metonímies i sinècdoques

Amb motiu de la mort de Fidel Castro he escoltat repetidament com diuen que ell mateix deia que la història el jutjaria o com alguns dels tertulians habituals diuen, amb més escepticisme o potser no que el comandante, la mateixa frase.

A veure, no ens equivoquem, la història és una entelèquia per bé que les seues concrecions sovint vagin a missa segons qui les escolta i les fa seues; recordem però, que qui construeix la història són els historiadors (potser cada vegada més els periodistes?), de la mateixa manera que els qui imparteixen justícia són els jutges (?) sense els quals la justícia continuaria sent una paraula etèria, un ideal. Com en tants altres camps en què les paraules tendents a l'abstracció depenen dels seus servidors oficials o aficionats, la imperfecció del terme, del seu concepte pràctic,aplicat, pot arribar a agafar dimensions colossals.

Gairebé al mateix temps que Castro, moria a París el fotògraf David Hamilton. Les seus fotos, a la dècada dels 70 i 80, quan seguia una mica el que es feia en fotografia, m'interessaven força, però..., deixem-ho estar. No sé si la la història -la justícia ja no- serà complaent amb Hamilton, el periodisme no. Jo sempre m'he esforçat, encara que a vegades no sigui fàcil, de separar autor i obra i continuo pensant que si no hagués estat així..., què us he de dir, què em podria dir?

P. S. Aquest vespre he passat per davant del consolat de Cuba a Barcelona. Molt poques mostres de condol o d'alegria- La parquedat m'ha cridat l'atenció.

divagació de dissabte amb ritme caribeny

M'adono que els dissabtes d'estiu tinc poques ganes d'escriure i més ganes d'escoltar els sorolls -també els de les teles- que m'arriben de les finestres obertes, algunes paraules incertes i riures que porta el vent -en aquest moment del SW, a una velocitat de 8,4 k/h-, el refilar intermitent de l'ocell-metralladora, del qual ja conec la morfologia, però no el nom... Potser també es el moment de llegir una estona, no gaire, molt poquet, Bloody Miami, la darrera novel·la de Tom Wolfe -una altra vegada interromp el cant escapçat de l'ocell-metralladora que es converteix en una onomatopeia wolfiana. La novel·la de Wolf em porta records de la recent acabada estada del meu nebot a Cuba i de les nostres converses. I d'aquí a un acudit explicat per cubans i reproduït pel nebot, que no hauria de repetir perquè la meua gràcia explicant acudits és nul·la..., però com que avui és dissabte...

Primera hora, a penes l'alba, si això és creïble Els més matiners arriben a la parada de l'autobús: tres o quatre negres. Poc després, s'afegeixen dos blancs. Va arribant més gent, Finalment, arriba l'autobús. El conductor, negre, obre la porta i els dos blancs -i els que encara han arribat més tard-  volen pujar els primers. Els negres protesten, parlen de racisme. El conductor, negre, amo i senyor de la situació, vol posar ordre Tota l'escena es desenvolupa en aquest idioma tan dolç del Carib.
-Alto, alto! Aquí no hay racismo! Nada de negros i blancos, aquí somos todos verdes! (potser el color fa referència als antics uniformes revolucionaris)
Sembla que la gent es calma i espera la intervenció final del conductor, autoritat suprema del seu regne sobre rodes.
- A ver, los verdes más claritos, que pasen primero...

Ben explicat, l'acudit és una productivitat inqüestionable i, segons diu el meu nebot -rosset fosc, ulls blaus mediterrani-, d'una objectivitat total, admesa en la intimitat per tots els colors del verd, perquè a la fi, tots són verds, fins i tot els qui arriben a Miami, i tots tenen els mateixos ritmes.

La matinada encara és jove i la lluna que creix ja se'n va. Queda nit. Els sons -cap música des de cap casa- s'espaien. La calor es suportable. Demà, diumenge.