Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris televisió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris televisió. Mostrar tots els missatges

8.10.16

pantalles


Despús-ahir feia zàping sense cap finalitat concreta, o potser per confirmar que la majoria de programes de les televisions -no conec les de pagament- són enormement fluixets (un altre dia podem concretar l'eufemeisme), quan em vaig trobar amb una road movie que em va fascinar. Ja coneixia Catalunya Experience i m'agrada l'empatia de la seua presentadora-conductora, la Ivana Miño, però vaig trobar que el de dimecres era un programa modèlic i d'un ritme ideal per entendre, a través de l'anècdota un episodi tan extensament tractat en paper i en imatges com la batalla de l'Ebre i també (una altra vegada l'anècdota convertida en categoria) les motivacions dels estrangers que van lluitar al costat de la República... Impagable l'apoteosi final al mateix temps grandiloqüent i intimista a l'església de Corbera d'Ebre amb els quatre violoncels interpretant Casals, tot i que jo prefereixo la melodia anterior.

Avui, a la televisió, he mirat Gravity, que no vaig veure en el seu moment. Cal agrair que duri 90 minuts, que és el temps ideal d'una pel·lícula en pantalla gran.

5.5.16

adaptació


Entre la ràdio i la televisió escolto per enèsima vegada la paraula arbre pronunciada amb totes les seues lletres. La diuen presentadors i presentadores, però també cantants i algun rapsode. Com que em faig gran i m'adono que la memòria, ja de per si escassa, em flaqueja més, entro en un dubte: la gent -la meua generació, l'anterior, la posterior- pronunciava majoritàriament el mot d'aquesta manera i jo no me n'havia adonat? O bé es tracta d'una tendència que es va imposant? Si és el segon cas, és ben bé una curiositat lingüística, perquè la parla té tendència a l'economia, a l'escurçament. Es podria dir que és una evolució involutiva que també afecta a prendre i derivats i tants altres.

També als mitjans escolto pronunciar parelles com ara Santa Anna, onze ores..., que jo diria SantAnna, onzores (bé, onzores possiblement no figuraria al meu vocabulari). Aquests casos em semblen més comprensibles si es vol remarcar una pausa de dicció, que tampoc no acabo d'entendre, però.

A mesura que anava exposant els exemples anteriors anava pensant que faria el ridícul donant publicitat al meu pensament. A la fi, la llengua és viva i el reflex del seu estat present es reflecteix especialment en els mitjans de comunicació, i a través de la seua autoritat es fixa. Dec estar obsolet, ancorat en un altre temps. Em començaré a plantejar que si vull estar al dia, si no vull semblar més gran del que sóc, a partir d'ara haure de dir arbre, Santa Anna, prendre i aprendre. Em costarà, cada dia sóc de menys sons.

25.4.16

repeticions


Dec ser dels pocs que miren les pel·lícules de la televisió, vull dir pel·lícules, no sèries, de la televisió que no es paga. Al cap d'una estona de seguir la història em diuen: tornem en 7 minuts. Hi ha qui s'emprenyaria amb aquest anunci continuat, jo no, no gaire. Em sembla fantàstic com la televisió reflecteix una societat en què la temporalitat, els canvis constants, són la forma de vida. Canvio de canal i, si vull torno, o em miro una altra pel·lícula -rarament una sèrie- fins a la pausa publicitaria, o qualsevol altre programa... Dintre dels límits de la mediocritat, la meua capacitat de decidir la tria em fa sentir... no vull exagerar.

En política em passa una cosa semblant, amb la diferència que esperar un període de quatre anys per intentar canviar de canal em sembla excessiu, i haver de sortir de casa per fer-ho, un endarreriment d'un anacronisme imperdonable.

En un cas i en l'altre tant en la tele com en la política, habitualment tinc la sensació de repetició, de dejà vu, de manera que segurament arribarà un moment que prescindiré d'aquestes distraccions.



P. S. :  A vegades llegeixo al diari les sinopsis de les pel·lícules. Trobo a faltar que em diguin -només cal que afegeixin uns quants números-: Aquesta pel·li ha estat projectada x vegades en els diferents canals de televisió (1978-2016:44). En política, igual, encara que canviïn les cares.

10.4.15

qüestió de temps?


La tele va. Fins i tot trobo que es veu millor que abans. No veig, però, que s'hagi afegit cap canal nou ni que els ja existents hagin introduït cap canvi apreciable en les seus programacions. Miro una estona un programa de debat o de tertúlia o de com es digui aquest format que reuneix una sèrie de gent coneixedora d'un tema que són preguntats per un personatge de la casa. En aquest cas, qui coordina i dirigeix les intervencions dels convidats és, suposo, una periodista. Porta uns papers a les mans que va consultant de tant en tant. Els convidats estan asseguts formant una paràbola -o és una el·lipse?- i la noia roman dreta i es va movent segons li convé: ara envesteix algú, ara es distancia de tots, ara va cap a una pantalla. No sé si aquest peripatetisme respon a un homenatge a l'escola aristotèlica o és una moda importada d'Amèrica per donar dinamisme, però em distreu i, a vegades, em posa nerviós. Els convidats van exposant les seues idees fins que la presentadora, que ha estudiat el tema que es tracta, pensa que un convidat ja ha parlat prou i fa una pregunta a un altre -avui, cap dona entre els experts-; de tant en tant, són els mateixos tertulians els qui tallen el fil d'un altre, sempre amb moderació, que als canals catalans la sang no sol arribar al riu. Quan li sembla, la presentadora talla totes les intervencions i mostra un vídeo prèviament elaborat sobre la matèria que es tracta, tant hi fa que no s'avingui al moment de les converses, el vídeo s'ha fet i bé s'ha d'incloure en algun instant per donar varietat a l'espectacle i recordar el treball de preproducció. El temps és limitat i les intervencions no es poden allargar gaire, a penes una idea, sovint sense desenvolupar del tot perquè la presentadora sembla que s'impacienta i el que cal aconseguir és que tothom parli una mica...

En fi, tot això no té importància, el que si que caldria és que els periodistes sabessin escoltar i oblidar-se per un moment del seu protagonisme. Caldria que estiguessin atents al fluir de les converses, de les intervencions, i potser d'aquesta manera descobririen quan cal donar corda a algú i quan cal passar a una altra veu. Els bons periodistes es documenten, tenen les seus intervencions preparades, sí, però, sobretot, saben quan les respostes dels entrevistats són més interessants que les preguntes que tenen preparades. És aleshores quan cal deixar de banda el guió i seguir el fil que marca una resposta i estirar, estirar, estirar, fins on puguin descabdellar. Ah, però el temps, sempre el temps, que diuen que no els permet fer més que el que fan. Quins nervis, estar pendent del temps i voler acontentar tothom.

16.12.14

vibracions internes mentre miro la tele


Aquesta nit vaig amb pressa, però m'apunto dos temes per desenvolupar.

Suposo que en moltes poblacions no deu ser fàcil comprar vibradors directament, de manera que l'anunci que van repetint a la televisió sobre vibradors de la marca Durex deu ser força efectiu, tot i que desconec el nivell de demanda de l'aparell en terres catalanes. De tota manera, em fa l'efecte que l'espot publicitari no acaba de funcionar. Asseguren discreció total, però es veu que el noi que truca a la porta de casa per lliurar el paquet -sempre embolicat igual?- crida l'atenció d'una hora lluny. Esclar que, per altra banda, potser la gent no té cap interès en la discreció pregonada, ans al contrari, potser els destinataris volen que se sàpiga que fan servir o regalen vibradors de la marca Durex i no un substitut qualsevol. Preguntaré.

Fent zàping arribo a una tertúlia en què em sembla que tots els participants són de dretes, sense moderació. Passen una enquesta als televidents de resultats curiosos: un 61% aproximadament creu que la situació econòmica d'Espanya millora. Qui deu respondre aquesta enquesta? Bé això només és un detall sense importància; el que em preocupa es detectar-me una mena de deformació no sé si cultural o filològica: la gent de dretes sempre em sembla més sinistra que la gent d'esquerres, fins i tot quan diuen que són de centre o no diuen res.

10.7.14

beneficis de la germana Pluja


Dilluns em va agafar un d'aquells xàfecs d'estiu mentre caminava pel centre. Al principi no em va importar gaire perquè portava paraigua i unes quantes gotes al cos ja van bé, però, com que la pluja augmentava, vaig decidir tornar a casa. Va arribar un moment en què malgrat la protecció ja tenia mig pantalons molls i els peus nedaven en les sabates, de manera que em vaig refugiar a la Casa Elizalde a repassar els cursets i les activitats que proposaven mentre esperava que minvés l'aiguat que bombollejava al carrer. Potser vint o vint-i-cinc minuts després, vaig continuar el camí, només amb els arbres i algunes cases encara gotejant. En arribar a casa em vaig treure la roba i em vaig dutxar. Els peus m'havien quedat de color barrufet a causa del destint de les nàutiques. Vaig pensar en un text d'Eugeni d'Ors que recordava haver pujat al blog fa uns anys:

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dones a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel·les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja! Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.


Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907


En els darrers anys, la part final de l'escriptor ha perdut tota possible actualitat. No ho dic per Atenes, encara que també: A qui li importa Atenes, i menys els grecs... ? El canvi és encara més profund. Si plogués molt de temps seguit, la majoria ens quedaríem absolutament ensopits. Alguns mirant la televisió; d'altres, com més joves, més, entrant aquí i allà a internet; però, els qui més, amb el telèfon mòbil: escrivint whatsapps que imiten converses o fent piulades que resumirien el món de manera genial o col·leccionant amics i experiències a Facebook..., o vivint la vida de Dragons World: veient com creixen en un món antic de durada eterna dracs de tota mena que alimentaríem amb bolets, carabasses i móres i fan moltíssims coses mentre paguem diners de veritat per un món virtual... I després de tres anys de pluja... Que no? Demanem a la Generalitat que faci ploure tres anys seguits. A veure.

1.7.14

Els temps de la (des)informació


Avui, per no estar informat, has de fer un esforç brutal.

J. Cuní (8tv)


Avui, per estar informat, has de fer un esforç brutal, i encara així, els dubtes sobre els resultats del procés d'informació són omnipresents.




P. S.: Si la segona afirmació és més llaga que la primera, és únicament a causa que els blogs es poden permetre un tractament del temps més ampli i a la tele, segons diuen els que la fan, el temps és or; excepte, esclar, quan l'audiència, segons els de la tele, demana minerals menys nobles.

Avui, tant a la tele com aquí, deixem de banda exemples que ratifiquin les respectives afirmacions. Tant els televidents com els lectors de blogs són prou intel·ligents per trobar-los a la seua mesura.

18.6.13

teles


De les televisions, miro sobretot els programes de notícies, en sentit ampli, i les pel·lícules (una entre mil), no les sèries. També alguna cosa més que ara m'hauria de pensar. Com que faig zàping, tinc una idea general del que fan molts canals, en alguns casos d'una indignitat total, d'una qualitat pèssima o fregant -dic fregant perquè no sé els requeriments que es necessiten per permetre emetre- la incoherència de concessió d'espais. Des de la meua perspectiva, i deixant de banda algunes televisions locals que trobo absolutament avorrides, miserablement pedestres, visualment horripilants, les televisions públiques que veig són d'una qualitat remarcable, sense entrar en el seu possible dirigisme polític. És veritat que potser estan sobredimensionades, i ho dic pesi a qui pesi i, si se'm demana, puc justificar l'afirmació.


Potser m'equivoco, però trobo que algunes televisions públiques -comprendreu que no miro la de Madrid, entre altres raons perquè no m'arriba- tenen una independència de criteri, malgrat les pressions objectives i subjectives que també es noten, un interès per la diversitat i un barem de qualitat mínima, que costa de notar en les emissores privades. El tema dóna molt de si, però m'aturo aquí.

No parlaria de televisions -un dels opis del poble, esclar- si no fos perquè m'ha alegrat la notícia que un tribunal grec ha conclòs que cal seguir difonent emissions de la ERT -segons diuen, de força qualitat- fins que el govern posi en marxa la seua substituta. Avui, sense que serveixi de precedent, em solidaritzo amb el poder judicial grec i amb qualsevol altre que vagi més enllà dels elegits directament, democràticament.


11.10.12

televisió recreativa

Possiblement no hi ha hagut en la història de la humanitat res més perniciós per a la pau i l'enteniment entre els pobles que les esglésies de llarga trajectòria constituïdes jeràrquicament. Per acció o per omissió, no importa.


No sé ben bé per què se m'acut parlar d'això avui i fins quin punt puc ser injust en la meua apreciació, possiblement perquè em mirava “13TV” -segons diu la Wiqui: Su programación se basa en la difusión de los valores y credo de la Iglesia Católica, se centra en contenidos para todos los miembros de la familia-, de la qual la Conferència Episcopal té el 51% de les accions.

Com que entenc que actualment ningú pot al·legar ignorància, entenc que en els debats del programa De Hoy a Mañana d'aquest canal -La Joana m'ha fet posar els auriculars al cap de cinc minuts- no poden respondre més que a una intenció d'intoxicació que m'atreviria a dir que són d'una immoralitat insòlita si no fos perquè precisament la majoria d'accionariat eclesiàstic em fa comprendre -més una qüestió de fe que altra cosa- que m'equivoco i que se m'escapa la subtilesa moral de plantejaments i conclusions i la virtut de la caritat i l'ànim de concòrdia que deu traspuar el programa.

Voldria poder posar la tertúlia que he seguit aquesta nit que m'ha semblat que vista des d'aquí presenta múltiples arguments de pes per triar, i prendre, partit en les properes eleccions catalanes, però encara no es troba disponible, així que per si algú no coneix les emissions de la cadena incloc un fragment del programa del dia 8, simplement per donar una idea del to:


No s'enganxa bé el vídeo, potser és aquest:
http://www.13tv.hollybyte.tv/watch/507581ebc31997820c020000

16.9.11

algun divendres, pizza

És probable que aquesta nit, com altres divendres en què estic fora de Barcelona, em mengi una pizza Tarradellas -no cal especificar més-  a l'hora de sopar. Entenc que aquesta notícia domèstica no tingui cap interès ni origini cap complicitat, així que se'm permetrà que jo mateix organitzi tota la moguda.




Es el anuncio mas increible y entrañableque se hace desde hace muchisimo tiempo, ademas refleja a la prefeccion la vida real...muchos abuelos como esos hacian falta y los niños serian mas felices que con tanta tecnologia ...:) Ademas de unas pizzas buenisimas.. un 10 para los productores y actores del anuncio....


Lo siento. Pero a "Tarradellas" le va a comprar la pizza su padre.
Es mi lema . No hay otra respuesta al agilipollamiento nacionalista que el del indio : TÚ NO QUERER SER ESPAÑOL. YO NO COMER , NI BEBER, NI VESTIR, NI CALZAR NADA CATALÁN.
Es triste pero si le hundiéramos "la pela" otro gallo cantaría, y otras banders pondrian.
Lo tengo mas claro que el agua clara.


Aquest anunci porta tots els ingredients que haurien de tastar la canalla i el jovent (cada detall em recorda moments viscuts a la meva infantessa Un anunci preciós i ple de vida...!
Felicitats


que chorrada de anuncio, sin acritud


He puesto el anuncio, he ido a desayunar, a cagar, he hecho la cama, he ido a la uni, he comprado la cena y cuando iba a apagar el ordenador al final del dia todavia no se habia terminado el anuncio. Pero esta guay!


En la de millor música catalana que hi ha i tenen que posar l'anglès de fons. Patètic!


Muchas gracias a todos por las felicitaciones, la canción se llama 'Share Love' y ha sido compuesta exclusivamente para el anuncio. Si os apetece podéis descargarla en la web ¡Un saludo!
pizzacasatarradellas


Apa, bon cap de setmana.

4.11.09

oralitat: notes ràpides (i text literari)

El novembre, familiarment, continua sent un mes nefast, de morts anunciades o precipitades; no li donem més voltes.

Fora de la família, però no tant, se’ns ha mort José Luís López Vázquez (remeto a les meves lectures de la Júlia, de la Iruna, i encara d’altres) avui m’assabento de la mort de Francisco Ayala, de qui he llegit molt poc, i de Claude Lévi-Strauss, de qui encara he llegit menys (comentari llegit als comentaris del diari: No lo conozco ni le he leido, me suena el apellido de los vaqueros pero no creo que sean parientes. En fin, mi conduelo para la familia, creo que se va uno de los grandes pensadores del siglo pasado, como mínimo me suena el nombre cosa que no pasa con los premios Nobel.), tots dos d’una generació anterior (si comptem de quinze en quinze anys) a la de López Vázquez. De l’actor, ho he vist pràcticament tot, dels altres dos, segurament no sabré gaire res més del que sé.

(sembla, segons les enquestes, que el proper govern de Catalunya serà convergent (amb socis o sense) i si no és convergent, repetirà el tripartit. Tant en un cas com en l’altre (no hi ha més possibilitats fins a la fi del meu temps), la meva desafecció és total, sense possibilitat de desinfecció, el meu futur mental és la marginació, el desig de l’oblit de la realitat)

Penso una altra vegada que en el cas dels creadors literaris es fa servir poquíssim la paraula artistes per designar-los, en canvi, són artistes els que interpreten personatges en teatre o en cinema. Certament, tots dos creen, però qui és que crea més (es tracta d’una qüestió quantitativa o qualitativa?)? Què creen? Què és l’art?

Quina incidència i han tingut en la meva vida López Vázquez, Ayala o Lévi-Strauss? Deixo de banda consideracions qualitatives, sempre tan difícils de mesurar. En els dos darrers casos, cap. En el primer, no ho sabria dir.

Copio un text d’Ayala que ara no tinc ganes de comentar però que dóna matèria suficient per enfocaments diversos tantes vegades fets i que qui sap si un dia intentaré, quan el meu pensament sigui més fèrtil i produeixi un llenguatge més ric, menys deutor, fins i tot en l’escriptura, dels altres ritmes comunicatius (quimera):

Continuamente se repite la queja acerca de lo poco que en este país se lee; y no hay duda: se trata de una queja muy justificada. La escasa afición a la lectura viene a acentuar entre nosotros los efectos de lo que sin embargo es un fenómeno de extensión universal, fenómeno que resulta de factores varios, todos ellos concurrentes al mismo efecto de empobrecer el lenguaje. Entre esos diversos factores quisiera ocuparme hoy en concreto del fuerte predominio de la comunicación oral sobre la comunicación escrita en la esfera pública, originado por los medios audiovisuales.
A este propósito habría que referirse una vez más a la pretensión, exagerada desde luego pero no carente de base real, según la cual debe darse por ya periclitada la era del libro; esto es, la llamada "Galaxia Gutenberg", que abarca desde la invención de los tipos móviles para la imprenta en el Renacimiento hasta los progresos electrónicos de nuestro siglo. Según ese postulado, estaríamos entrando ahora en una época, parecida en esto a la Edad Media, en que la escritura y lectura eran práctica reducida a un pequeño sector de clérigos dentro de una sociedad donde la inmensa mayoría de las gentes eran analfabetas. Confirmación de la analogía podría serlo otra de las quejas hoy frecuentes: la de que son "analfabetos funcionales" muchos de entre nosotros que, habiendo aprendido a leer en la infancia, no leen, o incluso lo han olvidado, y apenas son capaces ya de entender un escrito sencillo. Recuerdo a este propósito cierto incidente, al que hace no menos de de veintitantos años diera publicidad la Prensa en Nueva Cork, cuando, requeridos por el juez que los había procesado, unos mozalbetes fueron incapaces de leer sus propios diplomas de graduados en Enseñanza Media. De entonces acá, situación semejante ha dejado de llamar la atención y, como cosa más o menos corriente en todas partes, no alcanza constituir noticia.
Lo cierto es que vivimos unos tiempos en los que prevalece resueltamente la imagen sobre la escritura, aún en aquellos medios publicitarios -periódicos diarios y, sobre todo, revistas ilustradas - donde ambas, escritura e imagen, aparecen combinadas. Más frecuente es, sin embargo, que la palabra hablada se combine con imágenes animadas, según ocurre en el cine y la televisión, o que, como en la radio, llegue sola a los oídos del receptor. Ciertamente, la información -y toda clase de publicidad- se ha desarrollado fabulosamente a través de los medios electrónicos, alcanzando así a la totalidad de la población; pero son mensajes que la gente recibe de manera directa por la vista y el oído, sin mediación de la lectura. Ahora bien, las noticias de varios tipos que los modernos medios de comunicación emiten vienen dados con la urgencia que hace inevitable una elocución precipitada, torpe, imprecisa, primaria y muchas veces confusa, con abuso de formas verbales mostrencas y giros expresivos de la más elemental pobreza repetidos hasta la náusea, sin contar con las distorsiones idiomáticas a que en las noticias de origen extranjero da lugar a la traducción improvisada de unos textos a su vez poco cuidados en su redacción originaria.
Por lo demás, de esta sociedad de masas han desaparecido por completo cualesquiera otras formas de oralidad pública. Basta comparar lo que había sido durante el siglo pasado y hasta el primer tercio del presente la oratoria parlamentaria -y en general, la oratoria política, mítines y debates públicos- con las prácticas que hoy pueden pasar por su equivalente: discursos leídos, o mal pronunciados con la vacilante gramática de la improvisación, en los que el efecto persuasivo se confina más a la elocuencia de los datos aportados que a la del orador, para darse cuenta -sin que ello implique valoración alguna, pues en cada tiempo las circunstancias mandan y dos ponen- de que en el nuestro no existe una expresión verbal pública que pueda servir como modelo de lenguaje para e común de los oyentes. En verdad, el habla que desde los medios audiovisuales asalta sin tregua los oídos de todo el mundo, ya provenga de informadores profesionales, de promotores comerciales o de personajes de la vida política, es la misma habla negligente que todo el mundo usa para comunicarse con el prójimo en el trato cotidiano: un amanera de expresión descuidada, imprecisa, hecha a base de perezosas y siempre repetidas fórmulas, en la que los más torpes vulgarismos se mezclan en grotesca amalgama con la pedantería de tantos vocablos mal traducidos de manuales sociológicos o científicos o de los folletos que instruyen en el manejo de nuevas tecnologías; y todo ello engastado en impresentables construcciones gramaticales, cuya incorrección queda cubierta y aceptada como buena por la autoridad que parecería prestarles la instancia pública desde donde se emiten.
Por lo demás, en esta sociedad amorfa y atomizada que es la actual también han desaparecido los diversos círculos sociales -los famosos salones literarios del pasado, hasta incluso las más modestas tertulias cafeteras de ayer mismo- donde, con diversos grados de refinamiento, era cultivado antes el arte de la conversación. Nada puede extrañar, siendo así, que el lenguaje generalmente hablado se degrade, reducido su empleo a las urgencias de la más elemental y funcional comunicación. El común de los hablantes no encuentra, pues, otra norma idiomática a que atenerse -dado que su práctica de lector es tan deficiente, tan escasa- y da por válido aquello que oye decir por la radio o desde la pantalla televisivas.
De otra parte, y siendo también cada vez menos frecuente el ejercicio de la escritura epistolar entre los particulares, que abandonan la correspondencia postal en sus comunicaciones a distancia a cambio del teléfono, el único reducto que le queda ya a la conciencia idiomática será el libro y su lectura. El escritor, por el mero hecho de escribir, se enfrenta con la tarea de dar una expresión de máxima eficacia a su pensamiento, cualquiera sea el objeto de que deba tratar, instrumento de su actividad es el idioma, y manejar cualquier instrumento requiere aprendizaje, destreza. Más aún: deberá él mismo forjarse un instrumental adecuado a la obra que se propone llevar a cabo, eligiendo las herramientas apropiadas en el arsenal que, sobre la base de la tradición literaria, le proporciona el lenguaje corriente en su tiempo. Y cuando esa obra intenta acceder a la categoría de creación artística, incluso será capaz, si su autor es bastante afortunado, de encontrar formas idiomáticas nuevas, elaborando ese lenguaje corriente hasta elevarlo a un plano estético.

Francisco Ayala: Oralidad y escritura

2.9.08

rentrée de setembre

Llegeixo, o al menys ho intento, el que s'escriu sobre el finançament. Em sembla lamentable que es donin tantes voltes a la premsa -i als blocs- a un tema vellíssim per no dir res de nou. És la inutilitat i el barroquisme en estat pur. Quina pèrdua de temps!

Fora del territori ningú no es pot creure que a Barcelona, o a Catalunya, no hi hagi un muntatge audiovisual per aula a l'ensenyament públic. Et prenen per mentider o per jubilat. Què es pot fer amb aquests mitjans a cada classe ja és una altra història.

M'arriben i busco les novetats editorials de la tardor. És aclaparadora la quantitat de banalitats que apareixeran. De reedicions, ben poca cosa. Tinc la sensació que les editorials es poden convertir, ves per on, en el negoci complementari de les cadenes de televisió. Bé, d'alguna cosa s'ha de viure. La televisió, a l'estiu es converteix en una mena d'espai dedicat als malalts d'Alzehimer i de dèbils mentals. Tampoc és que en temporada alta sigui, en general, gaire cosa més, mani qui mani i caigui qui caigui. Ara, algú em podria preguntar per què la miro. La resposta es pot trobar en una de les dues patologies anteriors.

Parlàvem d'aquestes coses i d'algunes altres amb una amiga basca mentre sopàvem a Paco Meralgo, lloc amb una excel·lent relació qualitat-preu (fa dies que no parlo de cuina). Sobre el primer tema, em deia la gràcia que fa als del seu país tot això del finançament. Una conversa distesa i gratificant perquè a la fi les coses són el que són i els pallassos són la cara del poder.

M'explica uns quants acudits sobre bascos i catalans -entre nosaltres gairebé tot és permès- que no reproduiré per no ferir sensibilitats, però, demanant disculpes per avançat per la meva incapacitat en aquest gènere, deixeu-me que us en passi un de curtet només de bascos que no és nou i que és d'un primitivisme notori, tot i que se li pot trobar alguna altra lectura, jo diria que fins i tot política.

Es trobaven dos bascos a la barra d'un bar (situeu-lo on us sembli) amb unes ganes de lligar extraordinàries que no havien tingut sort en tota la nit. En això que arriben dues noies que estan boníssimes i s'asseuen al seu costat. Els nois les miren i es miren, i un li diu a l'altre (recordeu que molts bascos parlen castellà): “Oye, tú, les decimos que somos de Bilabao -el noi ja anava un xic col·locat-?”. L'altre les mira i se'l mira i li respon: “Que se jodan!” Doncs, això.

10.12.07

precontes de Nadal

Ens parla el president de Sharp de les novetats que apareixeran en un futur proper en el camp dels televisors: plasma obsolet, LCD a l’alça, estàndards de 40’’, abaratiment de costos i de preus als consumidors... Obrirem noves experiències als consumidors, diu. Els diaris ens anuncien, a través de propaganda institucional que s’apropa l’apagada general i que Catalunya serà la pionera (gran novetat!), que la tele vella quedarà com una capsa de cartó quan s’imposi la TDT... A les botigues, els dependents ocasionals, que no professionals –o també- ens diuen que la nostra elecció és la bona encara que...

Imbecil·litats tot plegat. A més oferta, més porqueria, al menys proporcionalment. Algú s’ha parat a mirar els programes dels nous canals? Com és possible que, en alguns casos, se’ls deixi emetre? Jo, que sóc partidari del mínim intervencionisme de l’administració i de la llibertat d’expressió, crec que l’autoritat incompetent hauria de tancar immediatament una bona part de les cadenes, subcadenes i filials que atempten en aquest moment en TOTS els seus programes al concepte d’humanitat prebíblica –de la postbíblica, encara més. No cal que des de la televisió es faci cap intent de contribuir a la regressió intel·lectual i moral de la raça, ja tenim altres mitjans més subtils o menys evitables.

En tot cas, i de cara a aquestes festes –feu-me cas- no us compreu cap televisor que tingui la darrera tecnologia, com a mínim per tres raons: perquè l’última tecnologia ja és la penúltima, perquè veure-ho el mateix, però més car, i perquè la merda en pantalla gran esquitxa més.
I parlant de teles, companyia inevitable en alguns casos, m’explicava el meu nebot l’altre dia una anècdota divertida, si voleu tangencial respecte el mitjà. Resulta que acaba d’arribar d’Irlanda on ha passat dos mesos intentant aprendre anglès, i ho ha aconseguit prou. Es veu que especialment la primera setmana va ser terrible: desert d’amics, amb pocs béns, allunyat de senyoria que el guiés... Malgrat ser completament extravertit i positiu –part de la branca política de la família- es trobava desesperat perquè li feia l’efecte que el seu procés d’aprenentatge era escassíssim, gairebé inútil, li semblava que el seu cervell es negava a assimilar les novetats que durant el batxillerat no havia après i que ara es venjava de la seva desídia anterior. Em deia en R. que el primer cap de setmana es trobava estirat al llit a l’habitació de la casa on s’allotjava, i on l’alimentaven miserablement, mirant la tele. Feien els Simpson i es desesperava en veure la seva incapacitat per arribar a entendre alguna paraula dels diàlegs: res de res... De sobte, va sentir uns trucs a la porta i va entrar la mestressa que, amb posat inquisitiu, va iniciar un diàleg gairebé tan impossible com el dels Simpson. Al final, en R. va deduir que la senyora es mostrava sorpresa no per la seva aficció als dibuixos, sinó pel coneixement de la llengua irlandesa del seu pupil. En R va tenir dos sentiments contraposats: per una banda es va sentir alleugit en saber que la seva incomprensió de la llengua tenia un motiu raonable, però també va pensar que ja podia començar a fer les maletes, que la seva incompetència era tan manifesta, tan insalvable, que més li valia tornar a casa amb el primer vol. En R., però, té molt amor propi i no es va voler donar per vençut. A la setmana següent, em deia, se’m va obrir alguna cosa al cervell i ja tot s’anava col·locant ràpidament al seu lloc i cada dia m’ho passava millor perquè veia la meva progressió geomètrica. En R. em diu que quan domini perfectament l’anglès potser es dedicarà a l’irlandès, ni que sigui en senyal d’agraïment. Com que ningú mai no acaba de dominar perfectament una llengua, dedueixo que l’afirmació del meu nebot és més aviat retòrica, qüestió d’agraïment verbal.