Agost, figues i...

¡¡Ya estem en Agost!!, i com be diu el famos refrà: es epoca de figues i most. Pero essencialment es epoca de festes, de pobles que durant el mes passat i este celebren les seues festes patronals. Festes, que tot s'ha de dir, van desapareixent en lo genui i van adoptant coentor i falses expectatives impostes pels ajuntaments, els quals llunt de buscar solucions o retrobar velles costums que eren (i son) mes economiques i saludables, preferixen mantindre en el seu programa actes estupits i manipulats, a on el protagoniste deixa de ser el propi poble per a donar lloc a personalismes excoeents i en la majoria dels casos a manipulacions historiques totals. Llastima de pobles i de festes.
Pero es que esta "modernor" ha arribat inclus a les pagines dels llibres de festes, a on de forma mes que descarada s'intenta ofrenar glories al poder de tanda o baix articuls pseudohistorics i "falagosos" adoctrinar al poble en falsos dogmes i falses historietes que res tenen que vore en lo realment verdader, i manco en lo realment historic que postillen sos autors que es el seu escrit. Pero que anem a fer, algu haurà d'escriure en el llibre de festes. Encara que per a fer-ho insulte constantment al poble que el llig, pero aixo si, com ya es cobrix de gloria dient, de bestreta, els tituls que avalen a dit autor, puix l'insult es doble, ya que damunt intenta demostrar-li al poble lo incult i analfabet que es en quant a la seua llengua i sa historia.
Recorde que no fa molt, almorzant en cert "baret" i rodejat de gent dels pobles d'Aledua, algu em va dir que molts d'eixos "articulistes" deurien de pagar per eixir en eixos llibres, puix realment escriuen tots els anys entre tres i cinc fulles, que podrien gastar-se per ad atres coses mes importants "com en propaganda, que per lo manco ajuda a pagar els llibrets". No vaig a ficar noms d'uns ni d'atres, i transcric tal i com foren els fets, per a evitar malentesos, cada u sap el rol que juga en esta historia.

Revisant per l'historia, i pels llibres de festes dels tres pobles del "Marquesat" (mes que pese a mes d'u, ya que el mot es representatiu, no lucratiu, com quan es lluità contra ell) he trobat joyes dignes de fer un llibre. Pero es sobre tot llegint als historiadors que han fet possible l'acostament de l'historia als propis pobles, i buscant en registres i archius, a on he pogut descobrir com sotilment des de les fulles de mes d'una revista de festes, s'ha intentat, i conseguit en molts casos, minar l'opinio de tot el poble. Per mig de l'engany i de la doble condicio: "cientific- analfabet". Condicio que es gasta de forma massa contundent i massa comu des de fa ya alguns anys, i que realment com dia un tio meu, "es en els burros en qui deurieu de confiar, ya que ells han dut i mantingut fins hui tot lo que teniu. Ya vorem fins a quan vos dura a vosatros l'herencia gracies a totes eixes innovacions, que no son vostres, i que busquen sempre atres fins i atres cominencies".
A voltes, i per a contar en els llibres de festes l'historia d'un poble es recorre a la documentacio, i es aci a on l'autor massa voltes aprofita per a colar les seues cominencies, puix de la mateixa forma que passa en la transcripcio del Tirant, en certa plana de l'enfilat, es recorre a la copia d'esta d'atres fonts o inclus en moltes ocasions a transcriure de forma propia eixos documents. Estes practiques, moltes voltes son fruit d'erros gramaticals, i realment en moltes ocasions, i degut a la falta de mijos, son deguts a erros antics. Pero quan estos erros s'apliquen continuadament i s'afig sobre ells el fet d'haver segut trets de fonts originals, puix u pensa que en eixos casos que la dita manipulacio ha fet acte de presencia. Puix els originals son prou contundents.
Per a començar vullc deixar molt clar que el fet d'escriure este articul no es ningun acte de venjança, ni per tindre cap enfrontament en eixos escritors, ni per cap atra cosa que no siga soles el mostrar ad eixos propis autors, que moltes voltes, quan busquem i escrivim en els mijos, tenim en nostres mans un poder ilicit, que gastat de forma imprudent, en molts dels casos pot tornar-se en nostra contra, i en innumerables ocasions, pot donar-nos cert poder, pero edificat dalt d'un castellet d'arena a la vora de la plaja en ple mig dia, quan torna a pujar la marea.
Accedint als llibres de festes, nos trobem habitualment en ells escrits que pretenen reforçar les toponimies dels propis pobles. Toponimies estes, evolutives i que en la majoria dels casos no son mes que frut de la vida i lluita d'un poble orgullos del seu nom i de sa llengua. Aixina principalment, al referir-se al pobles del "Marquesat", especialment en els llibres de festes d'Alfarp i Llombay, els pseudohistoriadors (en molts casos en titul), escriuen estos toponims basant-se en falsos postulats, que res tenen  que vore en el poble i en sa historia. Per a entrar en materia, i per a demostrar realment l'arrelament dels noms, només tenim que buscar, com han fet ells, els documents i actes pels quals s'han regit els propis pobles.
Aixina, revisant en l'historia d'Alfarp, que curiosament apareix en el Llibre del repartiment, trobem com en eixos escrits, expedits pel propi rei aragones, escriu..."Petrus de Monteacuto alqueriam de Alarp, que est i valle de alcala, cum furis et molendinis. Ninis iulii anno mil CCXXX huyt" Pero quan mirem en els "estudis" fets en el llibre de festes, trobem que "Alfarb apareix en el llibre del repartiment com a alqueriam de Alarb". Be, vostes mateix.només n'hi ha que llegir el Llibre del Repartiment.
Mes tart seguint en la tradicio, trobem la venda feta per Pere del Ceremonios (IV rei d'Arago, i II de Valéncia) de "Alfharp"a Perico de Centelles "Pericono de Scintillies et heredibus ac successoribus vestris",al poc d'acabar la guerra en Castella, mes coneguda com la dels dos Peres (ARV). Pero clar, aço passaria el 14 de Giner de 1348, soles uns mesos ans de l'entrada dels unionistes en Alfarp, senyera alçada de peu, o "host Real Senyera alçada un dia del mes de octubre del any mill CCCXL huyt" segons el  document que demostra els "feyts", podem llegir que "diu e declara que entre les altres persones que no volgueren esser de la dita unio ne estar o obeir los actes de aquella ne jurar aquella fon lo dit noble Pero de Centelles e les persones habitants en lo dit loch de Alfarp e deius scrites", citat per Vicent Bisbal del Valle en Los Borja y la Baronia de Llombay.
Pero clar, sempre no anava a ser aixina, i podem seguir buscant a vore quin es el document clau en que apareix eixa suposta B. B que apareix en documents en Llati del sigle XVI (com la famosa bula del Papa Pau III), pero que clar no apareix en cap document signat pels "scribes" ni notaris, els quals segons confirma el propi Colomines, "en sa majoria aragonesos, transcrivien en els documents els noms tal i com els pronunciava el propi poble". Com podria tambe demostrar atre document que tambe he buscat, gracies de nou a incloure'l Vicent Bisbal del Valle en La Baronia i el Marquesat de Llombay, en la ARV ( Prot notarials. Signatura 1793:1738:6) que datat a 3 de maig de 1508, nos parla d'una rinya i apareixen "Abrahim Çaley y Faat Çaley  fill de aquell, moros del Lloch de Alfarp, Foya de la Vila de Llombay, de una part; e Alii Marna e Asniet Marna, germans e fills de Sahat Marna, moros del dit Lloch de Alfarp, de part altra"
Pero clar, quan u busca provar lo contrari, sol recorrer a papers oficials, i com en el cas anterior (el del Papa de 1540) en atres llengues, i aci precisament es a on apareixen les confrontacions, ya que segons ells la castellanisacio fon la culpable de molts mals, i clar tota la culpa la te Felip V i el seu famos 1707, que mes d'u d'ells du tatuat en la front. Pero l'historia te coses molt curioses, i es que una volta acabades les Germanies, tota la documentacio que circula pel nostre Regne, ya està escrita practicament en castellà, i es aixina com molts dels documents que hui s'ensenyen com a propis no son mes que traduccions del llati o del propi castellà, i encara que el 6 de setembre de 1587 podem llegir el nom de "Francesc JohanTurexi" i "Vicent Turexi ... del Lloch de Alfarp", es a partir del 1600 quan ya comencen a apareixer els documents escrits en castellà. Com en llati i castellà apareix la propia Carta pobla del "Lugar de Alfarbe", que inclus en atres documents he pogut llegir com a Alfarve. Carta pobla, ademes que me resultà molt dificil de trobar, puix no apareix en els discs durs del ARV, i vaig tindre que revisar les dades que tenia per a trobar-lo en un manoll de documents de 1800.
El restant es de sobra sabut, els alfarbins, poc a poc tornaren a conseguir que es respectara el seu nom, conseguint inclus que per fi, fins i tot en castellà, Alfarp fora el nom del poble, pero clar, tingueren que vindre temps nous, i moments en que tornara a renaixer l'alienanisme, i una atra regio tornara a decidir com es deu d'escriure el nom del poble, perque clar, com els burros son els burros, els "seudocientifics" son els que tenen que decidir per ells.

En quant a Llombay, les coses no han anat millor, puix tambe des de 1973 i promogut pels de sempre, la pretensio d'eliminar la Y ha segut com una obsessio per als "seudollingüistes", i aixo, que, segons Vicent Bisbal del Valle, en el seu llibre Los Borja y la baronía de Llombay, pagina 192, deixa ben clar, que " De los centenares de manuscritos que han pasado por mis manos en mis investigaciones, sólo dos autores emplean la grafía Lombai: José Teixidor y Joseph Gil y Ferrer, (...) ambos en el siglo XVIII. En todos los demás manuscritosconsta Lombay o bien Llombay." Dic yo, deixe als llectors que adquirixquen el llibre, ya que no te desperdici, i si tenen algun dubte o volen que los facilite algun dels documents desl quals disponc, soles tenen que dir-ho. Al final l'Historia sempre ix i la veritat mos perseguix.En quant a les meues conclusions me les guarde, qui sap algun si dia li dedique l'articul que es mereix.
Ah, per cert, no volia abandonar este recorregut dels toponims i dels llibrets de festes, sense deixar un recadet de certa foto apareguda en un llibret de festes, concretament el de 2009.

Segons he pogut concloure, preguntant, aixo si a erudits i sobre tot gracies a un bon germà que es ficà en contacte en un afamat estudios de l'arap antic, la grafia ال تارئب  no correspon en cap moment al toponim Alfarp, ni a Alkharb (lloc assolat per una guerra o invasio), si no que mes be es referix a ال ارئب  Al Tarip (el que colpeja, o millor dit l'agressor). Lo mes curios de tot, es que eixa escritura no sol apareixer mai solta, ya que com a tal no te massa sentit; si no que sol apareixer unida al restant d'una frase. Podrien aprofitar ara que estan restaurant el castell per a vore si troben el restant, igual en pedres proximes o, com en molts atres llocs, en pedres que formen part de la muralla o dels voltants. Seria curios i gratificant poder llegir la frase sancera, ¿no creeu?
En fi, que passeu unes bones festes. Enguany per desgracia tampoc podre estar ahi, pero vos sentire des d'Aledua,¡¡puix encara seguixc aci!!

Fonts:

• MANUEL ARDIT LUCAS Creixement econòmic i conflicte social. La foia de Llombai entre els segles XIII i XIX.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. Los Borja y la baronía de Llombay.
• VICENT BISBAL DEL VALLE. La Baronia i el Marquesat de Llombay.
• ARCHIU DEL REGNE DE VALENCIA.
• lLIBRE DEL REPARTIMENT.
• LLIBRES DE FESTES D'ALFARP I LLOMBAY, des del 1982.

Censura

Com ve deya fa molts anys Orwell, "dir la veritat en temps de mentira Universal pot ser tota una revolucio". I es que mantindre a la gent enganyada durant un cert temps pot resultar inclus facil, com ve demostrant el pancatalanisme, pero d'ahi a mantindre-la enganyada sempre... queda un bon tros.

El dissabte, uns pocs jovens decidiren informar a Llombay sobre que eren les trobades. No era precis fer-ho, com a mostra, la majoria dels seus amics se quedaren en el Pub.
No tenien res a guanyar, puix l'unica recompensa possible era fer despertar a tot un poble, o millor ensenyar-los la veritat. Eixa chicoteta cosa que es tan facil de vore, pero tant dificil de trobar hui en dia. La veritat vos fara lliures, deya Jesucrist,- si tan sols mos deixaren ensenyar-la...-.
S'havien passat per la vesprada per l'imprenta, tenien que fer uns pocs panflets, d'una quartilla serien suficients. S'havien gastat uns 20 €uros, -En aixo tindriem per a passar dos hores mes en Zarabanda-, pensaven, -pero la satisfaccio de vore com la gent descobrix la veritat, es mes gratificant que un atre cubata-.

Aixina, mentres tots continuaven en el Pub, ells se decidiren a pegar una volteta pel poble. -Total tampoc es tan gran, en una horeta fet-. I mamprengueren la marcha.
Un hora mes tart, tenien tot el poble ple de panflets, totes les cases, tots els buçons,totes les llunes dels coches, inclus havien arribat a Catadau. Els havia sobrat temps per a fer dos pintades, tampoc està de mes, encara que embruten, deixar algun mensage per a que la gent el veja des de llunt. -Total tos ho fan. ¿Quantes voltes hem vist la chinchosa B o inclus ya fa anys encara recorde com se pintaven tots els lletreros de Llombay en una I final tachant la Y-. Se dien uns als atres.

I aixina despertà Llombay el dumenge de bon mati, quan en la plaça de l'Ajuntament es reuniren uns quant voluntaris disposts a fer les Trobades.
La primera faena que se'ls encomana es arreplegar tots els panflets del carrer, de les finestres, dels coches, inclus els que se vegen pels buçons. I aixina com la AC alemana de Goebbels netejava les propagandes que ells consideraven antialemanes, estos "voluntaris" netejaren tot lo poble, Gloebbels ho nomenaria "la neteja de l'espirit Alema", l'Ajuntament i alguns voluntaris responien als que preguntaven dient que era un acte vandalic fet pels de la Y.
Els que anys arrere anaven omplint els carrers en proclames "lliberals" ara acallaven la veu d'uns jovens i de tot un poble. Els que s'esgarraven la camisa com deya Camarón per la censura de Camps Nal Noi, ara censuraven sense motius el pensament d'una gran majoria. Els que clamen tots els dies per la llibertat d'expressio i per que no vore TeVen 0'3 es atentar contra ella, en canvi negaren eixa llibertat als jovens i al poble. El "lliberal", s'havia convertit en censurador. ¿Que mes se pot esperar d'una gent aixina? -En bones mans tenim el bombo, Sento-.

Lo que no sabien estos censuradors era que molts ya s'havien alçat, i havien llegit els panflets, atres els llegirien un poc mes tart, puix no es molt normal trobar-te papers que entren per baix la porta, i atres, total tingueren que llegir-los per arreplegar-los de terra o d'algun coche, que vingut des de Catadau, no va vore o no volgue vore el panflet i el deixa en la lluna del seu coche per a delecte del personal.
En fi, per a resumir, molta mes gent de la que hagueren volgut els convocants va llegir els panflets, provocant en la pagina del GAV una bona entrada, sobre tot per a vore que son realment i qui està darrere de les Trobades.
Una llastima que molta d'esta gent ho llegiria despres de pegar una volteta per elles. Pero en poc mos conformem.

Se que ad estes altures molts encara estareu pensant que este equip de neteja ho va fer be:
-No anava a quedar-se el poble ple de panflets-.
Puix no, la veritat, pero tampoc deuria haver-se quedat ple de propagandes.

-Les pintades no fan be per al poble-
Clar que no, pero ninguna, que encara n'hi han que duen mes de 6 mesos.

Hui ya ha passat tot, les Trobades ya son historia, i Llombay seguix ple de propagandes, rests de les Trobades, en les escoles per entre les balles de darrere he pogut vore un tros d'alguna pancarta. Yo diria que era la de Carcaixent, pero no estic segur. (Tant que volen ensenyar estos mestres, i tiren el fem al mig del carrer, que vergonya).
Pero lo mes escandalos de tot, es que tres dies despres de les Trobades, les balles continuen en els cantons, dificultant el transit de peatons per les ceres, inclus algunes en les rotondes; els trastos de l'entaulat seguix apilat en la cera de les Escoles, dificultant i molt l'acces ad estes, si tenim en conte que entre els trastos de l'entaulat, les obres de la nova guarderia i les ceres alçades de darrere els alumnes tenen que sortejar molts obtaculs per a poder per fi entrar dins de l'escola.
Mentres, yo me pregunte,-¿A on estan ara els voluntaris?, o el seu jornal s'acabava en quan netejaren tots els carrers de panflets-

En fi, Hellen Keler (escritora americana sorda i cega) despres de que li comentaren que la censura Nazi havia arribat inclus a la crema de llibres va dir "La tirania no pot derrotar el poder de les idees", a lo que mosatros afegim "no soles no pot derrotar nostres idees, si no que no pot impedir que la gent acabe sentint-les".

Yo, la veritat, no comprenc per que els "lliberals" mos diuen els de la Y, inclus blaveros i faixistes (encara que aço ultim, me fa gracia). Total si som valencians, ¿Quin mal fem en ser valencianistes?¿Quin mal puix faig hui per donar les gracies ad estos jovens?
Gracies germans per amar a Valencia, gracies per voler a Llombay.

Les trobades . Especial per a la gent d'Aledua i alrededors.

Esta es la targeta de felicitacio que s'ha repartit enguany pels bars i botigues de Llombay. Una felicitacio prou lleja (tot s'ha de dir), i plena de desgavells.
Pero lo mes important de tot es que esta felicitacio, igual que els seus promotors se declaren autentics valencians. ¿Aixo es de veres?

Com diu el dit castellà, "per a mostra un boto" i yo vos en he oferit dos que son realment: Escola Valenciana i Escola Valenciana 2.
Vos recomane que els llegiu, sobre tot per a refrescar la memoria, encara que intentare en este articul resumir i ampliar lo que s'amaga baix de les misterioses trobades.

En primer lloc aci tenim la presentacio feta en Llombay el 10 de novembre passat a on podeu vore part dels representants de l'Ajuntament de Llombay presentant les trobades.
Si voleu mes explicacio sobre aço... aci
Despres intentarem explicar el curriculum d'Escola Valenciana per a poder comprovar realment que es i a que se dedica.
Dir que Escola Valenciana no conta en un curriculum tant gran com ells volen fer ceure, puix no foren inscrits com a entitat dins de la Conselleria de Justicia i Administracions Publiques de Valencia fins el 4 de Maig de 2010. Pero que pel contrari, funciona en les nostres terres de forma ilicita des dels anys 90.
El seu plantejament pancatalaniste mes que provat, es molt estens, pero crec que pel fet de l'espai d'esta carta, podriem resumir-ho en uns poc eixemple:

1. Este eixemple, es el mes conegut, ya que va ser publicat per Levante l'any passat i es la subvencio donada per Carod Rovira des de la Generalitat Catalana per valor de 290.000 €uros per activitats relacionades en la promocio del català en el Pais Valencia.

2. Premi Joan Corominas per l'Actuació Cívica com a col·lectiu de la CAL, 2003. (¿qui es el CAL?) Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana.

3. Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2006. Sense comentaris, ¿no?

4. Premi de l'Associació Econòmica d'Amics del País, 2007. ¿qui son amics del Pais? Sense comentaris, des de Barcelona la burguesia Catalana premia a Escola Valenciana, per ser tot lo contrari,clar.

5. Premi col·lectiu Francesc Macià, 2009. Un premi en nom del fundador d'Estat Català, home... molt valencià no pareix.

6. Xarxa d'Escoles que segons els seus creadors " És un projecte de Vilaweb, Escola Valenciana i Òmnium-Escola Catalana per tal que l'alumnat dels centres educatius facen periodisme digital en la nostra llengua a partir de blogs on participen centres valencians, catalans i mallorquins." ¿De quina llengua parlen? Per a aclarir un poc , crec que en Catalunya no parlen valencià, ¿no?.

7. Menbre de la fundacio puntCAT que en la seua pagina se definix com ( una entitat sense ànim de lucre, inscrita amb el número 2100 al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya. Els beneficis de l'operació del Registre .cat es destinen a assegurar la continuïtat i viabilitat d'aquest, potenciar la Societat de la Informació en els àmbits catalanoparlants i emprendre accions per a fer el domini assequible a tothom.) I a on se mostren els seus membre dins del Patronat:

   El patronat actual està format per:

• President: Sr. Salvador Alegret (IEC)

• Vicepresident primer: Sr. Joan Francesc Gras (ISOC-CAT)

• Vicepresidenta segona: Sra. Carme Basté (CCMA)

• Secretari: Sr. Oleguer Serra (Federació Llull)

• Tresorer: Sr. Ramon Carbonell (FemCat)

• Vocal: Sr. Carles Salvadó (Associació Catalana Enginyers Telecomunicacions)

• Vocal: pendent de nomenament (Cambra de Comerç de Barcelona)

• Vocal: Sr. Carles Riba (Federació Centres Estudis Parla Catalana)

• Vocal: Sr. Diego Gomez (Federació Escola Valenciana)

• Vocal: Sr. Jordi Alvinyà (Fundació Cercle Tecnològic)

• Vocal: Sr. Dídac Lee (Futbol Club Barcelona)

  Vocal: Sr. Llorenç Valverde (UOC/IN3)

8. Es mes, en Xixona, Sant Joan i Alacant gracies als seus ajuntaments, i en colaboracio en l'Institut d'Estudis Catalans fan cursos de catala per als que vullguen asistir.
9. Premia a grups de musica poetarres com Obrint Pas al que premià en la gala de l'any passat "per la seva llabor social i defensa de la llengua catalana"
10. I per ultim premi Creu de Sant Jordi de 2010. ¿Sabeu que son? (vos ho escrivim segons figura en sa pagina) "El Premi Creu de Sant Jordi és una distinció de la Generalitat de Catalunya creada a partir del Decret 457/1981 de 18 de desembre amb la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural»" Pero demanem per favor que visiteu este enllaç per a poder comprovar aço "Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua
    Entitat cívica, formada per una xarxa d'associacions, que té per objectiu la normalització del català en tots els àmbits d'ús, amb especial incidència en el sistema educatiu. En reconeixement a la vàlua d'aquesta tasca i la seva extensió a diferents sectors d'activitat per tal de vertebrar el País Valencià des dels punts de vista nacional i social."
11. I per si encara queden dubtes, vos presentem a l'anterior director d'Escola Valenciana en un video que te prou vida pel You Tube, pero que segurament vostes no hagen vist encara.
    

En quant a les trobades, dir-vos que van ser un proyecte fet realitat en 1986 i en paraules d'Empar Granell (una de les creadores d'Escola Valenciana i de les trobades ) diu que Escola Valenciana "És una entitat que promou la nostra llengua en l'àmbit educatiu, de fet el buc insígnia són les Trobades d'Escoles en Valencià que reuneixen cada any més de 200.000 persones per demostrar l'estima al valencià, el nostre català, en actes festius i reivindicatius comarcals."

En fi, espere que en Llombay no pugam vore mai fets com els del següent video, a on els alumnes del IES LA Safor contesten certes preguntes de forma que recorda a l'Alemania NaZi del sigle passat.


Que Deu mos pille confessats

Sant Francesc de Borja

Degut a que des de el dimecres dia 28 d'Octubre(data del seu naiximent) fins al mateix dia de l'any que be es commemora el V centenari del sant (acte que es va fer el dumenge 25 en Gandia), crec que com a marques del Marquesat de Llombay, li dec fer un minin homenage des d'esta pagina. Per tant, recordare la seua vida com a religios i cavaller.

En breu

Descendiment de realea, Duc de Gandia, governador, virrei de Catalunya, conseller de l'emperador Carles I d'Espanya y V d'Alemanya, pare de familia, viudo i sacerdot, tercer superior general de la Companyia de Jesus.Francesc de Borja naixque en Gandia (Valencia), en 1510. Gran privat del emperador Carlos V y cavalleriç de l'emperatriu Isabel, vixque eixemplarment en palau. La vista del cadaver de l'emperatriu l'impulsà a despreciar les vanitats de la cort,i va ser quan va dir la seua famosa frase: «¡No serviré nunca más a un señor que pudiese morir!"». Va ser virrei de Catalunya i duc de Gandia. Despres de la mort de la seua muller en 1546, que acabà de deslligar-lo del mon, entrà en la Companyia de Jesus, de la que arribà a ser superior general. Se va distinguir, sobre tot, per la seua profunda humiltat. Donà gran impuls a les missions. I va morir en Roma el 1 d'octubre de 1572.
Va ser canonisat en 1671.

D'una carta seua : "solo son grandes ante Dios los que se tienen por pequeños"

La seua Vida

La familia Borja, era una de les més célebres del Regne de Valencia i com no, de tota la Corona d'Arago. Alcançà fama mundial quant Alfons Borja va ser elegit Papa en el nom de Calixto III. A finals del mateix sigle, n'hi hague atre Papa Borja, Alejandro VI, que tenia quatre fills quan va ser apujat al Pontificat. Per a dotar al seu fill Pere, comprà el ducat de Gandia. Pere, igualment li'l donà al seu fill Joan, que va ser assessinat poc despres del seu matrimoni. El seu fill, el tercer duc de Gandia, se casà en la filla natural de un fill de Ferran V d'Arago. D'este matrimoni naixque el 28 de octubre de1510 Francesc de Borja i Arago, el nostre Sant, qui era net d'un Papa (Alejandro VI) i d'un rei (Ferran V) i ademes, cosi de l'emperador Carles V.

Una volta acabats els seus estudis, als dihuit anys, Francesc ingressà en la cort d'este ultim. Per eixe temps, passà un incident de quina importancia no hauria de vore's fins mes tart. En Alcalà d'Henares, Francesc quedà molt impressionat al vore a un home que era conduït a la carcel de l'Inquisicio: eixe home era Ignaci de Loyola.

Pare fe familia i Virrei de Catalunya

Se casà als 19 anys en Leonor de Castro i va tindre huit fills. A l'any següent va rebre de l'emperador el títul de marqués de Llombay. Als 29 anys, Carles V el va nomenar virrei de Catalunya (1539-1543), a on la capital es Barcelona. Anys despres, Francesc solia dir: "Dios me preparó en ese cargo para ser general de la Compañía de Jesús. Ahí aprendí a tomar decisiones importantes, a mediar en las disputas, a considerar las cuestiones desde los dos puntos de vista. Si no hubiese sido virrey, nunca lo hubiese aprendido".

En l'eixercici del seu carrec consagrava a l'oracio tot el temps que li deixaven lliure els negocis publics i els assunts de la seu familia. Els personages de la cort contaven desfavorablement la frecuencia en que combregava, ya que prevaldria llavors l'idea, molt diferent de la dels primers cristians, de que un llaic ficat en els negocis del mon feya un pecat de presuncio si rebia en massa frecuencia el sacrament del Cos de Crist. En una paraula, el virrei de Catalunya "veia en atres ulls i sentia en atres orelles que ades; parlava en atra llengua, per que el seu cor havia canviat."

En Barcelona se trobà en San Pere d'Alcántara i en el beat jesuïta Pere Favre. Este ultim encontre, com vorem despres, va se decisiu per a Francesc.

Francesc era un model d'home cristia

En 1543, a la mort de son pare, heretà el ducat de Gandia. Com el rei Joan de Portugal se negà a acceptar-lo com a principal personage de la cort de Felip II, qui anava a contraure matrimoni en la seua filla, Francesc renuncià al virregnat i se retirà en la seua familia a Gandia. Aixo va constituir un dur colp, per a la seua carrera publica, i des de llavors el duc començà a preocupar-se mes dels seus assunts personals.

En efecte, fortificà la ciutat de Gandia per a protegir-la contra els pirates berberescs, va construir un convent de dominics en Llombay i reparà un hospital. Per eixe temps, el bisbe de Cartagena va escriure a un amic seu: "Durante mi reciente estancia en Gandía pude darme cuenta de que Don Francisco es un modelo de duques y un espejo de caballeros cristianos. Es un hombre humilde y verdaderamente bueno, un hombre de Dios en todo el sentido de la palabra... Educa a sus hijos con un esmero extraordinario y se preocupa mucho por su servidumbre. Nada le agrada tanto como la compañía de los sacerdotes y religiosos..."

El retrobament en la mort li dona una nova vida

Aci l'historia:

El mateix any que va ser nomenat Virrei de Catalunya, Francesc va rebre la missio de conduir a la sepultura real de Granada els rests mortals de l'emperatriu Isabel. Ell l'havia vist moltes voltes rodejada de aduladors i de totes les riquees de la cort. Al obrir l'ataüt per a reconeixer el cos, la cara de la difunta estava ya en proces de descomposicio. Francesc llavors va prendre la seua famosa resolucio: « ¡no servir nunca más a un señor que pudiese morir!"» Va comprendre profundament la caducitat de la vida terrenal.

Alguns anys mes tart, estant malalta la seua dona, demanà a Deu la seua curacio i una veu celestial li va dir: «Tú puedes escoger para tu esposa la vida o la muerte, pero si tú prefieres la vida, ésta no será ni para tu beneficio ni para el suyo.» Derramant llagrimes, respongue: «Que se haga vuestra voluntad y no la mía.»

La mort de Na Leonor, la seua muller, ocorrida en 1546 va ser un gran dolor per a Francesc. El mes jove dels seus huit fills tenia apenes huit anys quan va morir Na Leonor.

El mateix any, el Beat Pere Favre es va detindre uns dies en Gandia i Francesc va fer els Eixercicis Espirituals de Sant Ignaci de Loyola. El 2 de Juny va fer els vots de castitat, d'obediencia i d'entrar en la Companyia de Jesus. El Beat Favre va partir d'ahi a Roma, duent un mensage del duc a Sant Ignaci, comunicant al fundador de la Companyia de Jesus que havia fet vot d'ingressar en la orde. Sant Ignaci s'alegrà molt de la noticia; pero, aconsellà al duc que retrasara l'eixecucio dels seus proyectes fins que acabara l'educacio dels seus fills i que, mentres tant, tractara d'obtindre el grau de doctor en teologia en l'Universitat de Gandia, que acabava de fundar. Tambe li aconsellava que no divulgara el seu proposit, puix "el mundo no tiene orejas para oír tal estruendo."

Francesc va obedir puntualment. Pero a l'any següent, va ser convocat a assistir a las corts d'Arago, lo qual destorbava al compliment dels seus proposits. En vista de ell, Sant Ignaci li donà permis de que fera en privat la professio. Tres anys despres, el 31 d'agost de 1550, quan tots els fills del duc estaven ya colocats, éste va partir a Roma, se trobà en Satn Ignaci i, despres de renunciar al Ducat de Gandia, ingressà en la Companyía de Jesús a la edat de trenta nou.

Quatre mesos mes tart, tornà a Espanya i se retirà a una ermita d'Onyate, prop de Loyola. Des de ahí arreplegà el permis de l'emperador per a traspassar els seus títuls i possessions al seu fill Carles. En seguida se rasurà el cap i la barba, s'enfundà l'habit clerical, i va rebre l'ordenacio sacerdotal en la semana de Pentecostés, el 26 de maig de 1551.
El duc que s'havia fet jesuïta es va convertir en la sensacio de l'epoca. El Papa va concedir indulgencia plenaria a quants assistixquen a sa primera missa en Vergara, i la multitut que congrega fon tan gran que tingueren que ficar l'altar al aire lliure.

El seu proposit de renunciar als honors se va vore tambe provat en la vida religiosa. Carlos V el va propondre com a cardenal, pero Francesc no acceptà.

Els superiors de la casa d'Onyate el van nomenar ajudant del cuiner: el seu ofici consistia en carrejar aigua i llenya, en encendre l'estufa i netejar la cuina. Quan atenia la taula i tenia algun erro el sant duc tenia que demanar perdo agenollat a la comunitat per servir-la en torpea.

Immediatament despres de la seua ordenacio, començà a predicar en la provincia de Guipúscoa i recorria el pobles fent sonar una campaneta per a cridar als chiquets al catecisme i als adults a l'instruccio. Per la seua part, el superior de Francesc, el tractava en la severitat que li pareixia exigir la noblea del duc. Indubtablement que el sant va sofrir molt en aquella epoca, pero mai donà la menor mostra d'impaciencia.

En certa ocasio en que s'havia overt una ferida en el cap, el meje li va dir mentres el vendava: "Temo, señor que voy a hacer algún daño a vuestra gracia". Francesc va respondre: "Nada puede herirme más que ese tratamiento de dignidad que me dais". Despres de la seua conversio, el duc començà a practicar penitencies extraordinaries; era un home molt gros, pero la seua talla començà a estretar-se rapidament. Encara que els seus superiors acotaren els seus excessos, San Francesc se les ingeniava per a inventar noves penitencies. Mes tarde, reconeixeria que, sobre tot ans d'ingressar en la Companyia de Jesus, havia mortificat el seu cos en massa severitat.

Durant alguns mesos predicà fora d'Onyate. El exit de la seua predicacio fon inmens. Numeroses persones el confundiren en director espiritual. Ell va ser dels primers en reconeixer el grandisim valor de Santa Teresa de Jesus. Despres d'obrar maravelles en Castella i Andalusia, se sobrepassà a si mateix en Portugal.

Sant Ignaci li dona el carrec de provincial

Sant Ignaci el va nomenar provincial de la Companyia de Jesus en Espanya. San Francecs de Borja dona mostra del seu cel i, en tota ocasio espessava la seua esperança de que la Companyia de Jesus se distinguira en el servici de Deu por tres normes: l'oracio i els sacraments, l'oposicio a la mentalitat del Mon i pa perfecta obediencia. Eixes eren les caracteristiques de l'anima del sant.

Deu va utilisar a Sant Francesc de Borja per a establir la nova orde en Espanya. Fundà una montonada de cases i escoles durant els seus anys de general. Aixo no l'impediria, ni molt manco, preocupar-se per la seua familia i pels assunts d'Espanya. Per eixemple, dulcificà els ultims moments de Joana la Loca (folla), la que havia perdut la rao cinquanta anys ans, a raïl de la mort del seu marit i des de llavors, havia experimentat una estranya adversitat al clero.

A l'any següent, poc despres de la mort de Sant Ignaci, Carles V abdicà, s'enclaustrà en el monasteri de Yuste i manà cridar a San Francesc. L'emperador mai havia sentit predileccio per la Companyia de Jesus i va declarar al sant que no estava content en que este haguera triat eixa orde. Ell (el sant) li confessà els motius pels que s'havia fet jesuïta i afirmà que Deu l'havia cridat a un estat en el que s'unira l'accio a la contemplacio i en el que se vera lliure de les dignitats que l'havien acossat en lo Mon.

Aclarà que, per cert la Companyia de Jesus era una orde nova, pero el fervor dels seus membres valia mes que l'antiguetat, ya que "la antigüedad no es una garantía de fervor". En aixo quedaren dissipats els prejuis de Carles V.

L'elegixen Superior general i desempenyora una gran llabor

Sant Francesc no era partidari de l'Inquisicio i este tribunal no el mirava en bons ulls, per lo que Felip II va tindre que escoltar mes d'una volta les calumnies que els envejosos alçaven contra el sant duc. Esta va permaneixer en Portugal fins 1561, quant el Papa Pio IV el va cridar a Roma a instancia del P. Lainez, general dels jesuïtes.

En Roma se li va acollir cordialment. Entre els que asistien regularment als seus sermons, se trobava els cardenal Carles Borromeo i el cardenal Ghislieri, que mes tart va ser Papa en el nom de Pio V. Asi s'interiorisà mes dels assunts de la Companyia i començà a desempenyar carrecs d'importancia. En 1566, a la mort del P. Lainez, va ser elegit general, carrec que va exercir fins a la seua mort.

Durant els set anys que desempenyorà eixe ofici, dona tal impetu a la seua orde en tot el Mon, que li se pot denominar-se el segon fundador. El cel en que propagà les missions i l'evangelisacio del Mon pagà immortalisà el seu nom. I no se mostrà manco diligent en la distribucio dels seus subdits en Europa per a colaborar en la reforma de les costums. El seu primer conreat va ser establir un noviciat regular en Roma i ordenar que se fera atre tant en les diferents provincies.

Durant la seua primera visita a la Ciutat Eterna, qunce anys ans, s'havia interessat molt en el proyecte de fundacio del Colege Romà i havia regalat una generosa suma per a ficar-lo en practica. Com a general de la Companyia, s'ocupà personalment de dirigir l'escola i de precisar el programa d'estudis. Practicament va ser ell el que fundà el Colege Romà, encara que sempre va rebujar del titul de fundador, que se dona ordinariament a Gregori III, qui el va restablir en el nom de Universitat Gregoriana.

San Francesc va construir l'iglesia de Sant Andes del Quirinal i fundà el noviciat en la residencia contigua; ademes, començà a construir el Gesu i va ampliar el Colege Germanic, en el que se preparaven els missioners destinats a predicar aquelles regions del nort d'Europa en les que el protestantisme havia fet prou mal.

Sant Pío V tenia molta confiança en le Companyia de Jesus i gran admiracio pel seu general, per sort que Sant Francesc de Borja podia menejar-se en tota llibertat. Ad ell li se deu l'extensio de la Companyia de Jesus mes allà dels Alpes, aixina com l'establiment de la provincia de Polonia.Valguen-se de la seua influencia en la cort de França, va conseguir que els jesuïtes foren ben rebuts en eixe pais i que fundaren varies escoles. Per atra part reformà les missions de l'India, les de l'Extrem Orient i dona començament a les missions d'America.

Entre la seua obra llegislativa n'hi ha que contar una nova edicio de les regles de la Companyia i una serie de directius per als jesuïtes dedicats a treballs particulars. A pesar de l'extraordinari treball que desempenyorà durant els seus set anys de generalat, mai se desvià un apiç de la meta que s'havia fixat, ni va descuidar la seua vida interior.

Un sigle mes tart va escriure el P. Verjus: "Se puede decir con verdad que la Compañía debe a San Francisco de Borja su forma característica y su perfección. San Ignacio de Loyola proyectó el edificio y echó los cimientos; el P. Laínez construyó los muros; San Francisco de Borja techó el edificio y arregló el interior y, de esta suerte, concluyó la gran obra que Dios había revelado a San Ignacio".

No obstant les seues ocupacions, Sant Francesc trobava temps encara per a encarregar-se d'atres asunts. Per eixemple quant la pesta causà estragos en Roma, 1566, el sant va reunir almoines per a assistir als pobres i va enviar als seus subdits per parelles, a cuidar dels malats de la cuitat, no obstant del perill al que els exponia.

Se li va oferir el carrec de cardenal i tenia possibilitats d'arribar a Papa, pero no acceptà. Hauria segut el tercer papa borja, i tambe el tercer Papa valencià.

En 1571, el Papa envià al cardenal Bonelli en una embaixada a Espanya, Portugal i França, i Sant Francesc l'acompanyà. Encara que l'embaixada va ser tot un fracas des d'el punt de vista politic, va constituir un triumfo personal per a Francesc. En totes parts se reunien multituts per a vore al sant duc i sentir-lo predicar; Felip II, olvidant les antigues animositats, elva rebre cordialment com els seus subdits.

Pero la fatiga del viage apresura el fi de San Francesc. El seu cosi el duc Alfons, alarmat pel seu estat de salut, l'envià des de Ferrara a Roma en llitera. Soles li quedaven ya dos dies de vida. Per mig del seu germa Tomas, Sant Francesc envià les seues bendicions a cada u dels seus fills i nets i, a medida queel seu germa li repetia els noms de cada u, orava per ells.

Tenia una profunda devocio a l'Eucaristia i a la Verge Santissima. Greument malalt, quant soles li quedaven dos dies de vida, va voler visitar el Santuari Marià de Loreto.

Quant el sant va perdre la parla, una pintor entrà a retratar-lo. Al vore al pintor, San Francesc manifestà la seua desaprovacio en la mirada i el gest i no se va deixar pintar. Va morir a la mija nit del 30 de setembre de 1572. Segons l'expresio del P. Brodrick fue "uno de los hombres más buenos, amables y nobles que había pisado nuestro pobre mundo."

L'umiltat

Des de el moment de la seua "conversio", San Francesc de Borja, canonisat en 1671, va caure en el conte de l'importancia i de la dificultat d'alcanzar la verdadera humiltat i s'impossà tota classe de humiliacions als ulls de Deu i dels home. Cert dia, en Valladolit, a on el poble va rebre al sant en trumfo, el P.Bustamante observà que Francesc se mostrava encara mes humil que d'ordinari i li pregutà la rao de la seua actitut. Ell replicà: "Esta mañana, durante la meditación, caí en la cuenta de que mi verdadero sitio está en el infierno y tengo la impresión de que todos los hombres, aun los más tontos, deberían gritarme: ‘¡Ve a ocupar tu sitio en el infierno!’".

Un dia confessà als novicis que, durant els sis anys que duya meditant la vida de Crist, s'havia ficat sempre en espirit als peus de Judes; pero que recentment havia caigut en el conte de que Crist havia llavat els peus del traïdor i per eixe motiu ya no se sentia digne d'arrimar-se ni siquiera a Judes.

Francesc no se deixà enganyar pel Mon. Sabent-se res heu confià tot a Jesucrist i va conseguir la santitat.

Canonizat en 1671 .

En maig de 1931, el seu cos, venerat en la casa religiosa de Madrit, fon cremat en l'incendi que causaren els revolucionaris.

*Bibliografia arreplegada en castellà en corazones.org
*Per a poder seguir tots els actes i vore tant fotos com videos dels actes, podeu entrar aci.

Com va fer el Papa Pablo IV en la seua primera misa, enguany, el Papa Benedicte XVI ha donat indulgencia plenaria a tots els que acodixquen a les mises en Llombay i Gandia durant la duracio del seu V Centenari.
Espere que en tots els actes, se tracte de la forma que se mereix al Sant i pese a que ell sempre se va voler sentir arraconat, per fi li facen un homenage digne d'un Sant que pogue arribar a ser fins i tot Papa.

"¡No serviré nunca más a un señor que pudiese morir!" Sant Francesc de Borja.