tants caps tants barrets, i un barret per a tothom

Parlen en alguns partits de divisió, de fragmentació, etc. Tots els partits, i que se'm perdoni l'evidència i la redundància, encapçalen el seu nom amb el mot partit. Els convido a repassar les definicions següents al diccionari: partir, partit, partidari, etc.

En els partits hi ha qui guanya i qui perd, i alguns empats, amb jocs brillants o que fan adormir. Després, els espectadors, que són els que paguen, diuen la seua o callen.

P S: Entre els trobadors hi havia una modalitat poètica que s'anomenava partimen o joc partit en què participaven dos trobadors, un que proposava una situació amb dues possibles solucions i l'altre defensava la que li semblava millor mentre el que primer, el proposant, defensava la contrària; pura retòrica. Un possible exemple: Què és més rendible, dividir una societat que no n'està, de dividida, o unificar una societat que està -o no?- dividida? L'exemple, com es veu, és capciós.

P S 2: Recordo que les divisions -matemàtica elemental- poden ser per dos o per trenta-dos, fins i tot per 17,14 o per 19,75.

metonímies i sinècdoques

Amb motiu de la mort de Fidel Castro he escoltat repetidament com diuen que ell mateix deia que la història el jutjaria o com alguns dels tertulians habituals diuen, amb més escepticisme o potser no que el comandante, la mateixa frase.

A veure, no ens equivoquem, la història és una entelèquia per bé que les seues concrecions sovint vagin a missa segons qui les escolta i les fa seues; recordem però, que qui construeix la història són els historiadors (potser cada vegada més els periodistes?), de la mateixa manera que els qui imparteixen justícia són els jutges (?) sense els quals la justícia continuaria sent una paraula etèria, un ideal. Com en tants altres camps en què les paraules tendents a l'abstracció depenen dels seus servidors oficials o aficionats, la imperfecció del terme, del seu concepte pràctic,aplicat, pot arribar a agafar dimensions colossals.

Gairebé al mateix temps que Castro, moria a París el fotògraf David Hamilton. Les seus fotos, a la dècada dels 70 i 80, quan seguia una mica el que es feia en fotografia, m'interessaven força, però..., deixem-ho estar. No sé si la la història -la justícia ja no- serà complaent amb Hamilton, el periodisme no. Jo sempre m'he esforçat, encara que a vegades no sigui fàcil, de separar autor i obra i continuo pensant que si no hagués estat així..., què us he de dir, què em podria dir?

P. S. Aquest vespre he passat per davant del consolat de Cuba a Barcelona. Molt poques mostres de condol o d'alegria- La parquedat m'ha cridat l'atenció.

per a la llista dels oxímorons actuals: Estat independent.

Ens trobo a l'ascensor amb un veí amb qui parlem de temes que van més enllà del temps i del futbol. Em pregunta si crec que podem ser independents i li començo a respondre que la independència és una entelèquia, que tots som enormement dependents, dels altres, de les estructures socials... de nosaltres mateixos. Em talla: No, no, el país! La resposta ha d'anar necessàriament pel mateix camí, fins i tot els països -què és un país?- més independents que conec tenen interdependències amb altres països, amb estructures polítiques i econòmiques supraestatals, depenen d'uns moviments de mercats salvatges que operen, majoritàriament, a curt termini, de fluxos migratoris ..., fins i tot d'un atzar imprevisible. Afegeixo, només mentalment, que és un error comú confondre independència amb llibertat, tal com saben els individus de qualsevol Estat, i que fins i tot llibertat, com tots els mots abstractes, és, per definició, de difícil concreció. Quan ja hem arribat al seu pis i a mi encara me'n falten dos, ell fora de l'ascensor i jo dins, fa la pregunta concreta: Creus que guanyarà el sí a la independència? Li dic que no ho sé, que... No tinc temps d'argumentar; un veí impacient crida PORTA! Mentre la tanquem, el meu veí encara em diu que a Madrid s'han equivocat molt, que si haguessin organitzat la consulta ells mateixos fa mesos hauria sortit no, però que com més temps passi... Segurament té raó.

Repasso el concepte d'oxímoron, tant de moda, i l'origen etimològic del mot al meu diccionari de grec, i no estic segur si ha estat la figura retòrica que expressaria alguns dels detalls de la conversa amb el meu veí. Bé podríem haver fet servir simplement antítesis o paradoxes, o la ironia en general, fins i tot antinòmies o antilogies, o un conjunt de recursos surrealistes. Mai no he estat gaire bo amb la retòrica. Com es deu dir la figura retòrica continuada que consisteix a fer un seguit d'afirmacions vagues, imprecises, amb contingut que no aporta absolutament res al que és de coneixement general? Potser encara no té nom assignat, però la majoria de les intervencions dels polítics en van plenes i els periodistes que les escolten queden ben satisfets, encara que facin veure que no, i potser alguns ciutadans també.

retòrica

Recordeu aquella modalitat poètica dels trobadors que m’agrada tant? En el partiment (partimen) o joc partit un trobador planteja un dilema normalment amorós, però no necessàriament, i invita l’altre trobador a argumentar a favor d’una de les opcions, que ell, el que fa la proposta, defensarà la contrària. Per exemple: Què és millor, tenir idees i no trobar les paraules per expressar-les o deixar anar un doll de paraules que no expressen cap idea? Crec que en aquest cas concret em negaria a participar en la defensa d’una o altra opció; primer, perquè encara que sovint em trobo en una o altra situació –o les dues alhora, per bé que no tinc clar el terme idees-, totes dues són ben galdoses: tots aspirem a tenir idees i a saber comunicar-les, i fins i tot podem creure que ho fem bé; en segon lloc, perquè sigui com sigui, el que al final és valora no és cap veritat (?), sinó la capacitat d’argumentar, la simple, i lloable, retòrica: acaben guanyant les paraules sobre les idees.

Se m’ha acudit això de més amunt llegint avui al diari un comentari sobre el llibre Atrapados en la discordia en què, segons sembla. Tomàs Alcoverro i Pilar Rahola argumenten a favor dels palestins o dels jueus en un diàleg que, crec entendre, no aporta cap novetat al tema –potser si aportés novetats importants ja no hi hauria tema. Evidentment, la conversa no té cap relació amb el joc partit perquè en aquest cas cada personatge ha triat la defensa o l’apologia d’allò en què creu o li sembla millor. En canvi, s’acosta més al joc partit la proposta que fa el crític, Plàcid Garcia-Planas, que diu: i si en lloc de defensar el que creuen, els dos polemistes es posessin en la pell de l’altre i per un moment l’Alcoverro defensés els jueus i la Rahola els palestins? I si a partir d’aquí, la càrrega elèctrica es convertís en llum? Bonica idea, i tant! I se m’acut un partimen sobre la possibilitat de posar-se sincerament en la pell dels altres que no formularé: seria pura retòrica, que conduiria a un joc de paraules molt lloable que no aportaria cap llum al(s) conflicte(s).

P.S. El dia 15 d’octubre és, de fa anys, un dia trist: és inevitable que recordi la mort de quatre de les Tereses que més estimava. Quina dèria a la família paterna, materna i política d’insistir a batejar tantes noies amb el mateix nom! De vegades em tempta dir-ne alguna cosa aquí, però sé que després odiaria la retòrica a la qual sóc excessivament aficionat. I ja dic massa.