represa en color i blanc i negre

El canvi d'any em va agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?), segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia” sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat? Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té tota, mai se sap:

En això arribarem a la porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora. Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.

En pujar el tercer esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:

- Vostè és la senyoreta, perdoni, del taller?

- La mateixa. Què se li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?

Li vaig dir el meu nom.

- Així, ¿vostè és el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És extraordinari...

- Sí, jo he heretat. Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...

- Però vostè és un dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs, que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com vol que ens casem? No em faci riure...

- I per què? El que diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb l'altra ¿Per què és tan convencional?

- Què vol dir convencional?

- Vol dir que vostè té molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.

- I vostè no en té? Tothom segueix els seus prejudicis.

Havíem pujat tres esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava una mica.

- Deixi estar el braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que portava em donà un petit cop a la cara.

- Quina olor fan aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.

També em va agafar el canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos momentàniament, del propòsit de deixar el fum:

I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.

I entre una cosa i l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I el temps que vola. I com diu la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria, però com els altres.

d'un temps d'un país

Vagi per endavant que continuo amb el pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants, dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una mica del circ en algun altre moment.

Més que en les paraules dels polítics, la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria. L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari, guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.

nessuno mi può giudicare ...

He mirat en directe - una mica despús-ahir i una estona ahir- el judici al conseller Homs. M'ha semblat més interessant, més addictiu, que les sessions parlamentàries que a vegades també ens passen en directe, en part perquè el mecanisme de preguntes i respostes és més àgil que els llargs discursos parlamentaris i perquè la retòrica, no absent, però sí més escassa. Deixem de banda que els testimonis repeteixen fets que al públic ja fa temps, fins i tot mesos, que li han quedat clars o que no li quedaran mai.

Em fa gràcia el pas previ a les intervencions dels testimonis en què el president del tribunal els fa unes preguntes i uns advertiments: que si són parents de l'acusat, que si saben que si no diuen la veritat se la carregaran... Just lligada amb aquesta darrera pregunta ve la final: Té vostè interès en el desenllaç del procés (es referix al judici, no al Procés). La majoria de testimonis responen que no. Increïble! D'una manera o una altra, tothom té interès en el desenllaç del judici, en qualsevol desenllaç, m'hi jugo el que calgui. Si el tribunal investigués prou, veuria que cometen perjuri, al menys jo ho penso. En fi... Alguns però, admeten que sí que tenen un interès com a ciutadans en la resolució. Bé per ells, tot i que jo imagino que com a polítics, com a juristes, etc. , no només com a ciutadans, també deuen sentir algun interès. Entre els qui ahir van declarar tenir interès (i perdó per tanta redundància interessada) a veure com acabava tot es trobava el doctor Lamarca -encara no aprofitat com a tertulià- , cosa que, com en els altres casos, no van impedir que el president considerés que era un testimoni apte per declarar. El doctor Lamarca és un prodigi de memòria, esmentant lleis, noms de personatges, llibres, fent excursos..., fins al punt que en alguna ocasió el president del tribunal li va pegar moderació verbal. Però, ai!, al professor Lamarca li va fallar la precisió en en les dates, en les hores; de fet no m'estranya: la relativitat del temps és de tots coneguda i demanar concrecions en aquest aspecte és una mostra de primitivisme inacceptable, una rèmora del passat impròpia dels éssers civilitzats del segle XXI.

 

eternitat

Potser hi haurà un dia que parlar del procés (sic) o de la independència (de Catalunya) en les esporàdiques trobades a l'ascensor -qui diu ascensor diu carrer- amb veïns que només són veïns serà tan habitual com parlar del temps o de futbol.

Compte, que ningú s'enganyi, els temes no són fàcils, cal conèixer l'interlocutor, saber, per exemple, si és fredolic o calorós, amant del sol o de la pluja, en un cas i, com a mínim, sí és del Barça o de l'Espanyol o sap què és el futbol, en l'altre. Quant a les variables del procés o la independència, encara no m'atreveixo a concretar ítems.

calaix de sastre de tardor avançada

Temes a desenvolupar (sense valoració d'importància):

1. Ahir vaig veure una estona -curtíssima- de les preguntes i respostes al Senat. Diàleg impossible: no importa què diuen els senadors, Rajoy respon el que li interessa i que està mínimament relacionat amb les qüestions presentades per les senyories. Acabo pensant que a part de Punset, potser Rajoy també serà immortal, al menys el seu cicle vital cada dia que passa el trobo més semblant al de les tortugues.

2. Els del govern -no importa quin govern- asseguren que tenen solucions per a les pensions dignes (la dignitat és una abstracció no mesurable i opinable) a mig i llarg termini, no cal dir per a l'any que ve. Deixant de banda la inconcreció dels termes mig i llarg, tothom sap que la cosa va a la baixa, m'ho confirmava una passant de notari dilluns, i ja se sap que si hi ha algú que pugui preveure el futur són els notaris i els seus ajudants. Evidentment, no m'atreveixo a temporalitzar.

3. Tinc la sensació que els governs tal com els coneixem tenen els lustres comptats. Com s'organitzarà la societat després? Ei, sóc un simple mortal amb una incultura notable.

4. L'Ajuntament de Barcelona penalitzarà els cotxes més contaminants (veure premis i càstigs al diari pertinent) . Els fabricants i els venedors d'automòbils es freguen les mans. El transport public municipal, comarcal, regional, estatal, europeu i mundial aviat serà una cosa sensacional, just poc temps abans que s'inventi la teletransportació.

5. Es mor una dona i tothom parla de pobresa energètica. Es mor un nen i tothom parla de pobresa infantil. Bé, gairebé tothom. Grans declaracions, manifestacions, etc. Adjectivar la pobresa és cosa d'imbècils o de rics. Que parin de parlar de pobresa, que parlin de riquesa, que es distribueixi abans no s'enfonsi el món.

6. A Portugal, gran desconegut, sembla que volen apujar fins un 20 % les cases amb més hores de sol. És un exemple paradigmàtic del funcionament dels governs (compte, el sol no opina). Que cadascú busqui en el seu propi govern (municipal, autonòmic, estatal, europeu, mundial) disbarats semblants. No seria més lògic subvencionar els constructors que proporcionen més sol (i persianes) i penalitzar els qui fan habitatges en eterna penombra?

7. Les morts sobtades, inesperades, sempre produeixen reaccions precipitades, sovint altruistes. Continuar parlant del tema seria precipitar-me. Descansi en pau Rita Barberà, tot i que sóc del parer que els morts no reposen ni deixen de reposar excepte en les paraules i el pensament dels vius.

Temes desenvolupats:

1. Quina mandra! Plou, ha baixat el termòmetre (a la terrassa de casa, 6 graus). Continuo tenint tan poques ganes d'escriure... Al final perdré la pràctica.

principi de desolació i contraproposta

Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

intangible i mesurable

Aquesta nit, mentre entrava una música estiuenca per les portes i finestres obertes de casa, preludi, encara sense petards, de la revetlla de sant Joan, he pensat que tot i que ja fa temps que no tinc cap feina d'horari fix i condició remunerada, encara continuo tenint els meus dies preferits. És curiós com el cervell -al menys el meu- conserva sensacions del passat i els dóna sortida regularment. Els divendres em transmet uns inefables components d'adrenalina que em produeixen una excitació limitada però evident. Els divendres pot passar de tot, s'obre un ventall de perspectives inconcretes i vagament estimulants que sovint la realitat desmenteix; però no hi fa res, la realitat sensorial s'imposa a la rutina racional, a la monotonia dels dies més o menys iguals. I els dissabtes són dies de plenitud imaginària, una mica terra de ningú, mentre que els diumenges tendeixen a la nirvana corporal i espiritual, això sí, sense el neguit d'un endemà de retorn a la feina, d'enllestir a darrera hora la preparació d'almenys els primers dies de la setmana.

Fins i tot els diumenges, continuo preparant dinars més elaborats, més de diumenge, de temps alentit, amb postres de pastisseria; com si el setè dia de la setmana tingués alguna cosa especial. Esclar que ben pensat ja la té: la majoria de botigues han tancat i la vida externa del barri entra en una letargia suau, un pèl incòmoda...

Tot plegat, aquesta sensació estranya en un escèptic com jo de les mesures del temps: que continua funcionant un rellotge intern imprecís lligat al passat i a l'entorn proper.

La percepció del temps

Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

entre la intemporalitat i l'obsolescència

Com ja se sabia, les estelades no han ocasionat cap incident mentre es jugava la final de la Copa; com era cantat, prou feina tenien -teníem- uns i altres a seguir el partit, ja fos al camp o davant de la tele, que és on es veu millor el futbol, encara que sigui sense complicitats interessantíssimes i multitudinàries, sovint carregoses. Tot i així, no m'estranyaria que en una ocasió semblant el pròxim animal de torn tornés a argumentar amb les mateixes raons per demanar la mateixa prohibició. En política les coses són així, no cal donar-hi gaires voltes. La desgràcia és que les simplificacions polítiques s'acaben encomanant als ciutadans i el cercle sempre es manté viu.

Sobre el futbol, ja he dit més d'un cop que en sóc seguidor des de la infantesa. Al contrari dels que molts pensen, el futbol és relaxant, és un símbol de la immutabilitat del temps. Ara és guanya, ara es perd, però el joc, any rere any, a penes té variacions: 22 jugadors que és disputen la pilota amb l'objectiu de fer-la entrar entre tres pals. Tota la resta és literatura, a vegades, per superar el costumisme inqüestionable, pretesament èpica.

Per cert, tornant a les banderes, avui -ahir ja- els lectors de “La Vanguardia” es deuen haver trobat amb un curiós article de Sagarra, a qui dedueixo que el futbol no interessa gens ni mica. Quan ja tot havia estat dit sobre la prohibició de l'estelada, ell ens l'esmentava -faig servir el preterit imperfet perquè ja som dilluns- com si fos dijous o divendres abans de la decisió del jutge de permetre la seua exhibició a l'estadi. En la postdata, esclar, justifica l'article. Si Sagarra hagués estat un becari del diari, li haguessin fet canviar l'escrit, bronca inclosa, però el meu veí, que és un corredor de fons, es dedica a la literatura i és tan intemporal -i imprevisiblement previsible-com el futbol, i és per això que els diumenges solc començar la lectura del diari per la seua col·laboració.

Per molts anys, Olga Xirinacs!

Com si fóssim astrònoms, comptem el temps segons les voltes que la Terra fa a l'entorn del Sol -o el Sol circumval·la la Terra, que tant és- i sovint oblidem que el nostre temps té altres mesures i que hi ha anys que que el cicle, per a bé o per a mal, s'allargassa o s'escurça, pren intensitat o s'esllangueix desganat. Si jo fos poeta parlaria amb més propietat de tot això, però no em queda altre remei que recórrer als seus versos per, després, poder-ho resumir de manera maldestra.

Aquestes coses les diu molt bé l'Olga. Ara em ve vagament al cap un poema seu. He de buscar-lo, no el sé de memòria. Copio el final:

Jo llavors no ho sabia, ho sé ara,

que Bonet de San Pedro va dir que era bell,
l'any quaranta-u, quan ell cantava Carita de ángel.
Torneu-me el temps per afegir-hi
tot allò que li dec.

Olga Xirinacs: “41” (fragment), de Històries roges.

Penso que està bé que li sigui tornat el temps, però no del tot, que li quedin molts anys per retrobar-lo en els seus versos i en la seua vida.

carpe diem i poca cosa més

Miro una estona, pel plaer endormiscador que produeixen els mantres milers de voltes escoltats, una de les tertúlies televisives habituals. Fan balanç dels 100 dies de president -cada dia, d'una o altra manera, fan balanç-, de la seua gestió i d'ell mateix, del seu tarannà, etc. Res de nou, res que no sapiguem tots, cap novetat oculta als ulls, la vista i l'oïda del ciutadà mitjà mitjanament informat. Cercles, espirals centrípetes i centrífugues. El passat el coneixem aproximadament, el present el vivim, el futur és un misteri, malgrat les arts endevinatòries que alguns i algunes pretenen tenir.

Em miro a mi mateix i faig, arbitràriament, un salt de vint anys al passat, una projecció del mateix temps cap al futur i una aturada al present immediat. Els passat -aquests moments de vint anys enrere valorats en un instant- em semblen millors des de la perspectiva del conjunt de la societat, del benestar, de les possibilitats d'evolució en tots els aspectes, excepte el sobiranista, esclar, gran substitut de tantes mancances; el present no té importància, és l'únic moment real, però immediatament es converteix en passat: totes les línies d'aquest text, inclosa l'actual, ja són d'un altre moment ue ignora l'ara; quant al futur, el que arribarà vint anys més endavant, individualment no em provoca cap interès -si fos l'Espinàs, potser pensaria diferent-, socialment no m'importaria observar-lo des de certa distància, però em temo que no em serà donat el do.

Demà, o la setmana que ve -potser un mes-, en continuem parlant; anar més lluny em semblaria una gosadia, una manifestació de supèrbia.

meditació de quaresma

-Cuando estés sentado, estate sentado. Cuando respiras, respira. Cuando comas, come -decia Gaspar, queriendo expressar que todo tu ser ha de estar en el momento, completamente consciente del ahora, sin pasado, sin futuro, sin nada que nos separe de todo lo que és.

A mí, que soy judio, me resulta difícil permanecer en el momento. Sin pasado, ¿dónde está la culpa?Y, sin futuro, ¿donde está el temor? Sin culpa ni temor, ¿quien soy?

L'evangeli segons Colleja.

El títol de Christopher Moore, és una mica més llarg -l'evangeli és llarguíssim i d'interès irregular-: Cordero, el evangelio según el mejor amigo de la infancia de Jesucristo (traduït al català?). És una llàstima que l'Església hagi limitat els evangelis als quatre que tothom coneix (sic), que, a més de ser breus, obliden pràcticament en la seua totalitat el període de formació de Jesús. L'interès d'aquest evangeli, el de Colleja,  rau en el fet que explica detalladament els anys anteriors als 30 del protagonista, cosa que no fan els altres, que deixen un buit incomprensible. Ara que ens trobem en època de meditació, em sembla una lectura no imprescindible, però sí interessant.

No afegeixo res més sobre el conjunt literari, perquè la meua intenció és centrar l'atenció en el fragment del principi: la concentració en el present, el seu gaudi. Individualment la proposta és assequible, desitjable, encara que sovint difícil. Col·lectivament, quins són els equivalents de la culpa i el temor en els catalans? Esclar que els catalans tampoc és que tinguin tan clara la consciència de poble, ni del passat o del futur comuns, i el present, cadascú al seu aire.

el temps immòbil (2)

A la carnisseria hi ha quatre dones quan entro. Una d'elles i jo ens mirem amb una fixesa impròpia dels qui no es coneixen. M'atreveixo a saludar-la; ella somriu i em saluda, em diu que no estava segura que fos jo, però potser les paraules les dicten una certa prudència.. La R. va ser alumna meua, al poble, l'any 1972 -recordo molt bé la data perquè un dels alumnes no parava de tatuar al pupitre un nom: Mark Spitz- i no sé si les classes d'estiu li van ser molt o poc beneficioses. A la R. i a mi ens separaven en aquell moment cinc anys, és a dir, gairebé una eternitat que es va anar escurçant amb el temps, tot i que a partir d'aleshores sabíem de l'una i de l'altre més per tercers que per trobades directes que es van anar allargant fins a la desaparició del contacte.

Mentre la carnissera li talla el corder amb la maleïda serra que l'escalfa i no respecta textures, la R. i jo ens posem al dia de les nostres vides en un resum superficial que segurament ja no ampliarem i que té tant de pensament i sobreentesos com de paraules. Abans d'acomiadar-nos amb dos petons, la R., que ara es dedica gairebé exclusivament a tenir cura dels pares, em fa un altre dels seus somriures francs, potser ara lleugerament trist, que no ha estat capaç de canviar el temps i em diu: ... però aquí dins -es toca el cap- tot continua sent verd. No estic segur del motiu de la seua complicitat, però silenciosament, també amb un somriure, li dono la raó, el verd perdura.

el temps immòbil

Em diu que se'ls ha acabat la carn marinada i que no sap si en faran per demà perquè estan a punt de fer vacances. El de la bodega m'ha assegurat que si no hi ha cap canvi de darrera hora tancarà despús-demà, no sap ben bé a quina hora l'hora. Al forn, per primera vegada en anys, també faran vacances. Al mercat de la Concepció, les parades que no tanquen -de moment- només obren als matins: horari d'estiu. Barcelona, ciutat turística? Als pobles de la costa els botiguers esperen fer l'agost i, si convé, alguns allargaran el seu horari comercial i llogaran un o dos algun dependent (o dependenta) més; la seua conciliació de la vida familiar arribara quan el dia s'escurci i comenci a fer fresca. He de fer un pensament, comença a ser hora que, en vista de la desbandada general dels meus proveïdors habituals i dels turistes cada vegada més badocs, jo també toqui el dos i me'ls trobi prenent el sol o suant per camins de muntanya, absolutament convençuts que estan carregant piles. Mentre faig plans, arribo a la plaça, miro enlaire i veig la mateixa noia. Quants dies fa que no alçava la vista cap als balcons? Dos setmanes, tres? A penes ha canviat res. Una lleugera modificació en l'obertura de les cortines, no en la seua; una de les cadires ha variat de posició; ella té les cames més estirades i els avantbraços més alçats; porta una roba diferent però el mateix pentinat; sosté entre les mans... Què mira? Llegeix un llibre? Envia i rep missatges a través del mòbil? Sigui el que sigui, tinc una sensació intensa de temps aturat entre el moviment intens de la ciutat babèlica. Durant un instant se m'acut un bucle: cada dia, a la mateixa hora, la noia i jo, tots dos aliens al pensament de l'altre, malgrat que jo jugaria amb avantatge. Però no podrà ser, els obligacions de l'estiu em reclamen i tothom comença a ocupar el lloc que li pertoca. Qui sap si al setembre...

el pas de les estrelles

En escriure ahir el fragment del Tractat d'astronomia de Ramon Llull, vaig pensar que és curiós, i fals, que en algunes definicions del terme s'adverteixi que l'astronomia no té res a veure amb la pseudociència anomenada l'astrologia. Pel que fa a Llull, la distinció no només és mentida, sinó que el Tractat conté poca cosa del que actualment entenem com a Astronomia. En el Tractat, i en altres llibres seus, els astres celestials intervenen - i de quina manera!- en la vida terrenal.

Un dels elements fonamentals dels estudis astronòmics i dels astrològics és el pas del temps i la seua mesura. En aquest aspecte, va ser també ahir que vaig fixar-me una vegada més en un grup escultòric que no deu haver passat desapercebut a la majoria de barcelonins passejadors que miren el cel de tant en tant. Pujo la imatge (s'engrandirà força si hi cliqueu) i en dic quatre coses.

 

Aquest conjunt es pot veure als que habitualment s'anomenen Porxos d'en Xifré, just enfront de l'antiga Llotja. Sembla que el seu dissenyador, que no executor, fou Damià Campeny. D'esquerra a dreta es pot observar: dos amorets (seguint la denominació universal d'origen italià els podríem anomenar putti) acotxats; a continuació, dos amorets a banda i banda d'una columna que té un globus terraqüi en la part superior; ve, després, la musa de l'astrologia, Urània (hi ha qui diu que és l'única que no era la filla de Zeus), que reposa la mà esquerra sobre una petita columna (una ullera de llarga vista?) i amb la dretà, aixecada, sosté un compàs obert; el compàs té al darrere l'esfera d'un rellotge (en parlaré més endavant); a sota de l'esfera hi ha un rellotge de sorra sobre el qual hi ha la mà dreta del Cronos (Tànatos?) alat (germanastre d'Urània?), que en l'esquerra té una dalla; després del déu, hi ha una dona que amb una mà aguanta (o escriu?) un pergamí que li presenta el darrer amoret del conjunt. Hi ha qui veu en aquesta dona una al·legoria de la història. Horitzontal, en la part inferior, una inscripció diu: URANIE COELI MOTUS SCRUTATUR ET ASTRA, és a dir, més o menys, Urània escruta el moviment del cel i les estrelles.

 

Hi ha qui troba en tot plegat (el compàs de la musa és l'element més evident de la hipòtesi) unes escultures de significat maçònic; no ho sé, no n'entenc. Tornant a l'esfera, en algunes ocasions s'ha dit que era un rellotge de sol. A mi, a primera vista, no m'ho sembla, per dues raons: l'esfera mira el nord-oest, una direcció que no permet gaires virgueries horàries amb l'ombra del sol; per altra banda, la posició del compàs és inadequada per mostrar aquestes ombres. De tota manera, crida l'atenció que l'esfera només contingui sis marques de les hores; què ha passat amb les altres, potser han caigut amb el pas del temps? Ara bé, si s'observen els detalls, es veu un foradet al mig de l'esfera que podria correspondre a unes antigues busques o a una vareta central. Com era el rellotge originalment? No en tinc pistes.

Bé, acabo, tot recordant que, marqui el que marqui el rellotge, el temps passa, cosa que no vol dir que passi gaire cosa.

P. S.: Afegeixo tres rellotges de sol -en deu haver un quart- que no ofereixen dubte sobre la seua funció, encara que sí sobre la seua efectivitat, acumulats en un campanar en ple Eixample esquerre barceloní. Sobretot un d'ells és espectacular, amb les seues dues busques i la multitud de línies entrecreuades:

penediment (fosa en negre)

Ocupo el tercer lloc a la fila de la caixa del supermercat, darrere encara no hi ha ningú; davant meu hi ha una dona, potser en la trentena; el primer és un home que deu passar dels vuitanta i va deixant els productes que pensa comprar: set o vuit. La noia duu quatre iogurts i mitja papaia embolicada en plàstic.

L'home és parsimoniós i la dona s'impacienta i li proposa que la deixi passar, que té pressa i només porta dos productes. L'home tarda a reaccionar, imagino que no perquè sospesi la pressa de la noia, que segur que en té -fa tard a la feina, o a dinar, o a veure La Riera o a visitar un parent a l'hospital...-, sinó perquè l'edat l'ha fet lent. Jo, que tinc per costum mantenir-me neutral i silenciós en les cues dels supermercats, em desconec a mi mateix quan em sento dir: Potser tens pressa, però tens més temps que aquest senyor.

Fins que arriba el meu torn l'única veu que se sent és la del caixer. Entenc que no hauria d'haver parlat tan precipitadament. I si m'he equivocat, i si a la dona li queda menys temps que a l'home?

hora de dinar

Un altre dia d'hivern amb sensació de primavera, amb un sol insolent que pica a l'esquena massa abrigada. Calculo que se'm fa tard i com que, cosa insòlita, m'he deixat el rellotge a casa, miro el de les Punxes: gairebé les dues (les tres, hora oficial). A la part superior de la ceràmica de la qual no sé l'autor, una llegenda, un text tallat, de les Geòrgiques de Virgili: nunquam te crastina fallet. Busco ajuda fora de Virgili:

—¿Cómo traducirías tú esto? —añade Giorgio, sacando del bolsillo una libreta—: «Si vero solem ad rapidum lunasque sequentes / ordine respicies, nunquam te crastina fallet / hora...»

—«Si observas el ardiente sol y las fases sucesivas y ordenadas de la luna, nunca te engañará el día de mañana.»

OrioVergani: Función en el colegio (Recita in collegio, en l'original))

 

Vaig fent la volta a les Punxes. L'espai de la llibreria encara s'ha d'ocupar, i queda a l'entrada, polsosa, una prestatgeria metàl·lica que abans cobrien diaris i revistes. En una altra ceràmica, entre roses, unes inicials repetides: RTB. Mai no he sabut qui va fer construir la casa: Àngela Brutau, vídua de Bertomeu Terrades? Les tres filles del matrimoni? I el fill, Bertomeu Terrades Brufau, antic president del Barça, per què en fou exclòs? En fi, ara ja no hi viu ningú de la família.

 

Em quedaria una estona prenent aquest sol de març, però aquest mes és perillós, i, a més, avui ja dinarem prou tard: arròs a la milanesa traduït al meu català.

 

diccionari de grec, de quan estudíavem en castellà

Vaig buscar una paraula en el vell diccionari de grec. A penes si recordava l'ordre de les lletres de fa tant temps. Vaig anar mirant. A la segona pàgina, en tinta blava i en la lletra maldestra que conservo, el meu nom i els anys dels tres darrers cursos: cinquè, sisè i preu; després, l'oblit. Em vaig llegir el pròleg: paraules d'altres temps, de quan parlàvem català, estudiàvem en castellà i apreníem francès, llatí i grec, en aquest ordre. Que curiós que precisament aquests dies estigui llegint una novel·la que es diu La muerte de Pitágoras.

El presente “Diccionario griego-español” no está destinado a los maestros de la lengua griega, ni siquiera a los muy adelantados en su estudio, sino a los que empiezan a cursarla y, muy especialmente, a los alumnos del Bachillerato.
Un diccionario escolar se distingue, ya a primera vista, por su menor tamaño; y en su composición pueden seguirse dos procedimientos: cabe el intento de conservar íntegro el caudal de voces de la lengua, dando sólo la significación fundamental de cada una sin distinción de matices, usos, giros y construcciones especiales, y cabe también reducir el número de vocablos al léxico de determinados autores u obras y aprovechar el espacio ganado con esta reducción, para el señalamiento de regímenes, frases y empleos que facilite la interpretación acertada de la voces insertadas en cada uno de los pasajes en que aparezcan.
[...]
Poco, en verdad, hubiera hecho falta para satisfacer las exigencias de los tres cursos de clase alterna de nuestro bachillerato actual; pero los autores no han tratado de remediar solamente la necesidad práctica del momento, y en este pensamiento han dado a su obra la extensión acomodada a un bachillerato clásico propiamente dicho, tal como existe en muchas partes de Europa, y como es de esperar se establezca alguna vez en nuestra patria. Mientras esto llega, el trabajo podrá ser también útil a la mayoría de los que cursan griego en la Universidad.

Pabón-Echauri: Diccionario griego-español. Bibliograf (1964)

Més avall, els autors concreten els escriptors i les obres que han fet sevir per elaborar el lèxic del diccionari:

Esopo: Fábulas. Nuevo Testamento: íntegro. Jenofonte: Anàbasis, Ciropedia, Recuerdos de Sócrates, Historia Griega. Platón: Diálogos leídos en las escuelas y especialmente los que se refieren al proceso, prisión y muerte de Sócrates (Apología, Critón, Fedón, etc.), a más de Protágoras, Gorgías y otros de igual carácter. Anacreonte y anacreónticas. Homero: Iliada y Odisea. Heródoto: íntegro. Tucídides: íntegro. Sófocles: íntegro. Demóstenes: Olínticas, Filípicas, y Discurso sobre la Corona.

Passo pàgines i arribo al darrer mot del diccionari: ὤψ, ὠπός. El mot intervé en els compostos diplopia, etíop (natural d'Etiòpia, és a dir, de cara encesa), metoposcòpia, miop, prosopopeia...

 

Tot tan prop i tan lluny...

corren mals temps

Se sol pensar que la frase “qualsevol temps passat fou millor” és un tòpic propiciat especialment per la facilitat selectiva de la memòria o per la incapacitat de les persones, sobretot les més grans, a acceptar els canvis del seu entorn. És possible que la frase hagi tingut al llarg de la història més contingut tòpic que real, però penso que per primera vegada és plenament vàlida.

Se m'acudeixen incomptables raonaments i exemples per demostrar la veracitat de l'antic tòpic, i no em refereixo a l'absurd projecte de llei de seguretat ciutadana, que, si tira endavant, serà derogada pel proper govern, espero, sinó a fets més consistents, sense discussió possible. No m'allargaré, citaré un aspecte que em sembla inqüestionable.

Aquest any recordem el centenari de la mort de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol (nascut l'any 1929) o de Joan Perucho (nascut l'any 1920), i, no vull ser exhaustiu, molts altres escriptors notables van nàixer la primera dècada del segle XX, o la segona o la tercera o la quarta... A Catalunya i a tot el món. Igualment podria citar científics, compositors, pintors, estadistes... Potser no arribaríem a la unanimitat a l'hora de destacar els mèrits dels personatges o de fer-ne la tria, però tots convindríem que n'hi ha un bon grapat. I ara pregunto, algú em sabria esmentar algun personatge cèlebre, realment important, nascut durant la darrera dècada? Ningú! Absolutament ningú! Potser algú, amb molt bona voluntat o amb arguments discutibles, s'atreviria a presentar algun nom. Res. Escorrialles. La humanitat ha entrat en un procés de degeneració sense precedents. I si no, ja en parlarem d'aquí trenta o quaranta anys.

el temps mesurat

Hi va haver una època, que recordo vagament, en què la meua noció del temps se circumscrivia a la claror i la foscor, al sol o als núvols, a la pluja (si no fos perquè els homes del temps ens diuen que no, podria pensar que aquests d'ara són els primers dies del diluvi universal) i al vent, a la calor i al fred. Recordo (vagament) les vegades que el meu pare m'havia de venir a buscar a qualsevol carrer del poble perquè era l'hora de dinar, i els advertiments en va que em feien per inculcar-me els conceptes bàsics de la mesura del temps. Recordo, més clarament, que en aquella mateixa època, potser pels advertiments paterns, vaig interessar-me a descobrir els misteris del temps fragmentat a través dels rellotges de casa que queien a les meus mans. Després d'alguns intents inútils observant i desmuntant les rodetes metàl·liques de les panxes d'aquells instruments, continuava sent incapaç de copsar la dèria que tenien els grans de compartimentar els dies, les estacions i els anys en petits fragments sense sentit.

Potser va ser cap als deu anys, a partir de de l'horari espartà i inamovible de l'internat, que vaig tenir relativament clara la mesura mecànica del temps. Amb els anys, no cal dir-ho, el rigor dels rellotges va ser una constant, sovint assumida de mal grat. Ara, segons el dia o el moment, esclar, , he tornat a la meua percepció originària del temps, però encara em condiciona la pràctica imposada durant tantes estacions i les exigències de l'entorn.

De tot plegat, i escèptic com sóc a la mesura del temps, m'ha quedat una afició als rellotges que potser podria ser motiu d'alguna anàlisi psicoanalítica. De tant en tant m'enamoro d'algun rellotge, crec que més per aquesta tendència que tenen a moure's, a canviar constantment, a no parar mai quiets, que per la finalitat amb que es van inventar. Cada vegada que tinc un rellotge nou, penso amb Pere Calders, que, com vaig saber més tard, tenia la mateixa afició, encara que mai no vaig esbrinar si se sustentava en algun raonament que pogués compartir.

He observat que els joves tenen poca tendència a portar rellotges convencionals, que les seues hores depenen del que marca el mòbil. Jo, en canvi, que va haver un temps que volia desfer-me de qualsevol element de mesura, continuo sent addicte al cop de canell. El meu darrer aparell, alternat amb d'altres, es diu Pebble.

La història de Pebble és molt curiosa. Es tracta de la idea d'uns emprenedors nord-americans -podrien ser d'aquí- que necessitaven 100.000 dòlars per fabricar un rellotge “intel·ligent” i van recórrer a una plataforma de mecenatge anomenada Kickstarter. Al cap de poc temps havien rebut deu milions de dòlars, de manera que el seu projecte va tirar endavant sense penúries i sembla que l'èxit de vendes és espectacular, de tal manera que en els primers temps (fa cosa d'un any) tenien problemes per satisfer amb rapidesa les comandes.

Pebble és un rellotge que té una sèrie d'aplicacions que van lligades al mòbil. Bàsicament, avisa per vibració que algú t'està trucant i mostra a la seua pantalla, semblant quant a tecnologia a la dels e-books, el número i el nom (si figura als contactes del mòbil), de la trucada entrant, que es pot acceptar o rebutjar prement un boto del costat de la pantalla. També indica, i mostra en pantalla, els SMS rebuts. De la mateixa manera, després de la configuració pertinent, mostra (o hauria de mostrar, perquè l'invent encara es troba en procés de perfeccionament i aquesta, i la plastificació del conjunt,  és una de les gràcies al meu entendre) els correus rebuts a determinats comptes, i tota una sèrie d'avisos que depenen de les aplicacions que cadascú ha inclòs al seu telèfon. Constantment apareixen noves aplicacions, per exemple, la possibilitat de controlar la càmera del mòbil, etc.

De totes maneres, una de les possibilitats que em fa més gràcia, és la de poder veure l'hora (Pebble, evidentment, també marca l'hora) des de pantalles canviants. Encara més, em diverteix el fet que jo mateix pugui dissenyar les meues pròpies pantalles i incorporar-les al rellotge a través d'un generador lliure, que té les seues limitacions, però que permet moltes variants. De moment he fet unes quantes provatures i m'he quedat amb dos dissenys, un que es mou entre el classicisme i la fantasia, i un altre més auster d'aparença totalment digital. Cal dir, però, que un dels meus dissenys preferits és el d'un noi que es diu Òscar, que presenta les hores segons l'atàvica, aproximada, curiosa i divertida manera catalana. L'altra pantalla imprescindible és la que faig servir a la nit, quan em trec les ulleres, que és l'única que em permet saber si puc continuar al llit o ja és hora que em llevi, encara que les meues hores de dormir ja tenen poca relació amb els rellotges.

Ara que ja he tornat, en certa mesura, a la meua percepció primigènia del temps, que dedico a empreses absolutament i satisfactòriament inútils, , em trobo, no obstant, amb una gran resistència a indagar les intimitats dels rellotges. Fa temps que sé que no s'hi amaga cap misteri, que el misteri continua sent la inamovible dèria de la majoria a adaptar-se als moviments externs que marquen les busques.

Per cert, si algú es vol entretenir a imaginar pantalles amb el generador esmentat més amunt, que sàpiga que si arriba a construir una obra mestra té l'èxit assegurat, encara que de moment tots els models que es van creant són de lliure disposició. I si algú em vol passar la seua pantalla, la lluiré amb molt de gust.

 

PS.: Demano disculpes per si algú se sent ofès pel vermell; també asseguro que en altres fotos procuraré netejar el vidre del rellotge.