binomis, trinomis, i potser altres polinomis

Mai no he estat partidari del maniqueisme dels binomis ni els he entès: negre-blanc, home-dona, policia nacional-guàrdia civil... Entre un i altre component del binomi hi sol haver tot un món de matisos i consideracions. El tema m'ha ressorgit en la reflexió mental en veure i escoltar el protocol amb que els testimonis en els judicis inicien la seua intervenció: Promet o jura... No, no, no. Com a mínim -i se'n podrien afegir moltes altres- tres opcions: Promet, jura o perjura.... Compte, el verb perjurar té recollides al DIEC un binomi d'accepcions, que cadascú triï la seua preferida.

Fa ja força dies vaig saber la mort d'Aïna Moll. Jo li tenia, des de la llunyania, una estima especial. Vaig llegir algunes de les semblances i dels articles necrològics. Crec que en cap s'esmentava un fet segurament considerat menor però important -a mi m'ho sembla- com a mínim des d'un punt de vista simbòlic. Aïna Moll va ser la presidenta del tribunal en les primeres oposicions al cos d'Agregats i Catedràtics de Batxillerat de Llengua i Literatura Catalanes. Si no recordo malament, el segon president va ser Joan Badia, molts anys més tard alcalde de Callús, una petita població del Bages on l'1 d'octubre va tornar a ser protagonista possiblement sense tenir-ne intenció. Del tercer president o presidenta no en sé res per molt que em pregunteu i m'insistiu.

No sé exactament, i ara no ho buscaré,  com tracten els diccionaris el concepte de vaga, però en la meua modesta i antiquada opinió i només en el pla temporal, una vaga que no sigui indefinida (la qüestió de la durada concreta depèn de molts factors) hauria de tenir altres noms: aturada, manifestació, concentració, diada reivindicativa, etc. No vull anar més enllà de la temporalitat per tal que no se m'acusi de frivolitat o per no acusar-ne jo, que els temps no estan per anar contracorrent.

nessuno mi può giudicare ...

He mirat en directe - una mica despús-ahir i una estona ahir- el judici al conseller Homs. M'ha semblat més interessant, més addictiu, que les sessions parlamentàries que a vegades també ens passen en directe, en part perquè el mecanisme de preguntes i respostes és més àgil que els llargs discursos parlamentaris i perquè la retòrica, no absent, però sí més escassa. Deixem de banda que els testimonis repeteixen fets que al públic ja fa temps, fins i tot mesos, que li han quedat clars o que no li quedaran mai.

Em fa gràcia el pas previ a les intervencions dels testimonis en què el president del tribunal els fa unes preguntes i uns advertiments: que si són parents de l'acusat, que si saben que si no diuen la veritat se la carregaran... Just lligada amb aquesta darrera pregunta ve la final: Té vostè interès en el desenllaç del procés (es referix al judici, no al Procés). La majoria de testimonis responen que no. Increïble! D'una manera o una altra, tothom té interès en el desenllaç del judici, en qualsevol desenllaç, m'hi jugo el que calgui. Si el tribunal investigués prou, veuria que cometen perjuri, al menys jo ho penso. En fi... Alguns però, admeten que sí que tenen un interès com a ciutadans en la resolució. Bé per ells, tot i que jo imagino que com a polítics, com a juristes, etc. , no només com a ciutadans, també deuen sentir algun interès. Entre els qui ahir van declarar tenir interès (i perdó per tanta redundància interessada) a veure com acabava tot es trobava el doctor Lamarca -encara no aprofitat com a tertulià- , cosa que, com en els altres casos, no van impedir que el president considerés que era un testimoni apte per declarar. El doctor Lamarca és un prodigi de memòria, esmentant lleis, noms de personatges, llibres, fent excursos..., fins al punt que en alguna ocasió el president del tribunal li va pegar moderació verbal. Però, ai!, al professor Lamarca li va fallar la precisió en en les dates, en les hores; de fet no m'estranya: la relativitat del temps és de tots coneguda i demanar concrecions en aquest aspecte és una mostra de primitivisme inacceptable, una rèmora del passat impròpia dels éssers civilitzats del segle XXI.