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...

- Però vostè és un dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs, que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com vol que ens casem? No em faci riure...

- I per què? El que diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb l'altra ¿Per què és tan convencional?

- Què vol dir convencional?

- Vol dir que vostè té molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.

- I vostè no en té? Tothom segueix els seus prejudicis.

Havíem pujat tres esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava una mica.

- Deixi estar el braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que portava em donà un petit cop a la cara.

- Quina olor fan aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.

També em va agafar el canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos momentàniament, del propòsit de deixar el fum:

I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.

I entre una cosa i l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I el temps que vola. I com diu la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria, però com els altres.

novembre

Si pogués oblidar que feliç que vaig ser,

recordar ara la tristor
seria un disgust suportable.
Però el record de la Floració

fa el novembre més difícil encara,
fins que jo, que era gairebé audaç,
em perdo pel camí com un Infant
i em moro de fred.

Emily Dickinson: Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Ed. Proa, 2017.

Ara que llegeixo tan poc, i faig tan poc, he rellegit el poema un altre cop, un dia més, com ho he fet unes quantes vegades durant les darreres setmanes, i encara, en un exercici sentimental i de retrobament que no em porta enlloc, o potser sí, he vist, volgudament, inevitablement?, imatges boiroses... Sí, fa fred, però avui el sol ha estat esplèndid, malgrat el record dels meus morts del novembre que al matí, després de les pluges passades i del fred sobtat, m'ha semblat que em somreien.

il·lusions escasses

He mirat i escoltat el debat -bé, potser cal dir el torn de paraules parlant amb propietat- dels representants dels principals partits polítics -els més votats, vull dir- que es presenten a les eleccions del 21. Al final he tingut les mateixes sensacions que en els pocs partits de futbol que miro: canvien els jugadors i rarament n'hi ha algun d'excepcional, però el funcionament és el de sempre i al final penses que s'ha acabat mirar partits i escoltar polítics, encara que saps que reincidiràs.

Continuo pensant, i he reflexionat una mica més sobre el tema, que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat en aquestes eleccions, i em semblen tan evidents els arguments a favor de la meua idea que no molestaré la intel·ligència de ningú enumerant-los. Dit això, em temo que dijous votaré, què hi farem; tot i saber que, ara més que mai des de l'aprovació de la Constitució, la capacitat de maniobra de la Generalitat serà limitada i subjecta a la tutela, valgui l'eufemisme, del poder executiu, legislatiu i judicial centrals; també convençut que realment ningú, o gairebé, es planteja el canvi d'unes estructures polítiques obsoletes i de tot el que comporten.

És curiós i divertit, i al mateix temps esgarrifós, llegir aquests dies a VilaWeb una tria de textos de Josep Pla sobre polítics i política feta per Quim Torra. Escrits fa dècades, la majoria podrien ser d'avui. Esclar que grecs i romans ja deien coses semblants.

Continuant amb Pla, ja he acabat Fer-se totes les il·lusions possibles, que m'havia proposat que fos una lectura estrictament de Nadal; a veure quin substitut li trobo. Potser en un altre moment diré alguna cosa sobre el llibre; mentrestant, i per continuar amb la dinàmica política, acabo amb uns nota breu que no deixa de tenir connotacions actuals:

El 8 de juny de 1882, sortia a Madrid un diari humorístic que valia tres quartos i s'anomenava El Tribuno. Aquest diari proposà una constitució per al país de només dos articles: Art. 1. Todo el mundo tendrá la facultad de mandar y prohibir cuanto se le antoje. Art. 2 Todo el mundo podrà desobedecer siempre que le traiga cuenta.

final del camí (per al Barça, no)

Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas

el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.

fent camí

Havia passat algunes vegades per davant de la llibreria i m'havia cridat l'atenció que des de fora es veiés tan diàfana. També em tenia encuriosit el restaurant del costat, just abans del xamfrà, que portava el mateix nom i oferia, esclar,  cuina mexicana -a la planta baixa de més amunt, la Granja Vendrell, la meua preferida de quan vivia al carrer Diputació. Finalment vaig entrar a la llibreria, petita, lluminosa, amb espais repartits, amb un llibreter que em va semblar reconèixer d'alguna altra botiga de llibres. Vaig demanar permís per fer fotos i me'l va concedir, i també per comprar algun llibre -és broma, em va dir- si s'esqueia. El lloc és acollidor. Al fons feien una presentació i reien a cada moment. Al pis superior, arribaven les prestatgeries altíssimes, i es bifurcaven els espais infracarregats, acollidor. M'hi hagués quedat assegut una estona si no hagués tingut altres plans. A baix, en les taules dels llibres en horitzontal, papers verticals al costat de les obres feien suggeriments. Vaig acabar el recorregut, vaig demanar més informació, vaig mostrar la meua sorpresa, i disconformitat no confessada, amb l'ordenament del llibres, no per gèneres, temàtiques, llengües..., sinó per editorials! Per què entra algú en una llibreria? No m'esplaio sobre la resposta, però si no busca un llibre concret, l'ordre editorial no em sembla l'opció més fàcil. Bé, abans de sortir -i ja em disculpareu la raresa- vaig demanar Platero y jo. Després d'una consulta ràpida a l'ordinador, em van confirmar que no el tenien i no em van preguntar si el volia encarregar. Devien ser quarts de nou del vespre. Ja tornaré en algun altre moment, amb més temps, a la llibreria Malpaso.

Estic segur que la meua generació, i algunes de posteriors – ignoro si les més joves- coneixen perfectament el principi del primer capítol: Platero és pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de algodón... Dubto que la majoria recordi molt més d'aquesta lectura fragmentàriament obligatòria, en el seu moment, per a infants; jo, aquest 2017, que en fa cent des de la publicació del llibre complet, vaig tenir ganes de llegir-lo. M'estimulava, a més, que ara que llegeixo poquet, els seus capítols siguin tan breus.

Vaig variar els plans previs autoestimulat per la cerca de Platero... Bé, potser que deixi aquest camí per un altre dia, tot i que aviat va arribar a la fi.

nar-hi nant (primera aproximació a l'any Bertrana)

Conec força l'obra literària, no la pictòrica, de Prudenci Bertrana; en canvi, a penes he llegit res de la seua filla. Suposo que el més conegut del pare és la novel·leta -em refereixo a l'extensió- Josafat, entre altres coses perquè ha estat un dels llibres que moltes generacions d'estudiants han hagut de llegir, amb plaer o sense, al batxillerat o a la universitat. És un llibre potent, intens, encara ara de bon llegir. Amb aquesta novel·la vam començar el curs impartit per Jordi Llovet a la UB just quan ell havia tornat d'Alemanya i començava la seua carrera aquí (... fixeu-vos amb el símbol fàl·lic del campanar...! No recordo gaire cosa més, esclar.). Jo, però, prefereixo les Proses bàrbares. Quan les repasso, en lectures cada vegada més espaiades i parcials, encara em col·loquen la seua força lèxica i visual.

D'Aurora Bertrana, ara, així, de sobte, només recordo haver llegit Una vida, les notes biogràfiques sobre el seu pare. Sempre he tingut ganes de llegir-la més, però mai no he trobat l'ocasió, l'estímul o els llibres; per exemple, Peikea princesa canibal... és un títol que em té el cor robat, però que no he trobat en les llibreries les vegades que l'he volgut comprar, ara tampoc. M'agradarà, no m'agradarà? No importa, el vull, vull anar als mars del sud, encara que després, si fa no fa, totes les mars són semblants. De fet, vull conèixer una mica l'Aurora i, ara per ara, a les llibreries de nou només puc trobar dues novel·les seues que...

Com que aquest any en fa 150 i 125 respectivament del naixement de Prudenci i de l'Aurora, han decidit que sigui l'any Bertrana: Fantàstic! Llegeixo què diu la Institució de les Lletres Catalanes (la pàgina de l'Any encara està en blanc) en un dels paràgrafs de presentació de la commemoració:

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana.

Volen dir que a part d'exposicions, biografies, celebracions musicals, recorreguts literaris, entrevistes, etc., tenen un pla en complicitat amb algunes editorials per reeditar l'obra completa de Prudenci Bertrana i, per primera vegada, la d'Aurora Bertrana? Miraran que la seua obra arribi a totes les llars catalanes? No només serà una obra llegida sinó “millor” llegida”? Si ho he entès bé, això és el que dedueixo. Doncs que s'apressi tothom, que un any passa en un buf, i els meus, ai!, més de pressa.

P. S: A internet es pot trobar força material manuscrit i mecanoscrit dels Bertrana, més d'ella que d'ell. Si voleu, hi podeu fer una mirada.

barcelones i algunes coses més

Vag saber, llegint el diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o  oblidats, com passa amb tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que parlin les seues paraules.

De moment, l'article de Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra, publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el 2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila -Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la ciutat amb el joc que li donaria actualment.

Copio dos fragments breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?

Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...

... haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.

Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)

insubstancial

És curiós, és instructiu, és divertit, fins i tot pot ser engrescador llegir els filòsofs, vull dir els qui han estat catalogats com a tals i s'esmenten a les classes de filosofia dels diversos ensenyaments; però sovint trobo (bé, ara tothom sap que llegeixo poc) una filosofia menys obsoleta, menys arqueològica, ens els anomenats escriptors de ficció: els novel·listes, els poetes, els dramaturgs (aquests no tant)... Potser he manifestat aquesta opinió de forma precipitada, però un grau més intens de reflexió em convertiria en un filòsof, cosa que, francament (odio els qui diuen francament o crosses semblants cada dos per tres), és una idea absolutament allunyada dels meus desitjos, i de les meues capacitats.

tres noms

Per fi han concedit el Nobel de Literatura a un autor que tothom coneix. Esclar que la decisió ha agafat tan descol·locats com altres vegades els experts en el tema, que ja veurem com parlen dels mèrits i demèrits de l'elegit. No he llegit els arguments de la concessió del premi, però segur que en algun moment esmenten la importància de la literatura oral i de la magnitud de la seua difusió a traves de les cançons, del fenomen de la popularitat a través dels mitjans de comunicació (de masses). Més allà d'aquests detalls, tinc curiositat per veure quin material de Dylan exposaran a les llibreries que freqüento i si, excepcionalment, el silenci habitual tindrà en la música un contrapunt.

Avui també conec la notícia de la mort de Dario Fo, un altre Nobel que ja era conegut abans de la concessió del premi. Denúncia social i política, inquiet, incòmode per al poder (ai, la sàtira!). Aquí la seua obra més coneguda deu continuar sent Mort accidental d'un anarquista.

Fa pocs dies va morir Andrzej Wajda, 90 anys, com Fo. És curiós com en conèixer la seua mort vaig pensar immediatament en el principi – una de les meues escenes preferides com se sap, potser per la música de Vivaldi- d'una de les seues pel·lícules, inferior, per exemple, a Cendres i diamants(1958) tot i que comparteixen un tema recurrent de la seua filmografia; em refereixo a Paisatge després de la batalla (1970), vista per primera vegada, si la memòria m'és fidel, a la Filmoteca del carrer de Mercaders, en la meua època daurada del cinema en què, jove com era, a vegades el cul em feia mal de tant seient.

La tria de la memòria continua sent un misteri: les cançons més antigues de Dylan, una de les obres de denúncia de Fo, molt lligada a un temps concret, una escena d'una pel·lícula no especialment memorable de Wajda. Tot anys 70 del segle passat.

La irrenunciable temptació dels llibres

Tornada a Barcelona a passar uns quants dies abans del comiat final d'aquest estiu del meu sud. Setembre és un bon mes, encara que potser propicia una certa dosi de malenconia per raons que van més enllà del dia que s'escurça i de les rutines que s'allarguen.

Setembre és també aquí, a Barcelona, el mes dels llibres, que comença amb la Setmana del Llibre i acaba amb les parades del llibre antic i d'ocasió del passeig de Gràcia.

La Setmana del Llibre, malgrat que cada any intenta augmentar el volum de material -no sé qui va dir a la ràdio que mai s'havien vist tants llibres junts com aquesta any- i que hi ha xerrades que deuen ser molt aclaridores i estimulants, m'interessa molt relativament. Ahir hi vaig fer un tomb i em vaig entretenir uns estona a la parada de l'editorial Barcino: sóc un clàssic. Xerrada breu amb l'amable venedor. Venen unes samarretes de l'any Llull que no sé si es venen molt o poc, però segur que molt menys, però molt menys, que el model de les de l'ANC d'aquesta convocatòria. Tampoc no és que es venguin gaire les traduccions a l'alemany, l'anglès, l'italià... de les poques obres del fantàstic que té l'editorial. Esclar que Llull ja no té presa i suposo que la Barcino tampoc. Al final vaig comprar Tractats de cavalleria, que comença amb el Guillem de Vàroich i acaba amb Lo cavaller de Ponç de Menaguerra. En arribar a casa el vaig llegir una estona a l'atzar i el vaig deixar a la pila. Què en faré de tants llibre com tinc per llegir? Per què encara en compro?

El dia abans, també al tard, visita ràpida a la llibreria Balmes, molt prop d'on hi ha les casetes de la Setmana. De la llibreria em continua fascinant la porta d'entrada, amb la serp que ofereix la poma vermella. De qui devia ser la idea d'aquesta poma temptadora? Passejada entre les sales sense gent i els prestatges per comprovar que tot continua més o menys igual. Aquest temps aturat contrasta amb l'ambient de la tornada a casa: un passeig de Gràcia que freqüento per pur masoquisme o potser amb l'esperança inconscient i pueril que algun dia es tornarà a civilitzar. Prop del pis, al carrer Mallorca, més de dos-cents ciclistes de tarannà festiu ocupen la calçada de banda a banda, se salten els semàfors, aturen el trànsit, gaudeixen del seu vici virtuós en comunitat. A l'autobús, una noia llegeix un llibre. Jo, després de sopar, llegeixo la carta molt ben argumentada d'una lectora del diari que defensa l'educació dels gossos (alguns) i la compara amb l'educació d'alguns nens. Penso que té raó, però em temo que hi ha comparatives que tenen un punt de perversitat i repasso de memòria què diuen els clàssics sobre el tema. Res, la meua memòria no respon. Ja s'ho faran.

a la cerca de l'essència

Ignoro si el llibre de Pere Villalba sobre Ramon Llull que es venia a un preu competitiu -més tenint en compte les excel·lents il·lustracions en color- amb “La Vanguardia” de fa dos caps de setmana va gaudir de molts compradors i és impossible saber els lectors que va tenir o tindrà. El títol (Ramon Llull essencial), es miri com es miri, en el seu suggeriment d'elementalitat o bé el d'anar al moll de l'os, és interessant, abasta tots els possible lectors. Més agosarat, per discutible, em sembla el subtítol: Retrat d'un pare d'Europa; esclar que potser parteixo d'una premissa subjectiva i el fet que la majoria de fills i filles hagin oblidat el pare no invalida la paternitat.

No cal que m'allargui innecessàriament. La conclusió, amb el llibre només fullejat, és que el conjunt fa de molt bon llegir, és amè, barreja vida i obra amb gran destresa, presenta claus d'una i de l'altra, parla de l'essencial i mostra l'essència... En definitiva, no només el pot llegir tothom – tothom que llegeix- sinó que pot agradar a tothom. La tipografia, negre sobre blanc, de vegades es converteix en unes petites pauses: vermell sobre blanc; es tracta de textos monogràfics breus, variats, complementaris. D'entre aquests, el que pot tenir més seguidors és el que estableix una comparativa molt ben trobada entre Llull i Cruyff (any de la mort inclòs), que jo aconsellaria que es repartís, no sé si el dia de l'Espanyol o el del Granada, a tots els culers; la cotització popular de Llull tindria una pujada estratosfèrica, sempre que el Barça guanyés la Lliga. Per cert, m'atreveixo a fer una esmena, o més aviat un prec: caldria afegir una figura també molt lul·liana: el cercle, el famós rondo que, segons alguns, era la mare dels èxits del Barça i també un element essencial de la combinatòria de Llull.

 

Ramon Llull (-1316) 'uersus' Johan Cruyff (-2016): combinatòria geomètrica

Plató afirma que “el déu està fent sempre geometria”, la qual cosa vol dir que tot el món físic respon a un càlcul geomètric, fins al punt que no hi pot existir el buit, car l buit respondria a un posicionament irracional antisistema, quan el món és un sistema i pot ser abordat racionalment. El mateix passa en el món mental, on les coses estan íntimament entrellaçades, car la naturalesa és essencialment participativa.

Les figures lul·lianes es basen en el triangle i el quadrat rectangle, figures que es combinen entre si, doncs, gairebé fins a l'infinit, a fi i efecte d'obtenir resposta a tota qüestió. D'aquesta manera, Ramon Llull crea u sistema de sistemes vàlid per a tota ciència en voler aplicar la racionalitat geomètrica en l'àrea de les idees metafísiques. Aquest punt de vista lul·lià és l'embrió de la matemàtica aplicada a tot el món material, entesa com la seva essència última, la postura que va desenvolupar Descartes.

Johan Cruyff fa un sistema de sistemes en voler executar la racionalitat geomètrica en el camp de les idees físicoesportives. Per a ell el camp de futbol és una pissarra rectangular on cal fer dissenys geomètrics, rectangulars i triangulars, que dibuixen les passades dels jugadors. Es tracta d'obtenir la major quantitat de combinacions possibles, segons el que pretén l'equip en aquell moment. La combinatòria esdevé objectiu estratègic, tot i que, evidentment, la figura geomètrica que finalment es busca és la que posa el vèrtex dins de la porteria.

En tot cas, per la seva obsessió en obrir els espais entre els jugadors entesos com a vèrtexs per a facilitar el màxim nombre possible de figures geomètriques, pel fet de prioritzar l'entrenament amb la pilota (la punta de llapis que ha de traçar les figures) i per haver donat la jerarquia a aquest component intel·lectual per obre el físic (a més del tècnic), Johan Cruyff és el primer futbolista entrenador lul·lista. Per reblar aquestes consideracions, la casualitat ha volgut que el 14 de la seva samarreta a la selecció holandesa correspongui inevitablement a una combinatòria de triangles i quadrats/rectangles (3+3+4+4) en harmonia amb les figures primordials del nostre filòsof.

Pere Villalba: Ramon Llull essencial. Retrat d'un pare d'Europa. La Vanguardia Ediciones,S.L., 2016.

feia una mica de fred

No tenia intenció de començar per aquí, però no hi puc fer res. De les 302 pàgines del llibre, quan l'he obert, l'atzar dels dits m'ha portat a la 174 que, com sap tothom, és a l'esquerra. La dreta, segona opció segons es mou la vista, tampoc és que ... No em queixo del retrobament, ans al contrari.

Molt devotament,
a T. S. Elliot

Com més floreix abril, més trist estic,
i com més crema el sol, més sento el gel.
Ara comprenc que de fredor sóc ric
i que abril ja no és dolç sinó cruel.

Cruel abril: aquell prestigi antic
que tenies de roses i de mel,
té la fugacitat per enemic.
¿D'això els enamorats en diuen cel?

Cruel abril, cruels enamorats
emparellant per força carns marcides,
nafres acumulant, sumant edats.

Cruel abril. Els prats de margarides
ja són tombes de flors, records de prats.
Cruel abril. Cruels les nostres vides.

Gerard Vergés: “April is the Cruellest Month”, dins Poesia Completa. 1982-2014. Proa, 2015.

Si el poeta fa servir Elliot coma excusa, jo el faig servir a ell, només ara. De moment em sembla prou satisfactori.

Darío, Rubén. Sempre present

Just l'altre dia recordava la paraula justa i just avui fa cent anys que va morir Rubén Darío, poeta no només de la paraula i el contingut sinó també de la música; i potser per la seua música : Ya se oyen los claros clarines..., no prou seguit per la gent que s'apropa més a la prosa que al vers. Gran Darío!

Els coneixeu aquells que diuen:

!Qué bonitos

los versitos!
-me decía
don Julián...
Y aquella frase tenía
del diente del can hidrófobo,
del garfio del alacrán.

Gran Rubén!

l'estimul continuat

Llegeixo l'entrevista de La Vanguardia a Banville, a qui fa temps que no llegeixo, i no veig clar a primer pensament si estic d'acord o en desacord amb algunes de les seues afirmacions. L'Europa que presenta, per exemple, m'és, com a mínim, indiferent. Però l'entenc perfectament quan a la pregunta: Vostè continua divertint-se?, respon: Sí, perquè només et compensa una cosa que no depèn del que n'obtindràs perquè ja l'obtens quan escrius: la petita descàrrega de plaer que reps en trobar la paraula justa. Aprendre a gaudir de les paraules és aprendre a escriure.

Tinc la certesa que força escriptors són incapaços de trobar els petits plaers de cada mot, de cada frase, potser ni els busquen, i esperen el miracle de l'orgasme final que, esclar, mai no els arriba. .. Ni als lectors, evidentment.

versos v(b)ells

Hi ha poemes que són d'una immediatesa exasperant, llegeixes un vers i ja has oblidat l'anterior. Acabes les estrofes i tens una sensació de perplexitat boirosa. No és que el problema sigui la tria de l'instant com a matèria poètica; d'on surt un poema si no és de l'instant? És que... Com puc explicar les carències dels versos que no recordo.

Hi ha poemes de versos que saps de memòria i si no els recordes, de seguida els tens presents quan algú te'ls recita i t'agafen ganes de tornar-los a llegir lentament. Hi ha poemes en què l'instant s'eternitza i traspassa l'origen i els temps i tant se val quan es va escriure com quan es va llegir o es va rellegir, i sempre li trobes matisos nous. A vegades prescindeixes del tot i t'entretens en uns versos. Avui, mentre mirava o escoltava el discurs de Mas, m'han aparegut sobtadament aquests versos:

Rei virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda
mas que us recordeu que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Qui sap per què se m'han aparegut aquestes paraules -lligades amb aquestes altres: lo qui'ns ha mes del tot en aquest mal...- que a poc a poc han arribat a completar-se en el meu pensament. Com tampoc sé per què més tard, mentre anava caminant, repetia mentalment, insistentment, aquells dos versos magnífics de més amunt:

Eu hai vist temps que no em plasia res,

ara'm content de ço qui'm fai tristura

No em calien els versos dels grillons i la bella brodadura que acaben d'arrodonir la primera part de l'octava.

No sabria dir, repeteixo, com ha estat, si és que ha sigut així, que Jordi de Sant Jordi amb el seu poema bellíssim m'ha portat a la reflexió col·lectiva i personal. Simplement passa que a vegades els versos van i vénen, i es queden per aparèixer quan volen.

amics, coneguts i saludats

Llegia fa dos o tres dies en un blog l'inici d'un homenatge a una poetessa, copio no textualment: actualment encara tan poc coneguda. Si Maria Mercè Marçal -ella, que com a mínim surt arreu el dia de la dona (treballadora)- és poc coneguda, és que sobtadament s'ha escampat una onada d'alzheimer que ens ha deixats en la més desoladora inòpia mental i cognitiva. No sé per quin motiu tenim tendència a la irreflexió i/o a donar com a universal les percepcions personals dels nostres petits closos. Esmento la MMM, però igualment em sobta, quan llegeixo aquí i allà, els pocs valorats o injustament oblidats noms d'uns quants dels meus escriptors preferits. Suposo que alguns no pensen de trucar-me cada vegada que fan una enquesta, i així surten les conclusions. I què me'n dieu de Josep Maria Folch i Torres? No, no és cap broma.

Mentrestant, he acabat de llegir una novel·la de Christopher Moore (la seua teoria sobre l'autenticitat dels cantants de blues l'he trobada enlluernadora) i ja n'he començat una altra. Aquesta assiduïtat novel·lesca em preocupa un xic, de manera que he buscat a internet la consulta d'algun crític literari solvent per tal que em faci unes sessions. Res de res, sembla que els crítics literaris no tenen consultes obertes ni atenen a domicili. Que ningú s'estranyi, doncs, si llegim el primer que ens passa pel cap o ens arriba a les mans i, a més, reincidim.

ditirambes i atreviments

Una biografia brevíssima de Pedrolo concreta que la seua obra s'ha traduït a més de vint idiomes sense especificar llengües ni llibres. Llàstima que a la majoria de llibreries -les biblioteques són una altra cosa- ni de bon tros es puguin trobar la meitat de la meitat de vint llibres de l'autor.

A penes un passar fulls llegint poca cosa més que títols i entradetes. “Una aposta ferma pel català ric, divers i vivaç.” Si l'aposta de Picadura de Barcelona és bàsicament aquesta -i la ironia i la dissecció, tan del nostre temps- , anem ben servits. Estic segur que si llegís el contingut de l'article, quedaria més convençut de la bondat subjectiva del llibre. Ah, el llanguiment que produeix la calor...

“Vargas Llosa -al meu entendre, el millor escriptor viu en qualsevol llengua llengua- és efectivament...” (S. Vila-Sanjuán) No passo d'aquí. El millor escriptor en qualsevol llengua! Sí, esclar, encara viu. Com que amb prou feines puc llegir amb una mica de solvència en tres llengües, no puc opinar. De tota manera, em pregunto quants escriptors vius amb obra publicada hi ha a data d'avui. Algú deu haver fet el recompte.

Empès per un dels meus rampells literaris habituals, compro Assassinat de Guillem de Berguedà, de Francesc Ribera “Titot”. Els rampells no són gratuïts, evidentment: tinc un gran respecte pel músic des que es va atrevir a treure un CD amb l'obra sencera de Berguedà. He fet una mirada al llibre i veig que va incloent sirventesos i altres composicions del trobador -totes? El repàs ha estat massa ràpid per saber-ho-. Em preocupa que la novel·la pugui ser un joc de virtuosisme al servei dels versos. Ja es veurà.

confessió necessàriament incompleta

Al final, la valoració -no econòmica, s'entén- de l'obra d'un escriptor és una qüestió personal que es poc concretar d'una manera argumentativa o des de la més estricta vaguetat: m'agrada! Esclar que opinar sobre l'obra d'alguns autors és agosarat i pot ser convenient aclarir les limitacions d'un concís m'agrada -o no m'agrada-, m'entusiasma, va bé per adormir-se, etc. Jo mateix no podria dir, per exemple, si l'obra de Pedrolo en el seu conjunt, i fetes les mitjanes pertinents de les seus lectures en el record, m'agrada o no m'agrada. Què he llegit de Pedrolo? Una quantitat irrisòria de tot el que va escriure, més ben dit, de tota la seua obra publicada. Ja ho vaig dir fa uns dies quan parlava de la seua poesia, que crec que no només ha estat poc llegida, sinó que fins i tot s'ignora que n'escrivís o que hagués estat publicada. En aquest cas, el de la poesia, cal afegir a més que la major part va ser editada amb posterioritat a la seua mort. I, si no m'equivoco, la poesia visual (el concepte de poesia visual és... no sabria dir-ho) encara és més desconeguda que la poesia textual. Es pot trobar, en alguna llibreria el recull Us convida a l'acte, publicat l'any 2000 i encara amb existències editorials? Ho dubto.

Els poemes visuals de Us convida a l'acte van ser trobats entre els papers de Pedrolo i Xavier García en va fer una tria publicada per Pagès editors. L'escriptor, i en aquest cas dibuixant, treballava sobre Din-A4 o en cartolines d'invitacions que rebia i reconvertia: dibuixos amb retolador, textos, paraules o lletres i collages. Encara que hi ha altres motius, l'erotisme, l'erotisme femení, és el tema recorrent. Com que ja m'he perdut i em serà impossible recuperar el tema que havia començat a desenvolupar al principi, deixo unes mostres del llibre i ja continuaré un altre dia. M'agrada Pedrolo? Si en conec quatre coses, ho repeteixo!

 

 

dispersió i concentració

Segons el diari, avui podia anar a sis presentacions de llibres que segurament podien ser unes quantes més. Un dels llibres, sobre cibercrims (El vot electrònic és segur? Es pot interferir un marcapassos?...), el presentava el conseller Puig -ha ha! A vegades em mareja la quantitat de títols que apareixen diàriament i que jo no podré llegir; esclar que a vegades em trenco el cap pensant durant tres minuts qui deu llegir obres com les presentades avui. He optat pel cinema. Quina dèria a adaptar els títols! Avui, Els hereus s'han convertit en La professora d'història. És que no han entès que l'important de la pel·lícula és el col·lectiu, per molt que la cohesionadora ho faci molt bé? Després de la projecció, a casa, he llegit algunes crítiques; el crític de “The Hollywood Reporter”, entre lloes i vituperis menors, es queixa que no s'hagin desenvolupat subtrames insinuades; el de l'”ABC”, afirma que millor passar la pel·li a les escoles que als cinemes. En part, doncs, un es queixa que és massa de grup; l'altre que com que és de grup la passin per als grups. Que és difícil fer de crític! I com es veuen encara els centres d'ensenyament com un món diferent del món. Potser sí que encara és així.

novetats literàries

Em va fer gràcia llegir que algú deia d'una llibreria que s'esforcen a tenir novetats. Entenc que per novetats es refereixen, esclar, als darrers llibres publicats. En aquest cas, no se sap, i no té cap importància, si publicats per editorials grans o petites, o per les de qualsevol mida (torno a l'antonímia recreativa). Dic que em va fer gràcia, no en el sentit de graciós per se, sinó perquè el primer que vaig pensar va ser en el concepte de novetat del circuït comercial que es contraposa al que tinc com a lector. Per a mi, una novetat no és un llibre acabat d'escriure i de publicar, sinó un llibre encara no llegit o, més ben dit, una lectura nova recent encetada. Pedra de tartera o En la pell de l'altre? Sàtires o Epístoles? Maria Barbal o Horaci? Tot pot ser, i no sempre a través de les llibreries. El moment d'escriptura o d'edició no té cap importància a l'hora de llegir obra nova. En qüestions de qualitats literàries, no m'hi poso, que el concepte és molt complex i difícil de posar-s'hi d'acord.

Sóc molt dolent fent prediccions a partir de lleugers senyals i sensacions particulars. Em refereixo, concretament, a la que vaig fer fa pocs posts conjecturant que la tradicional Fira del Llibre d'Ocasió, Antic i Modern aviat es podria encabir en un pis i que les obres del passeig de Gràcia impedirien de muntar les casetes al lloc habitual. Fa dos dies, baixava de veure el Romànic del Palau Robert i em vaig trobar que estaven muntant els estands al... carrer Rosselló, Provença, Mallorca? No ho sé precisar ara, però vaig pensar: més expositors que mai! Però, ai!, els estands s'acaben al carrer Aragó, no a la Gran Via, com era el costum. Sigui com sigui, crec que la Fira comença demà (avui) i seguríssim que es poden trobar milers de novetats literàries. A passejar-s'hi, doncs.

P. S.: Assisteixo al primer dia de sessions cinematogràfiques dels Texas. Em diuen que Ventura Pons està “per dins”, que no saben si sortirà, “aquest home és imprevisible”. M'ha semblat que havia de començar amb Any de Gràcia, novetat que no vaig veure en el seu moment. Guardo l'entrada per si algun dia hi ha col·leccionistes -aquest és un país de col·leccionistes- que la vulguin tenir.