l'ideal

Em fixo en el text destacat al mig de la columna: Manuel Carrasco i Formiguera: La pitjor desgràcia que pot patir un poble és la falta d'ideal”.

Hauria de llegir l'article a poc a poc i en la seus totalitat, però no ho faig. Penso en la frase, li dono unes quantes voltes, poques. Quins ideals pot tenir un poble, una nació, en el seu conjunt? No ho sé, segurament algun objectiu necessàriament general, elemental, il·lusionant, assumible per (gairebé) tothom, només així s'entén que tot un poble, tan diversos com són individus que el formen, tingui un ideal comú.

La bondat, la bona acollida, dels ideals és que impliquen camí, i la vida, la de les persones i la dels pobles, té poc sentit si no hi ha camí per recórrer, sense que importin les incerteses o les dificultats del viatge; però, i quan ja s'ha arribat al final del camí? Potser, com sempre que s'assoleix una fita, la decepció acompanya l'eufòria immediata de la consecució. No passa res, aleshores és busca un altre objectiu, un altre ideal, i es torna a fer via.

La gràcia, però, dels ideals és que, per pròpia definició, són inassequibles, no tenen existència més que en la imaginació, són la perfecció en la seua màxima expressió, és a dir, suposen un camí sense fi, un viatge inacabable. Si no hi ha cansament, no existeix camí més satisfactori que el de l'ideal. No hi ha res més bonic que l'ideal d'un individu o d'un poble: la llibertat, la felicitat..., el que sigui. Que se sàpiga que és un impossible, no li resta mèrit, al contrari.

camins (redacció ingènua d'un adolescent)

O sueldos high tech o todo a cien.
La prosperidad de España y el bienestar de los españoles ya no se decide en las manifestaciones españolas, sino en las rondas mundiales de liberalización comercial. Hoy esas rondas globalizan mercados y los capitales, pero no los derechos laborales y sociales.

Jacqueline Bhabha: Entrevista a la premsa.

El món sembla o és, -que tots dos verbs són atributius, despullats de significat- un joc de disbarats. Hi ha qui diu que la vaga general no té sentit, que ara no toca (quantes vegades hem sentit el no toca en tantes veus que feien i desfeien?), que són temps d'anar tots junts. Si ara no toca una vaga general, quin és el seu temps? Hi ha qui diu que ara toca vaga general, tot i saber que res no canviarà. I tenen raó, malgrat que res no canviarà: si ara no toca vaga general, quan tocarà?

L'endemà,o l'altre, tot continuarà igual; una mica pitjor, cert. Cada individu, cada poble, cada territori, continuarà parlant d'aquests camins petits que no condueixen enlloc però que són els únics que sabem o podem transitar. Ens voldran fer creure que les solucions -camins ens els deserts amb oasis incerts- són estatals, regionals, individuals. Continuarem la marxa, doncs, pels nostres viaranys i potser encara estarem contents, perquè cal viure cada dia i el que importa és el viatge, tot i sabent que els camins són uns altres, que no s'han construït, ni tan sols planejat. Quan començarà l'obra?

Mentrestant, alguns circulen per autopistes sense peatge que a penes imaginem i que tampoc no condueixen enlloc, però els cotxes són bons,i les rutes sense obstacles i la conducció un plaer. Aquests, que no sabem si comprenen, no diuen res o es fan passar per altres, o, encara pitjor, diuen que, dos o tres cops a l'any -o cinc minuts al dia- són com nosaltres.