que els nens (i les nenes) no se m'acostin

El debat tuttifrutti de la tele deriva en la subvenció o no a les escoles només de nens o de nenes. Alguns parlen de centres discriminadors. No crec que els periodistes facin servir aquest terme per desconeixement filològic, social o pedagògic, més aviat em sembla un exercici interessat de modernitat tronada, de progressia anacrònica, potser de mala fe, una argumentació en la més trepidant filosofia sofística postclàssica.

Llegeixo al diari que han detingut un docent de Mollet per fotos pedòfiles als alumnes. Els actes contra els indefensos i l'abús d'una situació privilegiada em semblen injustificables, terribles, a penes comprtensibles. A la versió digital de la noticia s'acaba dient: Las fotografías habían sido tomadas en la calle, en parques infantiles y en jardines de domicilios particulares, varias de ellas en traje de baño cuando se bañaban en las piscinas de sus casas o jugando en columpios. Entenc que la perversió no es troba en les imatges, sinó en la finalitat, en la seua interpretació. Penso en mi mateix. M'agrada fotografiar nens (i nenes); sovint ofereixen un component estètic excepcional, cinètic, d'espontaneïtat, social, i de tots els conceptes que us sembli que cal afegir. No us podeu imaginar com em reca autocensurar-me,  tot i que alguna vegada transgredeixi la norma, però... em fa por.

Miro unes quantes imatges de Helen Levitt (1913-2009):

 

 

 

Quin plaer!

 

 

tercera -i darrera de moment- aproximació parcial a les imatges

Potser alguns dels quatre o cinc que entren al meu fotofílies es pregunten què passa que no hi ha noves imatges. La resposta és ràpida: continuo sent un fotògraf compulsiu, però m'és més còmode pujar les imatges (o algun vídeo curtíssim) a Instagram des que la jaka -la trobo a faltar, també per fer-li preguntes sobre el tema- m'hi va estimular.

Instagram no té cap secret, és una xarxa social que funciona de la mateixa manera que Twitter o Facebook, és a dir, que tu vas dient la teua i fent amics o seguidors -o no- que mitjançant el clic a un cor et diuen si els ha agradat la teua foto i, de tant en tant, potser et deixen un comentari breu, a vegades simplement a través d'una emoticona. Jo solc acompanyar la imatge d'un text curt i hi afegeixo alguns hashtag en català i anglès -encara aprendré anglès- per concretar i situar millor la foto o la seua intenció. Acabat el procés, em miro les fotos dels altres. Fins al moment m'han cridat l'atenció unes quantes coses, algunes de les quals passo a exposar sense cap ordre preferent i amb el convenciment que me'n deixo d'importants:

1. La intenció dels qui participen de la xarxa és molt diversa, des de compartir imatges amb pretensions artístiques a promocionar un negoci.

2. Hi ha imatges que tenen una finalitat artística, sense importar el tema, i d'altres que són testimonials. En aquest segon cas, destaquen, d'entre les que miro, les d'escriptors i polítics que van immortalitzant la seua agenda: avui he fet això, ahir vaig veure aquell... Entre les primeres, hi ha consecucions realment notables, entre les segones, menys.

3. Encara ignoro per què subjectes que no han publicat res tenen un bon nombre de seguidors. Aquests vots de confiança m'intriguen o m'entendreixen, segons el moment.

4. A diferència de les altres dues xarxes esmentades, els visitants d'arreu del món són molt abundants, en el meu cas, tant o més que els autòctons. Una de les deduccions és que les imatges tenen un llenguatge universal. Jo, per exemple, sóc seguidor d'una nena japonesa que fa uns dibuixos d'aquells que representen persones amb els ulls tan rodons; en correspondència, la nena m'anima en les meues fotos ignoro per quina raó.

5. Hi ha molts usuaris que són monotemàtics (lligat al punt 2). Entre els més joves, abunden els qui només tenen fotos seues -cares, cos sencer, vestits de cada estació, etc.- amb totes les variacions imaginables i amb centenars de seguidors. Entre els comentaris, destaquen els que diuen coses com ara: estàs guapíssima, ets la millor, nice...

6. Un petit grup d'igers afegeixen màximes i consideracions ètiques d'autosuperació o autoajuda a les imatges, filosofia adolescent estranya a ceretes edats que a mi em fa envermellir però que m'adono que té molt predicament entre els seguidors.

7. Arribarà un moment en què vida virtual i vida real es confondran en un tot? No ho sé, però ja hi deuen haver unes aproximacions notables. És la vida... I continua la música.

axioma

Per què gairebé tots fem fotografies? La resposta és senzilla: perquè tenim una màquina fotogràfica -el mòbil també val, esclar i sobretot- que ens permet fer-les. La deducció pot semblar poca-solta, però crec que és d'una evidència i consistència aclaparadores, tant és així que ara, aquí mateix, desafio qui sigui que s'atreveixi a desmentir-me. Per què fem fotografies? Això ja és una qüestió d'una certa complexitat.

divagació fotogràfica sense imatges

Em disgusten els categòrics en art, encara que les seues conviccions siguin molt documentades, fruit del coneixement d'una llarga tradició, raonables i raonades i excel·lentment exposades. Quan dic art em refereixo a tot, des de l'arquitectura a la pintura, però pensava especialment en fotografia, un -una- art que encara provoca molta suspicàcia, tant entre entesos com entre aficionats, entre creadors o entre usuaris, fins i tot entre els qui passaven. Descarto els qui consideren que la fotografia no és un art; ja poden parar de llegir, i no és que pretengui argumentar a favor de la consideració de la fotografia com un art, com ho podria fer? Després hi ha els sí, però no, o no tant. Finalment, els qui equiparen la fotografia amb l'art més proper, la pintura i, per tant, amb qualsevol art.

Crec que un dels aspectes que provoca més reticència a l'hora de catalogar la fotografia com un art és l'aparent facilitat de creació. Agafes una càmera fotogràfica, busques un subjecte o una escena, t'ho penses un moment i si convé -i la càmera o permet- ajustes uns quants paràmetres, prems el disparador... Vet aquí que ja has aconseguit plasmar la realitat que després anirà a parar al paper o no. I ja està? Bé, hi pot haver un tractament de la imatge posterior, és a dir, de manipulació, més o més llarg i complex, al laboratori o a la pantalla de l'ordinador abans de donar el resultat per bo, però no necessàriament. I res més? Doncs no. Així tothom pot ser artista fotogràfic? Bé, tothom que escriu és artista literari? I els qui pinten? I els qui esculpeixen? I d'aquesta manera arribem una altra vegada al principi, al concepte d'art, a les ortodòxies i a les heterodòxies, als qui tenen la veritat (?) i l'educació i als qui són analfabets... Però tot això ho deixo per un altre dia que és possible que no arribi.

la realitat i el desig

Reportatge sobre Toni Catany a la tele. Fotos, opinions de coneguts i crítics, paraules del mateix fotògraf... Catany té unes imatges que em semblen excel·lents, vull dir que m'arriben, i d'altres que oblido ràpidament. No sé fins quin punt per al qui mira, per a l'espectador, la fotografia i altres arts són sobretot qüestions de sentiments, de la sensibilitat de cadascú que una educació especialitzada o generalista completa o dirigeix, per a bé o per a mal. Sigui com sigui, la mirada “pura” no deu existir en el nostre temps, o menys que en altres èpoques. Avui les nostres mirades, els nostres gustos, les nostres decisions, estan més mediatitzades que mai, racionalment o sentimentalment.

Es deia en un moment del reportatge sobre el procés fotogràfic de Catany, suposo que es referia a unes determinades imatges: Tinc un sentiment i busco les imatges. En el meu cas, modestament, són les imatges les que em produeixen un sentiment. Potser aquesta és una, entre moltes, de les diferències bàsiques entre un professional i un aficionat, un creador i un espectador. Evidentment, tot és més complex, menys immediat, més elaborat, i va més enllà de la fotografia, però desenvolupar-ho seria anar als principis de la filosofia.

Alguns dies, abans de fer el dinar, faig un passeig curt que darrerament m'ha portat cap a la Sagrada Família. El temple, no hi ha dubte, és molt més interessant ara que quan s'acabi. Ara és dinàmic; després, l'any que sigui, serà una natura morta, bella o horrible, segons la percepció personal o la mediatització dels altres. Avui em mirava els petits detalls del dia, els que no surten a les postals. Quin moviment! Quants estímuls. He fet unes fotos. La meua preferida ha estat la que sobtadament m'ha suggerit la representació d'un àngel, un àngel groc, l'àngel de les obres, he pensat. Posteriorment -aquesta cua vermella- he dubtat si no era un àngel caigut. Totes les imatges són com a mínim duals, incertes.

No tinc clar que el fotògraf hagi de donar pistes sobre les seus imatges, titular-les, contextualitzar-les. Tampoc no sé si el que caldria és tot el contrari: la imatge nua de tot suggeriment. Això m'ha portat a reflexionar sobre la foto estrella de l'exposició de World Press Photo (CCCB, fins el 13 de desembre). Realment l'espectador desinformat veu una imatge de la repressió homofòbica a Rússia? Fins quin punt s'ha triat aquesta imatge pel que es veu o pel que el seu autor ens diu?

 

 

 

restriccions fotogràfiques

En un comentari al meu darrer post sobre fotografia, la jaka em suggereix una presentació fotogràfica que va més enllà de les pròpies imatges. La fan aquest cap de setmana a Barcelona, a la Damm, que em cau molt a la vora. Tinc curiositat per veure que han muntat els instagramistes -o instagramers-, dels quals ho ignoro tot. Ja he sol·licitat una entrada i m'han posat en llista d'espera.

Entenc que es tracta de presentar un mapa de Barcelona, tal com ja es va fer a Tarragona, amb imatges fetes pels seguidors i practicants d'Instagram. En fi, si hi vaig, ja ho veuré i si no, m'informaré amb més detall.

Visitant una web sobre el tema, m'ha cridat l'atenció un paràgraf que copio textualment:

La plataforma IgersMap responde a la necesidad de mostrar los lugares destacados donde llevarías a un amigo a hacer instantáneas. El objetivo es definir con los miembros de la comunidad que contribuyan con sus fotos, los puntos de las ciudades con un especial interés para los usuarios de Instagram, tanto locales (habitantes de dichas ciudades) como de fuera (visitantes).

Quantes fotos dec haver fet jo de la Sagrada Família? Quants milers de fotos es deuen haver fet de la Sagrada Família? O fotos de la plaça del Raspall, si volem restringir una mica l'allau d'instantànies que ens podrien ofegar. No cal entrar en l'interminable tema de per què fem fotos i de què les fem, i encara menys per què convidem a altres a fer fotos que ja hem fet. De fet el paràgraf m'ha recordat una notícia que vaig llegir fa uns quants dies i que no sé si en Francesc Puigcarbó ja té en el seu Collonades, sí és que realment és una collonada.

Resulta que un senyor ha inventat una màquina fotogràfica de característiques tècniques molt elementals, encara en fase d'experimentació, que té un tret singular: a través d'un procés senzill detecta si s'han fet moltes fotos des del lloc on el posseïdor de l'aparell està a punt de disparar; si és així, la màquina es nega a fer-ne una altra per molt que un insisteixis que és la que vol; res, t'has d'allunyar una mica i quan l'aparell detecta que la nova perspectiva és relativament verge, accedeix a fer la instantània. Té futur aquest sistema? No ho crec. Els humans tenim tendència a ser singularment uniformes, o uniformement singulars.

 

 

cinc apunts breus de fotografia i unes quantes fotos

M'agrada la fotografia que no tingui gaire preparació prèvia i sobretot amb poca manipulació posterior, que no siguin gaire preciosista. No és que no em pugui extasiar i trobar un alt mèrit artístic en aquest tipus de fotos, però prefereixo la imatge immediata, la del carrer, del paisatge, dels interiors tal qual, la de la gent que no sap que fa de model. També moltes d'aquestes fotos tenen preparació prèvia i petites manipulacions posteriors. Sovint són fotos pensades amb anterioritat, buscades fins a trobar el moment oportú, descartades i tornades a fer, excepte, esclar, les del fotoperiodisme que freqüentment depenent de l'atzar.

Des de l'1 d'octubre fins al 20 de novembre, a la galeria Trama, dit d'una altra manera, al pis de la Sala Parés, exposa Ángel Marcos. Imatges de Barcelona, carrers, edificis, algun interior, gent. Extraordinària nitidesa i profunditat de camp en les seus imatges, tot i que en algun primer pla juga amb el moviment: la gent passa i la ciutat roman. M'agraden les fotos. Es venen; la més barata val... 6.000 euros? En fotografio algunes.

Avui ha sortit al diari, al que llegeixo en paper, però ja fa anys que va començar la història. Una parella americana va comprar algunes fotos a un antiquari de San Francisco. Amb el temps-no sé com va anar- sembla que es va descobrir que en un dels daguerreotips que van comprar per dos dòlars apareix Billy el Nen. És, per tant, la segona foto que es té del personatge. Aviat se subhastarà. El preu de sortida estarà per sobre dels quatre milions de dòlars. Per què l'única foto que es conserva de la meua besàvia no me la voldrien en cap subhasta? Document històric, col·leccionisme, fetitxisme...? Oferta i demanda.

Miro fotos de desastres naturals produïts per la intervenció humana. En un cas es tracta d'un vessament de petroli: un grup de pelicans afectats; en l'altre, uns albatros que han mort per menjar plàstic d'una gran illa d'aquest material situada al Pacífic. Els treballs del madrileny Daniel Beltrà i del nord-americà Chris Jordan són magnífics, espectaculars, bells. Després m'adono que no és l'estètica el que hauria d'ocupar gairebé exclusivament el meu pensament.

Crec que és aquest mateix mes que ha obert a Barcelona Wonder Photo Shop, l'única botiga de Fuji d'aquestes característiques a Europa -les altres quatre o cinc estan a Àsia. M'alegra que obrin botigues noves de fotografia. En aquest cas es tracta d'un local gran i acollidor dividit en diversos espais que té com a filosofia bàsica que els usuaris gaudeixin imprimint, retocant, fent àlbums, etc., amb les seus imatges en lloc de veure-les només en les pantalles. La història és més complexa i mereixeria més espai, però se'n pot fer un tastet aquí. Hi he anat aquesta tarda. He mirat i remenat, fins i tot una altra remenaire m'ha fet per error una foto amb una de les càmeres que venen -únicament de la gamma de les Intax. El personal és amable, etc. Funcionarà la botiga? Quins seran els usuaris potencials que es convertiran en reals. Hi ha vegades que els meus pressentiments no es materialitzen, millor.

 

el metro anava gairebé ple

Per Barcelona, si puc, sempre viatjo a peu, però si el viatge és llarg o el temps és escàs, agafo el metro per raons que no cal especificar. Abans, dret o assegut en el vagó, alguna vegada havia intentat llegir o escoltar música, però no havia reeixit i ara ja no ho intento, faig el que m'agrada més: badar i observar, no sabria dir en quin percentatge, suposo que depèn del dia i dels estímuls. Sovint miro sense veure i altres cops em fixo, no gaire, és veritat, en el que veig. Al metro, a falta de finestres amb paisatge exterior, la gent té tendència a entotsolar-se o a semblar capficada en els seus pensaments o en el seu buit mental; alguns, pocs, miren a dreta i esquerra, els seus ulls adquireixen mobilitat i canvis expressius; si hi ha nens o gossos -ara sembla que ja poden viatjar tots els gossos- el dinamisme corporal i els canvis facials tenen excusa, en els altres casos, cal anar amb compte: no s'ha de mirar fixament una persona, sobretot a la cara. A part de no fer res, una de les opcions més freqüents dels viatgers de metro, especialment dels joves, era anar escoltant música; aquesta tendència ha variat i ha estat substituïda en bona part per l'ús del mòbil en tres modalitats bàsiques diferents: els qui parlen a traves del telefon, els qui juguen amb alguna aplicació, sovint molt mecànica, i, majoritàriament, els qui envien i reben whatsapps. La gent, al metro, s'ha tornat creativa i mou els dits a velocitats de vertigen confegint una literatura que imagino variadíssima i processant amb els seus cervells cada cop més evolucionats -també imagino- la literatura entrant que pot anar acompanyada de material gràfic. M'emociona veure com el món abans erm dels soterranis ciutadans es va convertint en un món de comunicació, d'interacció, de cultura.

Aquesta nit, veient una noia a la meua dreta que llegia un llibre -en paper!-, pensava: pobra, què deu trobar en unes pàgines que expliquen històries dels altres o coses encara menys interessants; i tan jove com és! Esclar  que jo encara pitjor: ni whatsapp ni llibre ni música, ni tan sols un trist quadern de sudokus, només badar o mirar què fan els altres i, molt de tant en tant alguna foto, per fer veure que també sóc tecnològic.

 

l'instant que marxa

No és cert que una imatge- una fotografia- valgui per mil paraules, en tot cas alguna imatge es presta a diferents interpretacions, tantes com mirades diverses s'hi entretinguin una mica. Les mirades rebran de la mateixa imatge estímuls diferents depenent de moltes variables, per exemple, de la contextualització que se'n faci i de la informació o desinformació del receptor. Sigui com sigui una fotografia recull únicament un instant, allò que es produeix durant unes dècimes de segon, d'aquí també el nom d'instantània, avui força en desús, potser pel valor afegit que sovint s'atribueix a l'instant. Una fotografia mostra, fixa, un present i en si mateixa li és aliena passat i futur; aquesta és la seua grandesa i la seua misèria. Després, espectadors o comentaristes podem imaginar o conèixer, , si cal, el temps: l'anterior o el posterior, o tots dos.

La foto del nen emigrant que es veia ofegat a la sorra, just al costat d'unes onades suaus no produïa cap trasbals, no parlava de cap tragèdia. Sense el peu de foto, sense tota la literatura que l'acompanyava, sense la voluntat de convertir-la en icona d'una situació terrible, la foto hagués passat desapercebuda, fins i tot la seua interpretació podia ser equívoca.

Ahir vaig mirar una altra foto de la mateixa diàspora. Potser el que hauria de fer, per ser conseqüent amb el vaig escrivint, és deixar-la lliure de tot comentari, però no resisteixo dir alguna cosa. És una imatge del fotògraf danès Michael Drost-Hansen feta a la carretera E45 de Dinamarca el 9 de setembre. Un grup d'emigrants sirians descansa un moment del viatge que els portarà a Suècia. Un policia del país i una nena siriana es comuniquen potser a través del joc, Riuen, comparteixen també passió? No diré res de la meua interpretació ni dels meus sentiments en mirar l'escena. On es troba la força d'aquesta imatge que no simbolitzarà res? Al final, com qualsevol altra imatge, recull un instant, no parla del passat ni indica el futur. El camí serà dur i la meta no respondrà les expectatives, ho sé de cert, però tant de bo es trobin molts instants com aquest.

temps de fotos

Hi ha qui es queixa de tot. Tothom fa fotos, les imatges ens inunden, diu algú. La solució és fàcil: que l'inundat faci la tria. Com a mínim, que jo sàpiga, ja no hi ha ningú que convidi els amics a les inacabables sessions de diapositives, amb sopar inclòs o no. Ara, les imatges estan a internet o als mòbils, moltes, moltíssimes, però la llibertat de mirar-les és de bon tros més gran que en temps passats. entre els particulars, fotografies en paper i diapositives pertanyen a èpoques pretèrites, a l'anecdotari dels qui ja tenim una edat.

Si durant tot l'any la gent fixa esporàdicament  el que veu a través dels mòbils -alguns ara només es veuen ells i un tros de palet que aguanta el mòbil- i les càmeres digitals, a l'estiu l'interès per immortalitzar l'instant augmenta considerablement. No passa res, està bé, és una distracció pacífica i a vegades productiva.

Aquest matí jo he fet una tria que m'atreveixo a recomanar. En hora de dinar, amb un sol imparable excepte per a les japoneses que s'amaguen sota para-sols, he entrat en l'oasi del Palau Robert que no tanca a migdia i manté una temperatura digna en els interiors. A les antigues cotxeres, unes fotografies de territori palestí fetes per Tanya Habjouqa, mig texana, mig jordana i resident, crec, a Jerusalem. Sobre Palestina i els seus habitants s'han fet moltíssimes fotografies, la majoria de guerra, de conflicte, en canvi, la periodista ha optat per reflectir el lleure dels palestins, la calma, els petits moments d'intimitat, les esperances entre les incerteses, sempre en petit grup o individualment. Avui, dues turistes joves i jo ens sentíem còmplices, segurament amb una empatia que altres imatges no haguessin aconseguit, d'homes i dones de l'altre extrem de la Mediterrània on la vida, malgrat tot, continua diversa buscant una normalitat que acaba trobant cada dia, encara que no sigui prou.

 

 

Entre el conjunt de fotos, per la mida i la singularita, destaca la de l'home i l'ovella (aquí en deixo una focalització), que als més grans segur que recorda inevitablement Gene Wilder, o només sóc jo qui ho ha pensat? La meua preferida, però, és una de les menys complicades, que en la seua senzillesa, i sempre recordant el context, té una força alliberadora espectacular.

 

 

Bones fotos, companyes i companys!

 

 

corrupció creativa

La corrupció política en el nostre país és d'una misèria imaginativa i creativa lamentable. Lligada durant anys especialment a la construcció, però també a moltes altres empreses, el sistema és elemental: l'empresari dóna diners -també regals més o menys valuosos, però sobretot diners- a canvi d'aconseguir avantatges per a les seus empreses. La gràcia està a ser discret i és un plus pertànyer a alguna formació política especialment corrupta.

Com se sap, la corrupció afecta tots els països, a vegades de manera escandalosa, gairebé institucional, i d'altres a casos aïllats o manifestacions subtils. No sé l'índex de corrupció a la Xina, però d'allà fa poc que ens ha arribat un cas que, aficionat com sóc a la fotografia, em miro amb una mica de condescendència.

Qin Yuhai és un senyor nascut a principis dels 50 que en el seu moment es va afiliar al partit comunista i va anar fent carrera fins convertir-se en un dels principals personatges polítics de la província de Henan. A la seua vocació política unia un interès per la creativitat a través de la fotografia, fins al punt que algunes fotos seues van acabar en panells al metro de Pequín, ell mateix es va convertir en un membre destacat de l'Associació de Fotògrafs de Xina i les seues exposicions, alguna a Europa, concretament a Londres, tenien -tenen?- una valoració creixent. No m'estendré en el seu historial artístic que es pot comprovar fàcilment escrivint el seu nom a Google.

El cas és que aquest any Qin Yuhai ha estat apartat dels seus càrrecs per una comissió que lluita contra la corrupció. Ja sabem com en són de críptics els xinesos en parlar dels assumptes interns; l'acusació genèrica era que Qin Yuhai dedicava un temps excessiu a la seua afició fotogràfica i tenia poca cura de les seues funcions oficials. Home, podríem dir: se li fa un toc i el reconduïm. Però no, l'assumpte era més complex, Qin Yuhai acceptava suborns fotogràfics, és a dir, concedia privilegis a canvi de material i altres detalls relacionats. Per exemple, una empresa que va aconseguir un contracte per promocionar el turisme a la muntanya Yuntai li va regalar 25 màquines de fotografiar valorades en 146.000 euros; posteriorment, la mateixa empresa li va comprar un àlbum fotogràfic amb fotos seues per 235.000 euros. Una altra empresa es va gastar més de 800.000 euros promocionant la seua obra a la Xina i a l'estranger. Els exemples podrien continuar amb lleugeres variacions.

Tot plegat, però, la qüestió és si cal considerar Qin Yuhai simplement un polític corrupte a l'ús o si més aviat ha tingut uns mecenes que, una mica forçats, és veritat, han contribuït a fer conèixer l'obra d'un artista genial. En tot cas, el seu amor a l'art ha de ser considerat un atenuant a l'hora de valorar la seua trajectòria política poc ortodoxa?

Quant a la genialitat de l'obra, aquí us deixo una única foto que pertany a l'exposició Ebb and Flow, de quan s'embadalia amb l'aigua, presentada a Londres. Aquí, entrevista i més fotos.

 

 

 

 

simplificació intepretativa

Ara, amb un dia de distància, feta una abstracció mental que ajunta unes imatges amb les altres i sintetitza, l'exposició de Leopoldo Pomés a la Pedrera, la veig -la penso- a partir de dos -tres?- eixos que se superposen i es complementen: les fotos d'encàrrec i els altres. Entre les primeres, les estrictament publicitàries, de marques, de productes, i les altres. Aprecio i admiro la perfecció formal, l'originalitat, la modernitat, la sensualitat, les mirades -els cossos, la sensació de despullament interior o de distanciament- dels personatges retratats, però em costa arribar a la complicitat que esperava trobar, fins i tot quan veig la Teresa Gimpera, amor o musa de tants de nosaltres durant els 60 i part dels 70. No ho sabria explicar. Penso que potser si hagués continuat amb històries com la que explicava a la primera foto que va exposar, la del port... Potser em falten fotos. Potser ahir m'hagués hagut d'afegir al grupet de joves amics comandats pel nét del fotògraf que escoltaven atentament les explicacions de detalls familiars mentre miraven al mateix ritme que jo les parets de la història.

 

 

 

 

cinc minuts de mirades mentre tornàvem a casa

En què deu pensar la gent quan camina, quan passeja, pel simple fet de caminar, de passejar? Com tantes altres coses que pertanyen a cada individu, no ho sé. Suposo, de tota manera, que normalment no es té un pla de pensament preconcebut quan es comença a caminar, o potser sí. Potser hi ha qui imagina versos magnífics, qui pensa en els ingredients del pròxim àpat, qui es pregunta -habitualment sense resposta- pel perquè de tot plegat, qui troba formes noves de fer l'amor, qui maquina -especialment si és del PP- estratègies per guanyar algun vot, qui resa un rosari rere un altre -encara hi ha gent que passa el rosari?-, qui s'encaparra que els fills facin el que ell -o ella- vol, qui no es trau del cap que el seu company hagi ascendit a l'empresa amb menys mèrits que ell... Suposo que quan passeges es barreja tot una mica, per bé que no sé si hi ha gaire gent que camina amb l'única intenció prèvia de caminar i després va com va.

Jo, que camino per caminar, a vegades m'autoimposo una pausa en alguna botiga, una sala d'exposicions, un carrer concret on arribar, però la veritat és que, com és habitual en mi, penso poc durant els trajectes d'anada i tornada; més aviat bado, miro o no miro, veig o no veig, em deixo anar. A vegades focalitzo un lloc, una persona, una escena, un detall... Res, a penes un instant. Moments fugaços que es poden allargar segons circumstàncies imprevisibles. El moviment del cervell, pràcticament nul; més sensacions que reflexions. A vegades m'inquieta la meua badoqueria i penso que mentre els altres pensen jo simplement camino: anada i tornada.

Com que gairebé sempre, a més del mòbil, porto una càmera fotogràfica, les focalitzacions sobrepassen la meua mirada física i és la màquina qui s'imposa, qui agafa el protagonisme, qui tria. Hi ha qui pensa que la fotografia és una prolongació de la mirada humana, però rarament és així en el cas de les meues fotos. És la càmera qui tria, qui decideix l'angle de visió, qui pica o contrapica, qui exigeix més llum o més ombra. Aquesta càmera, sovint adormida a la butxaca, un dia, una nit, sobtadament em demana de sortir i es fixa en el que li sembla, ho fixa i, quan ja en té prou, torna a descansar mentre jo continuo fent el darrers metres que em queden per arribar a casa sense saber perquè ella s'ha entretingut en unes mirades que no estic segur que compartim. En tot cas, tant ella com jo badoquegem, anem deixant anar la vista, res més.

oposicions, complements i singularitats

Tinc la percepció, gairebé el convenciment, que la majoria de gent considera quatre arts estretament emparentades (de dos en dos o totes quatre alhora) de forma ben diferent. Em refereixo al teatre i el cinema per una banda i la pintura i la fotografia per l'altra; tinc en compte, a més, l'estreta relació, sovint indestriable, entre, per ordre d'aparició, fotografia i cinema.

Algú pot oposar que pintura i teatre respecte fotografia i cinema, són coses diferents. D'acord, no entraré en detalls de les característiques de cada activitat o art; ja ens entenem. A hores d'ara, però, estic gairebé segur que generalment es considera superior -no entro en raonaments ni en nombre de gent o espectadors- la manifestació teatral a la cinematogràfica i estic plenament convençut que la pintura té una consideració positiva, un respecte públic i privat, que supera de bon tros la valoració fotogràfica.

Més de cent anys després de la primera projecció cinematogràfica pública i gairebé dos-cents anys d'aconseguir la primera fotografia “moderna”, les dues arts -insisteixo, sobretot la fotografia- són considerades menors. Per què? Un dels arguments podria basar-se precisament en la modernitat de les dues arts -activitats- enfront del teatre i la pintura, que duen al darrere una tradició de milers d'anys. Em temo, però, que un dels arguments que conscientment o inconscientment seria més utilitzat és que una pel·liculeta o una foto la pot fer tothom, i encara més actualment, sovint sense cap voluntat artística, mentre que teatre o pintura tenen al darrere uns professionals preparats, llargament entrenats. Evidentment, la percepció és falsa pel que fa al segon supòsit:tothom ha fet teatre, ni que sigui a l'ensenyament primari i, qui més qui menys, ha dibuixat, i acolorit els dibuixos, amb molta o poca fortuna. Què més es pot dir a favor o en contra? Un argument definitiu: una representació teatral o una pintura són una obra única, irrepetible; una pel·lícula o una foto admeten tantes còpies idèntiques com es vulgui. En darrer terme, doncs, és possible que el tema de la singularitat sigui determinat a l'hora de les valoracions de les quatre arts o activitats. A part de tot això, hi ha esclar, la qüestió comercial, de venda del producte; però aquest món em sobrepassa.

En arribar aquí, vull deixar constància explícita que en cap moment he intentat definir teatre, pintura, cinema o fotografia. Ja tothom té clar els conceptes, per bé que les definicions diferirien, cosa que, insisteixo un altre cop, contribuïx a explicar la valoració diferent de cada art.

Llarga introducció que m'havia de servir per començar a parlar del museu dedicat a la fotografia que la Fundació Vila Casas va obrir fa uns anys al Palau Solterra, edifici del segle XV de Torroella de Montgrí. Com sigui, però, que el text se m'ha allargat i sobretot que el suplement de “La Vanguardia” d'avui dedica una pàgina al museu, deixo per un altre moment les consideracions personals sobre aquest centre enormement interessant.

Com en molts altres museus -em costa denominar museu el Palau- no es permeten fer fotos de les fotos, però si fotos generals. Suposo que aquesta que em serveix d'il·lustració no es pot considerar foto d'una foto.

es plomen els àngels?

Old age is not for sissies.

Bette Davis

Avui, sobtadament, he tingut la idea que va ser una bona cosa que la humanitat fos creada a imatge i semblança de déu i no dels àngels. Com que les idees no vénen del no-res, la meua ha aparegut després de llegir que la revista nord-americana Men's Health no ha publicat cap portada amb un pit masculí amb pèl des de 1995. Si en lloc de pèl tinguéssim plomes, els resultats de la depilació -del plomat- calculo que serien més dolorosos, l'aspecte final, deplorable i la pèrdua de la capacitat de volar, terrible. Per cert, déu també es deu depilar actualment?

Contemplant les imatges del fotògraf Zed Nelson al Palau Robert, en l'exposició titulada “Love Me”, m'adono que tot això del culte al cos, de la bellesa corporal, potser també d'alguns aspectes de la salut, m'ha agafat tard. No és que no tingui una certa cura d'aparèixer mínimament presentable davant dels meus semblants, però les operacions d'estètica, la depilació, l'augment de la musculatura i fins i tot altres cures corporals més habituals, em són més aviat alienes. Els gimnasos em són desconeguts. Les voltes corrent pels carrers de la ciutat i pels camins del poble són un espectacle que contemplo. Sóc obsolet. No sé si encara tinc possibilitats d'esmena o m'agafarà la vellesa en plena covardia. Ja es veurà.

De tota manera, espero que si m'arriba la conversió no caigui en els extrems d'una de les confessions de l'exposició que m'han semblat més esgarrifoses -estic segur que hi duen haver múltiples variacions-: M'he fet escurçar tres dits del peu: m'han tret un tros d'os entre les articulacions i me les han unides amb varetes metàl·liques. M'agrada dur sabates Jimmy Choo, amb tacons de 7,5 cm i acabades en punta. A la meua edat, canviar de marques de calçat seria un trasbals, segur.

mirada humana a l'ocell

Cada dia veiem tantes fotografies -els que hi tenim afició, unes quantes més- que, com en moltes altres coses, patim un procés de saturació que ens porta a una mena d'indiferència davant d'imatges que en un món més pausat ens causarien admiració duradora. Milers de fotos de guerres, milions de fotos de paisatges amb variants diverses: sortida de sol, posta de sol, muntanyes nevades, onades salvatges o tranquil·les... Milers de milions de fotografies en color o blanc i negre, fetes per professionals o d'aficionats, amb càmeres sofisticades o amb mitjans elementals, passades per filtres o sense cap retoc, verídiques (?) o falsejades...

Molt de tant en tant, d'entre totes les imatges que van passant, en seleccionem una, la singularitzem, li dediquem temps. Ens preguntem per què l'hem triada, mirem de descobrir els motius de les sensacions que ens ha produït. Fa poc vaig trobar una d'aquestes fotos. Aparentment senzilla (imprescindible clicar-hi per apreciar detalls) i amb una mica de treball posterior a la presa. És de Mikael Sundberg:

 

 

M'interessa el conjunt, però he arribat a la conclusió que la força de la imatge -cadascú se la pot mirar com vulgui- es troba sobretot en el cap de l'ocell, en la postura del cap, en les gotes del seu entorn més immediat. L'ocell amb el cap aixecat, indiferent o desafiant, causaria una sensació diferent; la imatge continuaria sent interessant, però no m'hagués fet escriure totes aquestes ratlles, ni de bon tros.

notes incompletes i precipitades per construir un paisatge fotogràfic de Barcelona

Faig una petita part de la ruta fotogràfica del centre. Entro en algunes de les botigues emblemàtiques del gènere, on alguna vegada he comprat alguna cosa o preguntat per algun material. Començo per Casanova, segurament l'establiment més complet i professional (i modern) de la Barcelona actual, ara situat a la Ronda de la Universitat, on mantinc una conversa curta sobre preus de càmeres de segona mà amb un dels propietaris; el tracte és agradable, encara que els preus per vendre allò que sobra als clients sigui més aviat anecdòtic (però és pot intentar) i el preu per comprar a la botiga no sigui dels més convenients per la butxaca del mateix client.

Continuo per Foto K, al mateix carrer, on ja fa unes setmanes que fan ofertes de filtres (és de jutjat de guàrdia el preu d'alguns filtres). Al carrer Pelai, a la part dolenta, és a dir, la més propera a la muntanya, hi ha la botiga de Jordi Bas, que en èpoques de bonança va arribar a tenir tres establiments i ara estan més per vendre que per parlar amb els clients. A l'altra banda del carrer, Fotoprix, amb la botiga més gran de la cadena a la ciutat, però només un únic dependent entès per atendre els clients de màquines importants. Ben a la vora, ja amb les persianes avall, Nivell 10, una de les botigues amb els preus més econòmics dels darrers lustres, de fet, dedueixo que no posaven preus fins que comprovaven que eren més baixos que les dels altres llocs de la zona. El curiós del cas, és que no pleguen a causa dels nous lloguers, sinó, suposadament, per una oferta suculenta sobre l'espai que ocupaven. Em sap greu.

Entenc que les botigues de fotografia, amb l'auge dels mòbils (abans, la revolució digital) i, sobretot, la venda per Internet ja no poden ser el mateix que abans, però el tancament dels llocs més antics, avui en dia anomenats emblemàtics és una pèrdua substancial per als aficionats a voltar-hi. Per cert, entre els llocs emblemàtics que l'ajuntament vol protegir (aquí és poden llegir) durant un any (!) no hi ha cap botiga de fotografia, potser perquè totes són massa noves, però Arpi, la més emblemàtica entre les grans de la ciutat es va apagant a poc a poc, si és que ja no és morta.

curiositats fotogràfiques

Fa uns dies llegia en alguns diaris una curiositat d'aquelles que solen aparèixer més aviat en les edicions digitals. Es tractava d'una imatge de Sightsmap, que, com indica el seu nom, mostra aquells lloc del món que tenen més interès segons el nombre de fotos que s'hi han fet i que han estat pujades a internet a través de Panoramio, un servei de Google. En el mapa, s'observa a primera vista les zones més “calentes” i les més poc fotografiades. Els diaris comentaven que Espanya ocupa un bon lloc, però, sobretot, que Barcelona és la tercera ciutat més fotografiada del món. Poca broma, la tercera, només darrere de Nova York i de Roma, mentre que Madrid ocupava aquesta nit (ho he comprovat) el número 12.

Em va estranyar, tan acostumats com estem als rànquings comparatius entre Barcelona i Madrid (i el món en general), que  aquesta curiositat fotogràfica no donés més joc. Després vaig pensar que potser miraculosament tots ens havíem tornat més assenyats, que tenir interès en una de les ciutats més fotografiades (jo m'autoacuso) on no cal anar per saber com és i com es viu és un signe de vulgaritat, que els esperits selectes prefereixen els llocs singulars, verges, aquells a penes visitats, on encara tot és possible. Vaig començar a buscar en el mapa els llocs més foscos, més amagats, amb la intenció, si m'ho permeten les meus circumstàncies, d'acostar-m'hi, gaudir del temps fora de les gernacions i, en tornar, explicar a través de les meus fotos una experiència única. Estic en la cerca.

mirades

Quan vaig començar a penjar una foto diària a l'altre blog que encara tinc en actiu -tinc pendent una represa del tercer blog, que no em pertany, a l'hivern- no tenia un propòsit concret a part del de compartir, que és el més elemental de tots. No sabia quin tipus d'imatges volia deixar i per què: espontànies, retocades, preparades, sorprenents, testimonials, vulgars...? Fa no res em vaig adonar, no per reflexió personal, sinó per com ha anat transcorrent el temps, que la fotografia de la capçalera del blog em donava la clau. Les fotografies que deixo són mirades, sovint des de la distància, de moments concrets de cada dia, una mena de dietari sense paraules que depèn de l'estat d'ànim, de les circumstàncies dels recorreguts, dels estímuls visuals o anímics, externs o interns, de la ullada atenta o emboirada del moment, de la interiorització o superficialitat dels motius, de la claror o la foscor del dia, dels canvis de les estacions, de l'atzar o la cerca, de l'interès per les coses petites o per les panoràmiques, de la intenció artística (?) o testimonial... Mirades que a vegades voldrien contar una història i a vegades són fixacions de l'instant, que en si mateix també és una història.

He parlat de les imatges que deixo i em queda justificar el per què. Imagino que una cosa porta implícita l'altra.

Tot plegat, no deixa de ser un misteri. Per què avui he triat aquest personatge que es passejava amb tres dones diumenge a l'entrada de la nit per la plaça Macià? Per què anava lleugerament separat i a la dreta? Per què el blanc i els negres? Per què just en les línies discontínues del pas de vianants? ...? No ho sabria dir.

Tom Sharpe: una altra mirada

Sóc un fidel seguidor de l'obra de Tom Sharpe, des que vaig llegir... No sé si vaig començar per la seua primera novel·la, per Fart de llop o per Wilt, però ho he llegit pràcticament tot, fins i tot els seus darrers llibres, en què la meua fidelitat ha estat superior a l'interès de les seus propostes. De tota manera, a mesura que passa el temps, estic més convençut que les seus històries hiperbòliques, grotesques, àcides, s'acosten més a la realitat absurda que vivim.

El que potser no sé sap de Sharpe és que una de les seus aficions, la fotografia, va estar a punt de convertir-se en professió. El seu interès va començar durant la seua estada a Sud-Àfrica, on mentre els seus companys es dedicaven a la dialèctica que no porta enlloc, ell buscava imatges en els carrers, en els suburbis, en la realitat de cada dia dels altres. Abans de ser deportat a Anglaterra la policia sud-africana va destruir la major part dels seus 40.000 negatius. Ja a Cambridge, va continuar fent fotografies, no sé amb quina intensitat i dedicació; tampoc no sé si ara continua buscant imatges o si conserva la vella Leica africana.

Em va fer gràcia saber que a Barcelona es mostraven algunes fotos seues de l'època de Cambridge, dels anys 60. Sembla que Carles Taché el va convèncer d'exposar les imatges en la seua galeria. Vaig anar a veure-les al primer pis, on s'accedeix per una porta petita, gairebé anònima. No sabria dir quantes imatges hi ha en total, totes en blanc i negre, la majoria de persones i “personatges”. Em va agradar que fossin fotos sense excessives pretensions, sense retocs, moments no buscats sinó triats i captats en el deambular de la quotidianitat, potser després d'acabar les classes, potser en els dies festius. Un petit mosaic heterogeni del Cambridge dels 6o, un retall de la intrahistòria, ee la que tenia més propera.

A més de les fotos, en una taula hi ha totes les seues novel·les en la versió castellana. La noia de la galeria no em va saber dir el motiu de la tria de la llengua, potser l'oportunitat o l'atzar. Vaig conversar una mica amb ella. Em va dir que havia començat a llegir Reunión tumultuosa, absolutament recomanable, i que perseveraria. Li vaig comentar com em desplaïa que l'autor, que ja porta gairebé vint anys a Llafranc, no només fos incapaç de parlar català -també castellà- i segurament entendre'l, sinó que se'n vantés. Vam coincidir en les valoracions d'alguns súbdits de l'antic imperi, que continua tan viu com sempre, encara que no sigui geogràficament.

No em vaig atrevir a preguntar, perquè entenc que les qüestions de negocis exigeixen certa discreció, si s'havien venut gaires fotos, el preu de les quals va, segons al mida, entre els dos mil i els dos mil cinc-cents euros. Entre mi vaig pensar que els compradors devien ser una mica fetitxistes, més interessats en la firma de l'autor que en les imatges, encara que imagino que també pot ser que la valoració de la fotografia com a obra d'art no tingui excessiu adeptes en aquest país, o, en tot cas, sigui molt menor per al gran públic que la dels olis, les aquarel·les o tot allò que fan els pintors, collages amb paper higiènic inclosos.

Si algú té interès a veure o a comprar les imatges de Tom Sharpe, pot pujar al primer pis del número 292 del carrer Consell de Cent. Només queden nou o deu dies. Després podem comentar el resultat de la visita.