novembre

Si pogués oblidar que feliç que vaig ser,

recordar ara la tristor
seria un disgust suportable.
Però el record de la Floració

fa el novembre més difícil encara,
fins que jo, que era gairebé audaç,
em perdo pel camí com un Infant
i em moro de fred.

Emily Dickinson: Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Ed. Proa, 2017.

Ara que llegeixo tan poc, i faig tan poc, he rellegit el poema un altre cop, un dia més, com ho he fet unes quantes vegades durant les darreres setmanes, i encara, en un exercici sentimental i de retrobament que no em porta enlloc, o potser sí, he vist, volgudament, inevitablement?, imatges boiroses... Sí, fa fred, però avui el sol ha estat esplèndid, malgrat el record dels meus morts del novembre que al matí, després de les pluges passades i del fred sobtat, m'ha semblat que em somreien.

cansament

Moments de cansament en aquest novembre en què es fan presents tristors passades. M'allunyo dels brogits, potser atret per l'únic l'estel del carrer de Santa Mònica. M'estic una estona davant del bar, menys d'un minut. No hi entraré, no trobaria res ni ningú del temps desdibuixat i perdut en la memòria. Beure un pastis seria un exercici inútil. M'estimo més, una altra vegada, escoltar la cançó en el silenci de la nit de casa, amb els auriculars.

I encara escolto la vitalitat del duo d'ella amb el seu darrer marit. La parella em fa somriure. S'acaba el dia, la vida continua.

il·luminació de novembre

Es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors

Vida coetània

Veient que el mes de novembre era més aviat insignificant i lúgubre o amb tendència a la foscor, algú va decidir incloure Llull al calendari, ja a les acaballes del mes, per tal que l’il·lumines una mica. Tants anys després de la seva mort, Llull encara no ha passat de l’estadi de beat, potser perquè la seva heterodòxia, basada en un pensament sovint original, d’una llibertat inusual a l’època, continua despertant sospites i malestars entre els més dogmàtics. Però Llull, amb santedat o sense, sempre il·lumina.

Aquest personatge, més conegut i reconegut a l’exterior que dintre de les fronteres de la seva llengua materna (s’estranyaven no fa gaire dues alumnes italianes d’un màster de filosofia de la ignorància sobre la seva persona i obra en el nostre territori), va escriure pràcticament sobre tots els temes, sobre tot els saber i la vida de la seva època. He pensat que avui no estaria malament recordar un petit fragment que d’alguna manera, fruit de la meva subjectivitat, em porta a l’Estatut i part del seu entorn.

Si els jutges e els advocats eren hòmens de veritat e hòmens qui amassen bones obres e que no es corrompessen per nulla re, ell són hòmens qui molt de bé e d’endreçament poden donar alls pobles en la major partida. Mes per ço car ells són hòmens mals en la major partida e de mala entenció, no són neguns hòmens per què el poble sia tan torbat com és per ells.
[...]
Com en l’ofici de jutge e d’advocació haja menys de bons hòmens e de vertaders que en altre ofici, e com en ofici de jutge e d’advocació ha mester majorment bons hòmens e hòmens savis e hòmens vertaders, banauirats són Sényer, aquells jutges e aquells advocats qui no es corrompen ni es torcen per diners ni per precs ni per nulles altres coses.

Ramon Llull: Llibre de contemplació (cap. 114).


Sovint s’acusava Ramon Llull d’exagerar. Evidentment el món ha canviat molt des que va escriure les línies de més amunt. Llàstima que en el seu temps no hi haguessin els polítics tal com els coneixem actualment; estic segur que podríem llegir pàgines molt sucoses... i rigoroses.

perdre

Vaig de pressa, ho vull fer tot alhora perquè el temps, que sempre he desconegut en legítima defensa, passa molt ràpid. Des de la taula, havent sopat, llambrego la pel·lícula –ja l’he vista- mentre passo pàgines –déu: 276!- sense fixar-me gaire del manual de la càmera que no sé quan faré servir; penso, al mateix temps que demà o despús-demà hauré d’enllestir l’exercici, que ja tinc estructurat mentalment, del curset, però que em costarà de teclejar i, sobretot, de repassar per veure si tot està al seu lloc i no em deixo res. I quatre llibres nous que no sé quan començaré, i començar, rai!

De sobte, deixo lectura i pensaments i em concentro en la veu doblada de Cameron Diaz, que a penes sap llegir, i en les preguntes del vell professor enllitat. Ara, més tard, recupero el poema de Cummings (aquí en teniu més en català; busqueu-los, si voleu, en anglès) i us el passo tal com l’he trobat, no m’atreveixo a traduir-lo:

El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder
las llaves de las puertas, la horas malgastadas.
El arte de perder no es muy difícil.
Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.
Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil.
Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre.
Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto que amo) me podré
engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.
Espero haya sido de su agrado, saludos!


Bona nit!

un altre novembre que s'acaba

Sempre hi ha algun dia de novembre que per un moment se’m torna trist. De vegades ho atribueixo a l’escurçament de la llum, o al fred que em fa tenir poques ganes de sortir, o a qualsevol altra cosa insignificant. Em trobo cansat, distant, apàtic, amb aquella malenconia i passivitat que fa que siguis incapaç d’adonar-te que el món es mou, que continua. Després recordo –mai no deixo de recordar-ho- que és el mes dels meus morts: el pare, la iaia, la padrina, el meu oncle preferit... I el pensament de la seva mort em porta fragments desdibuixats de la seva vida, i de la meva.

En algun moment, però, vagant per qualsevol lloc, trobo un estímul inesperat que em fa tornar al ritme quotidià. Avui, per exemple, és aquest poema –proporcionat indirectament per la Lola- que ni tan sols he pogut llegir sencer i que ara copio. I me’n vaig a treballar que tinc molta feina per enllestir.


CURRÍCULUM VITAE
(fragment)

Jo vaig néixer a l’envist d’una carena
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Feinera l’àvia
perfumava amb codonys la roba blanca
i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.
Algú va dir de dintre de les portes:
–«Com que és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles:
la ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
de les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d’encens. Dintre les xicres
velles balbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front. Com pluja fina
sobre el lli del bressol queien intactes
les paraules i el do:
«Seràs dolor amagat, joia esbandida,
com la terra soferta i agraïda.»
«Cada any pel tomb suavíssim del febrer,
cada dit, una branca d’ametller.»
«Si plou i vas pel món enamorada
faràs perfum de terra sadollada.»
«Si et besen quan l’estiu madura els grocs,
quin regust de maduixes i albercocs!»
«Llegiràs fàcilment l’inútil vers
escrit sota les fulles de l’alerç.»
«Ai quan et lliguin la garba! Estreta i pura,
sentiràs l’abraçada a la cintura.»
«Entendràs el diàleg transcendent
de les forces tel·lúriques i el vent.»
«Si t’adorms sota un brot de satalia
és probable que escriguis poesia.»

[...]


Si em moro avui que és dia d’hores curtes
i el novembre s’esfulla com un xop;
no ho digueu al marxant de vidre i pisa
que puja d’allà baix. Ni a les gitanes
de les cintes a pams i les cistelles
perfumades de fum. Que no ho sospiti
el potent i ravent camionaire
que s’emporta els avets. Ni la madama
que només ve pel juny i troba amargues
les ametlles tendrals.
Digueu-ho a l’aire
i a l’aigua, i als camins, i a les clivelles
perquè neixin abrils. I als cabreres
que tornen quan és fosc i saben coses
que no diuen ni als bocs. Coses tan fines
com la flor de saüc.
Conteu-ho als íntims
als que foren ungits, com jo, amb els crisma
de la Terra i del Vent.

Concepció G. Maluquer
Salàs de Pallars, 07.08.1914 - Barcelona, 19.04.2004