pluriversitat

Sí als graus de tres anys, pràcticament un ensenyament obligatori, que el que cal és arribar al més aviat possible als postgraus i als màsters i fer-los ben llaaaaargs. Diuen els rectors de les universitats catalanes que ells no començaran a aplicar el sistema, de bondats tan contrastades en altres països modèlics fins al curs 2016-2017. Quin desafiament!

Sobtadament recordo una informació en un telenotícies que feia una comparativa dels diners que costa la universitat als alumnes, o als pares, a diversos països. Comparava Catalunya amb França, Alemanya, etc. El preu català estava força per sobre; excepte dels països anglosaxons que, per altra banda, tenen recursos per facilitar els estudis als qui en tenen ganes. De tota manera, no vaig entendre per què la comparativa no incloïa les universitats espanyoles. Quant costa estudiar la mateixa carrera que a Barcelona o Vic a Sevilla, Salamanca, Saragossa, Alcalà...? Aquest, de moment, seria un debat interessant, encara que, com sempre, no en trauríem l'aigua clara.

Sí a la proposta d'obligatorietat de les matèries de plàstica i música a l'ensenyament primari i secundari, que a la resta de l'estat seran optatives. Encara no ho he llegit, però estic segur que, com a mínim, tindran tantes hores com les matemàtiques i l'anglès.

estudis, societat i futurs

Anton Maria Badia i Margarit, Josep Massot i Muntaner, Antoni Comas, Ricard Salvat, Gabriel Ferrater, Jaume Sobrequés, Miquel Coll i Alentorn, Joan Veny, Antoni Vilanova, Sebastià Serrano, Joan Solà, Amadeu Soberanas, Enric Moreu-Rey, Jordi Llovet...

El darrer apunt, i sobretot els comentaris, em porten a escriure la llista anterior amb alguns dels professors que vaig tenir a la universitat, tal com m'anaven sortint de la memòria -no sé si l'ordre indica alguna cosa- i guardant alguns noms de professors que suposo menys coneguts, com el del professor Cerezo, que em va fer llegir L'home unidimensional, de Marcuse, i a qui jo devia fer repassar El mono desnudo, de Morris, en unes classes que recordo amb més persistència que la majoria i que durant un temps em van fer inclinar per l'antropologia en particular i per la filosofia en general.

Què vaig aprendre a la universitat? Quan jo hi vaig anar no es necessitava fer gaire esforç en la meua Filologia per passar al curs següent, fins i tot amb bones notes, de manera que, a diferència d'altres companys, no puc assegurar si molts o pocs, l'interès acadèmic en cap moment em va impedir ni fer minvar els altres interessos que tenia o vaig adquirir durant aquells anys en què la meua vida a l'aula -no dic a la universitat o amb la gent de la universitat- i dedicada al que eren els programes oficials va ser una part petita, en alguns moments ínfima, del que vaig fer durant la primera meitat dels 70.

Recordo més els professors que els continguts, i menys els continguts, molts dels quals vaig reaprendre o aprendre després, que unes metodologies disperses i sovint monòtones que em van servir molt poc quan vaig començar a fer de professor. Al mateix temps, el que agraeixo més d'aquella època és la varietat i la llibertat de gent i de criteris que vaig conèixer i la indicació de múltiples camins que podia trobar també fora de les classes, dels programes i de la mateixa vida acadèmica. És veritat que en el meu cas, sempre he sigut, malgrat la permeabilitat als estímuls, una persona poc propera als grups, encara menys a les masses i excessivament amant de la meua individualitat, encara que també, cal dir-ho, amb èpoques unidimensionals.


P.S. En acabar d'escriure aquests paràgraf he buscat alguna ressenya sobre L'home unidimensional, publicat el 1964, i he trobat que es pot baixar el llibre en format pdf. L'he inclòs a l'e-reader. Em sembla que puc tornar a gaudir amb la seua lectura, potser més que la primera vegada. Començo:



Las conquistas de la ciencia y de la técnica han hecho teórica y socialmente posible la contención de las necesidades afirmativas, agresivas. Contra esta posibilidad, ha sido el sistema en tanto que totalidad el que se ha movilizado. En la oposición de la juventud, rebelión a un tiempo instintiva y política, es aprehendida la posibilidad de la liberación; pero le falta, para que se realice, poder material. Éste no pertenece tampoco a la clase obrera que, en la sociedad opulenta, está ligada al sistema de las necesidades, pero no a su negación. Sus herederos históricos serían más bien los estratos que, de manera creciente, ocupan posiciones de control en el proceso social de producción y que pueden detenerlo con mayor facilidad: los sabios, los técnicos, los especialistas, los ingenieros, etc. Pero no son más que herederos muy potencionales y muy teóricos, puesto que al mismo tiempo son los beneficiarios bien remunerados y satisfechos del sistema; la modificación de su mentalidad y constituiría un milagro de discernimiento y lucidez...


Herbert Marcuse: El hombre unidimensional.

política o economia d'anar per casa (7)

Els estudiants demanen que s'acabin les retallades econòmiques a la universitat que tenen conseqüències diverses, entre altres una minva important de la qualitat de l'ensenyament. Les seues demandes em semblen perfectament raonables. Posats a demanar, trobo que podrien afegir que en acabar la carrera (màster, postgrau) se'ls facilités un bitllet d'avió a Austràlia, Canada, la Xina...

el dia abans

Tants anys començant a classe a principis de tardor o a finals de l’estiu, que ja he perdut el compte. Qualsevol intent de recordar la meva primera vegada és totalment inútil. Només espurnes boiroses de la rutina que sóc incapaç d’ordenar cronològicament: pantalons curts, pantalons llargs, una mestra, un mestre, un professor, una professora, un company una companya, una aula, una altra, una altra..., una olor que s’escapa: de llapis, de goma, de tinta, de terra mullada, de fulles cremades, de pols, de llet en pols, de gasolina. Sorolls: de les campanades de l’església, del taller del ferrer, dels cotxes –també de l’avió llunyà- que passen, del guix a la pissarra... Cares, més que noms, d’alumnes i companys; cels blaus, ennuvolats i invisibles...

Tants anys! Tota la vida a classe. I encara ara, a meitat de setembre, els nervis del dia abans, les hores lentes prèvies al desconegut conegut. Tota la vida en la més estricta linealitat.

aportacions culturals

Em sap greu no haver pogut assistir –potser tampoc no m’haguessin deixat entrar- a la investidura de Ferran Adrià com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona a proposta de la facultat de Química. M’hagués agradat veure aquella cara entre escèptica i sorneguera del cuiner-artista mentre l’acadèmic corresponent anava desglossant les qualitats de la seva cuina farmacofisicoquimicoapsicologicoantropologicoeconòmicoartística i del propi cuiner. M’agrada en Ferran Adria, més en persona que al Polònia, que ja és dir. M’agrada la capacitat que té de sortir triomfant de qualsevol situació per complicada que li posin; trobo que és un art que no està a l’abast de tothom. En Ferran Adrià és el paradigma del triomfador dels temps presents que potser serà el triomfador del futur. En Ferran Adrià desarma amb la seva sinceritat, amb la senzillesa de l’home que sap el que vol i sap com aconseguir-ho –i ho ha aconseguit-, sense dubtes, sense vacil·lacions. M’agrada aquest artista que quan Claudi Mans va insinuar la influència de Derrida en la seva obra, va dir que res de res, que en tot cas ell ha arribat a la seva art a través de intuïció i l’experimentació, és a dir, que més que un científic és un tècnic. M’imagino que va ser la seva perplexitat davant de tanta interpretació erudita la que va fer que finalment desistís de llegir el paper que portava escrits i improvisés un discurs que apuntava la seva realitat, una realitat feta al marge del món acadèmic que ara el vol fagocitar i explicar. Aquesta és una de les funcions del món universitari.

Com que el que escric es basa en la informació de la premsa, és possible que no sigui gaire rigorós amb alguna intervenció de l’acte o en la seva concreció en el paper. No em crec per exemple, que Ferran Adrià digués sense altre context: “He treballat tota la meva vida perquè la cuina fos considerada cultura”. És evident, que ell sap que, al menys des de la perspectiva antropològica, la cuina és un dels elements importants de la cultura dels pobles, un dels elements bàsics de les formes de vida de les comunitats que permet interpretacions interessants sobre passat, present i futur. És evident, doncs, que la cuina ha estat cultura des de temps immemorials. Segurament que el discurs de Ferran Adrià en aquest aspecte volia incidir en el fet que és possible que la cuina com a element distintiu territorial té els anys comptats i que cal una nova visió cultural de la gastronomia que tot just ara comença a funcionar i que és basarà més en els antropònims que en els topònims: temps al temps.


Ens resum, que si algú ha aconseguit el discurs de Ferran Adrià, que me’l passi. Els altres, no cal, que més o menys me’ls imagino.

















P. S. El comentari al segon paràgraf del post per part de Claudi Mans, aclaridor i necessari, fa que us suggereixi la lectura del seu discurs i del de Ferran Adrià.