400

Un avi d'ulls brillants, una adolescent enganxada al whatsapp, un professor que sap que avui la lliçó no la donarà sol, una grassoneta donant el do de pit, un ploramiques repel·lent que encara no té motius per plorar, una barbie pija, super pija, o sea, super pija de la muerte, que odia el color groc, un calb sense un pèl de tonto, una senyora amb xandall, sabatilles i mitjons, un gos amb una estelada al llom, una princesa rosseta d'ulls blaus, un babau que encara no sap on s'ha de col·locar, una vídua amb paraigües, per si plou o per si fa sol, un piercing penjat d'un tatuatge vivent, una iaieta esperant la llibertat en una cadira plegable, un polític que es barreja amb la gent, i per uns moments, sent que està fent quelcom important, una jove en cadira de rodes que no pensa engegar-ho tot a rodar, un congolès que diu les coses clares, una mercera que ja n'està fins als botons, un camioner que avui fa carretera a peu, una mare alletant el seu nadó, el veí que no coneix ningú però avui coneix tothom, una xerraire que no deixa de xerrar, un de Vic que ha baixat fins a l'Ebre, una d'Amposta que s'ha adormit, un paio amb la samarreta de l'espanyol, la teva tieta, i la meva, i la d'aquell, un andalús que va començar a caminar fa cinquanta anys i encara no ha deixat de fer-ho, una infermera amb el braç enguixat i el cap encara més dur, un helicòpter buscant infructuosament el que mai trobarà, un tot està per per fer, però sobretot, un tot és possible, una via, un sol crit, moltes mans, més de 400 kilòmetres amb un únic destí.

Via catalana cap a la independència. Molins de Rei. Tram 395.

101 dàlmates

Fa gairebé cinc mesos, des del mateix espai que ara ocupa aquest text, un bon dia vaig decidir fer una petició pública al meu univers. Sí, a l'univers… poca conya. Posats a demanar, fem-ho a l’engròs, vaig pensar. Era una petició formal, exhaustiva i clara, que, fruit de la meva malaltissa meticulositat, vaig presentar en forma d'una llista de cent conceptes ordenats alfabèticament. Us sona?

I aquí faig una pausa perquè pugueu riure i enfotre-us-en amb tranquil·litat.

Seguim? Si algú no ha acabat que avisi, si us plau…

Arrel d'aquest post tant "particular", van sorgir multitud de comentaris al respecte, tots procedents de noies –com era la intenció–. Alguns feien una valoració percentual sobre el llistat en sí, i d'altres simplement em feien saber que l'atreviment de fer una demanda d'aquest estil les havia fet somriure. Però hi havia un detall que em sorprenia. I era el fet que gairebé cap d'aquestes suposades "seguidores" era coneguda per mi. D'algunes, directament no en reconeixia el nom, i d'altres, m'ho posaven encara més complicat utilitzant pseudònims varis. Unes em deien obertament que era la seva primera visita al bloc, i altres, que feia temps que el llegien però que mai havien deixat cap comentari. Curiós, vaig pensar. I interessant… també! Però, d'entre aquests comentaris, en vaig descobrir un que em va fer riure. Provenia d'una tal Pingwi, i em feia notar que, segons ella, a la llista hi mancava un concepte. Perdona, però… tu que sabràs? vaig pensar. Aquesta és la meva petició, no pas la teva! I en tot cas… ens coneixem, tu i jo? La veritat és que no li vaig fer massa cas. Però el sorprenent va ser que, dies després, Pingwi es posava de nou en contacte amb mi –es veu que l'univers li va donar el meu nickname d'Skipe– per fer-me una reveladora confidència. Em va dir que aquest concepte que mancava a la llista era imprescindible perquè l'univers rebés correctament tota la informació, i que si em deixava coses al tinter això l'acabaria confonent. La meva reacció va ser clara. No puc fer-ho, això, aquest concepte que comentes no és rellevant. I no veus que, si n'afegeixo un més, la meva teoria dels cent punts –i per tant la possible avaluació en percentatge– se n'anirà a norris? Ves que no sigui un senyal! em va contestar. Si la teva llista passa de cent a cent un conceptes, alguna cosa voldrà dir. Potser té a veure amb els cent un dàlmates! O potser significa que en els propers cent un minuts, hores o dies et passarà quelcom meravellós. Collons! –vaig pensar– i com sigui veritat? Estic jo com per deixar passar oportunitats de que em passin coses meravelloses! I així és com Pingwi em va convèncer d'afegir una nova paraula a la llista màgica. Era diumenge, 30 de setembre. I van passar els cent un minuts… i van passar les cent una hores… i res. Era d'esperar. Però dies després va aparèixer un nou comentari misteriós al bloc. Aquest cop provenia d'algú de nom insistenta, que, com el seu nom indica, és va dedicar a insistir que encara havia de potenciar més el nou concepte recentment estrenat. Fins i tot va arribar a desafiar-me a esborrar el seu comentari si no creia que dins els propers cent un dies –pels minuts i les hores ja havia arribat tard– rebria una resposta a la meva petició.

Potser ja imagineu el final. Avui fa cent un dies que vaig fer cas d'algú que m'explicava no sé quines històries de senyals i de coses meravelloses que havien de passar. I avui és emocionant explicar-vos que aquella cosa meravellosa ha passat. Encara no sé exactament que significa ni cap a on va. Però tan se val. El futur no té cap sentit quan el present és tan bonic. Avui em sento, de nou, feliç, i volia compartir-ho amb tots vosaltres. Si mai us trobeu a Pingwi i a insistenta, dieu-lis que les estimo molt. A les dues. I doneu-lis les gràcies de part meva, per haver "insistit" tant. Gràcies també a l'univers, que semblava fer-se el mandrós però al final ha decidit donar-me una alegria de les grans… I sobretot, és clar, gràcies a qui un bon dia, ves a saber per quina casualitat, es va trobar amb blackblocs a la pantalla del seu monitor i va decidir deixar-hi un comentari que ha retornat la il·lusió al meu dia a dia.

Els que no creieu en els senyals… aneu fent… aneu…

__

Sé que no feia falta, ho sé… però no me n'he pogut estar. Per si algú encara no sap de que parlo, aquí potser trobarà la resposta:

Desig 08. Per a mi…

Vint mil

Vint mil clics –conscient que no tots voluntaris–;

vint mil visites, vàries convidades, altres "obligades", moltes casuals, totes benvingudes;

vint mil mirades, de curiositat, de confusió, d'amistat, de complicitat, i també més d'una… molt especials;

vint mil opinions diferents, sincerades des d'un comentari o guardades al calaix del silenci, allà on la vergonya es troba a recer;

vint mil reaccions; potser algun somriure, potser alguna llàgrima, i segur que, en molts moments, també indiferència…

En definitiva, vint mil decisions personals de dedicar uns instants de la vostra vida davant d'aquest bloc.

És, sense dubte, molt més del que podia esperar.

Vint mil –milions– de gràcies.

Dos

Avui fa dos mesos que vaig publicar el post més curt però intens que mai he escrit a la meva vida.

Tan sols dos mesos.

Tan sols dues preguntes… i dues respostes.

Molt poques paraules per dir-ho tot.

Només dues persones a punt de conèixer-se.

Dues il·lusions a punt de volar.

Avui fa dos mesos que vaig tocar el cel.

Onze-dos-dos-mil-onze

Onze de febrer de 2011. O dit d'una altra manera, 11.02.2011. Capicua. Per als que, com jo, us agradi buscar-li un perquè a tot, per molt absurd que sembli, avui se us ha girat feina.

És una simple casualitat? És un exemple de sincronicitat? Ens portarà bona sort? O, pel contrari, ja ens podem anar preparant pel que ens vindrà al damunt?

No ho sé, jo avui tinc un dia força emboirat i totes les respostes que s'he m'ocorren a aquestes hores del vespre conflueixen en la mateixa conclusió: NO.

Si algú en troba alguna de diferent que valgui la pena ja m'ho farà saber… o no.

U

Un any. Un període tan inconcret com abstracte que provoca sensacions oposades en la gent que m'envolta. Entre el "…ja fa un any?" al "…encara és aviat" només hi ha una fina línia que tothom travessa amb una extrema facilitat.

Una persona. O el poc que en queda. L'únic habitant d'una llar que ha deixat de ser-ho des de fa molt de temps. Un any, per ser exactes.

Una tristesa infinita. L'única veritat tangible a hores d'ara. El saber amb certesa que no m'en sortiré. Perquè no puc. I perquè no vull. No sense tu.

Cada dia et trobo més a faltar. Més que ahir. Menys que demà.