Mirar de guimerris

Això ho vaig sentir a St. Hilari Sacalm (tardor del 2006) en les primeres enquestes que vaig fer en terres de les Guilleries, i un xic després ho vaig poder comprovar a Espinelves i a Vilanova de Sau, i fins al terme de Sta. Coloma de Farners (allà, però, en la variant guinyerris).   


Constatàrem, a més, que l'expressió de guimerri (o de guimerris) es pot emprar, en aquests llocs, per denotar qualsevol acció que hom fa a la torta, i és aleshores que anar de guimerri pot equivaldre a anar de tort. 


Això darrer m'ho indicaren els meus informadors de la vila d'Anglès, els quals m'assabentaren d'aquest ús que també trobareu consignat al DCVB i que el professor Joan Coromines (DECLC, VI, 958) posa en relació amb el substantiu quimera i amb altres formes occitanes de la mateixa família (gimerre, gimèrri, gemèrre, jumerri).  


Dins d'aquesta família de mots hi ha, en català, altres usos (no normatius) esmentats als nostres diccionaris de referència:

• guimarro  'avar, gasiu'  (DCVB: Vic, Sta. Coloma de Queralt)
• guimarro  'egoista, malintencionat'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 
• guimarro o guimbarro  'crostó de pa'  (DCVB: Rosselló, Cerdanya, Garrotxa, Lluçanès) 
• guimarreria  'acció pròpia de guimarros'  (DCVB: la Bisbal d'Empordà) 

Dedicat a Salvador Bosch, que fou la primera persona que vaig entrevistar a les Guilleries.   

Talco-talco cap a Querós



Mas Serrallonga




Les cabres anaven venint talco-talco.

És a dir: 'a poc a poc; amb parsimònia'.

Equival a xano-xano. I ho vaig sentir en una llarga i profitosa sessió de conversa enregistrada el dia 24 de maig de l'any 2001 al mas la Perereda de Tavertet (Collsacabra).

El cas és, però, que els meus informadors d'aquell dia (marit i muller, pastors d'ofici) eren originaris de l'indret de Querós, a les Guilleries (en terme de St. Hilari Sacalm), i, per tant, l'adverbi que avui us presento (no contingut en cap dels diccionaris consultats) s'hauria d'atribuir a aquella regió del català central.

Per fer-vos una idea de com són els paratges d'aquesta regió us recomano de consultar el blog de Lluís Balasch, que conté impagables reportatges fotogràfics sobre els masos abandonats de les Guilleries i Collsacabra.








Dedicat a Lluís Balasch, fotògraf, i a Joan Vilamala, dels Esquirols.
I a la Cília i en Pere, grans conversaires. 
Així com al Jordi Sangles, que sempre m'acompanya.

Matavalons!

Castell de Montsoriu, Arbúcies

Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons!


La geodita amb què avui encapçalem aquest apunt és una de les que més orgullosament es poden portar, atès que fa referència a una remarcable feta bèl·lica, esdevinguda el 14 de gener de 1714, en què els veïns d'Arbúcies, amb ajut dels sometents dels pobles veïns de Viladrau, Espinelves i St. Hilari Sacalm, saberen sobreposar-se a l'escomesa militar d'un regiment sencer de soldats valons i arrabassar-los, en aquella contesa, cinc banderes valones, amb la consabuda esbandida dels soldats del bàndol borbònic cap al lloc d'Hostalric.   


Els detalls d'això es poden veure en l'article intitulat Arbúcies, gent d'astúcies: matavalons, publicat per Enric Casals i Ginesta dins la revista Monografies del Montseny, núm. 2, p. 159-180, 1987.

Ens consta, però, que actualment aquesta expressió ha restat en segon terme pel fet que, sobretot des dels pobles veïns, hom ha preferit designar-los per mitjà del terme vinyer(o)s (o bé els de la vinya), que ens fa avinent la relació dels homes arbuciencs amb la indústria de la vinya. Així ho hem constatat en fer les enquestes als pobles veïns, especialment a St. Hilari Sacalm, novembre de 2006.


Cal observar, finalment, que en la conversa informal el compost matavalons era generalment pronunciat com a matavolons, és a dir, amb assimilació de vocals, tal com ho recull el DCVB, tot i que en la grafia matabulons, parcialment errònia per desconeixement de l'etimologia. 









La imatge del castell de Montsoriu és manllevada de la pàgina social del MEMGA.

La xera de Vidrà

Entre altres, el substantiu xera (del francès chère) pot tenir el sentit de ‘afalagadura, festa; demostració d’afecte o alegria’, però també –i molt relacionat amb aquest– pot tenir el sentit de ‘flama viva’, sobretot en àrees del català septentrional.

Nosaltres, per la nostra banda, hem pogut confirmar aquests usos en molts parlants genuïns de Collsacabra, la plana de Vic i les Guilleries, i així mateix en les entrevistes que vam fer al terme de Vidrà (en terres del Bisaura, a tocar de la Garrotxa i el Ripollès), on la senyora Anna M. Coll, oriünda del casal del Coll, ens aportà una bella mostra de fraseologia local en què aquest substantiu és, en realitat, l'element clau d’un refrany la interpretació del qual resta ben oberta, ens diu ella, per a qui vulgui cercar-hi diferents sentits:

La xera de la dona només dura una estona, i la del marit només dura un xic.

Faig constar, de passada, que el timbre de la vocal forta del mot xera (molt variable en les zones en què aquest mot és vitenc) fou el de e tancada en l’esmentada entrevista, mentre que el del substantiu estona, del gòtic STUNDA, fou efectivament el de o oberta (com a Collsacabra i a les Guilleries [Vilanova de Sau, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, St. Hilari Sacalm, Osor, Susqueda, Anglès, Sta.Coloma de Farners]; i com ho sol ser, de fet, en moltes zones de la diòcesi de Girona i en àrees contigües).

Dedicat a Anna M. Coll.

Venir de Querós

Expressió que equival a venir d’Arbeca, i s’ha sentit a la vila Anglès, primavera de 2009, just en el perímetre de la comarca natural de les Guilleries.

S’usa –em diuen– per indicar que algú, en presentar-se en un indret que li és nou, hi arriba amb ignorància absoluta dels costums locals i francament desorientat pel que fa al capteniment que hi és adient; aquest nouvingut és, per tant, vist amb estranyesa, amb burla, o qui sap si amb un bri tendresa pels ulls que se l’han de mirar.

Històricament, l’expressió se justifica –crec– pel fet que l’indret de Querós, al cor de les Guilleries, restà submergit en construir-se el pantà de Susqueda, i els seus habitants, infortunats, hagueren de conèixer les dures conseqüències del desarrelament.

Jo mateix he tingut el goig de poder-ne entrevistar algunes, d’aquestes persones; recordo, amb especial afecte, l’entrevista, densa i enriquidora, enregistrada el 5 de maig de 2001, que vaig poder fer al senyor Pere Domènech, pastor d’ofici, en el seu “exili” de Tavertet, al mas la Perereda.


El professor Narcís Figueras (http://www.ddgi.cat/atles/pdf/4.pdf) ens en fa cinc cèntims, d’aquest indret selvatà:

El pantà no sols enfonsà el poble de Susqueda, sinó també Querós i el seu pont romànic. Antic terme de Vilanova de Sau, passà ja a la fi del segle XIX a Sant Hilari Sacalm, i avui ha desaparegut del tot. La seva església, arran d’aigua, inaccessible des del cantó sud del Ter, és una ruïna absoluta. Querós és conegut per Joan Sala Serrallonga, que hi visqué en casar-se amb la pubilla d’aquest mas, i pel turó del Mal Sopar, d’on segons la llegenda hagué de fugir amig sopar dels seus perseguidors. Verdaguer hi anà el 1868 per recollir la llegenda i veure la casa del bandoler,“un casinyot dels més rònecs de la Guilleria—explica per carta a Aguiló—, una hora poc més o menys del poble de Querós”. S’arribà a la casa i també a Osor, on recollí la història d’en Coma d’Osor “que va matar el rector”. Aplega records d’aquest país, “terra de llops i bandolers”, que li semblen “de mala mena”. “Tot ho trobí aspre... —afirma— lo caràcter de la gent, los camins on un no pot casi posar lo peu pla, les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades, lo murmuri dels rierals...”.

Les broques del rellotge

Entre les accepcions consignades pel DCVB sota l’entrada corresponent al mot broca (del llatí BROCCA, feminització de BROCCUS) s’inclou la relativa a la busca del rellotge, amb localització exclusiva a l’Empordà.

La professora Carme Vilà, que situa aquesta accepció a la vila de Torelló, també va incloure aquest mot en la seva monografia intitulada El parlar de la plana de Vic, publicada per Caixa Manresa l’any 1989. I d’allà precisament el vaig manllevar jo per als qüestionaris que he anat portant a diferents contrades de les diòcesis de Vic i de Girona.

Aquest ús (el de broca per a ‘busca del rellotge’) em consta que era força viu a Collsacabra devers els primers anys del segle XXI, i ho és –o ho era, car la tendència és tanmateix regressiva– en punts del Lluçanès (Alpens, Prats de Lluçanès, St. Agustí de Lluçanès, St. Martí de Sobremunt), en algun del Berguedà (mas Puigcercós de Borredà, en àrea de l'antic municipi de Salselles) i encara en alguns de les Guilleries (Amer, Osor, St. Hilari Sacalm).

El seti

Mot que hem copsat a Sant Hilari Sacalm: “M’han pres el seti!”. Ens l’ofereix l’amic Francesc Llinares, barber d’ofici, i torner, que recorda aquest mot –i l’expressió sencera– d’haver-lo sentit al local on exercia el seu negoci capil·lar i per considerar-lo propi del llenguatge més castís dels pagesos del rodal, car ho deien els seus clients i contertulis de l’època en què ell era jove.

Cal observar que aquí, a St. Hilari Sacalm, la vocal tònica d’aquest substantiu, actualment molt recessiu, hi és generalment tancada, o ho és, si més no, en la conversa, tan amena, del senyor Llinares.

De rerescules

Sí: de rerescules. Aquesta és, precisament, la locució adverbial que en alguns indrets del català central serveix per assenyalar que una determinada acció es fa amb moviment de retrocés. Segons les meves enquestes, aquest ús és propi del sector oriental de les Guilleries: Anglès, Osor, St. Hilari Sacalm i de Sta. Coloma de Farners.

Encara que fou blasmada pel professor Joan Coromnines, aquesta és, a més, la locució que trobem emprada per l’escriptor santhilarienc Anton Busquets en el llibre Del meu viure rural, recull de proses del 1929.

N’hi ha d’altres, és clar: de recules té una gran extensió, es diu en català central, en nord-occidental i en valencià; dins el català central, de rescules es diu a Tavèrnoles, Viladrau i Vilanova de Sau; de raderescules, a Arbúcies; de cularrés, a Oristà...

Enllaçant-ho amb això, escau de comentar que durant el proppassat mes d’agost es va dur a terme a Viena el tercer campionat del món en pista d’atletes que corren de recules; retrorunning, en diuen els anglesos. La nostra delegació, que en aquesta modalitat es representava ella mateixa (és a dir, sense anar de tronc amb els veïns de sempre), n’ha sortit molt ben parada, i força, d’aquest singularíssim event. I amb un fotisser de medalles guanyades, tinc entès. Els nostres atletes eren del club Esbufecs de Mollerussa, l’únic club que aquí s’hi dedica, i la seva actuació ha estat tan lluïda i ben rebuda que de cara a la pròxima edició, que serà d’aquí a dos anys, hom prepara ja la seu de Lleida perquè pugui acollir aquesta espectacular demostració esportiva. Als Esbufecs se’ls ha de reconèixer, a més, el fet que la seva decisió de participar en aquest mundial va anar sempre acompanyada de l’exigència de fer-ho en nom de Catalunya.

S'esdevé, però, que aquesta notícia, tal com jo us l’explico, ha estat recollida per la revista Marathon amb aquest encapçalament: 3r Campionat del Món de Curses d’Esquena en Pista. Així mateix.

Això a mi –ho confesso– m’ha fet una certa angúnia, si més no de bon primer, ja que tot seguit d’haver llegit aquest titular tan aclaridor m’ha fet l’efecte que les curses en qüestió potser es fan a cops d’esquena o, encara pitjor, refregant dolorosament aquesta part del cos per la pista d’atletisme. Però no. Ara ho veig: repassant el reportatge m’adono, per les fotografies que l’il·lustren, que els atletes no reculen pas a cops d’esquena. Sort n’hi ha! Això sí: n’hi ha alguns, de massa impulsius –suposo–, que se’ls veu caient de c...



Recomanació:
http://miramelsmots.blogspot.com/2011/01/de-rerescules.html.

Una esllavissada

“M’he esllavissat!” deien a St. Hilari Sacalm. Aquesta frase, on el verb esllavissar-se significa 'caure', corresponia, sens dubte, a un registre molt marcat, d’alta expressivitat i propi de l’ambient rural. En desús, segons els nostres informadors d’aquest indret.

Dedicat a Francesc Llinares, de St. Hilari Sacalm.