divagació de dissabte amb ritme caribeny

M'adono que els dissabtes d'estiu tinc poques ganes d'escriure i més ganes d'escoltar els sorolls -també els de les teles- que m'arriben de les finestres obertes, algunes paraules incertes i riures que porta el vent -en aquest moment del SW, a una velocitat de 8,4 k/h-, el refilar intermitent de l'ocell-metralladora, del qual ja conec la morfologia, però no el nom... Potser també es el moment de llegir una estona, no gaire, molt poquet, Bloody Miami, la darrera novel·la de Tom Wolfe -una altra vegada interromp el cant escapçat de l'ocell-metralladora que es converteix en una onomatopeia wolfiana. La novel·la de Wolf em porta records de la recent acabada estada del meu nebot a Cuba i de les nostres converses. I d'aquí a un acudit explicat per cubans i reproduït pel nebot, que no hauria de repetir perquè la meua gràcia explicant acudits és nul·la..., però com que avui és dissabte...

Primera hora, a penes l'alba, si això és creïble Els més matiners arriben a la parada de l'autobús: tres o quatre negres. Poc després, s'afegeixen dos blancs. Va arribant més gent, Finalment, arriba l'autobús. El conductor, negre, obre la porta i els dos blancs -i els que encara han arribat més tard-  volen pujar els primers. Els negres protesten, parlen de racisme. El conductor, negre, amo i senyor de la situació, vol posar ordre Tota l'escena es desenvolupa en aquest idioma tan dolç del Carib.
-Alto, alto! Aquí no hay racismo! Nada de negros i blancos, aquí somos todos verdes! (potser el color fa referència als antics uniformes revolucionaris)
Sembla que la gent es calma i espera la intervenció final del conductor, autoritat suprema del seu regne sobre rodes.
- A ver, los verdes más claritos, que pasen primero...

Ben explicat, l'acudit és una productivitat inqüestionable i, segons diu el meu nebot -rosset fosc, ulls blaus mediterrani-, d'una objectivitat total, admesa en la intimitat per tots els colors del verd, perquè a la fi, tots són verds, fins i tot els qui arriben a Miami, i tots tenen els mateixos ritmes.

La matinada encara és jove i la lluna que creix ja se'n va. Queda nit. Els sons -cap música des de cap casa- s'espaien. La calor es suportable. Demà, diumenge.

matinada de juny: síntesis i no (i esperant matinades de juliol)

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu d'un ocell inquiet, inidentificable. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible i humit-, la lluna a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de llum somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

Massa paraules per tan poca cosa o, més ben dit, el convenciment que tot el conjunt es pot condensar en un instant, en una imatge o, encara millor, saber captar i expressar l'essència i deixar fora totes les noses. Al final, la certesa de la meua impossibilitat -de la meua ineficàcia- d'acostar-me als mestres japonesos -i tampoc és això-, cosa que no m'impedeix la diversió (o multiplicitats de versions)

Entre dos dies,

la noia en la cadira,
fruita madura


L'aire que crema
desperta les mirades:
balcons, finestres.


Encara és jove
la matinada càlida
que espera el somni


Just entre llums
-potser avui, o ja demà-
blanca la lluna

Nit emboirada,

calitja ciutadana,
la boca seca.


Passen les hores,
de sobte descobreixes
un somni immòbil.

I ja cansat d'imatges antigues i de desencerts, tiro pel dret:

No se sap des d'on,

l'ocella-metralladora
refila bales.