a la recerca de la biblioteca digital

Finalment havia de sucumbir a la temptació, i encara que sé que la tecnologia no s’atura, vaig decidir que ja era el moment de comprar el meu e-reader, altrament dit lector de llibres electrònics. La passejada en línia gairebé recta em va dur a les portes que Sony té gairebé al final de la Rambla de Catalunya, un espai magnífic, ampli, amb el material ben distribuït; aquí i allà, els dos models estrella dels seus lectors d’aquest any; parlo amb una venedora que m’explica característiques que ja sé i finalment em diu que el model que m’agrada no el tenen, però que el pot demanar per internet. I jo, noia, jo també sé comprar per internet. En fi, que baixo fins a la plaça de Catalunya i compro l’aparell.

I ara, què? Perquè cal incorporar-hi llibres, que a penes en ve una mostra per indicar simplement que funciona la pantalla. En l'aspecte de la venda, no veig que s’hagi fet gaire publicitat. Més ben dit, jo he vist molts lectors anunciats en periòdics diversos, però la propaganda de llibres és quasi inexistent, i sóc generós amb el quasi. Molt bé, es tracta, suposo, d’entrar en webs de llibreries i editorials. I, és clar, veure quins llibres ofereix la xarxa que siguin gratuïts, és a dir, alguns clàssics descatalogats.

Sorpresa, sorpresa: amb una mica de paciència i explorant viaranys secundaris, resulta que es poden trobar obres que just acaben d’arribar a les llibreries, com la darrera novel·la d’Umberto Eco, o et pots baixar el darrer premi Planeta, el de Mendoza, o la darrera publicació de Mankell. He dit sorpresa perquè totes les baixades són gratuïtes, cosa que, com sabem, contravé les lleis vigents i, com s’encarreguen de recordar les primeres pàgines dels llibres, queda rigorosament prohibida la reproducció, etc. Per cert, potser perquè no he sabut buscar prou bé, és pràcticament impossible trobar originals o traduccions en català, i se’n poden fer diverses interpretacions del cas, evidentment.

Què cal fer davant de la possibilitat de poder llegir un llibre comprat legalment o baixat a través d’una descàrrega gratuïta? Una altra vegada un dilema que en la música fa anys que funciona i ha fet córrer moltes veus i molta tinta i ha dut a algunes solucions acceptables i que en el cas dels llibres encara és nou i planteja discussions que ja s’han començat a produir però que segurament agafaran volada pública si arriba el moment en què els llibres es trobin en la mateixa situació que es van trobar els CD. De moment editors, distribuïdors i llibreries van dient alguna cosa, però no sembla que tinguin gaires iniciatives realment noves.

Tornat al meu reader, crec que ja tinc incorporat material suficient –entre altres el magnífic poemari sense ànim de lucre que ens ha deixat l’amic Josep Lluís, en què ha tingut la gentilesa, que li agraeixo, de dedicar-me un poema- per a la resta de l’any i una mica més, sempre compaginant amb el paper, tot i que he de dir que la lectura en pantalla, en contra del que alguns diuen, em resulta força agradable i pràctica. Solucionarà a la llarga la meva biblioteca virtual els problemes de falta d’espai de la biblioteca real? Sincerament, ho dubto

pacte

Deia la Clarissa en relació amb el post on es veia l’ordinador amb què escric habitualment que a ella el que li agradaria és veure fotos dels meus prestatges de llibres. Bé, no ho descarto –potser algun flash que no resulti feixuc-, però és possible que el panorama fos decebedor, poc interessant. De tota manera, ja ho he dit altres vegades i ho repeteixo, amb els llibres de casa cada vegada tinc més clares unes quantes coses: que me’n podria desprendre tranquil·lament de molts i que em costa fer-ho; que mentre que alguns sé que els rellegiré o els fullejaré, estic segur que d’altres ni recordaré que els tinc; que la valoració de les lectures és un procés personal, difícilment transmissible, sobretot a certes edats, i misteriós com el mateix fet de llegir.

Tothom sap que l’acumulació de llibres en prestatges i en llocs no adequats en cases de dimensions reduïdes és una nosa que es podria evitar freqüentant les biblioteques i utilitzant els seu servei de préstecs. La Joana darrerament m’intenta convèncer de la bondat d’aquest sistema i em posa exemples d’amics o coneguts que el fan servir i de com n’estan de contents. I no dic que no sigui una bona opció, fins i tot òptima, però canviar els hàbits em seria molt difícil: no poder recórrer en qualsevol moment a una lectura que em ve al cap, a una cita que sé que es troba en determinada obra, no pensar en fixar-me casualment en un llom que m’agradaria tornar a repassar algun detall del llibre l’endemà mateix, no trobar uns subratllats fets fa anys... Tot això i algunes altres coses sense gaire sentit pràctic em fan persistir en els antics costums de comprar i emmagatzemar.

Des de fa unes setmanes, he fet un pacte amb la Joana: ella m’anirà portant els fragments de llibres que van apareixent al metro en la campanya “Tasta’m” a condició que no em compri l’obra sencera; com a mínim serà un estalvi d’espai i de temps i qui sap si m’evitaran alguna decepció irreversible. De moment he estat fidel al compromís i, si no n’he perdut cap, tinc a la vora nou exemplarets que em poden servir per tenir una idea del contingut i de l’estil i per poder parlar amb qui sigui de l’obra sense conèixer-ne més que una part. Mantindré la meva promesa informal o em deixaré temptar finalment per alguna de les mostres? No ho sé, però, per exemple, no hauria de llegir sencera Vilaniu, l’única novel·la de l’Oller que no conec i que ha publicat Cossetània tan acuradament? Puc fer una o múltiples excepcions arribar a un acord que digui: un de cada deu llibres es pot llegir sencer? Dilemes i maldecaps.

Se m’acut, sense ànim d’emular en Jesús, que podria deixar un fragment de cada llibre per veure si endevineu quin és o per si us estimula a la seva lectura i/o compra:

-No hi ha res tan musical com el soroll que fa el bourbon quan se serveix la primera copa d’un diumenge al matí. Ni Bach ni Schubert ni cap dels grans genis que toca el meu nét.


En arribar a mig quilòmetre de la vila, trobaren passejant la major part de les principals famílies, que els feien pas, els saludaven afectuosament i, com si ja res més els hagués d’interessar, anaven tombant darrere el brec, seguint-los vers la població.


El descobriment de la biblioteca va ser miraculós. No sé quants anys devia tenir, recordo entrar-hi a poc a poc, sense que ningú em veiés, acostar-me a les prestatgeries i desitjar que al final el món fos com allò, una biblioteca immensa i inacabable, acollidora com una piscina.

El metge que va anar-hi a la nit per establir la causa de la mort va dir que havia mort de pur esgotament, que no tenia res a veure amb la salsa de xili ni amb el viatge pel camp, ni amb les planxes de les capses ni amb els policies que reien. Va sospesar la planxa i va dir que tenia un pes totalment desproporcionat amb la resta del cos, i que era francament increïble que el noi hagués pogut viure arrossegant tot el dia un cap com aquell: “Això és ferro colat, on va a parar...”, va declarar.

I el meu amic va dir que d’acord, que endavant amb la quarantena, que si ella ho plantejava en els termes de jo necessito tornar-te a trobar a faltar i tu necessites desobsessionar-te, endavant, tot i que en el seu silenci el meu amic no es creia res de tota aquella facècia. I el darrer dia que es van veure, quasi mentre s’acomiadaven fredament abans de començar la quarantena, el meu amic va rebre un sms de la Júliai, que no sabia res de la situació en què es trobava el meu amic.

Va, em desdic del projecte. Quin pal anar copiant fragments! Però no esborraré els que ja he escrit i concretaré les fonts:

Aimee Bender: Criatures obstinades.
Carson McCullers: Rellotge sense busques.
Narcís Oller: Vilaniu.
Montse Banegas: Una dona incòmoda.
Marc Romeva: La intimitat.

Zero de cinc.

indult

Enèsima neteja de paper en format llibres i revistes. Se’n van a reciclar pràcticament tots els "Serra d’Or", les revistes de fotografia, les d’informàtica i bona part de números dispersos d’altres temàtiques. No he tingut cor de desfer-me de les poques desenes d’exemplars heretats d’”El Mundo Cintífico”, ara mig en desordre i encapsats a l’espera d’una altra ràtzia ocasionada per la imminent vinguda d’un lampista, d’un paleta o d’un pintor.

L’hipotètic repàs, en un esdevenidor inconcret, de la innocència dels exemplars de principi del segle XX, els magnífics dibuixos, les esperances de futur en tots els camps de la ciència, m’han impedit, de moment, enviar la revista a convertir-se en pasta de paper o a un destí encara pitjor. No us sembla que ni que sigui per aquestes portades de la locomoció de l’any 1905 o altres de semblants calia donar-los una altra oportunitat? I aquests textos!

En la portada de este número reproducimos el modelo más perfeccionado de automóvil para grandes distancias, que se ha exhibido en la reciente Exposición de New-York.
El motor de este magnífico vehículo es de seis cilindros y la construcción, en conjunto, de una solidez que garantiza el éxito en las largas correrías á que el automóvil es destinado.
Como puede observarse por el dibujo, consta de dos pisos, que lo hacen capaz para unas veinte personas.
Como quiera que este sport cuenta hoy en España con gran número de aficionados, prometemos publicar en el número próximo grabados y pormenores de los tipos de automóviles que más llamaron la atención en la interesante Exposición á que se alude en un principio.

I el sector de l’automòbil que va de baixa! No deixem que fracassi: que posin una casella a la propera declaració de la renda!