Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, en aquell moment tan especial què el dia deixa pas a la nit, quan encara queda claredat al cel, però les primeres estrelles comencen a aguaitar. I, fins i tot, la lluna comença a fer palés el seu protagonisme. Una mica així com qui prudentment demana permís per entrar en la teva vida.

Canon 5D MkII amb el Canon 24mm f/1.4 II

f/2.8, 20s, ISO 800, trípode i degradat neutre d'1 pas per al cel

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, la foscor comença a guanyar la partida i, ara sí, la Lluna es converteix en la reina. La senyora indiscutible de la nit. La dolça companya d'emocions. Qui gosaria trencar tanta harmonia?

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 29mm

f/4, 15s, ISO 5000, trípode

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, arriba també el moment què la Lluna s'acomiada lentament, però inexorable. És un d'aquells finals dolorós, però al mateix temps necessaris. I és així com guanya pas l'univers, les estrelles, els planetes. Tot el cosmos immers en el silenci fugicer i punyent de la nit.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 6400, trípode

Deixant passar uns minuts, deixant passar uns pensaments, veig el món girar, com una baldufa impenitent i provocadora. Com un record inacabable i sorprenent. Amagat i tendre, llunyà record. Record que ja no serà, però romandrà.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 2705s, ISO 200, trípode

Optimitzant la nit

Preparar un viatge fotogràfic és, segurament, tan apassionant com fer després les fotografies. Aquest darrer viatge per terres de Terol tenia un objectiu bàsicament nocturn. Vaig triar uns dies amb la lluna en quart creixent, ja que volia fer moltes fotos de roques i la idea era que la llum de lluna els hi donés la sensació de relleu i volum, però sense la potència de la lluna plena que genera aquelles ombres tan profundes. A més a més, en les dates triades, la lluna es ponia a una hora raonable, la qual cosa possibilitava també fer fotos sense la seva presència. Un altre element que va determinar les dates va ser el saber que alguns dels elements que volia fotografiar estaven il·luminats a la nit. Afortunadament, amb una trucada a l'ajuntament, vaig saber que (gràcies a la crisi) això només passava els caps de setmana. Així que els dies de viatge haurien de ser laborals.

De tots és sabut que anar a fer fotos de nit sense saver què és el que es farà és sinònim de fracàs. Tenia clares vàries possibles localitzacions i, al ser terreny desconegut, vaig decidir explorar-les de dia, com pertoca.   Aquest primer lloc era el que més m'agradava del que havia vist per internet. Venir amb llum de dia permet trobar el lloc (molt important), veure on es pot deixar el cotxe (no menys important) i, si cal, deixar alguna fita o senyal que ens oriente en la foscor per arribar al lloc. Un cop en el lloc vaig estar valorant tots els possibles enquadraments i veient quin seria l'objectiu que faria servir. Vaig estar fent fotos amb el Sol en una posició molt semblant a la que ocuparia la lluna a l'hora que pensava venir a la nit (això va ser casualitat). I em vaig adonar de la utilitat d'aquest fet, ja que havia unes ombres d'un arbre enmig de l'enquadrament i que varen determinar que canviés l'hora de la meua visita nocturna. Així que vaig venir al lloc a l'hora planificada i en una mica més de mitja hora tenia la feina feta.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/4, 30s, ISO 4000, trípode

 En uns 20 minuts estava en la següent localització. Aquesta pedra no tenia gaire clar com fer-la. Vaig decidir venir amb els últims rajos de lluna i vore com quedaven les ombres i si no em convencia fer les fotos quan la lluna ja s'hagués amagat. Al final la decissió va ser fotografiar la posta de lluna sobre les montanyes del fons il·luminant amb la llinterna la roca per compensar el contrallum tan gran. L'enquadrament que havia pensat de dia no permetia fer la posta de lluna. Però va ser molt sencill, sobre el terreny, improvisar el canvi. Alguns intents sense lluna no em varen convéncer i vaig decidir marxar.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/8, 30s, ISO 6400, trípode, llinterna amb gel càlid

Encara havia una tercera localització a 15 minuts de cotxe i uns 20 minuts caminant. Era la que pensava que tenia menys possibilitats donat que el poble estava molt aprop i la contaminació lumínica, segurament, seria insalvable. Però un cop has vingut a un lloc llunyà no queda més remei que intentar-ho. Vaig estar provant enquadraments d'esquenes a la llum del poble, però va ser impossible treure res decent, així que no pujaré cap foto per no ferir els ulls de ningú. Aquesta localització era el castell (que ja l'haveu vist en l'anterior entrada).

En total vaig estar unes 3 hores fent fotos. 3 localitzacions en una nit pense que és un bon balanç i més encara en aquest temps de rècord. Definitivament: L'optimització de les sessions nocturnes s'aconsegueix treballant-la de dia.

Postals des de l'Aragó

"Aragón toca a poco más de 25 soledades por Kilómetro cuadrado. Cada cual campa libre en el hueco que le tocó en suerte un poco perdido, un poco solo en general.

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 23mm

f/8, 1/100s, ISO 100, polaritzador, a pols

Porque una de las peores heridas de esta piel sin curtir es la emigración. La de esos habitantes que, antes de sentirse definitivamente abandonados, deciden ellos abandonar sus pueblos y dejarlos vacios."

JA Labordeta

 Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 40mm

f/8, 1/100s, ISO 100, polaritzador, a pols

Segurament si dins de l'Aragó parlem de Teruel tots els comentaris de Labordeta es multipliquen. Tornar a aquesta terra és una d'aquelles coses que sempre necessite fer de tant en tant. La immensitat d'aquesta terra nua, només vestida de roca, on encara és possible acaronar el silenci i fer kilómetres d'estretes  carreteres sense veure ningú durant hores, té un fort atractiu per mi. Natura agresta en estat pur. Descarnada, dura i seductora alhora.
Imaginar com de dura havia de ser la vida per aquestes contrades no fa massa anys em fa venir esgarrifances. Una terra d'aquelles que curteix els seus habitants, on es fa realitat allò de "adaptar-se o morir". Ara, durant uns dies, he tingut l'oportunitat de tornar i gaudir, pam a pam, totes aquestes sensacions. Intentar transmetreu, a traves d'imatges, tot un repte.

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 31mm

f/11, 1/5s, ISO 100, polaritzador i degradat neutre de 2 passos, trípode

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 17mm

f/11, 2,5s, ISO 100, degradat invers de 3 passos en moviment, trípode

Canon 5D MkII amb el Canon 17-40 a 34mm

f/11, 1/2s, ISO 100, polaritzador i degradat neutre de 2 passos, trípode

Cap al sud i cap al nord

CAP AL SUD

...con su corno francés

y su academia sueca

su salsa americana 

y sus llaves inglesas

con todos su misiles 

y sus enciclopedias

su guerra de galaxias

y su saña opulenta

con todos sus laureles

el norte es el que ordena

pero aquí abajo abajo

cerca de las raíces

es donde la memoria

ningún recuerdo omite

y hay quienes se desmueren

y hay quienes se desviven

y así entre todos logran

lo que era un imposible

que todo el mundo sepa

que el Sur también existe

                                                                    Mario Benedetti, de nou

 Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f 2.8, 30s, ISO3200, trípode, il·luminada amb llinterna

CAP AL NORD

Aquellos que allí ves, respondió su amo, de los brazos largos, que los suelen tener algunos de casi dos leguas. Mire vuestra merced, respondió Sancho, que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que volteadas del viento hacen andar la piedra del molino. Bien parece, respondió Don Quijote, que no estás cursado en esto de las aventuras; ellos son gigantes, y si tienes miedo quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla.

                                                                         Miguel de Cervantes

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 1201s, ISO 200, trípode, té algunes pinzellades amb el frontal

No existen métodos para tocar el cielo

No existe esponja para lavar el cielo

pero aunque pudieras enjabonarlo

y luego echarle baldes y baldes de mar

y colgarlo al sol para que se seque

siempre faltaría el pájaro en silencio

no existen métodos para tocar el cielo

pero aunque te estiraras como una palma

y lograras rozarlo en tus delirios

y supieras al fin como es al tacto

siempre te faltaría la nube de algodón

no existe un puente para cruzar el cielo

pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla

a fuerza de memoria y pronósticos

y comprobaras que no es tan difícil

siempre te faltaría el pino del crepúsculo

eso es por que se trata de un cielo que no es tuyo

aunque sea impetuoso y desgarrado

en cambio cuando llegue al que te pertenece

no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar

pero estarán el pájaro y la nube y el pino.

                                                                                        Mario Benedetti

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm 

f/2.8, 639s, ISO 200, trípode

Dues justificacions

Com ja vaig dir, vaig marxar de vacances amb la idea de fer dues fotos molt concretes. En aquesta entrada donaré les justificacions (que no excuses) per què no les he fetes.

Quan ets un nen i vas a llocs, tens una percepció molt particular de les coses. Tot et sembla gran, immens, les distàncies et semblen interminables i la percepció del temps també és diferent. Jo tenia al cap un lloc que vaig freqüentar durant la meua infantesa. Un lloc amb uns arbres tremendament alts i unes siluetes molt peculiars, amb una carretera que passava a traves d'aquest bosc. 

Molts anys després he tornat a aquest lloc. Hi havia una foto que volia fer, amb un cotxe passant, amb rastres d'estrelles... tot entre aquests arbres tan peculiars... Però clar, jo tenía el record d'un nen. Els arbres continuen allà, són ben bonics, però ni son tan alts com recordava, ni recordava altres detalls que hi han que malmeten la foto (cables, una tanca...) Així vaig arribar al lloc em vaig adonar que no hi havia la foto que feía setmanes que anava rondant el meu cap. El lloc és preciós, però la foto no existeix més que al meu cap. Ara, potser, el repte és trobar un lloc per fer aquesta foto que tinc al cap.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 6400, trípode i cable. Il·luminada amb llinterna. 

L'altra justificació sembla injustificable, si bé és humanament comprensible: mandra. La foto estava pensada, aquesta setmana ja havia lluna per il·luminar aquella escena tan gran i el lloc bé s'ho mereixia. Però després de 6 sessions de nocturnes per la Serranía de Albarracín el cansament va fer aparició i el xip de la fotografia es va apaivagar en el meu interior. Així que em vaig dedicar durant uns dies al dolce farniente i la vida de turista. Va haver, de totes maneres, dos factors que varen ser determinants en el fet de no fer la foto. Un va ser adonarme'n que havia de conduir durant més d'una hora per una carretera endiablada a les fosques. L'altre va ser més desmotivador encara: la foto estava feta i es comercialitzava com a postal...

Això sí, aquests dies de descans m'han vingut fenomenal i amb el material que tinc dels dies que vaig eixir ja tinc entreteniment.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 3200, trípode i cable. Il·luminada amb llinterna. 

El retorn

El pitjor de les vacances és que arriba un moment què s'acaben.... Ja estic retornat . De les dues fotos que portava idea de fer no n'he fet cap (je,je...) per diversos motius, però n'he fet d'altres.

En aquesta entrada vull agrair al company Jaime (Drakis), gran amant i coneixedor de la Sierra de Albarracín, la seua ajuda i consell sobre localitzacions, així com l'agradable nit que vàrem compartir sota un cel increïble. Dona gust coneixer gent amb les idees tan clares.

Canon 5D MkII amb el Samyang 14mm

f/2.8, 30s, ISO 3200, trípode i cable.