Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges

19.10.17

intoxicacions i altres patologies lleus, o no


Actualment és difícil trobar a la premsa escrita i digital notícies -no parlo d'articles d'opinió- en sentit estricte, absolutament objectives, és a dir: qui, què, quan per què... i prou. Fins i tot en aquelles més asèptiques, la tria i la magnificació de determinats aspectes en detriment d'altres condiciona la visió dels fets en lectors que no poden o no volen contrastar la informació. Les coses són així i potser sempre han estat igual em major o menor mesura, no s'hi pot fer res, és el que hi ha. Ara bé, els tons ditiràmbics o hiperbòlics i les tries relacionades amb el procés -o el nom que tingui ara- de Catalunya, que realcen o amaguen són espectaculars, tant en la premsa escrita aquí com, amb molta més intensitat segons em sembla, en els diaris madrilenys, i continuo parlant de notícies, no d'opinions. Les circumstàncies són les que són i les pressions (?) intenses.

Arriba un moment, però, que qualsevol lector amb un mínim d'educació, criteri i un fanatisme limitat no hauria d'acceptar determinat llenguatge ni plantejaments anecdòtics i no contrastats com a veritats universals, i no parlem de les mentides flagrants. Creen els mitjans d'informació una fractura que a mi em sembla lleu entre els ciutadans? No en tinc cap dubte.

Com que veig que m'allargo, acabo amb dos exemples del que vull dir. Un diari madrileny -llegeixo la seua versió digital- explica l'empresonament dels Jordis i encapçala el text escrivint: Los cabecillas de Òmnium Cultural i la ANC... Los cabecillas? Quins altres presidents d'entitats diverses han tingut aquest tractament en el mateix diari? Un titular que després s'omple de text en una pàgina sencera: “Jamás les ponen un mapa de España, una palabra que no existe en el colegio”. No, aquesta vegada no és un diari de Madrid, és “La Voz de Galicia” a través del seu enviat especial C. Punzón. En fi, deixem-ho estar.

30.1.17

emocions


No sé si sou gaire lectors de diaris digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper (volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall, trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva, emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos, l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic (patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista, o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.

13.11.14

prejudicis


Començo llegint l'entrada escrita en primera persona en què es presenta l'entrevistat seguint l'esquema habitual del diari: edat, lloc de naixement, lloc de residència. A continuació, en negreta negra que alterna amb la roja anterior i amb la que vindrà després, diu: Estic casat amb una psicòloga. M'aturo, no vaig més enllà. La gent es casa amb un home o una dona, no amb un o una professional. Què vol dir que està casat amb una psicòloga? Segurament, si, després d'aquest rampell injustificat,  hagués continuat la lectura, hagués descobert que l'esment de la professió de la seua dona és important en el context del que diu, potser capital, però jo m´he aturat aquí, les coses són així.

Avui, en les portades de tots els diaris deu sortir una foto de Rajoy amb un text breu o llarg, segons l'estil del diari. Entenc que els diaris dediquin algun espai interior a les declaracions de Rajoy sobre el tema de Catalunya, però la portada! Entenc que a les portades de la premsa han d'aparèixer noticies que siguin novetats o coses originals o d'interès general, però, ¿és que el president de l'Estat va explicar alguna cosa que no hagués dit abans, no una, sinó moltes vegades? No les va dir, a més, amb el mateix estil de sempre? Que potser no ho va llegir? Dos o tres detalls nous i previsibles? Ah! I els periodistes o tertulians que li donaran les voltes que ja han donat mil vegades, assabentats, seriosos, transcendents... I jo que ho tornaré a llegir o a escoltar, almenys entre línies o una estona. Trist.

4.11.09

oralitat: notes ràpides (i text literari)

El novembre, familiarment, continua sent un mes nefast, de morts anunciades o precipitades; no li donem més voltes.

Fora de la família, però no tant, se’ns ha mort José Luís López Vázquez (remeto a les meves lectures de la Júlia, de la Iruna, i encara d’altres) avui m’assabento de la mort de Francisco Ayala, de qui he llegit molt poc, i de Claude Lévi-Strauss, de qui encara he llegit menys (comentari llegit als comentaris del diari: No lo conozco ni le he leido, me suena el apellido de los vaqueros pero no creo que sean parientes. En fin, mi conduelo para la familia, creo que se va uno de los grandes pensadores del siglo pasado, como mínimo me suena el nombre cosa que no pasa con los premios Nobel.), tots dos d’una generació anterior (si comptem de quinze en quinze anys) a la de López Vázquez. De l’actor, ho he vist pràcticament tot, dels altres dos, segurament no sabré gaire res més del que sé.

(sembla, segons les enquestes, que el proper govern de Catalunya serà convergent (amb socis o sense) i si no és convergent, repetirà el tripartit. Tant en un cas com en l’altre (no hi ha més possibilitats fins a la fi del meu temps), la meva desafecció és total, sense possibilitat de desinfecció, el meu futur mental és la marginació, el desig de l’oblit de la realitat)

Penso una altra vegada que en el cas dels creadors literaris es fa servir poquíssim la paraula artistes per designar-los, en canvi, són artistes els que interpreten personatges en teatre o en cinema. Certament, tots dos creen, però qui és que crea més (es tracta d’una qüestió quantitativa o qualitativa?)? Què creen? Què és l’art?

Quina incidència i han tingut en la meva vida López Vázquez, Ayala o Lévi-Strauss? Deixo de banda consideracions qualitatives, sempre tan difícils de mesurar. En els dos darrers casos, cap. En el primer, no ho sabria dir.

Copio un text d’Ayala que ara no tinc ganes de comentar però que dóna matèria suficient per enfocaments diversos tantes vegades fets i que qui sap si un dia intentaré, quan el meu pensament sigui més fèrtil i produeixi un llenguatge més ric, menys deutor, fins i tot en l’escriptura, dels altres ritmes comunicatius (quimera):

Continuamente se repite la queja acerca de lo poco que en este país se lee; y no hay duda: se trata de una queja muy justificada. La escasa afición a la lectura viene a acentuar entre nosotros los efectos de lo que sin embargo es un fenómeno de extensión universal, fenómeno que resulta de factores varios, todos ellos concurrentes al mismo efecto de empobrecer el lenguaje. Entre esos diversos factores quisiera ocuparme hoy en concreto del fuerte predominio de la comunicación oral sobre la comunicación escrita en la esfera pública, originado por los medios audiovisuales.
A este propósito habría que referirse una vez más a la pretensión, exagerada desde luego pero no carente de base real, según la cual debe darse por ya periclitada la era del libro; esto es, la llamada "Galaxia Gutenberg", que abarca desde la invención de los tipos móviles para la imprenta en el Renacimiento hasta los progresos electrónicos de nuestro siglo. Según ese postulado, estaríamos entrando ahora en una época, parecida en esto a la Edad Media, en que la escritura y lectura eran práctica reducida a un pequeño sector de clérigos dentro de una sociedad donde la inmensa mayoría de las gentes eran analfabetas. Confirmación de la analogía podría serlo otra de las quejas hoy frecuentes: la de que son "analfabetos funcionales" muchos de entre nosotros que, habiendo aprendido a leer en la infancia, no leen, o incluso lo han olvidado, y apenas son capaces ya de entender un escrito sencillo. Recuerdo a este propósito cierto incidente, al que hace no menos de de veintitantos años diera publicidad la Prensa en Nueva Cork, cuando, requeridos por el juez que los había procesado, unos mozalbetes fueron incapaces de leer sus propios diplomas de graduados en Enseñanza Media. De entonces acá, situación semejante ha dejado de llamar la atención y, como cosa más o menos corriente en todas partes, no alcanza constituir noticia.
Lo cierto es que vivimos unos tiempos en los que prevalece resueltamente la imagen sobre la escritura, aún en aquellos medios publicitarios -periódicos diarios y, sobre todo, revistas ilustradas - donde ambas, escritura e imagen, aparecen combinadas. Más frecuente es, sin embargo, que la palabra hablada se combine con imágenes animadas, según ocurre en el cine y la televisión, o que, como en la radio, llegue sola a los oídos del receptor. Ciertamente, la información -y toda clase de publicidad- se ha desarrollado fabulosamente a través de los medios electrónicos, alcanzando así a la totalidad de la población; pero son mensajes que la gente recibe de manera directa por la vista y el oído, sin mediación de la lectura. Ahora bien, las noticias de varios tipos que los modernos medios de comunicación emiten vienen dados con la urgencia que hace inevitable una elocución precipitada, torpe, imprecisa, primaria y muchas veces confusa, con abuso de formas verbales mostrencas y giros expresivos de la más elemental pobreza repetidos hasta la náusea, sin contar con las distorsiones idiomáticas a que en las noticias de origen extranjero da lugar a la traducción improvisada de unos textos a su vez poco cuidados en su redacción originaria.
Por lo demás, de esta sociedad de masas han desaparecido por completo cualesquiera otras formas de oralidad pública. Basta comparar lo que había sido durante el siglo pasado y hasta el primer tercio del presente la oratoria parlamentaria -y en general, la oratoria política, mítines y debates públicos- con las prácticas que hoy pueden pasar por su equivalente: discursos leídos, o mal pronunciados con la vacilante gramática de la improvisación, en los que el efecto persuasivo se confina más a la elocuencia de los datos aportados que a la del orador, para darse cuenta -sin que ello implique valoración alguna, pues en cada tiempo las circunstancias mandan y dos ponen- de que en el nuestro no existe una expresión verbal pública que pueda servir como modelo de lenguaje para e común de los oyentes. En verdad, el habla que desde los medios audiovisuales asalta sin tregua los oídos de todo el mundo, ya provenga de informadores profesionales, de promotores comerciales o de personajes de la vida política, es la misma habla negligente que todo el mundo usa para comunicarse con el prójimo en el trato cotidiano: un amanera de expresión descuidada, imprecisa, hecha a base de perezosas y siempre repetidas fórmulas, en la que los más torpes vulgarismos se mezclan en grotesca amalgama con la pedantería de tantos vocablos mal traducidos de manuales sociológicos o científicos o de los folletos que instruyen en el manejo de nuevas tecnologías; y todo ello engastado en impresentables construcciones gramaticales, cuya incorrección queda cubierta y aceptada como buena por la autoridad que parecería prestarles la instancia pública desde donde se emiten.
Por lo demás, en esta sociedad amorfa y atomizada que es la actual también han desaparecido los diversos círculos sociales -los famosos salones literarios del pasado, hasta incluso las más modestas tertulias cafeteras de ayer mismo- donde, con diversos grados de refinamiento, era cultivado antes el arte de la conversación. Nada puede extrañar, siendo así, que el lenguaje generalmente hablado se degrade, reducido su empleo a las urgencias de la más elemental y funcional comunicación. El común de los hablantes no encuentra, pues, otra norma idiomática a que atenerse -dado que su práctica de lector es tan deficiente, tan escasa- y da por válido aquello que oye decir por la radio o desde la pantalla televisivas.
De otra parte, y siendo también cada vez menos frecuente el ejercicio de la escritura epistolar entre los particulares, que abandonan la correspondencia postal en sus comunicaciones a distancia a cambio del teléfono, el único reducto que le queda ya a la conciencia idiomática será el libro y su lectura. El escritor, por el mero hecho de escribir, se enfrenta con la tarea de dar una expresión de máxima eficacia a su pensamiento, cualquiera sea el objeto de que deba tratar, instrumento de su actividad es el idioma, y manejar cualquier instrumento requiere aprendizaje, destreza. Más aún: deberá él mismo forjarse un instrumental adecuado a la obra que se propone llevar a cabo, eligiendo las herramientas apropiadas en el arsenal que, sobre la base de la tradición literaria, le proporciona el lenguaje corriente en su tiempo. Y cuando esa obra intenta acceder a la categoría de creación artística, incluso será capaz, si su autor es bastante afortunado, de encontrar formas idiomáticas nuevas, elaborando ese lenguaje corriente hasta elevarlo a un plano estético.

Francisco Ayala: Oralidad y escritura

5.11.08

repassant la premsa endarrerida

Avui he tingut un dia d’activitats no diré que intenses, però sí variades i sense treva, de tal manera que a penes he tingut temps per seguir els moviments del Barça o per confirmar si va davant en les votacions la gran esperança blanca, negra, o cafè amb llet... Quan he pogut, per relaxar-me una mica de l’actualitat més punyent i transcendent, he anat fullejant números endarrerits de revistes i diaris que se’m van amuntegant, en alguns casos anys i anys des que els vaig comprar. De vegades trobo coses interessants que em van passar per alt en el seu moment. Per exemple, no sabia que el discurs en català fet per Puig i Alfonso amb motiu de la visita dels reis (Alfonso XIII i senyora) a Barcelona hagués provocat tan enrenou. Tampoc no sabia que aquest mateix senyor hagués promulgat un bando que sembla que encara no són capaços de fer complir els municipals; potser és que han derogat aquest punt de l’ordenança.

Ab motiu de la rabiosa campanya que ha inspirat a n’els diaris militaristes de Madrid la digna conducta de l’alcalde interí de Barcelona, als saludar als Reys d’Espanya en la llengua de la ciutat y de tot Catalunya al nostre suculentíssim D. Teodoro Baró ens ha sortit ab un article publicat en l’edició de diumenge del Brusi, en el qual tot tractant de fer la defensa del senyor Puig y Alfonso en el cas particular aludit, deixa escapar conceptes que més son pera ofendre que pera satisfer al interessat.
A fi y efecte de treure significació política al senyor Baró al acte de dirigirse a l’Alcalde als Reys en llengua catalana, va dir que’l senyor Puig no va fer ús del idioma oficials per rahons de cultura, és a dir, perque más vale expresarse bien en catalán que mal en castellano.
Ab perdó de Don Tayodoro, hem de dir que no hay tales carneros, ni tal qüestió d’incultura, perque ens consta que’l senyor Puig y Alfonso parla el castellà un xich millor de lo que escriu l’autor de Lo joch dels disbarats, però encara que n’hagués pogut donar llissons al mateix Cervantes, en l’acte de la visita dels monarques a cala Ciutat hauria fet ús de l’idioma català, no per qüestió pilítica, sinó d’homenatge a la llengua catalana tan propia pera dirigirse a persones reals com pugui serho l’idioma que sol desfer el director del Diaro en els seus regocijados devantals...

“Cu-Cut!”, novembre de 1908

La Sociedad Atracción de Forasteros y Turistas ha enviado una comunicación á la Alcaldía, dando cuenta de que en la reunión últimamente celebrada por dicha entidad, se acordó felicitar al señor Puig y Alfonso por el bando que publicó prohibiendo el reparto de prospectos en la vía pública.
En dicha comunicación se aconseja la instalación en las Ramblas y demás vías céntricas de cajas ó grandes cestos donde puedan echarse los desperdicios de toda clase, que en la actualidad quedan abandonados en el arroyo, constituyendo uno de los motivos de la suciedad de algunas calles, precisamente lasque por su importancia debieran aparecer más limpias.
Tanta una como otra medida hállanse en vigor desde hace mucho tiempo, en las capitales europeas, donde se halla mejor organizado el servicio de policía urbana.

“La Vanguardia”, novembre de 1908.

A veure si demà continuo llegint i trobo algun altre esdeveniment capital interessant del quan no em vaig assabentar en el seu moment.

2.9.08

rentrée de setembre

Llegeixo, o al menys ho intento, el que s'escriu sobre el finançament. Em sembla lamentable que es donin tantes voltes a la premsa -i als blocs- a un tema vellíssim per no dir res de nou. És la inutilitat i el barroquisme en estat pur. Quina pèrdua de temps!

Fora del territori ningú no es pot creure que a Barcelona, o a Catalunya, no hi hagi un muntatge audiovisual per aula a l'ensenyament públic. Et prenen per mentider o per jubilat. Què es pot fer amb aquests mitjans a cada classe ja és una altra història.

M'arriben i busco les novetats editorials de la tardor. És aclaparadora la quantitat de banalitats que apareixeran. De reedicions, ben poca cosa. Tinc la sensació que les editorials es poden convertir, ves per on, en el negoci complementari de les cadenes de televisió. Bé, d'alguna cosa s'ha de viure. La televisió, a l'estiu es converteix en una mena d'espai dedicat als malalts d'Alzehimer i de dèbils mentals. Tampoc és que en temporada alta sigui, en general, gaire cosa més, mani qui mani i caigui qui caigui. Ara, algú em podria preguntar per què la miro. La resposta es pot trobar en una de les dues patologies anteriors.

Parlàvem d'aquestes coses i d'algunes altres amb una amiga basca mentre sopàvem a Paco Meralgo, lloc amb una excel·lent relació qualitat-preu (fa dies que no parlo de cuina). Sobre el primer tema, em deia la gràcia que fa als del seu país tot això del finançament. Una conversa distesa i gratificant perquè a la fi les coses són el que són i els pallassos són la cara del poder.

M'explica uns quants acudits sobre bascos i catalans -entre nosaltres gairebé tot és permès- que no reproduiré per no ferir sensibilitats, però, demanant disculpes per avançat per la meva incapacitat en aquest gènere, deixeu-me que us en passi un de curtet només de bascos que no és nou i que és d'un primitivisme notori, tot i que se li pot trobar alguna altra lectura, jo diria que fins i tot política.

Es trobaven dos bascos a la barra d'un bar (situeu-lo on us sembli) amb unes ganes de lligar extraordinàries que no havien tingut sort en tota la nit. En això que arriben dues noies que estan boníssimes i s'asseuen al seu costat. Els nois les miren i es miren, i un li diu a l'altre (recordeu que molts bascos parlen castellà): “Oye, tú, les decimos que somos de Bilabao -el noi ja anava un xic col·locat-?”. L'altre les mira i se'l mira i li respon: “Que se jodan!” Doncs, això.