en el dia més clar de l'any

Nadal i sant Esteve tramuntanals, de cel diàfan i de fred intens. Una mica de neu al Canigó, que sembla més proper; silueta gris i blava del Montseny, més lluny.

Àpats, coneguts, cares conegudes, converses amables dels que romanen i dels que arriben, tió que desconeix la crisi perquè ha estat ben alimentat. Vuit més vuit són setze.

La porta de l’església oberta en un poble de portes tancades i finestres il·luminades. El cor Anselm Viola, més cares conegudes, però no totes identificades, que canten. Han titulat el concert A cal fuster hi ha novetat perquè el poema de Foixc és el fil conductor de la primera part. Joan MassotKleiner -l'altra sorpresa de la nit- que recita Foix, Guerau de Liost, Josep Carner, Salvat-Papasseit, Sagarra, Martí i Pol, Carles Torner, Tomàs Garcés. Des d’un dels darrers bancs, escolto i gravo –massa lluny per uns sons que s’enfilen per les parets i no volen entrar en cap màquina. No importa si som creients o agnòstics, estem aquí i fora bufa la tramuntana que deixa net el cel. Ara, en aquest moment, tots som innocents i fins i tot juguem a creure’ns Carner:

Un estel juga en el prat,
una flor s'ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al.leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al.leluia, Déu és nat!
Al.leluia!

Cap herbei no té tremor,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tenebror
que un pas d'ala se n'ho duia.
Al.leluia en tot racó!
Al.leluia en el dolor.
Al.leluia al pecador!
Al.leluia!

A Betlem van els infants,
i els amics dant-se les mans,
i els promesos, i els germans,
i la vella en sa capuia.
Al.leluia, vianants!
Al.leluia en nostres cants!
Al.leluia, catalans!
Al.leluia!



Però el joc continua i ara toca parlar de crims.

nadales

Quins nervis! Queden poques hores i jo encara no tinc del tot clara la nadala que recitaré a taula. Com que m’he assabentat que aquest any se celebra no sé quin aniversari de la creació de la Generalitat –miracle de durada!- , he intentat triar alguna lletra més o menys de l’època, però l’únic que he aconseguit són versos del segle XV que suposo que ja serviran.

Havia pensat en una composició que comença així:

-O làs! Hi què.m faré?
ma sposa tinch prenyada;
De qui és, no.u sé.

La Joana, però, m’ha dit que recordi que hi ha nens i que no els interessarà gens saber els dubtes de sant Josep, i que la gent gran tampoc no estarà gaire disposada a resoldre l’enigma en un dia com aquest; una altra cosa seria si els presentés la proposta en una jornada feinera, en la qual tothom es troba disposat a resoldre els dubtes dels altres. La Joana té raó, així que vaig passant pàgines fins que trobo el que em sembla el poema ideal: una mena de cançó de bressol deliciosa que al mateix temps sembla que tingui la intenció de despertar el personal.

Lo ball balletes:
tocha manetes,

Si.us voleu despertar,
oireu cansonetes;
la Verga balla son fifill,
e diu-las tan pulidetas.

-Los àngels tòcchan laüts
e los pastorels las trompetas.
Mon fill, tot lo món és pau;
no ploreu, ta mal dixetas.

Mon fill, los sells màstran goigs
hoch e càntan los profetas;
Ysaÿas mena el ball,
e Josep tocha las tauletas.

Ara, mon fill, no ploreu;
sinó, no-us daré mamates,
car als infants ploradós
dóna’ls hom coragadetes.

Ara, mon fillet Jesús,
ara provareu les mametes,
car los bandols són strets
e no.us còbran les cametas.

Callau, lo meu para sant:
vengudas són les ninetes,
si fóssets un poch major,
jugàreu ab les ninetes.

Mon fill, Josep, és vingut
e ha.us aportadas juguetas,
e al caparó torrons,
e a la falda avallanetas.

Las mullers dels cavallés
vos apòrtan calzetas,
e, cant iran al marquat,
portar-vos an sabatetas.

Las mullers dels ciutadans
vos offéran gonaletes;
totas són obradas d’or,
e franges en las managuetas.

Las donas de gran val·lor
blanquas són dejús lo negra;
vos offéran de bon grat
totas las lurs amoretes.

Los capellans tots humils
vos offéran cansonetas.
Que en haquest part virginal
de vós, Déu, yo.m só feta.

Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Barcino, 1949.

Ara només em queda la feina d’actualitzar la lletra, perquè tal com l’he trobada em sembla excessivament complexa per recitar-la en la sobretaula endormiscada. Ai, ai, que queden poques hores i no sé si me’n sortiré! Potser em complico excessivament la vida: si ja faria amb quatre versets d’aquells que sap tothom, que la qüestió és passar-s’ho bé i no espantar el personal.

Bé, si funciona, ja us ho diré. Mentrestant, permeteu-me que us desitgi, com m’han dit a mi, un saborós Nadal , o festes d’hivern si sous escèptics i moderns i no us van les tradicions.

No sé si ve al cas, però m’encanta afegir als versos el regal d’aquesta poinsettia. Teniu-ne cura.

tecleig

Ah, la meva connexió sense fils i misteriosa se'm mostra avui estranyament fidel! La veritat és que tinc més ganes de badar i de llegir que d'escriure o, si es vol, més ganes de contemplar i de pensar el que escriuria que de fer-ho. Tot i així, les tecles em tempten ni que sigui per mantenir l'agilitat dels dits i per dir -cal posar sempre algun contingut a les lletres- que la desconnexió de la feina i del rellotge sempre és agradable i que les coses petites i grans sense planificació poden ser un plaer.

És un plaer ser testimoni que la natura continua sent imprevisible -ja sé que la natura humana també ho és i en política és un axioma- i fa la seva via: ara un sol intens ara una tempesta terrible amb uns grisos de tots colors en què un es capbussaria si no fos perquè el seny guanya la rauxa fins i tot en aquest Empordanet esventat.



És també un plaer comprovar que en aquestes llargues reunions familiars de Nadal, després dels versos obligats dels nens, els grans es poden afegir a la festa llegint a una o més veus els poemes del llibret verd que els proposo i que encapçalo* per donar exemple. Com és un plaer i una sorpresa -com poden existir plaers sense sorpresa?- no poder sortir d'una pastisseria perquè de sobte t'entren uns quants cantaires que ens converteixen en hostatges i que demanen panses i figues -per què no bisbalencs o canalons?- per al nen de la mare en un intent de contrarestar la tristor de l'oficialitat d'aquest 2008 que es troba a les acaballes.



Fet l'exercici de tecleig (16 línies a l'OpenOffice -i continuo amb un afegit), deixo qualsevol possible desenllaç per més endavant.

* Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels
darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era aquí.

Carles Torner

(no sé si creure-m'ho, però som en temps de Nadal. I ara permeteu-me que continuï llegint)

P. S. Llegeixo a casa la Júlia una notícia que m'esparvera: Ens volen restringir l'ús públic de les tecles! En canvi no em preocupa gaire que al mateix temps el Termcat hagi decidit desdir-se i optar pel mot blog i els seus derivats. Jo tinc pocs problemes de llengua.