tres noms

Per fi han concedit el Nobel de Literatura a un autor que tothom coneix. Esclar que la decisió ha agafat tan descol·locats com altres vegades els experts en el tema, que ja veurem com parlen dels mèrits i demèrits de l'elegit. No he llegit els arguments de la concessió del premi, però segur que en algun moment esmenten la importància de la literatura oral i de la magnitud de la seua difusió a traves de les cançons, del fenomen de la popularitat a través dels mitjans de comunicació (de masses). Més allà d'aquests detalls, tinc curiositat per veure quin material de Dylan exposaran a les llibreries que freqüento i si, excepcionalment, el silenci habitual tindrà en la música un contrapunt.

Avui també conec la notícia de la mort de Dario Fo, un altre Nobel que ja era conegut abans de la concessió del premi. Denúncia social i política, inquiet, incòmode per al poder (ai, la sàtira!). Aquí la seua obra més coneguda deu continuar sent Mort accidental d'un anarquista.

Fa pocs dies va morir Andrzej Wajda, 90 anys, com Fo. És curiós com en conèixer la seua mort vaig pensar immediatament en el principi – una de les meues escenes preferides com se sap, potser per la música de Vivaldi- d'una de les seues pel·lícules, inferior, per exemple, a Cendres i diamants(1958) tot i que comparteixen un tema recurrent de la seua filmografia; em refereixo a Paisatge després de la batalla (1970), vista per primera vegada, si la memòria m'és fidel, a la Filmoteca del carrer de Mercaders, en la meua època daurada del cinema en què, jove com era, a vegades el cul em feia mal de tant seient.

La tria de la memòria continua sent un misteri: les cançons més antigues de Dylan, una de les obres de denúncia de Fo, molt lligada a un temps concret, una escena d'una pel·lícula no especialment memorable de Wajda. Tot anys 70 del segle passat.

oposicions, complements i singularitats

Tinc la percepció, gairebé el convenciment, que la majoria de gent considera quatre arts estretament emparentades (de dos en dos o totes quatre alhora) de forma ben diferent. Em refereixo al teatre i el cinema per una banda i la pintura i la fotografia per l'altra; tinc en compte, a més, l'estreta relació, sovint indestriable, entre, per ordre d'aparició, fotografia i cinema.

Algú pot oposar que pintura i teatre respecte fotografia i cinema, són coses diferents. D'acord, no entraré en detalls de les característiques de cada activitat o art; ja ens entenem. A hores d'ara, però, estic gairebé segur que generalment es considera superior -no entro en raonaments ni en nombre de gent o espectadors- la manifestació teatral a la cinematogràfica i estic plenament convençut que la pintura té una consideració positiva, un respecte públic i privat, que supera de bon tros la valoració fotogràfica.

Més de cent anys després de la primera projecció cinematogràfica pública i gairebé dos-cents anys d'aconseguir la primera fotografia “moderna”, les dues arts -insisteixo, sobretot la fotografia- són considerades menors. Per què? Un dels arguments podria basar-se precisament en la modernitat de les dues arts -activitats- enfront del teatre i la pintura, que duen al darrere una tradició de milers d'anys. Em temo, però, que un dels arguments que conscientment o inconscientment seria més utilitzat és que una pel·liculeta o una foto la pot fer tothom, i encara més actualment, sovint sense cap voluntat artística, mentre que teatre o pintura tenen al darrere uns professionals preparats, llargament entrenats. Evidentment, la percepció és falsa pel que fa al segon supòsit:tothom ha fet teatre, ni que sigui a l'ensenyament primari i, qui més qui menys, ha dibuixat, i acolorit els dibuixos, amb molta o poca fortuna. Què més es pot dir a favor o en contra? Un argument definitiu: una representació teatral o una pintura són una obra única, irrepetible; una pel·lícula o una foto admeten tantes còpies idèntiques com es vulgui. En darrer terme, doncs, és possible que el tema de la singularitat sigui determinat a l'hora de les valoracions de les quatre arts o activitats. A part de tot això, hi ha esclar, la qüestió comercial, de venda del producte; però aquest món em sobrepassa.

En arribar aquí, vull deixar constància explícita que en cap moment he intentat definir teatre, pintura, cinema o fotografia. Ja tothom té clar els conceptes, per bé que les definicions diferirien, cosa que, insisteixo un altre cop, contribuïx a explicar la valoració diferent de cada art.

Llarga introducció que m'havia de servir per començar a parlar del museu dedicat a la fotografia que la Fundació Vila Casas va obrir fa uns anys al Palau Solterra, edifici del segle XV de Torroella de Montgrí. Com sigui, però, que el text se m'ha allargat i sobretot que el suplement de “La Vanguardia” d'avui dedica una pàgina al museu, deixo per un altre moment les consideracions personals sobre aquest centre enormement interessant.

Com en molts altres museus -em costa denominar museu el Palau- no es permeten fer fotos de les fotos, però si fotos generals. Suposo que aquesta que em serveix d'il·lustració no es pot considerar foto d'una foto.

crònica gràfica de Sant Jordi: matí

Gloriós senyor Sant Jordi amb temperatures primaverals promesa d’estiu! La festa de les festes malgrat ser dia feiner, una pausa. Ara, que ja és demà, em queda encara una mica de feina per fer, de manera que deixaré les reflexions habituals de la diada per un altre moment. Avanço, únicament, que cada dia que passa em reconec amb menys capacitat de predir el futur: llegeixo que un dels llibres de la diada és el de Cercas.

M’he passat una estoneta matinal de teatre en una representació en sessió única de Gente bien, de Rusiñol. Em sorprèn que en el programa de mà aparegui el meu nom a l’apartat de llums i so, cosa que agraeixo a la immerescuda generositat de la companyia inestable que ha representat l’obra, amb uns assistència massiva de públic, i molt especialment a qui correspongui, perquè, si no recordo malament, només he apagat els llums de la sala, he premut en quatre ocasions el botó que posava en marxa el CD –amb sincronització i volum dubtosos (hi havia tants paranys a la taula d’imatge i so!)- i he encès els llums al final de la representació.

Gente bien és una obra de Rusiñol en un acte estrenada per primera vegada l’any 1917 -el mateix any de la revolució russa- que explica en clau d’humor l’ascensió d’un burgès –industrial, per suposat- a la noblesa i el procés d’adaptació a la nova classe social que en el cas del protagonista i la seva família consisteix a adoptar la llengua castellana en les seves relacions socials, inclosos els criats, i a canviar alguns altres costums, com el de la fidelitat conjugal. Rusiñol es riu d’aquests personatges, i ara i en el moment de l’estrena devia fer riure el públic, cosa que no significa que el públic no envegés ni envegi el burgès reconvertit.

Mentre em mirava l’obra pensava en la quantitat de manifestacions culturals que no arriben més que a cercles reduïts i en la vigència d’aquesta diglòssia ancestral del país que jo crec que augmenta espectacularment i que alguns anomenen bilingüisme i d’altres plurilingüisme, mestissatge, cortesia, globalització, etc.

Aquí us deixo uns fragments de dues escenes que il·lustren els dos aspectes més amunt esmentats. Aquesta vegada no em disculparé per la deficiència de les imatges perquè no sé si els actors tenen gaires ganes de ser reconeguts ni si aprovarien la seva aparició blocaire.

I amb retard: Feliç Sant Jordi!



P.S. Em disculpo per no haver arribat a l'hora a la signatura de llibres. Alguns ja sabeu les dificultats circulatòries de la diada pel centre de la ciutat. Si voleu, quedem un altre dia.

Primera història d'Esther (2)

Que la gent d’un país triï aquells qui sobresurten d’entre ells, em sembla un gest que els honora. Que ho faci una cadena de televisió i un diari, no passa de ser una operació comercial que demostra que en aquest país tothom se la pensa per aconseguir que allò que és anècdota es converteixi en categoria i que... ho deixo estar. Que el president de tots els catalans sigui qui certifiqui la categoria, ens indica que els polítics necessiten els mitjans de la mateixa manera que els mitjans els necessiten a ells.

Dit tot això, afegiré que em sembla molt bé que Neus Català, en representació de la memòria històrica, hagi estat triada catalana de l’any per una cadena de televisió i per un diari. També afegiré que Neus Català no és la catalana de l’any –malament aniríem-, sinó un exemple d’integritat, de lluita i de memòria que va més enllà d’un any concret –ai, el temps-.

Que consti que no estic en contra de l’elecció del català/catalana de l’any, com tampoc ho estaria que la tria es limités al mes, la setmana, el dia, l’hora, el minut o el segon. Potser així tots els catalans tindríem el nostre moment de glòria. El que m’estranya és precisament que no hi hagi el català de l’any (del mes...) de TV8 (o com es digui), de l’”Avui”, de “LaVanguardia”... Evidentment, el president de la Generalitat hauria de delegar si aquestes propostes que insinuo des d’aquí es duguessin a terme.

Anem al cas. Més allà de la memòria anual, de quin període de temps triaríem Ricard Salvat? El bienni, el lustre, la dècada...? Em temo que en aquestes temps de memòria immediata Salvat no hi juga cap paper. Em sembla que un dels homes més importants del teatre del país de tots els temps es quedarà fora del joc. Estic convençut que Salvat –l’ha vist algú darrerament en els mitjans?-, com molts d’altres, s’haurà de conformar que el recordem en espais marginals com aquest.

És un plaer també llegir les seves notes, d'un gran rigor, sobre l’estrena de Primera història d’Esther, de les quals us en deixo una petita mostra aquí. Segur que el director de la nova versió que es representa al Teatre Nacional ha tingut en compte les seves paraules. O no?

Sense acotacions, el director ha de trobar, doncs, en el text mateix, la seva única orientació. L’obra ofereix en la seva riquesa d’intencions, diversos nivells perfectament separables. Un element sainetístic, popular, un element titellesc esperpèntic, un element de realisme poètic. Per altra banda, l’obra es produeix en aquesta dualitat constant de plans: món dels titelles, món dels personatges reals que els contemplen; els esdevinements de Susa i els esdeveniments de Sinera; el món dels dominadors –els perses- i el dels dominats –els jueus. Aquesta dualitat de plans en el text s’entrellaça, es confon i en certs moments es contrapunta; per això crec que en una direcció escènica –almenys jo ho vaig fer així- cal que quedin sempre evidents.Aquesta heterogeneïtat d’elements escènics queda lligada per un personatge: l’Altíssim, que ens suggereix una remota vibració de l’atmosfera del roman de cec i, a la vegada, subratlla i delimita els plans fonamentals de l’obra.

























P. S. Em distrec una altra vegada amb el problema de la setmana de Matgala. Va participeu-hi, que també va de lletres.