ALLS CUITS MAI COUEN

Sovint són preguntes que trobem estúpides i fem l’estúpid intentant responder-les i això dóna peu a programes del tipus “NO em rallis” on nens amb una imaginació desbordant contesten preguntes del tipus “D’on venen els nens” “Per que és rodona la terra” “per què tenim dos mans o dos peus?” “Per què tenen cua els gats?” etc etc.

L’última que m’ha cridat l’atenció ha estat al tren. Un nene observa a través de la finestra el mar mentre el pare llegeix el diari i li pregunta:

- Per què existeix l’aigua?
- Perquè te la beguis
- Però per què ni ha tanta?
El pare mira per la finestra.
- No, aquesta no te la pots veure, aquesta és dels peixos.
- Però per què existeix l’aigua?
- Perquè els peixos no és morin
- I sinó em bec la del mar quina em bec jo?
- Doncs tu Marc et veus la del riu.
- Però també hi ha peixos al riu, no?
- Si però la del riu es dolça i no et fa mal a la panxeta, la del mar està salada.
- I als peixos no els fa mal la panxa quan veuen l’aigua del mar?
- No ells són especials i no els hi fa mal
- Ahh.. ( el nene es pensa més preguntes)
- I si un dia, beben aigua em menjo un peix sense voler.
- No passa res, que no mengem peixos a casa?
- Pobret….


Els nens, criaturas inocents i dolces, o petits dimoniets que toquen la pera?

M'ha arribat a les mans un àlbum de 6 cds amb els 100 clàssics del piano, i no m'he pogut resistir a que escolteu Satie. Satie és únic, satíe em porta per llocs com els de la foto.

Eric Satié - Gymnopédie nº1

Etiquetes de comentaris: nens, per què, piano, satie

Doncs algú se li va ocórrer fer un meme eròtic, que consisteix en relatar una fantasia amb blocaires i els personatges que apareguin en la fantasia n'han de fer una ells, i així seguir la cadena. Com que jo surto a la fantasia del AZRIEL, ara em toca a mi:


Són les vuit del vespre, arribo a casa després d’un dia d’estrés, però tinc ganes d’anar a correr. Em poso les malles ajustades que em fan les cames esveltes , un polar i em recullo els cabells.

Em poso en marxa i quan arribo al principi del braç del port em creuo en VLADIMIR, just després ell recula i comença a corre amb mi. Ell em mira desitjós i em pregunta que tal el dia. Jo li poso la mà als pantalons i l’adverteixo que quan arribem al final del braç passaran coses. Ell accelera el ritme i jo també corro més ràpid, cada vegada ens movem més despressa, anem corrent i ens anem tocant, duc la seva ma per dintre les malles apretant-me fort el culet. Cada vegada anem més depressa, ell mou la seva mà també amb rapidesa però molt suau, fins que arribem al final. Allà hi ha un far i unes roques punxegudes, deixem les bambes en un banc i ell m’agafa la mà i em porta fins la llum verda, allà em comença fer petons molt tendres i jo li toco que ja està dura, i ell fa petons als pits com un boig, i jo li dic que més i ell em diu: no jo més, i llavors s’ajeu al terra i es baixa els pantalons i jo li trec la rinyonera i li llepo la panxa, i ell m’apreta les natxes i m’empenta amunt i avall i llavors posa cara de en vull més i canviem de posició i ara és a ell que el far l’ilumina la cara i que gemela.

De sobte sentim un soroll, és algú que ens mira, m’apropo una mica, és en BABÈLIA que està fent l’amor amb una dona de cames llargues i pits joves, la té agafada per cintura i la està tocant i ella gemega, reconec aquestes cames i aquests pits, i aquests cabells foscos. És la MARINA. Sense deixar-se anar s’apropen a nosaltres i noto com Babèlia em comença a llepar el coll i com Marina m’acaricia les cuixes, i es treu uns shorts que just li tapen el cul. Vladimir resta immòbil al costat tocant-se, i em diu a cau d’orella: Ves amb ell que jo em quedo amb ella.

Etiquetes de comentaris: babèlia, eròtic, marina, meme, vladimir

Una vegada va existir una illa en la qual vivien tots els sentiments i valors de l’home.
El bon humor, la tristesa, el saber… com també tots els que falten, inclòs l’amor. Però un bon dia es va saber que l’illa estava a punt d’enfonsar-se.
Llavors tots prepararen les seves embarcacions i marxaren. Només l’amor va restar esperant sol fins l’últim moment.
Quan l’illa estava a punt de enfonsar-se, l’amor decidí demanar ajuda.
La riquesa va passar pel costat de l’amor en una barca lujosa i l’amor li va dir:
“ Riqueza, ¿Que em pots dur amb tu?”
“No puc perquè tinc moltes joies, or i plata dins la barca i no hi ha lloc per tu”
LLavors l’amor decidí demanar ajuda a l' orgull que estava passant en una magnífica barca:
“Orgull et suplico, pots portar-me amb tu?”
“No puc portar-te, amor…” respongué l’orgull: “aquí tot és perfecte, podries arruïnar la meua barca”.
LLavors l’amor digué a la tristesa que s’estava acostant:
“ Tristesa t’ho demano, porta’m amb tu”
“ Oh amor” respongué la Tristesa “estic tant trista que necessito estar sola”
LLavors el bon humor passà per davant de l' amor, pero estava tant content que no va ni adonar-se que l’estaven cridant.

De sobte una veu digué:
“Vine amor, jo et portaré amb mi” li va dir un vell.
L’amor es sentí tant content i ple de goig que va oblidar de preguntar el nom al vell.

Quan va arribar a terra ferma , l’amor va preguntar al saber:

“Saber, pots dir-me qui m’ha ajudat?
“Ha estat el temps” respongué el saber.
“El temps?” va preguntar l’amor. Perquè serà que el temps m’ha ajudat?
El saber ple d’eloqüència respongué:
“Perquè només el temps és capaç de comprendre quan important és l’amor en la vida”

Anònim

Etiquetes de comentaris: històries, illa dels sentiments

Tot i que em resulta més sortir de copes on visc (per qüestions econòmiques) ahir al final em vaig engrescar per anar a Barcelona.
Per celebrar que haviem acabat exàmens i coses d’aquestes.
Vam anar a la razz, bailoteo, miradetes , i sinó digueu-li a la marina que va fer troballa d’un fòssil del cretaci i a més d’orígen francès!!!
El paio era un guaperes. Alt i de cabells rossos, si… però una mica passat i no de rosques, en fi… ( deixo explícitament escrit que no va passar res amb el francès)

A l’hora de tornar agafem el metro, jo només tinc una parada, de marina a arc de triomf i allà el tren i cap a casa. Però aquelles hores jo portava una son acumulada força considerable i anava fent dormides periòdiques durant el trajecte.
Dormo, em desperto i estic a Sant Adrià de Besós. Dormo, em desperto i estic a Ocata.
Dormo, em desperto i estic a Vilassar. Dormo, (Dormo? Però emma que fas? Que només et queda una parada!!!!) em desperto en un paratge desconegut, merda!!!
I jo que fardava de no haver-me adormit mai al tren i mira….

- Perdoni, a on estem? – fregant-me els ulls i dirigint-me al que tenia sentat al davant que encara estava en un estat més deplorable.
- Sant Andreu. – sense vocalitzar i treient-se les lleganyes.

A veure, Sant Andreu, Sant Andreu….. Llavaneres! Sóc una dona amb sort i només m’he passat una parada de llarg, baixo del tren com un llamp!
Un cop a l’andana miro a la dreta i no veig escales… miro a l’esquerra i tampoc. Se’m passa pel cap travesar pel mig de la via, però me’n desdic al imaginar-me dormida allà al mig en una d’aquestes dormides periòdiques que portava.

Buscant buscant trobo unes escales que em condueixen al costat oposat, via 2 direcció Mataró. FA UN FRED IMPRESSIONANT. I a més a més anava amb una faldilla de mides curtes i es clar…la gelor m’arrivaba a TOT arreu… entro dins l’estació no fos cas que l’endemà se’n trobessin dos d’emmes. Allà m’esperen els compatriotas, i companys de viatge, usuaris de la RENFE com jo i per tant víctimes.
Un home d’uns 60 anys amb gabardina (si gabardina… compris un abric siusplau, que no veu el fred que fa??), al costat un gambià amb gorro i auriculars, i al davant un paio de color vermell amb mostatxo i guants d’aquells que no tenen dits, un gorro, una bufanda, un abric plomat: aquest si que anava ben equipat…. I després jo, amb la meva mini i l’abric vermell i cruixint de dents.

- Hace frío. – Sentencia el gambià
Ens girem tots vers ell i ens el mirem amb cara de felicitar-lo per l’esforç mental que acaba de fer. Però acabem fent-li un si amb el cap.

Em trec un piti de la bossa (l’últim piti del paquet) i està trencat, me les arreglo per fumar-me’l.

- A que hora passa el tren? - Em pregunta el tio de la indumentària d’hivern.
- Poco, poco. – Li contesto fent-me la entesa.
“Que sé jo quan passa el tren, no sóc de llavaneres, és dissabte i això es RENFE, i sàpiga senyor que com que no té un jet esperant-lo a la porta de l’estació tant li és l’hora que li passi el tren perquè no té cap altre alternativa.”

Bé, m’acabo el piti malalt, i espero el tren amb els meus colegues, que trist acabar una nit esperant mitja hora un tren a una estació de mala mort i amb un fred de mil dimonis. Però m’ha servit per fer un post, veus…

PD. Felicitats, has arribat al final del post kilomètric, no et faré llegir més una cosa tant llarga, gràcies per la teva atenció i bona tarda.

Etiquetes de comentaris: festa, llavaneres, nit, razz, renfe

De les mans de Giuseppe Tornatore director també de la coneguda pel•lícula Malena, la meva pel•lícula preferida: Cinema Paradiso.

Perquè us parlo d’aquesta pel•lícula? Perquè em ve de gust i perquè té una màgia excepcional per mi.

Amb un marcat to autobiogràfic, el director deixa constància dels dies de la seva infància en un poble de Sicília, en una època en que el cinema era el passatemps corrent de la gent.

El protagonista, un director de cinema, rep una trucada que el posa al corrent de la mort d’Alfredo, el projeccionista del cinema que frecuentava, al qual estimava com una pare i del que havia après de l’art del cinema.

Totto, el protagonista fet nen, ens fa volar per un poble amb personatges encantadors que fan vida al voltant del cinema. Un incendi al cinema deixa sec a
Alfredo i des d’aleshores Totto ha de portar el timó de les projeccions.
És en aquesta època que coneix una noia a la qual li fa la cort i que deixarà petjada en la seua memòria

La pel•lícula deixa un bon sabor de boca als nostàlgics incurables i amants del bon cinema en general.

Tocades per Yo-Yo Ma de Ennio Morricone, i pertanyents a la banda sonora de la pel·lícula:

Nostalgia



Looking for you



A més a més Nostalgia a Munich:



---> A destacar l'escena en que ell espera nit rere nit sota el balcó d'ella esperant que accedeixi a sortir amb ell.

I també l'escena dels petons que l'he poguda trobar al youtube:

Etiquetes de comentaris: cinema, cinema paradiso, pelis

La vida és un puzzle, que quan ets petit és fàcil perquè són les primeres peces i la gent que tens al voltant t'ajuda a colocar-les. Però a mesura que ens fem grans em de prendre decisions i conduir les peces al seu lloc.

PD: ja hi ha els resultats del meme aquí

PD2: Novetats aquí

Etiquetes de comentaris: dibuix, puzzle

Avui endreçant l'habitació he recatat un escrit que vaig fer quan anava a l'institut per l'assignatura de filosofia, curiosament toca un tema que vaig comentar-li a en Pol fa uns dies.

"Sovint, quan ens succeeix algun afer important, el recordem amb molt d'entusiasme si esdevingúe un fet bonic o amb certa recança si no fou del tot agradable. El fet és però, que se'ns queda gravat, això vol dir, que qualsevol realitat que s'aproximi al record el desperta automàticament i és visualitzat al moment. Aquest mecanisme és grat, i ens pot arribar a proporcionar instants de felicitat si és un record agradable o de satisfacció personal.
Per el contrari, si la informació emmaguetzemada dins nostre és un record o vivència dolenta o amarga pot arribar a canviar el signe de la nostra vida. Depenent del cas, pot arribar a manifestar-se trascendentment en cada una de les nostres accions, de manera molt negativa. Pot influir fins al punt de canviar la nostra conducta. Si no poguéssim oblidar un amor passat, seriem totalment incaços de tornar a estimar o conviure amb una altra persona.

L'antídot per oblidar, és el temps. Aquest resulta menys o més llarg depenent de la importància que té el record sobre nosaltres i depenent també de la facilitat amb que hom oblida. Encara que no aconseguim oblidar del tot, si més no, podem allargar l'interval de temps amb el que recordem un fet concret. De tal manera, doncs, es pot passar de l'aparició diària i fins i tot constant d'un record, a només una aparició esporàdica i efímera, que en aquest cas, no tindria cap repercussió negativa.

Si no poguéssim oblidar, els records condicionarien la nostra vida tan o més que la nostra situació actual, per la qual cosa tothom viuria amb pors, tristeses perpètues i mals humors."



PD. Si potser és un pal, però era filosofia i ens haviem de fer l'olla mental.

Etiquetes de comentaris: filosofia, oblidar, records

La marina m'ha deixat un meme. Aquest tracta de dir 10 coses, 5 que siguin veritat i 5 que siguin de mentida, i els comentaristes ho han d'endivinar, doncs som-hi:

1. Sóc fumadora i vaig fer la primera calada als cinc anys. En una boda, la meva àvia em va acostar el cigar a la boca i després vinga a tossir.

2. Una vegada estava molt aburrida i com que m’agrada fer experiments amb els cabells em vaig tenyir el cabell de color rosa, que l’amor si posa, però després corrents a arreglar-ho!

3. Vaig a córrer 2 cops per setmana, al port de la meva ciutat, m’encanta fer esport, una vegada mentres corria, anava encantada mirant el paissatge i vaig travesear un carrer sense mirar, el cotxe va aturar-se a dos dits meus i el conductor em va començar a insultar de mala manera: Però nena! Que fas?? Vols fer el favor de posar-te ulleres?

4. El meu avi per part de pare és Italià. El meu pare no me n’ha parlat gaire d’ell, però em sembla que tenia alguna cosa a veure amb la mafia. És tot un misteri la vida d’aquell home…

5. Una vegada em vaig enrollar dos nois en una nit, com que el primer no m’agradava i la nit era molt llarga doncs vaig trobar el segon.

6. En un any, la màquina que agafa el bitllet del tren ja se me l’ha menjat 4 vegades, i quan em passa això ha de venir el paio amb totes les eines a desembusar la malparida.

7. M’agrada molt sortir de festa i aguantar ballant fins les 6 del matí o més si s’escau, i quan surto només bec cervesa i vi, res de cubates.

8. Sóc molt bona estudiant i no he suspès mai cap exàmen, una vegada em va quedar un 4.5 en un exàmen i vaig plorar fins que no em van pujar la nota.

9. Una vegada com que jo sempre dormo al tren em vaig adormir tornant de Barcelona i quan em vaig despertar estava a Blanes!!

10. De petita em feien por, les formigues, els peixets de plata i les tirites.

Passo aquest meme a babèlia, el castigo perquè fa dies que no em diu res :(

Etiquetes de comentaris: meme

Hi ha pensaments que de tant en tant se’m repeteixen. Preguntes que com per art de màgia tornen a formular-se dintre el meu cervellet.

L’últim en qüestió venia del fet que a vegades compartim moments preciosos amb algú, i és aquí on rau l’error de l’afirmació.
I no ens parem a pensar que potser si que compartim, però que preciosos ho són des de la nostra prespectiva.
Estic parlant d’aquelles vivències que per algún motiu o sense més, et deixen sense alè i que potser per a la nostra companyia no han significat el mateix.

Has anat a prendre un cafè, amb una companyia excelent, la seva mirada t’ha semblat “foradadora”, el cor t’anava a cent i tot i així per a l’altre no ha deixat de ser una simple tarda.

O bé un petó que recordes, o una caricia, que recordes amb plena nitidesa, i que et va fer tremolar, i sempre et preguntes el mateix. Va sentir el mateix que jo?

Tot plegat dóna un cop més la raó a que l’amor, els sentiments, són alguna cosa psicològica o química i és per això que a vegades costa encertar-la amb algú.
Allò que vius i sents és només teu.

Etiquetes de comentaris: neurones, preguntes, sensacions

Per als interessats. (No és ben bé el lloc d'on són les vinyetes, però porta el mateix nom i si fa o no fa, deu ser el mateix)

Etiquetes de comentaris: cristo vive, religió, vinyetes

Se n’ha cansat de perseguir els somnis, que més tard es desfàn.
S’ha menjat la vida empaitant papallones, i no ha deixat mai d’escoltar-se el cor, que la guiada a través d’un camí de llumetes artificial.
No ha tingut qui li fes costat en aquest martiri d’orenetes batent les ales, en la búsqueda d’una engruna de felicitat.
S’ha quedat penjada en un forat, i per més que volta i volta no en surtirà llevat d’algunes estones que són plenes de paradís.
Nota que li fa figa el cor, que ha d’engrasar continuament, a causa d’una sobreproducció de bategs.
Ara va de dura, i vol imposar respecte, però va molt marcada d’afecte.
Però no frenarà les seves intencions inconcients, sap que pot fer tornar a sortir el sol.
Ara que se sent valenta, i que vol creure’s seu el món, s’imagina passejant-hi i veient la gent com rebenta d’enveja quan els mira.

Etiquetes de comentaris: reflexions

He vingut fins aquí al país del més enllà perquè em tornis allò que em vas prendre.
Perquè la meva voluntat és tan forta com la teva, i el meu regne igual de gran, no tens cap poder sobre mi, però sóc feble.

Etiquetes de comentaris: amor

Ahir quan vaig arribar a casa no tenia ganes de fer res: RES.
I després de sopar em vaig posar a mirar la versió llarga ( a la del cine li falta una hora de pel·lícula) de: KINGDOM OF HEAVEN.
La pel·lícula em va agradar força, és del director de "Gladiator".
Però aquest post no va encaminat a fer una critica de la pel·lícula, sinó a formular una pregunta que em passa pel cap cada vegada que veig batalles entre dos bàndols.

Quan s'estan matan els uns als altres, com saben a qui han de matar? Com es distingeixen els d'un cantó amb els de l'altre quan estàn tots barrejats tallant colls i clavant espases?
Algú m'ho explica?
Doncs no ho entenc.

I sinó mireu el video de la batalla a Jerusalem i veureu de que us parlo:

Etiquetes de comentaris: kingdom of heaven, pelis

Avui no censuraré els meus pensaments.
Avui no els tallaré les ales als somnis.
Avui t’imaginaré tal com ets, sense disfresses.

Avui no pensaré que demà marxes i creuré que ens podem fondre l’un a l’altre.
Avui no faré res si tu no hi ets.
Avui seré l'ull des del cel que et contempla.

Etiquetes de comentaris: pensaments

Com un diumenge qualsevol m'he llevat a les 10, he fet tot allò que hom sol i que inclou una dutxa i una mica d'esmorzar i he marxat a agafar el tren. Jo volia el tren de les 11, però ja se sap que del que es vol intersecció horaris de renfe a vegades en resulta el conjunt buit. Per tant m'he hagut d'esperar fins el primer que ha passat, a les 11,20. Merda, ja arribo tard.

Un cop a l'acadèmia he obert la porta de classe:

- Professor: Impossible.... - dirigint-se a mi.

Doncs la classe estava a petar i no hi havia lloc per mi.

- Jo: Però és que jo sóc d'aquest grup... - posant cara de pena.

- Professor: Impossible...

Vaja, que ja m'ha quedat clar, que no si cabia perquè algun infiltrat estava ocupant la meva cadira.
Segona cosa del dia que no "xuta".

He anat a la biblio de la uni per tal de passar el ratu = estudiar fins les 3h, hora en que hi havia una altra classe com la d'abans (a l'acadèmia hi va tanta gent que a vegades fins i tot hi ha 3 horaris per una mateixa classe). Allà he estudiat fins que aproximadament a les 2,15h se m'acosta un noi X.

-X: Ei hola! Tu ets l'amiga del Z?... Oh sí, ets l'amiga del Z.

- jo: no...

-X: Si que l'ets (ell al seu rotllo). M'han dit que saps molt de mates, mira tinc aquesta pregunta test, que saps la resposta?

M'ensenya una pregunta de sèries numèriques (temari de càlcul II = assignatura aprobada = assignatura oblidada = no me'n recordo de res)

- jo: mira no et puc ajudar, no me'n recordo...

Ens ho hem estat mirant però res, després resulta que el tio feia geologia i estava sentat a la biblio amb l'A i el B, dos nois que van amb mi a la uni.

- X: dines sola?

- jo: si

- X: doncs dina amb nosaltres.. per cert com et dius?

-jo: bé, però marxo ja... Emma.

Hem anat fins l'A i el B, però ells es quedaven un rato més a la biblio així que hem marxat jo i l'X a dinar.

Hem anat fins a la zona d'acadèmies. Allà ens hem entaulat. Mentre jo mirava el rellotge nerviosa perque tenia classe, ell m'explicava que jugava a rugby al barça, i alguna altra cosa.

Després que ens portessin l'aigua i les cartes i d'esperar una bona estona, m'he adonat que s'havia fet molt tard. I he decidit marxar. He pagat les dues aigues i hem marxat del restaurant sense dinar jeje. Com que jo me'n havia de anar classe, l'he deixat trucar a l'A i el B perquè dinés amb ells.
Després m'ha demanat el mòbil.
I jo que de cortesia no me'n falta li he preguntat el nom.

Al sentir el nom només he pogut pensar en la platja i aquell temps que vaig compartir amb ell. Casualitats de nom.

Deixem-ho aqui per avui.

Etiquetes de comentaris: acadèmia, dinar, noi extrovertit

És novembre, comença a fer fred i les fulles dels arbres ballen a terra formant un mosaic de tons càlids, cauen les primeres plujes i recordes aquella nit d’estiu a la platja amb la lluna vigilant-vos, mentre jugàveu.

T’han dit que et queden 5 minuts de vida i que tot és possible, t’esvaeixes fins a recordar aquell instant del temps i t’acaricies la pell com si fos ell, i tanques els ulls i les llàgrimes et regalimen de felicitat i de plaer. Et resten uns segons de vida, gairebé el pots tocar, és allà, els bategs es fan intensos fins que no els sents. No has mort.

Etiquetes de comentaris: amor, mort, novembre, platja, sensacions