comprensions

Avui m'ha tornat a passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys llibertat.

Tres o quatre –, potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?- exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català, només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.

filologia

No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

estudis, societat i futurs

Anton Maria Badia i Margarit, Josep Massot i Muntaner, Antoni Comas, Ricard Salvat, Gabriel Ferrater, Jaume Sobrequés, Miquel Coll i Alentorn, Joan Veny, Antoni Vilanova, Sebastià Serrano, Joan Solà, Amadeu Soberanas, Enric Moreu-Rey, Jordi Llovet...

El darrer apunt, i sobretot els comentaris, em porten a escriure la llista anterior amb alguns dels professors que vaig tenir a la universitat, tal com m'anaven sortint de la memòria -no sé si l'ordre indica alguna cosa- i guardant alguns noms de professors que suposo menys coneguts, com el del professor Cerezo, que em va fer llegir L'home unidimensional, de Marcuse, i a qui jo devia fer repassar El mono desnudo, de Morris, en unes classes que recordo amb més persistència que la majoria i que durant un temps em van fer inclinar per l'antropologia en particular i per la filosofia en general.

Què vaig aprendre a la universitat? Quan jo hi vaig anar no es necessitava fer gaire esforç en la meua Filologia per passar al curs següent, fins i tot amb bones notes, de manera que, a diferència d'altres companys, no puc assegurar si molts o pocs, l'interès acadèmic en cap moment em va impedir ni fer minvar els altres interessos que tenia o vaig adquirir durant aquells anys en què la meua vida a l'aula -no dic a la universitat o amb la gent de la universitat- i dedicada al que eren els programes oficials va ser una part petita, en alguns moments ínfima, del que vaig fer durant la primera meitat dels 70.

Recordo més els professors que els continguts, i menys els continguts, molts dels quals vaig reaprendre o aprendre després, que unes metodologies disperses i sovint monòtones que em van servir molt poc quan vaig començar a fer de professor. Al mateix temps, el que agraeixo més d'aquella època és la varietat i la llibertat de gent i de criteris que vaig conèixer i la indicació de múltiples camins que podia trobar també fora de les classes, dels programes i de la mateixa vida acadèmica. És veritat que en el meu cas, sempre he sigut, malgrat la permeabilitat als estímuls, una persona poc propera als grups, encara menys a les masses i excessivament amant de la meua individualitat, encara que també, cal dir-ho, amb èpoques unidimensionals.


P.S. En acabar d'escriure aquests paràgraf he buscat alguna ressenya sobre L'home unidimensional, publicat el 1964, i he trobat que es pot baixar el llibre en format pdf. L'he inclòs a l'e-reader. Em sembla que puc tornar a gaudir amb la seua lectura, potser més que la primera vegada. Començo:



Las conquistas de la ciencia y de la técnica han hecho teórica y socialmente posible la contención de las necesidades afirmativas, agresivas. Contra esta posibilidad, ha sido el sistema en tanto que totalidad el que se ha movilizado. En la oposición de la juventud, rebelión a un tiempo instintiva y política, es aprehendida la posibilidad de la liberación; pero le falta, para que se realice, poder material. Éste no pertenece tampoco a la clase obrera que, en la sociedad opulenta, está ligada al sistema de las necesidades, pero no a su negación. Sus herederos históricos serían más bien los estratos que, de manera creciente, ocupan posiciones de control en el proceso social de producción y que pueden detenerlo con mayor facilidad: los sabios, los técnicos, los especialistas, los ingenieros, etc. Pero no son más que herederos muy potencionales y muy teóricos, puesto que al mismo tiempo son los beneficiarios bien remunerados y satisfechos del sistema; la modificación de su mentalidad y constituiría un milagro de discernimiento y lucidez...


Herbert Marcuse: El hombre unidimensional.