Si es busquen deixebles del baró de Maldà que presentin noves perspectives, hi ha dos noms a destacar: Robert Robert i Emili Vilanova. El primer, amb els seus articles a “Un tros de paper”, irònic, amb poques concessions; el deixo estar de moment. L'altre, Emili Vilanova, presenta els costums del seu temps amb més bonhomia, amb crítiques suaus, amb nostàlgia sense acritud, sabedor que és inevitable la desaparició dels tipus, les escenes o els costums que narra. Vilanova té un bust al parc de la Ciutadella, just al costat de l'institut Verdaguer.Quan arribaven els bons dies de la primavera, algunes vegades m'emportava els alumnes més grans al peu de l'escultura i asseguts a la gespa parlàvem -jo més que ells- de literatura: érem allí i també ens enlairàvem, suposo.
La prosa de Vilanova, amb barreja d'expressions genuïnes i de castellanismes també de casa, és d'una modernitat i d'una eficàcia important, d'una agilitat que encara funciona perfectament i que ja voldrien -o haurien de voler- molts narradors i periodistes actuals. Què se n'ha fet de Vilanova? Qui comprarà algun llibre seu aquest Sant Jordi? Es pot comprar algun llibre seu encara?
Una les “escenes” que estan entre les meus preferides és la que copio a continuació. A vegades, sense propòsits predeterminats i sense pensar en el mestre, intento coses semblants, però ell ho feia enormement millor, esclar. Actualment tindria a Barcelona una font inesgotable de material literari.
Sentat vora la taula
d'un cafè, sol, amb la tassa davant i l'ampolla de l'aigua, s'està
el senyor Domingo, no sé si capficat o entretenint-se amb tres
terrossets de sucre, amb los que ja hi ha apurat les escasses
combinacions geomètriques que s'hi poden fer.
Enraona en veu alta
per comunicar-se el judici que fa dels individus de les altres taules
en lo punt cru que acaben de prendre cafè i deixen la tassa buida
sobre el platet.
Una rialleta de fingida satisfacció anima el seu
rostre aixís que observa el parroquià com tira el sucre a la copa i
allarga el braç mig d'esma cercant l'ampolla del rom.
-Vet aquí
un altre que ha caigut a la rasa -exclama-; no hi devia atinar que
avui s'executa el decret que firmen alguns cafeters de Barcelona...
Prou, de noms aparatosos no n'hi manquen... Cambrinus, que m'han dit
que era una espècie de Carnestoltes, Pelayo, Falcó, Orient; és a
dir, una conxorxa de reis i de becos, amb Inglesos, Suïssos,
Europeus i Universals.
Tutti li mundi hi firma; està clar: la
internacional que s'ha vingut a establir aquí per a decretar una
disposició que va determinada a abolir un article de les obres de
misericòrdia.
-Que demanava alguna cosa? -li pregunta el mosso,
que passant l'ha sentit enraonar.
-No demano res -li contesta el
senyor Domingo amb mal humor-; al contrari.
-Com sentia o em creia
que enraonava, dispensi, m'havia cregut...
-Mira, noi, ja te'n
pots emportar l'aigua; no vull que amb los meus diners ningú es
burle de mi.
Lo mosso obeeix sense dir un mot, passa el drap per
sobre el marbre i, a l'anar a deixar l'ampolla, en compte de
respondre a les preguntes que li dirigeix l'amo, li fa l'ullet i
crida voy, sense que ningú demani.
-Sí, ja va! -contesta el
senyor Domingo-. ¿Que et penses que crio ruques al clatell? Ara
l'amo ha preguntat què deia jo, i ell li ha respost amb una ganyota
i per dissimular crida voy!
* * *
-I doncs, senyor
Domingo, què tenim de nou? -li pregunta un senyor que acaba
d'assentar-se al seu costat.
-Què hem de tenir! No res: cafè
sol, ve-li aquí la novetat.
-Què em diu, home, tanmateix! Jo em
creia que tot seria una plantaforma per posar una esmena als
llaminers i als gorreros.
-Doncs, ja ho veu: la disposició és
tant pels que tenim cordura com pels que no en tenen. Cregui que
estic irritat i que no sé de quin terme prendre-m'ho. Ja he dit a
aquell farolero de mosso: "te n'emportes l'aigua de seguit i amb
mi no hi gasteu xanxes."
-Home, home, home, això va sério,
doncs? Però, què hi vol fer? Los cafeters han comptat i deuen
trobar que no poden passar per menos.
-No és aquesta la qüestió
-replica el senyor Domingo-. Que a mi m'haguessen vingut los amos a
dir-me: home, senyor Domingo, els establiments d'aquesta naturalesa,
vaja, els cafès; que ací que allí, amb un verbigràcia per
exemple; que les coses no van prou llatines, ni els negocis; que el
sucre ressurt més car; que el rom val dues dobles de quatre de
sobrepuig lo bocoi; que els ingredients que entren per a purificar
una tassa de cafè costen a tant lo manat o a quant lo picotí i
sense torrar; que els herbolaris se fan dir senyors perquè pensen
que ens venen medecines; i en virtut d'aquestes contralietats i d'una
alça tan valenta, lo comitè ha pres lo determini d'estalviar la
copa d'estudiant perquè no tenim més salvament que aquest... Entén
a lo que vaig? Que m'haguessen donat una satisfacció, una
culleradeta de mel, lo que es diu, amb una paraula, que m'haguessen
rentat la cara...
-Sí, sí, sí; prou, ja sé a lo que va.
-I
qui diu a mi, vull entendre que ho haguessen fet avinent a la demés
concurrència. Allavors jo els haguera respost: home, Mussiú
Lafebre, o Mussiú Gombach, o senyor Sacarini (perquè encara no sé
verdaderament quin dels tres és l'amo; en fi, sia Pere, Pau o
Berenguera), me sembla que vostès tenen un bocí de raó que els
abona; i en quant a un servidor, m'avinc des d'ara a l'opinió de la
majoria. Vull dir que, si la veu comuna de la parròquia és de fora
rom, jo m'hi ajusto i des d'ara ja pot donar l'ordre de retirar
l'ampolla i no beuré ni rom ni canya, que jo no faig lo ridícul
en cap establiment públic i sé respectar la concordància d'una
generalitat. Aquesta era la meva resposta.
Però venir-se amb
aquell patracol en la primera galta dels diaris de la ciutat a terme
de ordeno y mando: "beurem això i no altra cosa..."?, a
poc a poc; a mi la llei marcial no me l'aplica ningú i menos cap
paisà sense fuero. Entén la qüestió, senyor Ricanyo? Per mi els
espanyols ja n'estem fora, del despotisme, sia el que vulgui...i ara
també comprendrà que parlo amb segones: tiro la martellada a la
qüestió del dia... Miri, miri, guaiti a la taula d'aquí al costat:
aquest no s'equivoca d'ampolla, veig que no busca el rom, tira el
sucre al got; vaja, sí, deu ser aiguader, que li agraden les
llaminadures com a tots los que pateixen d'aquest defecte. Que
romanços gasta abans de beure! Veiam, potser demanarà un canó de
canya per fer bombolles. Sí, deu ser dels que es mediquen tots sols
amb anís de puça, i el licor los hi és tan contrari per
l'enfermetat com per la medecina. Està clar, lo que jo deia; aquesta
resolució dels cafeters només serà aprovada pels entecats.
-Ja
veurà, senyor Domingo, deixem-nos de tonteries i siguem naturals. Jo
vaig a cercar l'arrel de les qüestions; jo só un home que no em
preocupo i garbello de seguida; faig com los xocolaters: lo que és
closca no és cacau i el cacau no és closca. Sentem bases. No sé si
em comprèn, vostè.
-Prou que l'entenc; vostè vol
dir...
-Deixi'm explicar, ja ho diré, el que vull dir. Miri, a
l'any trenta-cinc...
-Bah, bah, bah, que s'ho pren d'amunt! Anem
al cas; ara som a l'any 83.
-Però, si no em deixa discutir, com
vol que em faça entendre?
-Bé, bueno, corrent, a l'any
trenta-cinc... i què m'explicarà vostè, de l'any trenta-cinc! Si
jo li contaré tot lo que va passar.
-Està bé, no cridi, no
s'exalti. No ho dic jo? Si vostè encara no sap a lo que anava. Però
deixem-ho córrer; anem a buscar una altra paritat. Jo em recordo que
quan varen abolir les peces de sis...
-Jo també me'n recordo; ara
vostè em vol fer una relació del com i què i de quina manera.
Fora; anem al cas, per què ens tenen de regatejar quatre gotes de
licor? Aquest és lo pot de la confitura. Contesti, no vull sapiguer
romanços, no s'embronqui amb històries dels anys passats.
-Senyor
Domingo, vostè té un caràcter massa prompte per a disputar, i jo
só molt lògic.
-Què diu ara? No la torni a dir més, aquesta
expressió, que si em vol guanyar amb termes d'advocat, ja cal que
s'hi apuntali, que estaré a la que salta i li respondre pel mateix
tenor: que si vostè és lo que ha dit que era, un servidor també
serà gramàtic i lacònic, si és menester; i vinga
l'otrosí.
-Corrent, vostè em despeja la qüestió: esto es; ¿per
què suprimeixen les quatre gotes de licor?, diu vostè.
-Ahahà:
perquè les regategen?
-Dispensi, senyor Domingo; vostè no se
n'adona, i picant amb lo platet m'esquitxa la camisa.
-Perdoni; si
aquestes regueres que ara fan a les taules no són més que caus de
mullena: cada dia m'hi taco les mànegues.
-A lo que estàvem:
vostè ha dit quatre; i si jo li pregunto... si són més de quatre,
si són vuit o setze o mitja copa?
-Llavors no ho
defenso.
-Toqui-la, senyor Domingo; vostè és persona de criteri
i aquí no hi ha polèmica; tots dos tenim raó, i per ma part jo li
otorgo en conseqüència. Però, indaguem causes i efectes, senyor
Domingo; cerquem datos i pronòstics, antecedents i conseqüents,
etc... etc., i amb l'acumulació de raons argumentals estendrem
l'anàlisis i la inspecció d'orígens i en resultarà de seguida la
claretat i el convenciment de la discòrdia que es ventila. Diu la
Bíblia: Quotiescumque...
-Perdoni, senyor Ricanyo: no m'enraoni
en llatí: cada cosa a son lloc: que en parlin los capellans
m'agrada; però un seglar, no sé, em sembla que fingeix i que es
posa careta a la llengua.
-Es que li anava a dir una sentència de
gran filosofia.
-Estalvie-se-la; avui perdoni a tothom; ja la
llegirà a algun altre.
-Sempre serà plaga. Pues senyor, me
pareix que en l'època que anàvem a can Biscamps, al carrer de
Cristina, es servien perfectament. Vostè recordarà aquell salonet;
empaperat amb molta decència o luxo casi bé; aquells retratos amb
marc ovalat, aquelles fesomies tan exquisides que eren l'adorno del
local i el recreu de la vista... miri que n'eren, de guapes, aquelles
cares!
-Si n'eren!... Vostè, sense pensar, ve amb mi. Vol que
l'hi digui? Doncs, encara no fa tres mesos que vaig anar a veure-les;
les conserven en un salonet. Res, me va donar la capritxada: vaig
volguer tornar a divertir la vista.
-Es lo que tenen les pintures
de mèrit; que els anys no hi passen i sempre tenen joventut i bon
veure.
-Que sí senyor. Es una veritat que no té encaro, la que
vostè ha dit.
-Deixi'm continuar; vostè, doncs, recorda tot
allò, aquell moblatge, aquell servei...
-Sí, senyor, i també em
recordo del piano de cua i del senyor Pau, lo pianista (que Déu
l'haja perdonat), se la simfonia de la Semíramis, i dels licors que
servien, millors que els d'ara, i de tot me recordo i de lo que vol
dir.
-Apuntem datos, senyor Domingo: i amb tot allò, el cafè ja
valia un ral. Tigui present aqueixa idea. Avui, noti bé lo que vaig
a dir: avui tenim uns cafès que ni a Madrid ni a París los tenen
tan bons. Miralls que s'hi pot mirar una fatxada d'edifici; sofàs de
vellut, quinqués de bronze, cadires de Viena, diaris de la capital,
de Madrid i altres províncies, i de l'estranger. Pianos de cua,
pianistes de nombradia... i tot, tot per un ral. Faça's càrrec de
tot això, i amb una paraula tindrem resoltes les diferències.
¿Aqueixos temps són aquells i els luxos d'ara los d'allavors?
Lloguers, begudes, mobles, no han crescut un cent per cent?
Ergo...
-Ja ho veura, senyor Ricanyo; parlem a pams, que jo no sóc
desconsiderat. Quan van treure les escalfetes no em vaig queixar; ara
jo no n'he demanat, de pianos ni de pianistes; ja en sento prou, de
cataclincs, amb los pianos del veïnat. I tan luxo, tan luxo no sé
tampoc si em convida per prendre amb més gust lo cafè. Que
suprimeixin gastos supèrfuls; però, escatifenyar-me un didalet de
rom, sembla que m'hagen tret lo bergansí; no m'hi sé avenir, senyor
Ricanyo; em ve a remà, i, si no fos per fer una cosa fora de lloc,
me portaria el botiquín de butxaca amb les ampolletes plenes de
canya.
-Vostè diu un didalet; i els que s'hi tiren una
galledeta?
-I si féssim una cosa senyor Ricanyo? Abonem's-e per
mesos a una ampolla de rom?... Noi, digues a l'amo que vinga, si és
servit.