tarda de pluja molla

Vaig sopar molla*, cosa que no té res a veure que en anar a dormir trobés una molla de pa molla i molla en una molla del somier. Entenc que al text anterior li falta enginy, brillantor, i que ningú diu aquestes coses, però els dies molls ja comporten aquesta desídia mental. Tot i així, desafio qui hi vulgui participar a concretar si el concepte que designa el tercer molla és sinònim de blana o de xopa..., va, que no sigui dit, si encerteu el significat del quart molla tindreu premi igualment. Recordo que molla, mai no ha portat diacrític en cap de les seues accepcions, ni falta que li ha fet fins ara, però potser a partir d'aquest moment els reivindicatius exigiran algun distintiu. Un altre repte que s'argumenta ara és que els accents permeten saber si les os o les es són tancades o obertes als qui tenen dubtes. Segon desafiament amb premi gros: la molla del somier és tancada o oberta? I la del pa? Compte, que són preguntes que van amb trampa. Una pista: els dialectes.

Em continua admirant que encara cuegi un tema tan insubstancial -d'altres propostes tenen més suc- que només té motiu de rebuig en el cas dels qui ja havíem après a escriure determinats accents i ara, molts ja grans, haurem de recordar les simplificacions. Per altra banda, m'il·lusiona que al país es discuteixi sobre temes absolutament intranscendents i que la majoria mostri la seua irreductibilitat de pensament i s'interessi ben poc pels arguments dels altres. El territori funciona com en els millors temps.

Finalment, demano disculpes per les reiteracions, suposo que es tracta de concordar amb la monotonia de la pluja que ara em té confinat a casa. Prometo no reincidir a curt termini.

* Ah, sí, molla; jo en dic mòllera. Ja coneixeu la varietat dels noms dels mateixos peixos en la nostra i altres llengües.

dia ennuvolat de pluja fina i de planetes misterioses

M'he passat pràcticament tot el dia, des que m'he llevat -tard, a diferència de la majoria de vosaltres-, atent al cel. No em volia perdre l'espectacular i significatiu pas de Mercuri per davant de l'esfera solar. A mitja tarda he vist un dels que segueixo a instagram, un iranià, que penjava una foto on hi havia un fotògraf amb trípode i un nen amb telescopi enfocant el cel; deia així: People waiting for transit of Mercuri from the Sun. No he vist la cosa clara i amb el meu anglès inexistent li he preguntat: Clouds?. M'ha semblat que la resposta -icones incloses- era clara: Unfortunately yes. Ai, esperàvem grans coses d'aquest trànsit, però la natura s'ha mostrat esquiva avui, al menys a Catalunya i a l'Iran, i ens ha ensenyat que a vegades les previsions són vanes i les nostres esperances i desitjos insignificants.

Encara bé que ja sopant he fet una mirada a l'horòscop del diari. Engrescador: Procureu donar una última empenta a una oportunitat laboral que podria donar noves perspectives. A més, comptareu amb cert suport. Ignoro a quina oportunitat laboral es refereix i si em caldrà renunciar a la pensió de jubilació -també em preocupa el condicional podria-; potser el cert suport m'aclarirà els dubtes, o me'ls esclarirà, o no.

Per acabar el dia, sense saber ben bé com i per què, se m'ha acudit comparar mentalment i superficialment el cinema de Truffaut amb el d'Almodovar. M'he fet un tip de riure en silenci, però m'han vingut ganes de tornar a veure pel·lícules de Truffaut.

plou

Després de tants dies, ha començat a ploure fort i no tant. La pluja va i ve, s'apaga i remunta. Aterren en sons ara uniformes i marcials ara dispersos i desganats exèrcits de gotes en una nocturnitat encara càlida. Sonen rajoles i claraboies, i metalls indeterminats. Un vent suau mou les persianes per anunciar l'arribada. Xisclen unes gavines a deshora.
Benvinguda la pluja que, avui, relaxa i convida a un son profund i potser a un despertar dolçament monòton, sense somnis.

inanitats XXV

Recupero un dia d'agost que no sé precisar quin número ocupa en el conjunt. La pluja és malenconia, llamps i trons, barrancs i torrenteres, cursileria o força, saó en el camp ai, les olives!-, miralls en basses, papiroflèxia en forma de barquet que baixa pel còrrec del carrer -un nen se'l mira i un vel, recorda-, monotonia, suavitat, observació pausada, concentració o dispersió, mort i vida, recolliment, exaltació, neteja... Potser -pot ser- plors d'alegria o de tristor. Al nostre país, la pluja -plou més ara al meu sud?- sol ser un parèntesi entre sol i sol, necessitat i desig, o rebuig. Sigui com sigui, mai no plou al gust de tothom, és cosa sabuda.

En tarda grisa,
mira el cel la morera,
plora una fulla

beneficis de la germana Pluja

Dilluns em va agafar un d'aquells xàfecs d'estiu mentre caminava pel centre. Al principi no em va importar gaire perquè portava paraigua i unes quantes gotes al cos ja van bé, però, com que la pluja augmentava, vaig decidir tornar a casa. Va arribar un moment en què malgrat la protecció ja tenia mig pantalons molls i els peus nedaven en les sabates, de manera que em vaig refugiar a la Casa Elizalde a repassar els cursets i les activitats que proposaven mentre esperava que minvés l'aiguat que bombollejava al carrer. Potser vint o vint-i-cinc minuts després, vaig continuar el camí, només amb els arbres i algunes cases encara gotejant. En arribar a casa em vaig treure la roba i em vaig dutxar. Els peus m'havien quedat de color barrufet a causa del destint de les nàutiques. Vaig pensar en un text d'Eugeni d'Ors que recordava haver pujat al blog fa uns anys:

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dones a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel·les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja! Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.

Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907

En els darrers anys, la part final de l'escriptor ha perdut tota possible actualitat. No ho dic per Atenes, encara que també: A qui li importa Atenes, i menys els grecs... ? El canvi és encara més profund. Si plogués molt de temps seguit, la majoria ens quedaríem absolutament ensopits. Alguns mirant la televisió; d'altres, com més joves, més, entrant aquí i allà a internet; però, els qui més, amb el telèfon mòbil: escrivint whatsapps que imiten converses o fent piulades que resumirien el món de manera genial o col·leccionant amics i experiències a Facebook..., o vivint la vida de Dragons World: veient com creixen en un món antic de durada eterna dracs de tota mena que alimentaríem amb bolets, carabasses i móres i fan moltíssims coses mentre paguem diners de veritat per un món virtual... I després de tres anys de pluja... Que no? Demanem a la Generalitat que faci ploure tres anys seguits. A veure.

divagacions amb pluja

Plou. Molt bé. Hi ha dies de pluja, dies de sol, dies de boira... Avui ja havien anunciat que plouria, però no tothom mira els anuncis. Perfecte, res a dir.

El soroll de la pluja sovint és monòton. El sol també pot arribar a ser d'una monotonia exasperant, però no fa soroll, de manera que els poetes rarament parlen de la monotonia del sol. En aquest país, quan plou, la gent, més enllà que li agradi o no el soroll de la pluja, procura no mullar-se; en canvi, amb el sol, les reaccions són més diverses, més imprevisibles.

Aquesta tarda, mentre queia la pluja, la gent anava fent la seua via pels carrers. N'hi havia alguns -poquíssims- que no semblaven preocupar-se gaire de l'aigua, ans al contrari, aixecaven el cap de tant en tant com si la desafiessin o com si els causés plaer; d'altres, cap cot, es veia de seguida que s'avergonyien de la seua poca previsió i evitaven com podien la mullena zigzaguejant vora les façanes, poc conscients que entre balcó i balcó els cauria un xàfec afegit. Uns quants es tapaven el cap amb proteccions improvisades: diaris -encara hi ha gent que llegeix la premsa- que anaven diluint els seus continguts, bosses de plàstics verges d'inscripcions o de supermercat... Un nombre de persones a tenir en compte duien les caputxes de les seves jaquetes, dessuadores, o altres peces, clavades fins als ulls. Pràcticament ningú duia impermeable, que ja seu ser una peça obsoleta, excepte en els nens, com les antigues botes d'aigua anomenades katiuskes, un calçat desaparegut abans d'entrar a la majoria dels nostres diccionaris. Força paraigües, de totes mides i colors, plegables o no, prestats per un hotel o d'adquisició pròpia, amb les barnilles consistents -ja no tant com abans, perquè els alemanys no en fabriquen- o de tot a 60 cèntims.

Arribat un moment determinat, ha parat de ploure. És normal. La pluja té uns límits, fins i tot a l'Antic Testament. És curiós com quan deixa de plore hi ha voreres que s'assequen més ràpidament i d'altres mantenen la humitat més temps; segurament aquest misteri el poden explicar fàcilment els amants dels fenòmens físics en general i meteorològics en particular.

La gent que duia paraigües els ha plegat amb més o menys traça i els ha transportat segons les mides i els gustos personals. Alguns paraigües han desaparegut en fundes i bosses adequades; altres han estat penjats del braç, prop del canell; uns quants feien el servei de bastó: una passa o dues, punta a terra, enlairament, punta a terra...; algun paraigua, amb el puny a l'espatlla del seu amo i la punta baixa, feia l'efecte d'una escopeta en posició de descans; ningú -potser algun nen?- ja els fa girar com Charlot a les seus pel·lícules; la majoria eren agafats pel puny o una mica més avall i anaven seguint endavant i endarrere les oscil·lacions de mans i braços...

D'entre aquests que mouen rítmicament els paraigües, la majoria tenen el costum lleig i perillós de fer-ho amb la punta, sovint metàl·lica, fora de la seua vista, enrere. En els carrers amb aglomeracions, en baixar les escales del metro, en pujar a l'autobús, aquest hàbit propi d'inconscients és especialment arriscat, potser no per als ulls dels vianants del seguici, però sí per a l'entrecuix, que és un punt també especialment delicat i poc amic dels ensurts inesperats. Se sap que en les urbs més civilitzades aviat es publicarà una ordenança que prohibirà sota pena de multa exorbitant els moviments de paraigües cap a la rereguarda. Jo, ja ara, aplaudeixo la iniciativa, i no ho dic perquè avui m'hagi despistat una mica.

aquest diumenge, diuen que plourà

Fa uns quants anys, passejant per Barcelona en dia de pluja i vent, vaig anar fent fotos dels paraigües abandonats. Més tard, vaig muntar les imatges en un vídeo i vaig afegir-hi música. Em va semblar que la sensualitat de Madonna a “Rain” endolcia el conjunt, li donava una nova perspectiva més enllà del dia gris barceloní. Vaig pujar el resultat a You Tube sense cap problema, però al cap de no res van avisar-me que no tenia els drets de la cançó i que el vídeo només el podria veure i escoltar jo. Avui, finalment he claudicat: he demanat que m'esborressin la música i deixessin les imatges. Ho han fet i s'ha esvaït l'amenaça de represàlies que tenia des de maig de 2008. El resultat és aquest:

 

 

Esclar, aquí falta un fons musical i he fet un intent amb Antònia Font. El resultat, a part que les imatges d'ara -no sé on paren les originals- queden poc nítides, no m'acaba de fer pes i faig una crida a qui li sembli que em pot proporcionar un arxiu de música en mp3 que tingui la durada aproximada de les imatges i s'hi adigui:

P.S.: No sé si la llei contra la pirateria té molta o poca relació amb la música que vaig incloure inicialment al vídeo i em faig un seguit de preguntes sobre la meua relació amb el tema que encara no sé respondre. El que sí que sé és que la botiga de paraigües i bastons que apareix en el darrer fotograma -algú la recorda?- fa un temps que ha desaparegut de la Rambla i no és fàcil esbrinar quin acte de pirateria la va desplaçar.

la pluja grisa

D'acord que la germana pluja és una deu inacabable de poesia, fins i tot, o sobretot, quan cau amb un ritme tranquil com el d'avui, que invita al recolliment, a la introspecció, al record; però la seua persistència en aquesta tarda de diumenge que ha passat del gris al negre a poc a poc i sense cap pausa m'ha acabat fent sentir engabiat. A penes una volta a l'illa de cases, ja massa tard, amb l'única presència coneguda de l'estranger assegut a la porta de La Caixa que té la ràdio a tota màquina i, davant, els cendres de llauna que avui s'omplen de gotes.

Miro per casa i no trobo cap llibre de Doris Lessing. A internet, trobo un poema seu -algun dia aprendré una mica d'anglès- que també parla de la pluja (al pis de dalt udola la gosseta en solitud):

“When I look back I seem to remember singing.
Yet it was always silent in that long warm room.

Impenetrable , those walls , we thought,
Dark with ancient shields.  The light
Shone on the head of a girl or young limbs
Spread carelessly. And the low voices
Rose in the silence and were lost as in water.

Yet, for all it was quiet and warm as a hand,
If one of us drew the curtains
A threaded rain blew carelessly outside.
Sometimes a wind crept, swaying the flames,
And set shadows crouching on the walls,
Or a wolf howled in the wide night outside,
And feeling our flesh chilled we drew together.

But for a while the dance went on -
That is how it seems to me now:
Slow forms moving calm through
Pools of light like gold net on the floor.
It might have gone on, dream-like, for ever.

But between one year and the next – a new wind blew ?
The rain rotted the walls at last ?
Wolves’ snouts came thrusting at the fallen beams ?

It  is so long ago.
But sometimes I remember the curtained room
 And hear the far-off youthful voices singing.”

Ja a les deu tocades, m'anima el dia Tarantino. Recordeu aquell joc de les cartes enganxades al front? El nom escrit en la primera carta endevinada era Winnetou. Fa pocs anys vaig intentar recuperar els llibres de Karl May (el centenari de la seua mort fou l'any passat), però de seguida vaig comprendre que no podria, que pertanyen a un altre moment, a una altra història.

Ara que la volia, ha parat la pluja.

remor

En algun lloc és mitjanit. Plou... suaument.

espais

Cauen les gotes insignificants, mínimes, esparses, d'una pluja fina a penes creïble. Em refugio en un espai acollidor. Vaig mirant llibres, només les paraules dels lloms: autors i títols. N'agafo un de tacte indòcil i el fullejo. Passo per caixa i entro en la conversa sobre Victus que han començat la noia i el comprador indecís que s'allunya discretament mentre la noia em diu que l'1 de febrer abandonarà la casa i aquesta flaire de nou que encara és una mica de tots. M'acomiado i li desitjo sort.

Plou, encara, una pluja fina, però com que el camí és llarg em protegeixo amb la caputxa i embolcallo doblement el llibre amb la bossa excessiva de plàstic.

La pluja, ara constant i sense treva, fa aquell soroll sord que invita a la calma, potser a la lectura, potser a la meditació, potser al son o al somni. Diu el primer poema en la seua traducció:

Guarda tu ara tot el que jo de sobte vaig perdre
tal vegada per sempre; la casa i la flaire dels llibres,
la suau respiració del temps, paraules, la veritat,
llits desendreçats en algun moment del matí,
el recer d'un cos inquiet dins la seva son. Guarda-ho

serenament i sense presa, com jo no he sabut fer.
I protegeix-lo de tots els hiverns; del camins
enfangats i de les veus més fredes. Acaricia-li
les ferides lentament, amb les mans i els llavis,
perquè no sagnin. I escolta, de nit,
la seva respiració càlida i panteixant
compassada amb els somnis, que és on amaga
les ànsies i les pors més secretes.

Mai no permetis que se senti sol en allò que diu
abans d'adormir-se. I espera llavors que,
en la foscor de la cambra, ell t'abraci,
encara que no t'hagi dit mai que ho volia.

Desperta't més d'hora i entretén-te a mirar-lo sota
la llum blava
que els dies duen a casa quan són tranquils.
I no li demanis res al matí: els matins li pertanyen;
deixa'l que regui els cossiols al balcó i surt,
travessa el carrer mentre hi hagi claror. I així
sempre farà sol i el tindràs per sempre,
com per sempre l'he perdut jo, de sobte,
per no haver-ho fet així.

Maria do Rosário Pedreira: “A manera de dedicatòria”, primer poema de La casa i la flaire dels llibres. Mallorca, El Gall Editor, 2009. Traducció d' Antoni Xumet Rosselló.

resignació

Ja començo a estar cansat de la germana pluja. Avui no l'ha aturat ni el sol que ha aconseguit treure el cap una estoneta entre els núvols, ni ha tingut la cortesia de saludar-lo amb un bon arc de sant Martí abans que tornés a desaparèixer fastiguejat de tanta humitat.

La Joana, que ha participat en la cursa de la dona contra el càncer (déu meu, a més d'altre material, ha arribat amb dotze desodorants que li tocarà repartir entre amigues i conegudes!), s'ha quedat a dinar al Maremagnum amb les seves companyes d'aventura aquàtica, mentre jo, quan ha arribat l'hora, m'he hagut de fer el dinar a desgana a partir de quatre coses sobreres: uns quants xampinyons, una mica de ceba, un no res de tomata, tres bajoques comptades, un cul de l'ampolla de Torres, un pebrot verd, unes tires de pebrot vermell escalivat, una mida i mitja d'arròs, un xic de coliflor, encara no cent cinquanta grams de bacallà, unes branquetes de julivert i dos alls, un polsim de sal i de sucre... Ni tan sols he tingut esmà de canviar les estovalles ni de posar una copa en lloc del got vell que m'ha vingut més a mà, ni de plegar com calia el tovalló... Tampoc se m'ha acudit preparar uns altres coberts per si sobtadament apareixia algú.

Després de dinar he pensat menys en la pluja i se m'ha acudit que fa temps que no parlo de gastronomia, en detall, vull dir. En fi, demà serà un altre dia.

continua la pluja

Ahir, ja fosc -es fa ta aviat fosc...- no va valer el paraigua per contenir l'aigua. No em va importar, perquè en un moment o altre la pluja ha de calar en el cos i en l'esperit. Com, si no fos així, penetraria després el sol? Vaig tornar a llegir el poema de Machado que ja no recordava en alguns detalls -i vaig tornar a llegir Machado. Vaig retrobar aquell món i aquella condensació que ja no sé si s'entén en les escoles, perquè els mestres ja no són com abans i els alumnes miren, mentre plou, el vidre de la pantalla de l'ordinador. Però és clar que s'entén, encara que les tardors ja no ens semblin tan fredes i a les parets, o on sigui,  hi hagi altres Caïms i Abels i s'hagin digitalitzat els llibres.


Recuerdo infantil

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.


Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.


Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
"mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón ".


Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.


Pluja suau, la d'avui. Monotonia que trenquen els crits dels joves que celebren una festa rere uns vidres humits. Qui sap si més tard llegiran Machado i pujaran un poema al seu bloc?

monotonia

Va plovent. És una pluja constant i persistent -per moments una mica impertinent-, noucentista, d'aquelles que són tan benvingudes al camp i que a la ciutat no impedeixen una circulació mesurada per fer allò que cal. Ara he pensat, inevitablement, en Antonio Machado, en la monotonia del paisatge, en la monotonia dels mantres de la meva postguerra de finals dels 50 o dels 60 a l'escola del poble, en aquelles llistes aparentment inservibles com la dels reis gots: Ataülf, Sigeric..., que no sé si mai ens van fer aprendre o simplement llegir -Oh el rei Vamba!, anomenat així per les esportives que duia en les batalles-; llista en castellà, per suposat, en què Roderic era Rodrigo, el que regnava quan van arribar els sarraïns (any 711, ara fa 1.300 anys, que aviat es diu) que aleshores eren simplement los àrabes i que nosaltres en dèiem els moros, tot i que no en coneixíem cap.

Ara que plou i que faig temps a casa, se m'ha acudit de pujar una llista de noms que no ens ensenyaven a l'escola, on, evidentment, tampoc no teníem idea que en algun moment més proper en el temps que el dels reis gots hagués existit una institució que es deia Jocs Florals. No sé si la llista pot fer algun servei, i és més llarga i més difícil de recordar que la dels reis que ens van governar, no em consta si bé o malament, ja fa tants anys.

Presidents dels Jocs Florals:

1859: Manuel Milà i Fontanals
1860: Francesc Permanyer i Tuyet
1861: Lluís de G. Pons i de Fuster
1862: Joan Illas i Vidal
1863: Braulio Foz y Burges
1864: Joan Cortada i Sala
1865: Antoni de Bofarull i de Brocà
1866: Pau Valls i Bonet
1867: Marià Aguiló i Fuster
1868: Víctor Balaguer i Cirera
1869: Adolf Blanch i Cortada
1870: Josep Lluís Pons i Gallarza
1871: Estanislau Reynals i Rabassa
1872: Josep de Letamendi i de Manjarrés
1873: Jeroni Rosselló i Ribera
1874: Albert de Quintana i Combis
1875: Francesc Pelagi Briz i Fernández
1876: Lluís Cutxet i Font
1877: Antoni Ros d'Olano
1878: Josep Lluís Pons i Gallarza
1879: Gonçal Serraclara i Costa
1880: Teodor Llorente i Olivares
1881: Jacint Verdaguer i Santaló
1882: Frederic Soler i Hubert
1883: Manuel Milà i Fontanals
1884: Manuel Duran i Bas
1885: Vicent Wenceslau Querol i Campos
1886: Valentí Almirall i Llozer
1887: Jaume Collell i Bancells
1888: Marià Aguiló i Fuster
1889: Àngel Guimerà i Jorge
1890: Joaquim Rubió i Ors
1891: Joan J. Permanyer i Ayats
1892: Ramon Picó i Campamar
1893: Josep Morgades i Gili
1894: Josep Balari i Juvany
1895: Lluís Domènech i Montaner
1896: Narcís Oller i Moragas
1897: Francesc Maspons i Labròs
1898: Francesc Romaní i Puigdengolas
1899: Josep Torras i Bages
1900: Eusebi Güell i Bacigalupi
1901: Francesc Pi i Margall
1902: Francesc Matheu i Fornells
1903: Josep Franquesa i Gomis
1904: Joaquim Riera i Bertran
1905: Francesc Ubach i Vinyeta
1906: Miquel Costa i Llobera
1907: Antoni Rubió i Lluch
1908: honorari: Miquel Victorià Amer i Omar; efectiu: Jaume Collell
1909: Dolors Monserdà (de Macià) i Vidal
1910: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
1911: Conrad Roure i Bofill
1912: Eberhard Vogel
1913: Joan M. Guasch i Miró
1914: Juli Carselade du Pont
1915: Josep Pin i Soler
1916: Joan Alcover i Maspons
1917: Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)
1918: Lluís Millet i Pagès
1919: Frederic Rahola i Trèmols (substituint l'arquebisbe de Tarragona Antolín López Peláez, mort el desembre de 1918)
1920: Josep Joffre
1921: Martí Genís i Aguilar
1922: Joaquim Ruyra i Oms
1923: Josep M. Roca i Heras
1924: Antoni Maria Marcet
1925: no se celebren, però es fa un acte alternatiu presidit per Jaume Collell
1926: Apel·les Mestres i Oñós
1927: Eduard Toda i Güell
1928: Amadeu Vives i Roig
1929: Josep Gudiol i Cunill
1930: Joan Maluquer i Viladot
1931: Miquel d'Esplugues (Pere Campreciós i Bosch)
1932: Ferran Agulló i Vidal
1933: Ramon d'Abadal i Calderò
1934: Pomepeu Fabra i Poch
1935: Josep Puig i Cadafalch
1936: Prudenci Bertrana i Comte

Aquí queda, primícia a Internet, al menys amb els segons cognoms -tot i que no tinc idea de qui eren els pares del mariscal Joffre-, una mica en desgreuge pel fet que només hi ha dues dones en la llista, i no per culpa meua. I per si algú o alguna no queda prou satisfet, li avanço que potser un altre dia de pluja llistaré els noms de les reines. Qui sap si entre els presidents també hi havia alguna reina...

jazz, i una mica de blues

Ha anat plovent amb totes les intensitats possibles. A l'aula, petita, irregular, cortines verdes i vistes al carrer, avui falten dues alumnes; una, perquè falta sovint, i ho deixarem així; l'altra, perquè -ningú no sap els motius precisos- ha tornat a l'Equador, encara que la seva mare, el seu padrastre i la seva germana s'han quedat aquí. A la reixeta de la seua cadira queda el llibre d'una llengua que encara no havia fet seva.

Malgrat la pluja, o potser per la pluja, tots estan excessivament tranquils. Parlem, ves quines coses, de verbs i de subjectes, d'homografies i homofonies, del lèxic de la Raquel i de la seva inventora... Només ens distreu un moment el remor creixent de l'aigua que copeja els vidres, però que ja no és cap novetat. No parlem del Japó ni del nord d'Àfrica ni dels fets més propers: dels que vénen, dels que es queden, dels que marxen i dels que mai no s'han mogut. Parlem de la llengua catalana i mig oblidem que la llengua és un mitjà per poder parlar, com a mínim parlar, del Japó, de l'Àfrica, d'aquí, dels que es queden i dels que marxen, i de tot els altres, del passat, del present i del futur.

Les variacions de la pluja, les seues veus i la meva, van improvisant una melodia que no és la del grup que aquest any celebra el quarantè aniversari, però m'hi fa pensar.

apunt inacabat

Creia, quan era adolescent i cada dia aprenia coses noves i tenia ganes d'aprendre'n, que a mesura que la humanitat, és a dir, les dones i els homes, anessin avançant en el temps, el progrés material, social i individual seria un fet inqüestionable que jo mateix podria anar observant. Creia -temps era temps- que cada nova generació tindria uns individus més savis, més feliços i fins i tot més guapos. Els llibres d'història, més aviat sintètics, i quatre observacions de camp, semblaven avalar la meva creença, malgrat que altres llibres i altres observacions, a les quals no feia gaire cas perquè jo era savi, parlaven de moviments circulars.

Ara, que només recordo vagament l'adolescència, crec que l'únic canvi consistent que he vist és el dels pentinats, els vestits i altres externalitats, i encara, que la resta és qüestió de percentatges. Ara em sembla entendre que cada vida és, com sempre, un procés d'aprenentatge que comença des del zero més absolut i que no serveixen de gaire els aprenentatges, èxits i fracassos, dels qui han viscut abans. Quant a la matèria, continua interessant-me relativament.

Pluja persistent durant tot el dia. A l'estació el metro del passeig de Gràcia de la línia groga hi ha filtracions...

Massa pluja en aquest país. Una apagada de la llum em deixa ara mateix l'apunt a mitges (afegeixo els punts suspensius al paràgraf inacabat). No el refaré, no continuaré. Entenc que és un senyal de la natura o de la companyia elèctrica que em demanen contenció i rigor. Sigui.

dietari de l'Ampolla (5)

Novè dia

Mitja platja l'ocupàvem la família i els amics: la meva germana i les seues filles, que fa dos dies que van arribar de Sardenya -queda algú que no hagi anat a Sardenya?-, l'O., amiga de sempre de la meva germana, l'A. i la seva filla C., acompanyades de l'àvia i dos nebots... Més al nord, vuit o deu banyistes més.

De sobte, des del pins, ha baixat una parella amb un nen petit i s'han col·locat just on jo entro a l'aigua perquè no hi ha cap roca que em faci nosa en la meva curta progressió marítima. Ell anava amb un banyador de color blau que li arribava just per sobre els genolls; la criatura, en edat de mamar (?), portava una banyador -o no ho era?- de color blanc; la dona -no sé concretar amb rigor el nom de la seva roba- vestia una mena de guardapols de color gris fosc fins més avall dels genolls, des d'on li sortien uns pantalons també foscos -potser negres- que no li arribaven a cobrir el calçat pla; al cap, portava un mocador negre.

Ben a la vora, han entrat la criatura a l'aigua, que plorava com un esperitat. Després ha entrat l'home sol no gaire més estona que la criatura. Finalment, mentre l'home tenia el nen en braços, la dona s'ha banyat. La seva roba, amb contacte amb l'aigua, s'ha inflat i després se li ha enganxat al cos; amb les onades, les puntes del mocador s'han deixat anar i han mostrat uns blens de cabell negríssim; mentre feia el mort, la dona ha jugat amb el mocador fins que s'ha tornat a cobrir els cabells; els ulls tancats gaudint del sol abrusador i els plecs de la roba fent-li, potser, un pessigolleig sensual per tot el cos.

L'home i la criatura han tornat a pujar als pins i la dona ha anat a dutxar-se. En acabar, ha recolzat el cos contra les pedres seguint la seva superfície irregular lleugerament inclinada, absorbint el sol gairebé en el zenit. L'home, des de dalt, li parlava cada vegada en veu més alta. Ella, sense mirar ningú, ha continuat amb l'esquena sobre la calor de les roques mentre les gotes, cada cop més escasses, regalimaven fins a la grava fina de la platja i desapareixien. Finalment, quan deu haver considerat que ja s'havia assecat prou, ha emprès el camí de retorn. Àgilment, amb cames llarguíssimes i ajudant-se amb les mans, ha desaparegut entre els pins.


Si no fos perquè la calor de l'estiu em descoordina, m'hagués posat a pensar sobre l'home i la dona, les religions i el paganisme, les lleis i els costums, les integracions i les desintegracions, les provocacions i les rebel·lions, les obligacions, els desitjos i les realitats, les col·lectivitats i les individualitats, els trets per la culata...

Demà, aproximadament a la mateixa hora si no plou, em tornaré a trobar amb la meva germana -el marit encara no fa vacances- i les nebodes (la petita porta les ungles pintades d'un taronja fosforescents que espanta els peixos) i continuarem parlant del vell i del nou.


Desè dia

Plou o està ennuvolat. La pausa és benvinguda excepte pel fet que ens obliga a posposar l'excursió amb R. potser sine die. Aprofitem la tarda per anar al Perelló i a la Cala a comprar. A la Cala entrem a veure una exposició municipal transversal; a més de plats típics, capgrossos, pintures, ceràmica... hi ha els finalistes d'un concurs fotogràfic; algunes fotos són molt maques, però trobo a faltar la gent, massa natura.

A l'Ampolla encara trobem la peixateria oberta. A quarts de deu passa la meva germana i em porta dues ampolles de vi de l'Alghero: “Vigne del Mare”: Vino ottenuto da uve rosse cultivate nella piana di Alghero. Ha sapore secco caldo, armonico e giustamente tannico. Gustato a temperatura ambiente acompagna piacevolmente arrosti e cacciagione. A temperatura ambient? No a la que hi ha mentre estic escrivint:: el termòmetre marca 28, 2º; a l'exterior ha refrescat: 23,6.

Quarts d'una. Plou i el temps entre els llamps i els trons s'escurça. La llum puja i baixa d'intensitat de tant en tant. Al sostre del porxo s'han refugiat dos dragonets. Un insecte amb forma de branqueta s’ha situat a l’extrem de la pantalla de l’ordinador i va llegint el que escric amb cert escepticisme. No em comenta res, ni em mira. Sembla que m'assenyala la papera.

encara el diumenge

Una altra vegada la malenconia del diumenge: serà sempre així? I la pluja monòtona i avorrida, com de dia de funeral, que m'acompanya i em distreu. I una lectura australiana per enfrontar-m'hi, acceptar-la i reconfortar-me abans de començar amb la rutina del setè dia que em portarà al primer dia.

-Em sento com una nena la nit de Nadal-va dir la Fanny creuant els dits de les mans-. Quan estàs impacient perquè arribi el matí, portar-te i obrir els regals.
-Jo no m'emocionaria gaire-va fer el comandant-. Si la Gran Bretanya entra en guerra, és molt probable que s'acabi en cosa de mesos. A tot estirar, fins a Nadal.
-Tot i això-va dir Lady Clementine-, demà mateix escriuré a Lord Gifford per comunicar-li com vull que sigui el meu funeral. I us recomano que feu tots el mateix. Abans que no sigui massa tard.
La Hannah va obrir els ulls simulant estar profundament ofesa.
-Què vol dir? Que no confia que nosaltres li preparem el millor funeral possible, Lady Clementine? -Va fer un somriure dolç i va agafar la mà de la dama. -Sense anar més lluny, per a mi seria un honor encarregar-me que tingués l'acomiadament que es mereix.
-Per això mateix-va dir Lady Clementine amb un esbufec-. Si aquestes coses no els organitza una mateixa, no saps mai qui se'n farà càrrec. -Va mirar la Fanny de manera prou significativa i va agafar aire de manera que els seus grans narius van eixamplar-se .- A més a més, jo sóc molt especial amb aquests actes. El meu fa anys que el tinc pensat.
-De debò? -Va dir Lady Violet, veritablement interessada.
Oh i tant-va fer Lady Clementine-. És un dels esdeveniments públics més importants en la vida d'una persona, i el meu no estarà pas mancat d'espectacularitat.
-Ja tinc ganes que arribi-va dir la Hannah eixuta.
-Doncs fas bé-va replicar Lady Clementine-. Una no es pot permetre el luxe d'organitzar un acte mediocre avui dia. La gent no és tan indulgent com abans i ningú no vol que li facin una mala crítica.
-No sabia que fes cas de les crítiques dels diaris, Lady Clementine-va continuar la Hannah, que aquest cop va guanyar-se una mirada d'advertència del seu pare.
-Per norma general, no-va respondre Lady Clementine. Va assenyalar amb un dit enjoiat en primer lloc la Hannah, després l'Emmeline i finalment la Fanny-. A part del casament, la necrològica és l'únic moment en què el nom d'una dama ha d'aparèixer en el diari. -Va desviar els ulls cap amunt .- I que Déu l'ajudi si la premsa carrega les tintes amb el seu funeral, perquè no tindrà una segona oportunitat la temporada següent.

Kate Morton. La casa de Riverton (traducció de David Fernández Jiménez)

benvingut el sol!

Per què hi ha senyors baixets, més que senyores, proveïts d’uns paraigües aparatosos que s’enderien a alçar cada vegada que es creuen amb un conciutadà de la mida que sigui? Algun dia acabaran traient-me un ull! O els dos.

plovisqueja

La Germana Pluja ens acompanya suau i insistent. El llevant converteix els paraigües en parabòliques improvisades que no capten cap ona nova. Una noia de verd em busca el llibre: me’l fullejaré més tard. Baixo per la Rambla de Catalunya, giro a la dreta. A la Fundació del Círculo de Lectores s’exposen els originals de Guillermo Pérez Villalta dels Viatges de Gulliver. Tota la sala per a mi sol. M’arriba olor de mar i d’aventura. A la paperera transparent del metro algú ha llençat un paraigua, que encara goteja, amb pom rodó de fusta.

Fullejo el llibre. Deformació professional: trobo a faltar un pròleg que em guiï pels camins de les històries i del seu autor, però segur que ho podré solucionar. La inquietud d’alguns contes a penes entrevistos no m’impedeix copsar la suavitat, com la de la pluja, que s’hi escampa. Cap sobresalt que no em porti un somriure. Només una primera impressió.

Plovisqueja. Les velles llambordes del carrer acollien les petites gotes en la lluïssor polida pels anys. L’hora quieta del cap al tard donava a les portes closes de les cases un aire trist...

Martí Sunyol i Genís: “Plovisquejava”, dins Del carrer estant, Abadia Editors.

A més va ploure quasi tot el dia, i, tot i que la pluja lliga bé amb la ciutat, fer-hi turisme en aquelles condicions no era gaire agradable.

Martí Sunyol i Genís: “La fulla tardoral”, dins Del carrer estant, Abadia Editors.

En Guillem no sabia el que li passava. Gairebé no ho sé ni jo que el trio com a personatge d’aquesta narració.

Martí Sunyol i Genís: “Des de la finestra”, dins Del carrer estant, Abadia Editors.


Plovisqueja. Llegiré una estona més.