Entre la realitat i la psicodèlia

La llum del primer dia de l'any m'agafa ja tard -cap novetat- i li giro l'esquena per concentrar-me en la pantalla del televisor. Dudamel aparenta, i és una apreciació personal, més anys dels 35 que té. El trobo excessivament contingut, no com quan dirigeix els seus nois i noies veneçolans, però a mesura que passen els strauss es va deixant anar, fins a l'apoteosi final (complicitat amb Grouxo Marx -o és Harpo?- inclosa) de la Marxa Radetzky. El Concert d'Any Nou és un estrany oasi d'intemporalitat en aquest món nostre que canvia tan ràpidament i que a mi, coses de l'edat, em sembla d'una foscor in crescendo malgrat els estímuls llumninosos creixents i variats (?) que ofereix. Trobo que un vals perfecte per glossar les paradoxes del moment i del futur immediat és el que se sol anomenar Vals de l'aniversari, o, amb més propietat, Onades del Danubi, d'Ion Ivanovici: exultant i d'una tristor que penetra. No sé si l'han interpretat mai al concert de Viena.

I el temps avança i no és qüestió avui de detallar cada dia que passa. Basta dir que els Reis ens agafaren a la J. i a mi en baixa forma física. Ella ha afegit -parlo encara en present- al seu canell trencat una grip important; jo, una febrícula estable potser per simpatia. Ella mira la cavalcada dels de Barcelona per la tele; jo, en directe, que és la manera de viure-la més i veure-la menys. L'endemà, els regals són escassos, de moment. Abans d'hora ja em van portar la Gramàtica. Curiós país, on una gramàtica figura entre els llibres més venuts durant setmanes. Les biblioteques particulars estan plenes de llibres a penes fullejats, però acariciats amb desig, mirats amb ulls brillants, potser febrosos.

No sé si em regalaré el darrer disc de Sisa. Llegeixo una entrevista seua d'on, per acabar aquest resum d'inici de temporada (per cert, a qui se li va acudir començar l'any amb el fred en lloc d'esperar la primavera, com feien els romans), diré que comparteixo més les seus paraules, el seu pensament -no crec que calgui justificacions ni matisos, que porto pressa- que no molts altres del aquest any sí.

R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? el Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.

Entrevista a “El País”.

meditació de quaresma

-Cuando estés sentado, estate sentado. Cuando respiras, respira. Cuando comas, come -decia Gaspar, queriendo expressar que todo tu ser ha de estar en el momento, completamente consciente del ahora, sin pasado, sin futuro, sin nada que nos separe de todo lo que és.

A mí, que soy judio, me resulta difícil permanecer en el momento. Sin pasado, ¿dónde está la culpa?Y, sin futuro, ¿donde está el temor? Sin culpa ni temor, ¿quien soy?

L'evangeli segons Colleja.

El títol de Christopher Moore, és una mica més llarg -l'evangeli és llarguíssim i d'interès irregular-: Cordero, el evangelio según el mejor amigo de la infancia de Jesucristo (traduït al català?). És una llàstima que l'Església hagi limitat els evangelis als quatre que tothom coneix (sic), que, a més de ser breus, obliden pràcticament en la seua totalitat el període de formació de Jesús. L'interès d'aquest evangeli, el de Colleja,  rau en el fet que explica detalladament els anys anteriors als 30 del protagonista, cosa que no fan els altres, que deixen un buit incomprensible. Ara que ens trobem en època de meditació, em sembla una lectura no imprescindible, però sí interessant.

No afegeixo res més sobre el conjunt literari, perquè la meua intenció és centrar l'atenció en el fragment del principi: la concentració en el present, el seu gaudi. Individualment la proposta és assequible, desitjable, encara que sovint difícil. Col·lectivament, quins són els equivalents de la culpa i el temor en els catalans? Esclar que els catalans tampoc és que tinguin tan clara la consciència de poble, ni del passat o del futur comuns, i el present, cadascú al seu aire.

divagacions en matinada de pluja

La festa major d'hivern de Barcelona -bé, sobretot de la plaça de Catalunya avall- continua sent una celebració menor, de pressupost limitadadíssim comparat amb les festes de la Mercè, potser perquè a l'hivern tot s'encongeix. A mi, Santa Eulàlia em cau molt bé, perquè tot i ser més vella que la Mercè s'aguanta molt jove, i m'agrada fer un tomb per alguns dels seus actes.

La primera constatació és que ja fa anys que sobra gent i els turistes, que tothora s'apunten a tot, han incrementat les aglomeracions. No importa que l'activitat sigui més o menys interessant, la qüestió és que sigui debades; si no s'ha de pagar entrada, la gernació hi vol ser.

Una de les novetats de la santaeulàlia dels darrers anys és els muntatges lumínics situats en espais oberts o tancats. Divendres era difícil accedir a alguns llocs i dissabte encara més; jo, per exemple, no vaig poder entrar a la plaça del Rei cap dels dos dies; esclar que la meua manca de paciència és proverbial. La majoria d'aquestes perfomances de llums, algunes amb música, són més aviat modestes i d'escassos efectes sorprenents, com la de la seu antiga de l'Arxiu de la Corona d'Aragó,on el joc de llums tènues amagava la bellesa del Palau del Lloctinent, molt més interessant a plena llum. Per cert, no sé si molts catalans o fins i tot barcelonins recorden que la titularitat de l'Arxiu és del Ministerio de Cultura; a veure com queda amb la Catalunya independent. En sortir de la visita, una parella comentava que des que tenim l'alcaldessa les festes llueixen menys. Jo trobo que més o menys com sempre. Pel matí, per exemple, la celebració de l'any nou xinès a l'Arc del Triomf, va aplegar més gent que mai, amb la presència de l'Ada Colau inclosa. No sé si en aquest cas l'augment coincidia també amb un augment de la població xinesa a la ciutat, al fet que el recent Any del Mico promet prosperitat o, simplement al sol gairebé d'estiu que convidava a sortir de casa. És curiós veure com entre les actuacions pròpiament xineses se n'encabeix alguna d'autòctona, híbrida, com una construcció modesta dels castellers de la Sagrada Família, animada per un petit drac oriental. Potser l'any que ve hi haurà alguna escena costumista en un bar regit per xinesos amb clients barcelonins de cinquena generació; m'ofereixo a escriure el guió.

En fi, passat aquest petit parèntesi festiu, els meteoròlegs ens amenacen amb l'arribada, per fi, de l'hivern, però segurament serà cosa de bromes i Setmana Santa ja és a tocar, un mes i dies.

P.S. Ara, mentre cau aquesta pluja suau, discreta però persistent, esperada, fructífera, continuo pensant en la Muriel. Ara fa una mica més de fred, però el soroll de la pluja fina, pacífica, em reconforta, m'agombola.

futur hipotètic

Llegeixo i veig per la televisió -l'atzar de les focalitzacions és ben curiós- diferents propostes, projectes i profecies que parlen de la possibilitat de la immortalitat de les persones en un futur no gaire llunyà de la història de la humanitat. No es tracta d'allargar la vida del cos, sinó d'aconseguir una mena de simbiosi d'humans i màquines més enllà de simples pròtesis, esclar, fins arribar a convertir-se en un ésser cibernètic que només conservaria el cervell, i ni tan sols en la forma orgànica. Tot i que els detalls s'han de polir, no dubto que algun dia sigui així, al menys per a uns quants. Hi ha dos coses, però, que em costa d'imaginar: que als futurs immortals no els arribi el cansament de viure, de tancar un cicle, i que es gaudeixi com ara de la infinita varietat de cossos que la natura, i la cirurgia, crea. Els aspectes ètics, morals, interrelacionals,d'aquesta hipotètica societat futura no m'interessen, no en tinc cap curiositat.

Ara mateix ha començat a ploure. Encara em produeix plaer sentir el soroll monòton i fluctuant de la pluja.

anar fent: apocalíptics, integrats, i poca cosa més.

Egipte és el país àrab més gran. Però aquest gegant està malalt. No funciona res. Egipte ha crescut (80 milions d'habitants), les seues necessitats són difícils de satisfer. Una cosa ha quedat clara: la religió no pot respondre totes les demandes del poble...

Tahar ben Jelloun: “La revolució no s'ha acabat”

En llegir aquestes paraules del darrer paràgraf de l'article de l'escriptor marroquí vaig pensar, i no ho repetiré gaires vegades, que ningú no pot respondre les demandes de ningú a llarg, o no tan llarg, termini. I què si els egipcis tenen una certa estabilitat? O els tunisians..., o els catalans. Quan durarà tot plegat? D'acord, carpe diem.

Curiosament un bestseller publicat aquest any, literàriament força dolent, planteja des del present la realitat futura de la humanitat que, en un dels actes de negació més espectaculars de la nostra història recent, a penes es comenta o és objecte d'unes burles que indiquen la supèrbia i l'orgull de la nostra espècie, o la desinformació:

-Robert, des d'un punt de vista estrictament científic, tenint en compte únicament la lògica, no els sentiments, puc assegurar-te que si no es produeix un canvi dràstic, s'acosta la fi de la nostra espècie. Y passarà ràpidament. No consistirà en foc, sobre l'Apocalipsi o una guerra nuclear, sinó en el col·lapse total a causa de la quantitat de gent que habita el planeta. Les matemàtiques són indiscutibles...

Dan Brown: Inferno

Com que les meus matemàtiques són elementals, m'estalviaré d'anar més enllà de la cita; tampoc no argumentaré per què les solucions tecnològiques que augmenten en progressió geomètrica, com la població del planeta, no seran capaces de trobar una solució al col·lapse. A veure, no és que m'importi gaire, que sé que tot el que comença s'acaba i, potser, torna a començar. Mentrestant, fullejant Dan Brown, m'han vingut ganes de llegir Dante, però la meua Divina Comèdia, de la Col·lecció Austral, comprada l'any 73, sé que no em satisfaria, així que, a l'espera de prendre una decisió, m'escolto la simfonia de Liszt. Llàstima que no hi hagi el Paradís, però Liszt sabia les seues limitacions (i  Wagner, el seu gendre, també les hi recordà) , i les nostres.

potser no cal títol

Feia en Francesc en el seu penúltim post -ara ja deu ser l'antepenúltim- una radiografia, una síntesi, de la generació que era jove a finals dels 60 -també principis dels 70, afegiria jo; també afegeixo que es pot veure material d'aquesta generació a La revolta poètica d'Arts Santa Mònica-, una època d'efervescència d'idees, de joves compromesos o descompromesos, o tot alhora. Després, ell mateix, concreta i valora la situació d'aquests joves en el moment actual. Suposo que tots els joves, en estils més o menys diferents, són molt semblants i segurament, al cap dels anys, en la majoria dels casos arriba el desengany, l'assimilació per part del sistema, etc. Potser una de les diferències més notables de les últimes generacions de joves respecte les anteriors és un sentiment de desesperança, de buit existencial, no momentani, com seria natural, sinó projectat al futur.

Sé que no m'explico prou, així que ho faré d'una altra manera. Copiaré un post d'una jove valenciano-finlandesa de 25 anys. Fa temps que la segueixo. Té una prosa de contingut i de forma potents, clara, directa. Amb poques concessions al lector perquè, sobretot, parla per i per a ella mateixa. Que estiguem més o menys d'acord amb la seua visió del món és secundari, l'important és que explica el que jo no he sabut concretar al final del paràgraf anterior i que sé que es correspon amb el que pensen, amb els matisos que es vulgui, un bon grup de joves, que tampoc no sabria precisar si són una gentada. Nosaltres, de moment, hem sobreviscut; ells sobreviuran? Tots segur que no.
imarts 28 de maig de 2013

Que me digan qué coño va a pasar con todos nosotros, cuánto tiempo más aguantaremos. Que me digan qué nos queda, si hay algún árbol al que agarrarse para que no se nos lleve esta riada. Si hace un año y medio me hubieran dicho que iba a estar aquí me hubiera reído, por lo imposible. Ahora ya ni siquiera lloro: tengo veinticinco años y ninguna, absolutamente ninguna esperanza de que el tiempo que me quede vaya a ser mejor que el tiempo ya vivido. 

 

Cada noche duermo en una cama distinta. A veces es un sofá, a veces es un colchón hinchable, a veces la vieja cama plegable del despacho de papá y mamá en la que se acostaban mis primos cuando teníamos cinco años y venían de visita, a veces cuando llega la hora de dormir y me preguntan dónde me voy a acostar sin molestar a nadie me voy a pasear hasta la mañana siguiente, porque ya no puedo decir “mi habitación”, porque mi habitación dejó de serlo hace mucho. No es fácil volver después de diez años con los bolsillos vacíos y el lastre de tres perros, no es fácil. Ni para el que vuelve, ni para quienes se quedaron anclados en una vida perfecta, una casa perfecta, una justa recompensa al esfuerzo de los abuelos para que pudieran estudiar. Ellos no tienen la culpa, eran otros tiempos. Pobres, pensaban que sería igual para nosotros. Y no lo es, ya no va a serlo. 

 

Yo tampoco la tengo, la culpa, me gustaría pensar… aunque tampoco sabría señalar culpables. Me gustaría, me gustaría ponerles cara y piernas y nombres y apellidos a todos los que de manera directa o indirecta nos han llevado –a mí y a miles como yo- a asumir tajantemente la desesperanza, a sumergirnos en el círculo infinito de la ociosidad, a la sucesión de los días sin atisbos de mejora, a resignarnos a que nada volverá a ser como antes, a que de ahora en adelante todo irá a peor. Y joder, aún me pregunto por qué no nos avisaron, por qué nos hicieron pensar que todo sería distinto. Nos enseñaron el caramelo, empezaron a retirarle el envoltorio, llegamos a olerlo y entonces… cuando alargábamos la mano para cogerlo, lo lanzaron lejos. Tan lejos que no llegaremos, nunca, a alcanzarlo. Y sólo nos quedará en la memoria el recuerdo de lo que pudo ser, y una eterna frustración. 

Se esperaba tanto de nosotros. Y teníamos tanto miedo a decepcionar. Por eso sacamos las mejores notas, hablamos varios idiomas, leímos todo lo escrito y más allá. Se esperaba que fuéramos unos putos genios y no vieron que no íbamos a tener lámpara. Y dónde metes ahora las expectativas, ¿te las comes, las cagas, y abonas el huerto? Porque al menos tienes un puto huerto y sabes que de hambre no vas a morirte. De aburrimiento quizá. De frustración. De vacío existencial. De envidia hacia quienes están mejor. Pero de hambre, no. Ya pasaba en guerra, cuenta el abuelo, que en Alcoi la gente pasaba hambre, pero en los pueblos no. Que la guerra era la guerra, pero los árboles seguían dando, las plantas seguían dando, y siempre había alguna gallina por el patio. 

No nos moriremos de hambre, dicen. Pero es que sólo de comer, qué quieres que te diga, tampoco se vive

i el 2100?

Dies enrere uns quants vam recordar Salgari en el centenari de la seva mort i fins i tot alguna televisió va passar Sandokans. Per als que tenim una edat, la lectura dels llibres d'aventures de Salgari pot ser un exercici de nostàlgia, un retorn a una innocència impossible -mai tan innocent com alguns diuen i altres creuen-, i poca cosa més, com ja va quedar dit. D'entre tota la seva producció, només hi ha, que jo sàpiga, una novel·la que es podria qualificar, si som benèvols, de ciència-ficció a l'estil de Verne, és dir de fantasia i aventures a partir d'un plantejament pretesament científic. El llibre tracta un dels desitjos, de vegades inconfessat, de part de la humanitat, la consecució de la immortalitat, desig que, segons les meves notícies, actualment només s'obté a través de les religions. Al principi de la novel·la ( Le meraviglie del Duemila, publicat en italià el 1907 i en espanyol el 1910), un personatge jove, milionari, cansat ja de viure perquè la vida li presenta poques novetats i estímuls, es troba amb un científic conegut seu que davant la manca d'interès del noi , li fa una proposta interessant, veure com serà el món cent anys després:

"Avevo già deciso di fare un bel salto dal faro della Libertà e di sfracellarmi sul molo."
"Una brutta sciocchezza, mio caro James. A ventisei anni, con un milione di dollari..."
"E cento milioni di noia che mi fa sbadigliare da mattina a sera" disse il giovine, interrompendolo. "La vita diventa ogni giorno più insopportabile e finirò per sopprimermi. Un viaggio all'altro mondo non mi dispiacerebbe. Forse là m'annoierò meno."
"Viaggia in questo mondo, amico."
"Dove vuoi che vada, Toby?" disse Brandok. "Ho visitato l'Australia, l'Asia, l'Africa, l'Europa e mezza America. Che cosa vuoi che vada a vedere?"
Il dottore s'era messo a passeggiare per la stanza, con le mani dietro al dorso, la testa bassa, come se un profondo pensiero lo preoccupasse. Ad un tratto si fermò dinanzi al coniglio, dicendo:
"James, ti piacerebbe vedere come camminerà il mondo fra cent'anni?".
Il giovane Brandok aveva alzato la testa che teneva inclinata su una spalla, interrogando il dottore collo sguardo.
"Sì," riprese Toby "io voglio vedere che cosa sarà l'America fra venti lustri. Chissà quali meraviglie avranno inventato allora gli uomini. Macchine straordinarie, navi colossali, palloni dirigibili e mille altre cose strabilianti. Ormai il genio umano non ha più freno e gl'inventori nascono come i funghi."
"Hai trovato finalmente il modo di prolungar la vita?" chiese Brandok, con tono leggermente ironico.
"Di fermarla, invece."
"Ah!"
"Ne vuoi una prova?"

No desvetllo el mètode per aconseguir veure com és el món futur i, sobretot, no mostrar-se impacient durant la llarga espera, però finalment els dos personatges aconsegueixen el seu propòsit i Salgari s'inventa un futur que en tot cas correspon al lector, que juga amb l'avantagge del coneixement, jutjar si és gaire imaginatiu. També ens podríem preguntar què trobaria interessant i que rebutjaria un personatge de principis del segle passat transplantat al 2011, però les seves possibles impressions formen igualment part, de moment, de la fantasia i el que digués no ho trobaríem als mitjans de comunicació durant més d'un mes.
I passa el temps i els protagonistes, després de veure les meravelles del 2000, emmalalteixen perquè no tenen defenses davant d'un fenomen creixent: l'electricitat. Una electricitat que a París és espectacular. El lector modern, arribat a aquest punt, pot fer un somriure condescendent i fins i tot comprensiu, però potser s'hauria de preguntar si aquesta impaciència, aquesta ansietat que es tradueix en descontent, aquesta pèrdua de concentració que en els nens i els joves s'observa més que en els grans, no està provocada per la nostra creixent i imparable electrificació. Els científics farien bé d'investigar-ho, si encara hi són a temps.

Quantunque io stenti a credere che questi uomini abbiano trovato il segreto di poter dormire un secolo intero," disse il medico "né io, né altri potranno salvarli. Sia l'elettricità intensa a cui non erano abituati o l'emozione prodotta dalle nostre meravigliose opere, il loro cervello ha subito una scossa tale da non guarire mai più. Conduceteli fra le montagne dell'Alvernia, nel sanatorio del mio amico Bandin. Chissà! Forse l'aria vivificante di quelle vette potrebbe operare un miracolo."
Lo stesso giorno, il signor Holker con due infermieri e i due pazzi saliva su un vascello volante noleggiato appositamente e partiva per l'Alvernia.
Un mese più tardi egli riprendeva solo e triste la ferrovia di Parigi per far ritorno in America. Ormai aveva perduta ogni speranza.
Brandok e Toby erano stati dichiarati pazzi, e per di più pazzi inguaribili.
"Tanto valeva che non si fossero risvegliati dal loro sonno secolare" mormorò il signor Holker con un lungo sospiro, prendendo posto nello scompartimento del carrozzone. "Io ora mi domando se aumentando la tensione elettrica, l'umanità intera, in un tempo più o meno lontano, non finirà per impazzire. Ecco un grande problema che dovrebbe preoccupare le menti dei nostri scienziati."

En fi, si algú vol saber els detalls de com va anar tot, ho pot trobar aquí en italià i aquí en espanyol. I si algú preveu com serà el 2100, que ho digui. Ja en parlarem.

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (conclusió)

En realitat aquest apunt s’hauria de titular “postals nadalenques: el regal”, però com que és la conclusió de dos apunts anteriors, conservo el nom que tenien.

Dubto que aquestes festes es compri ni una quarta part dels lectors de llibres electrònics que es compraran l’any vinent, per tres raons: perquè la publicitat encara ha estat escassa, i no em refereixo als blocaires, i perquè els lectors, que som força, però no tants, encara esperem el lector electrònic ideal i, finalment, cal que els publicadors i editors acabin de decidir qui és qui i què ofereixen.

De tota manera, malgrat les prevencions lògiques davant de qualsevol novetat, la veritat és que crec que no passaria res si aquest Nadal compréssim el nostre primer e-book. Estic segur que els lectors mitjans de seguida amortitzaríem el seu preu amb les rebaixes que ens ofereixen les diverses plataformes respecte els llibres en paper. Només amb el que podríem comprar a Edi.cat i a Leqtor ja en tindríem prou per una llarga temporada a l’espera que tots els productors, que ja ho podrien fer ara, acabessin de definir el seu negoci.

Més enllà de la mística del llibre en paper –veure, si es vol, l’article de fa unes setmanes de l’Imma Monsó (que ja em perdonarà el títol de l'apunt)- el futur immediat, em refereixo a set o vuit anys –no sé el futur remot- del llibre es troba en les pantalles dels e-books. Els vells lectors com jo continuarem acaronat els vells llibres, olorant la seva aroma, subratllant i escrivint notes, admirant il·lustracions, resseguint les pistes que ens portaran a primeres edicions en llibreries de vell perquè les del llibre nou tenen els anys comptats... Que el procés de canvi sigui més ràpid o més lent dependrà d’una sèrie d’interessos que jo, simple lector, no sé preveure.

Mentre s’acaba d’aclarir el tema, em penso que a la meva carta als reis afegiré un e-book (en Jaume, com alguns de vosaltres, ho ha fet, i d'altres ja el teniu); en Toni diu –no me l’acabo de creure- que s’esperarà-, si me’l porten bé i si no, també. I no només compraré llibres –si em porten l’e-book, sinó que els trobaré a traves de Google, els del propi buscador i els que ofereixen diversos portals i particulars, com Badosa, que presenta L’Atlàntida de Verdaguer en una versió que a més es pot escoltar en una horrible veu mecànica gairebé inintel·ligible (feu clic a “descarregar l’ebook” que hi ha a la dreta de la pàgina). Potser per l’any vinent ja tindran veu els e-books? Seria un valor afegit important per molta gent. No sé si en Jordi Ferré, que està molt al cas del tema, ens pot dir alguna cosa.

Em permeteu que, vist que ni l’IEC ni Solà publiquen la seva gramàtica –ni s’espera que el TC digui res sobre l’Estatut-, canviï l’enquesta del bloc?