exemple

Llegeixo la notícia -publicada en un periòdic francès i repetida a molta premsa d'arreu a través de resums d'agència- que al poblet on Angeline Jolie i Brad Pitt passen temporades a la casa-castell que van comprar estan molt enfadats perquè les dues estrelles pràcticament no es fan amb la gent del lloc. Hi ha qui diu -no se cita el nom- que potser els consideren uns “culs-terreux”. Una senyora diu que no entén com és que no fan servir els paletes, etc. del poble per treballar per a ells. Sembla ser que el súmmum de la descortesia, segons la mateixa senyora, que treballa a l'oficina de turisme local, amb molta més feina des que la famosa parella viu l poble, va ser quan els van enviar una carta, en anglès, per demanar ajuda en la lluita contra la fibrosi quística i encara esperen resposta...

Ah els pobles, fins i tot els francesos! Plens de gent acollidora i sempre interessada pels conveïns... M'imagino vivint en aquest poblet, en una casa més humil, esclar, i rebent invitacions en català per participar en la lluita contra la fibrosi quística i qui sap quantes altres invitacions. Ara potser ja és massa tard per canviar i m'hauré de resignar amb aquest piset on no només no conec ningú de la casa del costat, sinó que no sé el nom dels veïns del pis de dalt, que l'ocupen des de sant Joan, malgrat que gairebé cada dia coincideixo amb la dona a l'hora del passeig del gosset; dels altres veïns, petits retalls de vida. Quina pena tan gran!

l'ideal

Em fixo en el text destacat al mig de la columna: Manuel Carrasco i Formiguera: La pitjor desgràcia que pot patir un poble és la falta d'ideal”.

Hauria de llegir l'article a poc a poc i en la seus totalitat, però no ho faig. Penso en la frase, li dono unes quantes voltes, poques. Quins ideals pot tenir un poble, una nació, en el seu conjunt? No ho sé, segurament algun objectiu necessàriament general, elemental, il·lusionant, assumible per (gairebé) tothom, només així s'entén que tot un poble, tan diversos com són individus que el formen, tingui un ideal comú.

La bondat, la bona acollida, dels ideals és que impliquen camí, i la vida, la de les persones i la dels pobles, té poc sentit si no hi ha camí per recórrer, sense que importin les incerteses o les dificultats del viatge; però, i quan ja s'ha arribat al final del camí? Potser, com sempre que s'assoleix una fita, la decepció acompanya l'eufòria immediata de la consecució. No passa res, aleshores és busca un altre objectiu, un altre ideal, i es torna a fer via.

La gràcia, però, dels ideals és que, per pròpia definició, són inassequibles, no tenen existència més que en la imaginació, són la perfecció en la seua màxima expressió, és a dir, suposen un camí sense fi, un viatge inacabable. Si no hi ha cansament, no existeix camí més satisfactori que el de l'ideal. No hi ha res més bonic que l'ideal d'un individu o d'un poble: la llibertat, la felicitat..., el que sigui. Que se sàpiga que és un impossible, no li resta mèrit, al contrari.

alguns carrers

No sé si la possible atribució del nom d'un carrer de Barcelona a Samaranch aixecarà molta o poca polseguera. De moment, observo que al blog d'en Francesc, hi ha tela. No entro en una polèmica, que em deixa més aviat fred en aquest cas. En canvi, em vaig emprenyar quan van canviar el meu carrer d'infantesa que va passar de Prim a Companys. Prim, biografiat més o menys a favor o en contra, era ja una arqueologia que entre els veïns havia perdut tota connotació, com ho era Salmerón i alguns altres polítics també presents. Per altra banda, m'agrada intentar refer superficialment la història dels pobles a través dels carrers que porten noms de persones; i si cal suprimir-ne algun, de nom, doncs es fa, però buscar-li tres peus al gat després del temps...

Afegiré que no sóc partidari de posar noms de persona als carrers, sobretot noms de persones que fa quatre dies que han mort -i si són vives no en parlem-, per raons òbvies. A la fi, un carrer és un espai per a sempre, o gairebé, i, a més, cal tenir en compte que en els pobles petits falten espais per situar tots els personatges importants de la història recent i remota, local i universal, que en aquests casos els fa estar en inferioritat respectes les ciutats. M'agraden, ja ho he dit altres vegades, els noms de carrers més o menys innocents, poètics, descriptius: el carrer del Sol, de la Lluna, de l'Espígol, del Forn...

En Lluís, al post al·ludit més amunt, suggeria simplement de numerar els carrers. Al poble nou de Mequinensa, construït per l'empresa ENHER, això s'ha fet: carrers A, B, C, D, plaça U, carrer A-1... Evidentment, la gent del poble fa servir altres noms; així, la plaça U és la plaça del cine (no sé si encara), i el carrer tal és el de l'estanc, i així successivament. I suposo que hi haurà un moment en què es canviaran les plaques dels carrers. Si al menys haguessin pensat en les lletres gregues, de l'alfa a l'omega...

No sé si viure en determinat carrer imprimeix caràcter. Un dels meus carrers preferits a Barcelona (preferits idealment, perquè em cau massa lluny per passejar-m'hi) és el de l'Esquirol Volador. Quina alegria, sobretot si tot et va bé, despertar-se cada matí en aquest carrer. Per contra, el carrer del Mal Nom, que sí que visito a vegades, deu ser un estigma pels qui l'habiten, els meus nous del qual deuen estar intrigats per saber quin és el mal nom. I quin neguit, el carrer del Perill, sempre vigilant que tot vagi bé...

Aquest estiu, a l'atzar, m'he anat fixant en alguns noms de carrers dels pobles del país per on he passat. El carrer Magre, que no he sabut quin matís significatiu té, però que he trobat que té reminiscències planianes, com el carrer El carreró, que ja està bé que es digui així, però que caldria distingir dels altres carrerons del poble. El carrer dels Dolors em sembla especialment patètic, i no sé si tots els qui hi passen són conscients que és refereix a la marededéu dels Dolors. A Bellcaire, he pujat pel carrer de la Pujada al Castell, en canvi he estat incapaç de trobar el carrer de la Baixada de Castell; imagino que té més mèrit l'ascensió que el descens. A l'Ampolla, hi ha el carrer dels Acantilats, segurament perquè no són gaire partidaris del guionet en els mots que, com se sap, és un signe variable i conflictiu, i han tirat pel dret.

Seria un no acabar. De tota manera, el meu nom preferit d'aquest estiu l'he trobat a la Bisbal: el carrer de l'Amor Filial, una via ben cèntrica. Vaig pensar que m'agradaria saber a qui se li va ocórrer aquest nom i qui va secundar la proposta, però sé que no mai no ho esbrinaré. Després, vaig imaginar que el nom a vegades realment obliga, que viure en aquest carrer i portar-se malament amb els pares deu ser especialment mereixedor d'un càstig exemplar per part de l'ajuntament o dels mateixos veïns, que poden arribar a desterrar l'infractor. Finalment, vaig pensar que, ni que sigui per esperit de contradicció, per cansament, perquè tot té un límit, algun dia hi haurà un parricidi al carrer i adéu nom. Déu no ho vulgui.